Quan pensem en la repressió com a tal, tendim a pensar en la repressió que exerciren els exèrcits franquistes i posteriorment l’Estat franquista. Aquesta repressió és un fet comprovat, però moltes vegades obviem també la repressió que exerciren les forces republicanes durant la Guerra Civil, especialment a la rereguarda. La repressió republicana no va tindre la mateixa magnitud, però tampoc s’ha d’ignorar.
El cànon de la repressió exercida per les forces republicanes a la rereguarda va anar dirigida, normalment, contra les dretes (democràtiques o no), i sobretot contra l’església amb el que es coneix com a violència anticlerical, i es va enfocar sobretot contra les persones amb idees tradicionalistes o carlines, i contra els personatges religiosos. També va anar enfocada als béns de l’església i als béns privats, produint-se cremes o expropiacions arreu.
La nostra Vila no en va ser una excepció, i trobem uns quants episodis d’aquesta repressió republicana. Gràcies a la recerca que vàrem efectuar a la Causa General (causa judicial general franquista lligada a les ‘responsabilidades políticas’) i a la correspondència municipal dels primers anys de postguerra, hem pogut saber els noms i com es produïren les detencions i els crims a vuit alforgencs. També gràcies a Albert Manent hem pogut saber filiació i algunes dades dels personatges en qüestió.
Sabem que els alforgencs morts per la repressió republicana foren Miquel Saludes Raull, de 82 anys i carlí, de cal Notari, que era propietari i comerciant; Josep Saludes Àvila, de 50 anys, carlí i fill de Miquel Saludes, i, a més, ambdós eren familiars d’un dels mossens que també foren assassinats; Pere Pont Mitjans, de 57 anys i carlí; Antoni Mariné Solé, el qual era una ‘persona d’ordre’, afiliat a Izquierda Republicana i que va ésser alcalde durant la República, anomenat Pep; Joaquim Estivill Estivill, comerciant d’esquerres, afiliat a Izquierda Republicana i dit ‘Quim de la quadra’; i Tiburcio Estivill Vallverdú, fill de l’anterior i també comerciant d’esquerres, dit ‘lo Tiburci’ (veure taula al final)[1].
La primera referència d’aquests crims la trobem a la Causa General, on ens apareix un quadre de relació de tots els represaliats al terme durant l’etapa republicana (documents 1 i 2)[2].
També a la correspondència municipal, concretament el 9 de desembre de 1940 trobem un escrit al dors d’una notificació del jutge instructor de la Causa General, on demana per aquests crims. L’escrit en concret és aquest: «La noche del 27 al 28 de Agosto de 1936, llegaron dos coches turismo, procedentes de Reus, que conducia milicianos armados, que justamente con algunos vecinos de la Villa detuvieron a Joaquin Estivill Estivill, Tiburcio Estivill, y Antonio Mariné Solé metiendolos a un coche asesinandolos poco después en ‘Coll Negre’ termino municipal de Riudecols. / A la mañana siguiente fueron detenidos por elementos de la Villa que estan huidos o en la carcel a D. Miquel Saludes, D. José Saludes y a D. Pedro Pont: subieron en un coche que conducia Jose Anguera, y como guardia Juan Bts Badet Huguet, que a un kilometro de Borjas del Campo les pusieron a un coche que se afirma era de Reus, que los llevo donde fueron asesinados. / De la primera detencion puede facilitarle datos el detenido en Tarragona Jose Solanellas Pellicer, y de la segunda el mencionado chofer, que esta en un Bon de Trabajadores» (document 3)[3]. Suposem que aquest text fou un esbós del que s’enviaria després a les dependències judicials, ja que el trobem escrit exactament igual a la mateixa Causa General.
També hem trobat el cas d’un cos sense identificar, trobat al terme, i també mort per aquesta repressió exercida a la rereguarda (document 4)[4]. Com veiem en la fitxa en qüestió, també part de la Causa General, el cos trobat no corresponia a cap vilatà i les autoritats en desconeixen els motius del seu homicidi i els autors corresponents. Sols s’esmenta la roba que duia en el moment de la troballa, i que uns desconeguts en prengueren les restes. La manca d’informació, ja no sols d’aquest, sinó d’una quantitat ingent d’altres restes anònimes a tot el territori de l’Estat, no ens permet saber-ne més i és de suposar que dites restes acabessin en fosses comunes com tantes d’altres, o amb una mica de sort, tornessin amb els seus familiars.
