Com cada any, amb l’arribada de la primavera m’agrada assistir a l’espectacle del despertar de les orquídies salvatges en el nostre municipi, un tresor del que podem estar orgullosos malgrat que mai se li hagi dedicat la cura i la protecció que mereixen. És habitual trobar a alguns amics fotògrafs que acudeixen des de lluny motivats pel mateix interès: fotografiar orquídies, una cosa que pot resultar sent addictiva.
Orquídies salvatges a la Vall d’Alforja
Generalment associem les orquídies, amb unes plantes d’una bellesa excepcional. És així, pel costum de veure les que es comercialitzen. Les naturals de casa nostre, són, més diverses, i si bé n’hi ha de molt boniques, també en tenim de no massa afavorides. Les fotografies, amb quasi tots els gèneres que tenim a la vall d’Alforja, ens ajudaran a començar a coneixer-les.
Fotos: Hilari Aragonès
…la manera de viure les fa excepcionals.
El que les fa excepcionals, és la manera de viure, diferent de les altres plantes. Les llavors no tenen matèria de reserva, i amb el sol fet de ser al terra no poden germinar. Per fer-ho, necessiten una família de fongs concrets, en alguns casos, una especie en concret. Però no és una relació d’amistat, el fong, intenta digerir-la amb els seus sucs, però la llavor, de la mida d’una mota de pols, incorpora fungicida, neutralitza l’atac, i aprofita aquests sucs per començar a créixer. Restaran units de per vida, però si bé l’orquídia en treu profit, encara no es coneix el del fong.
La fecundació, també es excepcional. El pol·len és adhesiu, a diferència de la resta, generalment polsos. Aquesta característica, obliga als pol·linitzadors, sempre insectes a tenir una mida precisa, per endur-s´el de la flor, i dipositar la bossa en que està en un altra.
El realment rebuscat, és la manera d’atreure els insectes. Unes poques especies ofereixen nèctar, com altres plantes. La majoria però, només ho fa veure, amb òrgans buits, els colors cridaners atreuen els insectes, que marxen sense res, no del tot si més no, ja que prenen les bosses de pol·len. Unes poquíssimes especies (cap a casa nostre), ofereixen un minúscul refugi, suficient per atreure un minúscul treballador.
Formes, colors, pèls, olors, textures, criden els mascles, que prefereixen una flor, a una femella veritable.
Les més rebuscades, arriben a imitar les femelles dels insectes. Formes, colors, pèls, olors, textures, criden els mascles, que prefereixen una flor, a una femella veritable. Fins que no n’aprenen, fan de transportistes de pol·len d’una flor a un altre, a canvi de res. Com tots els éssers vius, ens donen informació sobre el lloc on es troben. Necessiten terrenys de qualitat i estables. Sense abocaments, contaminacions, sense remoure, els llocs amb orquídies doncs són feréstecs i poc alterats. Per contradir aquesta afirmació, fins a cinc espècies han estat trobades a conreus d’avellaners.
Orquídies en els termes d’Alforja i d’Arbolí.
¿I com estem d’orquídies a casa nostra? A la vall d’Alforja, amb els termes d’Alforja i d’Arbolí, podem trobar fins a quaranta cinc espècies. Són més que a la comunitat autònoma gallega, i l’extremenya, també més que al parc natural de l’Alta Garrotxa i per suposat el Montsant.
Les diferents característiques de la vall, boscos frescos d’alzines, de pins a més alçada i més oberts, de pradells i herbassars, secs o frescos, fons i aiguamolls, porten a cada lloc les espècies adaptades aquell ambient. Tant sols ens manquen unes poques espècies, adaptades a viure a la proximitat del mar, a poca alçada, i a l’alta muntanya.
Fotos: Hilari Aragonès
…fins a 45 espècies d’orquídies.
Adaptar-se a tants llocs, vol dir ser diferents les unes de les altres. Més altes prop de l’aigua, per sobresortir dels herbassars, acolorides per cridar l’atenció als llocs oberts, amb altres flors i més discretes a l’interior dels boscos, amb molt poca competència, a canvi però, regalen nèctar.
Podem caminar molta estona, i no veure’n cap d´orquídia, o alguna d’esparça, tenim llocs però, que son veritables jardins naturals, amb moltes espècies i molts peus. Les vores de la carretera que porta a Arbolí, i de la que porta a les pinedes, els antics Castillejos, juntament amb la pista i les vores de Puigcerver, ens permetran veure tota aquesta diversitat. Els mesos de març, abril, maig i juny, passejant, anirem trobant aquestes plantes, comte però que això enganxa.
Hilari Aragonès
