Vol reivindicar el camí ramader de Marina, que travessa Catalunya fins al mar, com una joia turística que dinamitzi zones rurals
Feia dècades que cap ramat seguia sencer el camí de Marina, el més antic de Catalunya, amb més de 1.000 anys d’història. En Daniel Giraldo ha decidit fer-ho amb el seu ramat de 100 cabres lleteres per reivindicar-lo com un patrimoni històric, cultural i de biodiversitat.
Va sortir el dia 9 de setembre del llac de les Bulloses, a la Catalunya Nord, i després de baixar fins a Toses, el seu destí final serà la platja de Cunit. Més de 200 quilòmetres i 24 dies de viatge esgotador però molt reconfortant. Al seu camí, les cabres van menjant la vegetació que troben a una velocitat que sorprèn.
“El que més m’agrada de la meva feina és la sensació de llibertat.”
Giraldo gaudeix “coneixent molta gent que s’interessa pel que fem, però també que dona sentit a aquella paraula tan gastada que és la sostenibilitat”.
Que la feina de pastor ens dona aliments de qualitat i de proximitat i que manté el paisatge i ens ajuda a prevenir incendis no és cap secret. El que reivindica en Daniel és que aquesta aportació fins i tot es trasllada al que fa el pastor quan exerceix la seva feina: “Les cabres ens porten el menjar durant tot el trajecte transhumant, en forma de llet, i jo vaig fent formatge quan arribem a dormir a una població.”
“Només necessitem un sarró amb menjar, i no gaire!”
Un camí mil·lenari
Aquest camí ramader travessa Catalunya des de la Catalunya Nord fins al mar, i és per això que al Daniel li dona suport l’associació Camí Ramader de Marina, que vol que el camí sigui una potent eina turística del país.
Com que travessa tot el territori de punta a punta, pot ser un gran dinamitzador de pobles rurals, i una manera de conservar natura i patrimoni per on passa.
Joan Rovira i Merino fa molts anys que estudia la transhumància catalana i destaca que un dels punts forts d’aquest camí mil·lenari és que passa per més d’una desena d’espais naturals protegits: “Aquest dret de pas ancestral no és només un camí i va més enllà del pas del ramat. És un corredor biològic que permet la connexió de les espècies salvatges des de les altes prades del Pirineu fins a la sorra de la platja”.
Anècdotes i desencisos de la caminada
Al Dani i al ramat de cabres els acompanya en alguns trams la seva família: la dona i les seves dues filles, i el germà, que també és pastor. Però durant el camí, s’hi van afegint caminants esporàdics.
I l’aventura ha tingut moments increïbles, com el matí que es van escapar les cabres fent un forat a la tanca i van pujar el cim del Carlit: “Vam haver de pujar fins a dalt de tot a recuperar-les. I no van seguir caminant perquè després del pic ja no hi havia res més”.
Però també han passat moments difícils en trams on passar no era tan idíl·lic com hauria de ser, recorda en Dani.
“Hem passat pobles sencers amb urbanitzacions fetes de qualsevol manera, on hem de caminar per l’asfalt, autopistes que la trenquen…”
“No estic dient que el camí sigui intocable, ni de bon tros”, explica en Dani, “però sí que es respecti, perquè ningú ha pensat que els seus avis havien passat per allà portant la proteïna cap a les ciutats fins no fa gaire.”
Protegits per llei, atacats a la pràctica
I, de fet, la reivindicació va més enllà de la protecció per motius romàntics, naturals, històrics o de tradició. Els camins ramaders estan protegits per llei. Concretament, per la llei 3/1995, que els classifica com a béns de domini públic.
Joan Rovira ha documentat multitud de construccions que atempten contra la conservació dels camins ramaders: “L’administració és insensible davant de totes aquestes demandes. El que els interessa són carreteres ràpides i serveis”.
