Si l’altre dia parlàvem de la repressió republicana, avui tocaria parlar de l’altra punta de la llança, la repressió franquista. Per a fer-ho, primer haurem d’entendre la metodologia d’aquesta repressió i en quines bases es va recolzar, ja fossin legals com de poder, i en diem de poder perquè questes en un primer moment no tingueren una base legal, sinó que foren perpetrats dins del que podríem anomenar crims de guerra.
La repressió franquista fou articulada de manera legal a partir d’un seguit de lleis impulsades pel nou règim, basades en tribunals, judicis i consells de guerra, normalment ja desprès del final de la Guerra Civil. Però com hem dit abans, trobem repressió fora de la llei, la qual evidentment quedà impune en la seva majoria.
Durant l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit franquista es produïren nombrosos crims perpetuats pel descontrol de la tropa. Aquests ocorren entre el 23 de desembre de 1938, amb el final de la Batalla de l’Ebre un mes abans, i la fi de la campanya Catalunya a inicis de febrer de 1939, i les víctimes anaren des de joves i dones, fins a ancians. Falangistes, tropes mores i tropes regulars foren els protagonistes dels crims arbitraris fora de la legalitat del moment, i aquesta repressió continuà amb l’aparició dels consells de guerra sumaríssims, ja dins de la nova legalitat franquista[1].
Aquesta nova legislació donava pas a una repressió legalitzada, la qual venia donada per diferents lleis: la Llei de Responsabilitats Polítiques, la Llei de Repressió de la maçoneria i el comunisme, i la Llei de Premsa[2]. A banda d’aquests 3 pilars legals de dita repressió, hem de tenir en compte la Causa General, un extens procés d’investigació impulsat pel ministre de Justícia franquista, Eduardo Aunós, el 26 d’abril de 1940, i que fou el complement perfecte a les lleis abans esmentades, sent una de les armes principals als primers anys de repressió a la població.
Metodològicament la repressió franquista actuà de les següents maneres: primerament, després de l’ocupació per part de l’exèrcit, actuava la Secció d’Ordre Públic, la qual era autora de les primeres execucions de desafectes després d’estudiar les denúncies anònimes dels represaliats pels republicans. Aquestes execucions primerenques solien ser pedagògiques, ja que els veritables autors o líders ja havien emprès el camí de l’exili, i aquestes execucions o accions anaven dirigides als familiars d’aquests. És també en aquest moment quan es produeixen molts saquejos a les cases dels exiliats o dels sospitosos de desafectes al nou règim[3].
Si parlem de xifres d’afusellats total al Principat, la més acceptada és la de Solé i Sabaté, el qual comptabilitzà 3.385 òbits, i val a dir que aquesta xifra és la dels que ho foren a partir d’un Consell de Guerra o d’un judici i no es comptabilitzen els que estaven al marge de la legalitat franquista construïda per a tal efecte[4].
També trobem una repressió cultural i lingüística, doncs s’obligà a emprar el castellà tant en documents oficials com en retolacions dels comerços i es penava l’ús en públic de català amb fortes multes i fins i tot penes de desterrament o de presó[5]. També es depuraren molts llocs de funcionaris públics, tals com mestres, administratius municipals, i fins i tot brossaires.
Les detencions anaven acompanyades d’interrogatoris, els quals tenien un grau de violència proporcional segons el tipus d’informació que havia de proporcionar el pres i de la suposada perillositat d’aquest. A més també se n’efectuaren als centres de detenció i als camps de concentració[6].
L’últim esglaó de la repressió legalitzada eren els consells de guerra sumaríssims, que es podrien traduir en la frase de Serrano Sunyer «la justícia al revés», ja que en resum, les persones revoltades aquell 18 de juliol de 1936 vers la legalitat vigent del moment ajusticiaven als derrotats del conflicte bèl·lic per rebel·lió miliar la major part de les vegades, donant sentit a la frase del ‘Cuñadisimo’.
Alforja no fou una excepció en la repressió, i trobem un arxiu de la Causa General amb més de 100 pàgines, a banda d’una llarga llista d’investigats, empresonats, exiliats i inclús morts per afusellament. Aquestes dades les presentaré en el meu següent article, que tractarà explícitament el tema en el nostre municipi.
[1] TORMO, David, «Víctimes de la fluctuació dels fronts», TRILLA, Pere (coord.), El Franquisme a Catalunya (1939-1977). Volum 5. La repressió franquista (1938-1977), Barcelona: Edicions 62, Volum 5, 2007: p. 46.
[2] MARTÍNEZ, Francisco, «La legislació repressiva», TRILLA, Pere (coord.), El Franquisme a Catalunya (1939-1977). Volum 5. La repressió franquista (1938-1977), Barcelona: Edicions 62, Volum 5, 2007: pp. 59,60 i 63.
[3] SÁNCHEZ I CERVELLÓ, Josep, «Metodologia de la repressió franquista !938-1947)», SÀNCHEZ CERVELLÓ, Josep (coord.), La Província de Tarragona durant el franquisme (1939-1976). Política, societat i cultura, Tarragona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials “Guillem Oliver” del Camp de Tarragona, 1996: pp. 14-15.
[4] SOLÉ I SABATÉ, Josep M., La repressió franquista a Catalunya 1938-1953, Barcelona: Edicions 62, 1985: p. 203 [Cataunya sota el franquisme, 1].
[5] SÀNCHEZ I CERVELLÓ, Josep, «Metodologia de la repressió franquista» (…) ob. cit. nota 3: p. 15.
[6] Ibídem: pp. 17-18.
