Degut a les característiques del seu terme, Alforja en diferents èpoques ha disfrutat de diverses activitats mineres. Segons alguns entesos en l’antiguitat ja es devien explotar algunes zones d’una manera molt superficial. Quan es va fer la carta de població d’Alforja l’any 1158, el comte Ramon Berenguer IV, va donar el terme d’Alforja al noble Ramon de Ganagot, el qual s’havia destacat a la conquesta de Siurana, però el comte es va reservar una part de l’explotació de les mines de plata que hi havia en aquestes terres, segons tots els indicis aquestes mines que eren de plata a l’edat mitjana, a l’acabar-se aquest metall quedaren com a mines de plom, les mines de plom de la partida de Mas d’en Mestre, que durant la primera meitat del segle XX encara si treballava.
També les explotacions de mineral de coure, sembla que en temps dels romans eren actives. Però de tot això hi ha poca documentació, així que passarem al segle XX, i d’aquesta època tenim referències personals de gent que ho ha viscut.
Intentarem fer una descripció molt superficial del fet geològic. Sembla que el filó de les mines de plom de Mas d’en Mestre, que antigament eren de plata, podria ser el mateix que va continuant a través de les muntanyes i surt al poble de l’Argentera, d’aquí podria venir aquest nom: Argent = plata. Més enllà hi trobem Bellmunt del Priorat, amb importants mines de plom, que han estat explotades fins fa pocs anys. Pel que fa referència al coure, a més de la mina Montserrat, (popularment coneguda com a “mina dels Crossos en el mateix lloc que ocupa actualment la pedrera de l’empresa CUMESA), també hi va haver la mina Núria, al darrera del coll d’Alforja, el coure d’aquesta mina tenia una qualitat superior a les altres d’aquests contorns, també hi havia mines de coure a la partida de “les Olles” prop de Riudecols i una altra a Les Irles, com es pot veure el coure sortia en diferents llocs, va ésser el metall més abundant en aquell temps.
Un altre tipus de mineral, que ha estat explotat en el nostre terme durant la primera meitat del segle XX, ha estat la barita, un metall que s’utilitza molt com a component químic en pintura. Les mines de barita d’Alforja, tingueren la seva època activa des de principis del segle XX fins concretament l’any 1953 en que s’acabà definitivament. Aquestes mines estan situades a sota del cingle roig, en el lloc denominat “la Grallera” i en la partida del “Coll d’en Peirò”, aquestes mines tenien una importància relativa, en els millors moments hi treballarem uns 25 minàires. L’explotació de la barita era molt superficial, això feia que aquestes mines no tinguessin gaire profunditat, anaven buscant el filó fent galeries cada vegada a uns nivells més inferiors.
Aquestes mines no tingueren gaire profunditat, anaven buscant el filó fent galeries cada vegada a uns nivells més inferiors.
L’empresa Minera del Flamigell, que era la que explotava el coure entre els anys 1952 i 1959, arribà a tenir 116 treballadors en nòmina. Aquestes mines es tancaren no per l’esgotament dels filons, estaven produint més que mai, la causa principal fou l’acabament del règim econòmic autàrquic, (el consum intern subsistir amb la producció autòctona). Al final de la Guerra Civil, Espanya havia tingut molts problemes amb les relacions internacionals, el règim de Franco havia apostat en un principi a favor de l’Eix, (l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini), al perdre aquests la II Guerra Mundial, el règim es veié obligat a canviar, però tret del Portugal de Salazar i l’Argentina de Peron, pocs països l’acceptaren, fins que degut a la Guerra Freda, els Estats Units d’Amèrica els interessa el territori espanyol per poder establir-hi bases aèrees. Aleshores començà una tímida obertura, principalment en la qüestió econòmica. L’any 1957 amb el Pla d’Estabilització Econòmica, l’economia espanyola s’obrí i a l’entrar mercaderies extrangeres més barates que les produïdes aquí, (entre elles el coure de Xile), obligaren a tancar moltes empreses que ja no eren rentables econòmicament, entre elles les mines de coure d’Alforja, ara fa precisament 40 anys.
“Mare de Déu de Puigcerver, feu-me casar amb un adoquiner”
Una altra faceta minaire d’Alforja, en el transcurs del segle que s’ha acabat, ha estat la producció de llambordes (adoquins), principalment durant l’època dels anys i vint. Els anys anteriors a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, foren d’una gran activitat. Eren nombroses les pedreres al nostre terme, potser la més important era la del Pere Taverna, que va arribar a tenir un centenar de treballadors. Fruit ďaquesta època es la dita popular. “Mare de Déu de Puigcerver, feu-me casar amb un adoquiner”. Això es devia a que el sou d’un treballador de les pedreres era superior al d’un pagès. Després de l’Exposició de Barcelona, les comandes de llambordes baixaren en picat i només quedaren alguns llocs de treball per poder atendre la poca demanda que hi havia. Després sesdevingué la crisi econòmica derivada del “crack” borsari de l’octubre del 29 al que pràcticament li va seguir la guerra civil. La producció de llaınbordes ja no es va recuperar. A mitjans dels anys setanta, s’inicià l’explotació de la cantera dels “ Crossos”, per l’empresa CUMESA ( Cuarcitas Meditarraneo S.A.). A hores d’ara és única explotació minera que queda en actiu dins el terme d’Alfoıja.
Aquesta pedrera ha creat un problema ďimpacte ambiental, ja que les grans dimesions que ha assolit estan degradant les muntanyes que ens envolten.
Aquesta pedrera ha creat un problema ďimpacte ambiental, ja que les grans dimesions que ha assolit estan degradant les muntanyes que ens envolten, per altra part dóna feina a una dotzena de treballadors d’Alforja. Com podem veure, en el transcurs del segle XX el nostre poble ha passat per diferents explotacions mineres, que ja formen part de la història. Que ens espera en el futur?
Antoni Pujals,
Informatiu d’Alforja