Això contrasta amb la passió per la natura: “Passa una cosa curiosa, que molts ajuntaments i cada cop més persones volen camins per caminar per la natura o per anar en bici”.
“Aquest país és eminentment rural“, diu en Dani, “però d’Avinyó cap avall ens estem adonant de la petjada del progrés”.
Un pastor de Colòmbia que s’ha acabat quedant
En Dani parla un català amb l’aire d’un accent difícil de situar. I és que el més curiós de la seva història és que va venir de Colòmbia per conèixer la nostra transhumància, que tant admirava, i ara fa 15 anys que és pastor al Baix Camp.
Però el que s’hi va trobar quan va arribar va ser una feina en decaïment justament ara que és tan necessària, en plena crisi climàtica, enmig d’una sequera que ens ha ensenyat la part més crua de l’alça de temperatures i el risc d’incendi.
“Aquesta forma de fer de fa 80 anys pot mantenir una agricultura i una ramaderia. El món del progrés és més productiu, però no necessàriament més sostenible ni més sustentable.”
Però ho diu precisament amb una mirada de futur cap a la professió de pastor: “En el moment en què l’administració sigui sensible amb el pastor i ens deixi estar amb el ramat a l’entorn, en lloc de demanar-nos una burocràcia absurda, hi ha molt de futur”.
“No n’hi ha prou, de pastors”
“Hi ha moltíssims espais que ens volen per fer prevenció contra els incendis”, argumenta el Dani. “I els pastors que som ara no donem l’abast.”
Cada cop són més els pobles i espais naturals que demanen pastors i que no en troben. I precisament un d’aquests municipis és els Hostalets de Pierola, el poble de l’Anoia on ha d’arribar, abans que es faci de nit, el Daniel amb el seu ramat.
“Està clar que no n’hi ha prou, de pastors.” Diu l’alcalde dels Hostalets de Pierola, Gerard Parcerisas. “Nosaltres en volem per a la gestió forestal i la protecció contra incendis. Som un poble enmig d’una zona boscosa, ho necessitem. Però no en trobem, perquè hi ha més demanda que oferta.”
En Daniel assenyala clarament l’administració com a culpable: “Hi ha moltíssims joves que volen ser pastors, que comencen amb moltes ganes, però els ofega el paperam que ens obliguen a fer”.
“No ens poden demanar el mateix que a un ramader que té els animals tancats, perquè ser pastor és estar sempre al cantó dels animals.”
De poble en poble, com una atracció
I per fi, després de gairebé 20 quilòmetres, arriben als Hostalets de Pierola, on els esperen tot de veïns amb el mòbil preparat per fer fotos i vídeos.
Als municipis els donen suport, oferint-los allotjament, al pastor i a les cabres. Allà, la policia municipal els ajuda a travessar carrers amb trànsit, els ADF els donen aigua i l’Ajuntament ha muntat tot d’activitats i xerrades entorn del pasturatge i la transhumància.
Precisament, els Hostalets de Pierola va tenir un pastor fins fa 20 anys, però la majoria de poblacions per on han passat fa moltes dècades que no en tenen cap.
Les cares de sorpresa, com si veiessin alguna cosa d’extraordinari, se succeeixen pel carrer i els balcons. En Dani ha passat amb el seu ramat de 100 cabres lleteres per més de 40 pobles. La reacció sempre és meravellar-se.
“De vegades fem parar cotxes i mai s’enfaden. Sempre somriuen i obren els ulls com a plats, i després treuen el mòbil per fer fotos i vídeos.”
Mentre caminen, les cabres segueixen produint llet. Així que quan arriben al tancat que han preparat per al ramat, el Dani les muny i aprofita la llet per fer formatges. En fa de diferents tipus. Avui els ofereix a la població en forma de tast. És una manera de divulgar que per mirar cap al futur cal mantenir aquesta tradició.
CORI CALERO
Periodista de TV3 especialitzada en crisi climàtica