Tal com comentàvem a l’inici de l’article, dita repressió no sols fou dirigida a les persones, sinó també a béns. Així doncs, gràcies a Pere Anguera, sabem que a data de 23 d’octubre de 1936, l’Ajuntament tenia confiscat el convent de les monges, l’edifici de l’hospital, l’abadia, l’església i les dues ermites. A més, el 25 de setembre s’expropiaren dues cases més; una que fou per l’Ajuntament (l’edifici de Cal Botó) i una altre que fou pel Sindicat. Anguera també ens referencia que Estat Català tenia una casa incautada de forma no legal a data de 8 de gener de 1937[5]A data de 15 de gener trobem que s’expropiaren totes les finques que no fossin necessàries als seus propietaris[6]. També a banda d’aquests edificis expropiats sabem que es varen produir vàries incautacions de béns diversos d’alguns vilatans, normalment de gent d’ideologia dretana, com per exemple cotxes, fet que veiem a l’acta municipal del 27 de desembre de 1936, quan s’havien expropiat ja tots els vehicles, els quals passaven a disposició del municipi i dels partits del Front Popular[7].
Ja parlant de violència anticlerical, i com ja hem dit abans, trobem que l’església i les dues ermites foren expropiades i patiren els efectes d’aquesta violència. Si analitzem el cas de l’església de Sant Miquel, aquesta fou la primera en sofrir conseqüències, doncs els dies després de l’aixecament militar, entre el 23 i el 25 de juliol, Manent ens diu el següent: «… començaren a venir ‘revolucionaris’ forasters per cremar el temple i agafar els preveres. I aleshores va crear-se al poble el comitè per dur endavant la revolució i desbancà l’Ajuntament, que els va lliurar la clau de l’església, exigida pistola en mà, perquè traguessin el que volguessin, però no ho cremessin a dintre. Entre voluntaris i forçats van treure retaules i imatges, ho aixafaren i ho cremaren a la riera»[8]. Com veiem, es va evitar la crema de la parròquia i sabem que posteriorment va passar a ser utilitzada de polvorí i més endavant de magatzem i estable, tot i que no es varen poder salvar totes les imatges de l’edifici.
Tot i així, Manent també ens esclareix que algunes si que es varen aconseguir salvar: «Els objectes de culte foren dipositats pel rector en una casa particular, però deixà una nota escrita a l’abadia del que havia salvat. El comitè, que s’establí a l’abadia, va anar a recollir-ho. En assabentar-se’n l’alcalde, ja que encara coexistien Ajuntament i comitè, va agafar la custòdia, calzes i corones de la Mare de Déu de Puigcerver i amb Josep Martí i Salvadó, i Martí Aymamí i Salvadó ho dugueren al Banc d’Espanya de Reus…»[9].
En relació a les dues ermites, el 26 de juliol fou incendiada l’ermita de Puigcerver, i el dia abans fou l’ermita de Sant Antoni la que patí la mateixa sort. Quan parlem de la crema de Puigcerver, és inevitable parlar del rumor que va estar estès molt de temps que deia que es va poder salvar la imatge de la Mare de Déu gràcies a un alforgenc, tot i que és sols un rumor[10].
També sabem que el rector Joaquim Girona va ésser amagat per les mateixes autoritats municipals al principi del conflicte, per a evitar-ne d’aquesta manera el seu homicidi. Tot i així, no varen tenir la mateixa sort dos homes religiosos més: Lluís Vives Sardà, anomenat «mossèn becaina», i Miquel Saludes Ciuret[11]. El primer era natural de Valls, d’idees carlines i portava anys exercint a la Vila. Fou detingut i conduït a Reus el 15 d’agost de 1936 i l’endemà fou assassinat. Per altra banda, el segon, Miquel Saludes, era fill d’Alforja, però exercia a Les Borges del Camp. Fou detingut el 25 de juliol de 1936 per les patrulles de control quan arribava a Alforja per amagar-se a la casa de la seva germana. Fou portat al comitè de Riudoms i d’allà el portaren a Reus on va ser empresonat, i més tard passà al vaixell-presó de Tarragona «Riu Segre», d’on el tragueren l’11 de novembre del mateix any per ser afusellat al cementiri de Torredembarra[12].
