Els anys que es podia veure al Jordi Olivé Salvadó (Alforja, 1929 – 2013) assíduament amb la seva càmera pels carrers d’Alforja han quedat molt enrere, i m’atreviria a assegurar que la majoria dels vilatans d’aquesta població, on ha viscut sempre, desconeixen l’obra d’aquest artista. Entre altres coses perquè la seva carrera com a músic ha prevalgut o com a mínim ocupa des de fa molt, la gran part del seu temps i em consta que aquesta última, encara que no és d’interès per aquest article, també és igualment extensa i significativa.
Segons m’explica ell mateix, tot va començar el 1956, tot just l’any que es va casar. Li van sobrar uns quants cèntims dels destinats al seu viatge de noces i quina idea millor que invertir-los en una càmera de fer fotos. Es va comprar una “Regula” i quasi immediatament després va adquirir la seva Rolliflex i, com quasi sempre ens passa als que entrem en aquest món, tot va ser imparable. Al cap de poc temps es va vincular a un grup de fotògrafs de Reus, entre els quals hi havia Josep Maria Ribas Prous, on va conèixer el treball d’altres grans mestres.
Junt amb altres entusiastes van crear l’Agrupació fotogràfica d’Alforja
Més endavant junt amb altres entusiastes van crear l’Agrupació fotogràfica d’Alforja. Començà llavors la seva afanyosa, encara que curta carrera per atrapar històries del seu poble. Un poble on en aquella època coincidien algunes persones d’indiscutible talent i humanisme, amb una gran vocació pedagògica, les quals, a més a més de formar-lo com a persona, van despertar en ell l’interès per l’art i la fotografia. En la seva obra es va interessar per personatges als que poca gent els hi prestava atenció, però que per a ell constituïen gent de gran saviesa. Va plasmar una realitat on prevalia l’escassetat de tot i destacaven segons les seves paraules: la repressió del règim, l’emigració provinent de zones més endarrerides i la presència de l’església i el catolicisme.
L’activitat fotogràfica s’interromp momentàniament el 1971, l’any en el que inicia els seus estudis en el conservatori de música de Barcelona, on va acudir durant més de set anys, dues vegades a la setmana fins a la seva graduació. La seva obra com a músic i compositor possiblement està més ben reconeguda. Ha sigut director de diverses corals i ha compost infinitat de peces. També cal mencionar que mai es va desvincular del treball al camp, ell mateix encara es considera un “pagès”.
Per sort l’obra fotogràfica del Jordi Olivé Salvadó no ha estat exempta de reconeixement, en part gràcies a la tasca del seu amic Josep Maria Ribas Prous. Aquest no solament sempre el comminà reiteradament a reprendre la seva activitat en èpoques en que les seves ocupacions s’incrementaven, sinó que fins i tot el va forçar en diverses ocasions enviant-li carrets de 6×6 amb indicacions expresses de fer-los servir. La seva obra va ser donada a conèixer i reivindicada en les primeres edicions de la primavera Fotogràfica de Catalunya a principi dels anys 80, despertant en tothom que la va veure un grandíssim interès. Des d’aquí traspassa les fronteres i arriba a ser mostrada a París i també a Perpinyà. Actualment al Jordi se’l considera un dels fotògrafs representatius de la fotografia catalana d’aquest període històric. El seu treball està a l’altura d’un Francesc Català-Roca “el fotògraf de Valls”. Les seves obres guarden més d’una similitud, ambdós han captat magistralment la quotidianitat de les seves respectives localitats.
El procés per a atorgar-li la condecoració de fill il·lustre de la seva localitat no va prosperar.
