Un intrús en l’habitat d’Alforja

Un intrús en l’habitat d’Alforja

by -
0 2639

Un intrús en l’habitat

Per motivacions que ara no vénen a tomb, no fa gaire que passava amb cotxe pel camí encimentat que s’enfila cap als dipòsits de l’aigua del poble -i que segueix per finaliızar al mas ďen Paí-, un cop deixes la cruilla que l’enllaça, a la Riera, amb el passeig de l’ermita de Sant Antoni i el vell camí de Cornudella. De reüll, just començada la pujada, he vist a la part posterior del pas un jove pi rojal. La qual cosa m’ha sorprès, perquè els pins rojals fan vida a una altitud ďuns set-cents metres en amunt, i millor en part obaga. Aquest, vés a saber com i per què, ha fet cap entre el barranc de l’Àvila i la Riera, en un veral que no arriba ben bé als quatre-cents.

Avui, sense peresa, diligentment, i malgrat el sol fort ďaquest agost, m’he adreçat al lloc en qüestió per tal de fer sobre el terreny un cop d’ull a una disjunció que em semblava bastant curiosa. Sí, perquè l’arrelament ďun pi rojal en zona baixa, encara que sigui en la riba que conflueixen barranc i riera no és pas cosa normal.

De primer antuvi, la impressió ja no ha estat pas bona, per al pi, és clar. Rodejat de dues corpulentes alzines, aquestes sembla que se’l mirin amb aires de superioritat des de la seva molta més alçària. Altrament, té als seus peus una espessor de baladre embolcallant una argelaga i una ginestera; em fa l’efecte que tots plegats procuren xuclar la poca humitat que en aquesta sequera agostenca poden trobar les arrels del pi. L’aspecte del ramatge del qual és més aviat raquític que no pas esponerós. L’arbre ara deu mesurar de quinze a vint pams ďaltura i pel seu jovençà tronc s’enrama una heura tota ufanosa amanyagant-lo cínicament amb l’intent ďexplotar-lo, d’anar-lo anorreant per a anul·lar-lo o bé, si més no, per fer-li perdre identitat.

I encara, jo diria, que ni els canyars rierencs, ni els roures que s’enlairen una mica més amunt a l’entorn del magatzem de l’aigua pública, no veuen pas amb gaire bons ulls la seva estranya presència.

I per tot plegat, jo m’he inquirit si, al cap i a la fi, no existeix, potser, un cert paral·lelisme metafòric entre la conducta dels autòctons de l’hàbitat vegetal envers l’intrús -el pi rojal-, i el nostre comportament en certes circumstàncies, situacions anòmales i plantejaments del nostre tarannà en referència als immigrants i forasters.

Forasters

A primera hora matinal, dos homes caminen carretera enllà, tranquil·lament, devers la treballada. L’un és del país, trasplantat l’altre. El d’ací porta el cistell penjat al braç, l’immigrat el duu dintre del sac. Un gos mitjà fermat en una cadena li reballa entre cames. Eixut l’un, poc eloqüent l’altre, caminen silenciosos. Se’ls veu feliços. Fins al punt just que poden arribar a ser-ho els pagesos si fan cas omís dels mals-de-cap que se’n deriven. I ells no s’hi amoïnen. No se’n destrenyen. Els passos llurs damunt l’asfalt ressonen en la quietud del paisatge. Fa viscor; hi ha gebre. Sembla, però, que farà bona jornada. Els avanço.

– Adéu-siau.
– Bon dia, Josep.
– “Adiós”.

M’agrada treballar vora la carretera. Sobretot si fa bon sol i no bufa el serè o el cerç. Sembla que el pas intermitent dels vehicles t’acompanyi a fer més suportable la jornada camperola. Som a mig matí. Dos homes baixen carretera avall, sense presses. El més cepat porta una maleta vella sobre les espatlles. L’altre, un sac amb quelcom dins. El cul de sac li penja esquena avall. Sengles bonys delaten algunes barres de pa. No van mudats, però tampoc espellifats. Llur aspecte, sense ésser menyspreable, no és pas gens atraient. La barba, crescuda. De quan sortiren de llur casa que no es deuen haver afaitat. Perquè, sí, no hi valen dubtes: són el prototipus de l’immigrant nou vingut. No els veig alegres ni amoïnats. Tresquen com qui petja aquests verats per primera vegada; com aquell qui sap d’on ve i no sap on va, però que sap què cerca: feina.

Al poble no n’hauran trobada. N’estic segur. Tres anys enrera, sí. Aleshores eren figues d’un altra panera, bufaven altres vents… Les avellanes anaven cares i tothom volia llogar gent. Avui no. Corren temps dificils, crisi de preus, i hom fa el més just. Ningú no fa millores. La terra ho trobarà, i, conseqüentment, els pagesos. Però és així. A més, hi ha moltes màquines… i, és clar, no calen tants braços. Tot i que si hi havia diners com aleshores no en faltaria, de feina… Han passat de llarg. Un “adió” escarit, i han fet via. En passar me’ls he mirat intencionadament. Mentiria si deia que no tenia ganes de parlar-hi, però, d’altra banda, temia encetar conversa. Altrament, no semblava pas que ells la desitgessin. Ara els veig al revolt, a punt de desaparèixer. Heus ací dos nous camperols que segurament engolirà el monstre de la ciutat o el fenomen turístic, a marina. Aquest fenomen tan en boga que absorbeix l’atenció de tothom, que agabella les ajudes estatals. El déu turisme!

Reus? Tarragona? Salou?… Cap allí aniran a raure. Ho asseguraria. Ja me’ls hi imagino peons de construcció, mig nus, amb el ridícul casc groc, sota el sol sufocant de ciutat o percebent l’aire salabrós de platja… Mentrestant, un camió de gran tonatge ha esborrat el traç de llurs petjades com qui tant li’n fa.

Dos homes han deixat llur camp, allà lluny, molt lluny, aquell camp que no els avidava, i han cercat pa en el nostre terrer… I el d’ací tampoc no els n’ha pogut donar. Qui sap si no hauran maleït la terra — la seva i la nostra-per sempre més, mentre es decantaven cap a una terra de promissió: la ciutat.

I la terra plora… No pas la seva culpa, que no en té, sinó la dels humans. Plora l’allunyament dels humils cansats de les injustícies dels grans. Plora, i espera…

Però tot és en va. Els homes hi segueixen d’esquena. Uns indiferents, se’n desentenen; altres, decebuts, se’n van.

josep-moragues-05

 

Josep Sànchez Moragues
(Tots dos artícles van ser publicats a la revista Vent de Seré i premiats als Premis de Cantonigrós de 1966.)

El Josep Moragues és sens dubte un dels nostres més prolífers escriptors, observador i cronista hàbil de la realitat alforjenca. Pensador, analista i interpret d’una època. Precursor del català i un dels primers que van contribuir a l’ensenyament de la llengua al nostre poble. Poeta i artista de les paraules. Els seus escrits han estat publicats en nombroses revistes, té publicats infinitat de llibres i ha estat premiat per aquesta labor en nombroses ocasions. Coneix molt d’aprop la problemàtica de la imigració ja que durant molts anys va traballar per la seva inserció en la nostra societat. Segur que se’ns queda alguna cosa.

 

Josep Sànchez i Moragues
Escriptor de diferents llibres de poesia i d’assaig sobre el poble d’Alforja. Guardonat en diferents premis Literaris. Ha participat activament en les diverses revistes periòdiques que s’han editat a Alforja.

NO COMMENTS

Leave a Reply