Val a destacar que els assassinats d’Antoni Mariné, Joaquim Estivill i Tiburci Estivill no responen al cànon de repressió al que estem acostumats a entendre quan parlem d’aquesta., però s’expliquen gràcies al fet que sabem que dits personatges varen començar a repudiar les actuacions republicanes a partir dels Fets d’octubre de 1934, fins al dia de la seva detenció el 27 d’agost del 1936, com veiem reflectit en una nota de la Causa General on s’explica aquesta dada, i que diu així: «… si bien los vecinos Joaquin Estivill Estivill y Antonio Mariné Soler, años atras, por el 1931 demostraron tendencias izquierdistas, cuando el 6 de octubre se manifestaron contra los marxistas, continuando con la misma actitud hasta el 27 de Agosto en que fueron asesinados…» (document 5)[13]. Aquesta acció respondria a un cànon que es sol esmentar i que no s’ha estudiat molt a fons, i és el de les venjances personals. Dites accions es dugueren a terme durant l’etapa republicana i també durant l’etapa franquista, esdevenint fets comuns en els dos períodes.
Com hem vist al llarg d’aquest article, la repressió republicana va existir i Alforja no en fou una excepció. I tal com hem comentat, aquesta, tot i no ser tan important en trets quantitatius com la que es va exercir a d’altres punts del territori, va cobrar-se la vida de vuit alforgencs i va causar destrosses en el patrimoni municipal, a més dels efectes que tingué en l’àmbit personal de les persones que patiren expropiacions.
Víctimes de la repressió republicana a Alforja
NOM / RENOM O CASA FAMILIAR / AFILIACIÓ POLÍTICA
Estivill Estivill, Joaquim / (a) Quim de la quadra / Izquierda Republicana
Estivill Valverdú, Tiburcio / (a) lo Tiburci –
Font Mitjans, Pere / Carlí
Mariné Solé, Antoni / (a) Pep / Izquierda Republicana
Saludes Àvila, Josep / Notari / Carlí
Saludes Ciuret, Miquel / Mossèn
Saludes Rebull, Miquel / (a) Miquel Notari / Carlí
Vives Sardà, Lluís / (a) Mossèn Becaina / Carlí, Mossèn
Andreu Serra Garriga
[1] MANENT, Albert, La Guerra Civil i la repressió de 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona, Valls: Cossetània Edicions, 2006:: p. 39 [El Tinter, 64].
[2] AHNM, Archivo Histórico Nacional de Madrid, Causa general de Tarragona, Pieza principal, nº 87 Alforja, Caja 1447, Exp. 2.
[3] ACBC, Arxiu Comarcal del Baix Camp, Ajuntament d’Alforja, (CUI-1710).
[4] AHNM, Archivo Histórico Nacional de Madrid, Causa general de Tarragona, Pieza principal, nº 87 Alforja, Caja 1447, Exp. 2.
[5] ANGUERA, Pere, «Els segles XVIII-XX», CORTIELLA, Francesc, ANGUERA, Pere, Història d’Alforja, Alforja: Edicions de l’Ajuntament d’Alforja, 1986: p. 196.
[6] Ibídem, p. 197.
[7] ACBC, Arxiu Comarcal del Baix Camp, Ajuntament d’Alforja, (CUI-379).
[8] MANENT, Albert, La Guerra Civil i la repressió de 1939 a 62 pobles (…), ob. cit. nota 1: p. 38.
[9] Ibídem: p. 38.
[10] Per a més informació: https://www.alforjastark.com/la-verge-de-puigcerver-alguns-misteris-sense-resoldre/
[11] Víctimas sacerdotales del Arzobispado de Tarragona durante la persecución religiosa del 1936 al 1939, Tarragona: Imprenta y Librería Suc. de Torres&Virgili, 1945: pp. 263-264.
[12] Ibídem: pp. 263-264, 280
[13] AHNM, Archivo Histórico Nacional de Madrid, Causa general de Tarragona, Pieza principal, nº 87 Alforja, Caja 1447, Exp. 2.
){kind=link}