Encara que com he dit no li falten reconeixements, fins i tot a nivell internacional, en la seva pròpia localitat no succeeix el mateix. Fent una recerca per la xarxa, vaig trobar una breu i estranya anotació, la qual cosa em va resultar molt intrigant. S’hi feia referència l’inici d’un procés per a atorgar-li la condecoració de fill il·lustre de la seva localitat. Indagant en els fets resulta que l’anomenat expedient, promogut per l’anterior govern local, no va prosperar. Una trista història que té molt a veure amb el ressentiment, l’enveja, per un costat, i amb el desconeixement de la seva obra i la incapacitat per a valorar-la, per l’altre. És com “aquest vent que passa i bufa contínuament per Alforja purificant i netejant-t’ho tot”, segons les pròpies paraules de l’autor, no acabés de ser prou fort com per a escombrar d’una vegada per totes, el rancor i els prejudicis. Coses de poble, d’un poble on hi ha una bona brisa, però on el temps transcorre més lentament.
El mèrit, finalment, no li va ser conferit, però en realitat per a ell, ha estat molt menys dolorós per exemple, que quan un membre del jurat d’un concurs li va negar el premi dient que la foto, “La nena Morta”, era una manipulació. Això últim li va suposar una gran frustració, l’altre no ha sigut un gran problema i quasi respira alleujat: “no és una cosa que em preocupi gaire, ni que m’interessés tant, quan tens una alegria has de relativitzar-la i no deixar que et pugi al cap, quan tens una tristesa has de fer el mateix i pensar que hi ha molta gent que pateix més que tu”. Es corrobora una vegada més el que apunta Josep Maria Ribas i Prous al pròleg del llibre El vent que passa (Diputació de Tarragona 2002) quan es refereix a l’autor i a “una terra que, dissortadament, no és massa donada a reconèixer els mèrits dels seus fills”.
A Internet no existeixen més referències a la seva obra, a més a més d’aquesta estranya anotació i la nota de premsa publicada en diferents mitjans amb motiu de la seva última exposició. Aquesta mostra: Selecció final… el vent que passa II, es va presentar a les sales del “Centre de la Imatge Mas Iglesias” (CIMIR) des del 17 de juny fins al 4 de setembre de l’any passat. És la més àmplia col·lecció d’obres fins ara exposades del fotògraf català i conté moltes de les fotos d’una primera mostra: “El vent que passa” de l’any 2000. Les 106 imatges van ser seleccionades i positivades per Josep Maria Ribas Prous i van ser preses la majoria als anys 60. La mostra a la qual vaig assistir sense dubtar-ho, pel meu entendre era massa extensa. Una trentena d’obres ben escollides parlarien molt millor de les bondats i qualitats del seu treball, encara que sense cap dubte s’agraeix enormement l’esforç dels organitzadors i promotors.
Em vaig sentir sorprès de tenir davant meu obres senzillament genials
Tot i això em vaig sentir sorprès de tenir davant meu obres senzillament genials, molt més si tenim en compte que parlem de preses, que a causa de l’escassetat de mitjans i a la precarietat, no tenien una segona oportunitat: un fotograma, una escena, no n’hi havia per a més. Després de conèixer les seves fotos, un dia sense més ni més vaig presentar-me a casa seva, i ara puc sumar a la contemplació de les seves obres, hores al seu estudi, escoltant cada una de les històries que hi ha al darrere d’aquestes magnífiques instantànies .No es tracta de simples fotos que capten i transmeten el caràcter d’un poble i d’una època, hi ha molt més, m’han sorprès composicions molt estudiades, que parlen de petites i grans històries, preses just en l’únic moment possible. Em pregunto què hauria passat si no hagués interromput aquesta tasca tan aviat.
A aquestes alçades portar aquestes 106 fotografies a Alforja no ha sigut possible
A aquestes alçades una cosa tan important com portar aquestes 106 fotografies a Alforja no ha sigut possible, tot i que el mateix autor ha intentat gestionar les coses per tal de facilitar-ho. No podem esperar miracles, però tampoc hi hem de renunciar. Avui, per exemple, hem fet un pas, de moment hem creat un lloc web amb 60 fotografies que permetran, a qui ho desitgi, conèixer en profunditat el seu treball. Ara no hi ha excuses, espero que hi doneu una ullada, us asseguro que ho agraireu.
Rogelio Portal
