Tots som piròmans

Tots som piròmans

by -
0 392

Avui tothom parlarà de l’Torre del Espanyol. Els tertulians, els polítics i les portades de la premsa (opinions emeses des d’una perspectiva majoritàriament urbana) de ben segur que repetiran els mots catàstrofe, boscos bruts, manca d’efectius, solidaritat, i d’altres en direccions similars. En efecte, sap molt de greu un incendi d’aquestes característiques, però encara sap més greu quan duem dècades de polítiques agràries, alimentàries, econòmiques, i de gestió territorial que han estat, i segueixen sent, els ingredients perfectes per tal que incendis com el d’avui (i molts d’altres fenòmens menys mediàtics però igual de preocupants) tinguin lloc.

incendio-alforja

Els paisatges, sí aquests paisatges que tots ens posem en boca i que tan erròniament qualifiquem de naturals, són dinàmics i responen (des de fa mil·lennis) a l’activitat humana. En terminologia científica es parla de paisatges culturals i socioecosistemes, ja que són el reflex de la interacció entre les persones i el territori. En el moment en que la relació entre el territori i les persones que l’habiten canvia, també canvien els paisatges, és ben senzill. I això és precisament el que ha passat a partir de mitjans del segle passat i fins a l’actualitat: que s’ha prioritzat un desenvolupament econòmic basat en la indústria i els serveis, i s’ha fomentat una agricultura intensiva i basada en la quantitat i no la qualitat. I evidentment, els consumidors, des de la ciutat, no hem fet sinó recolzar aquest model agrícola, volent de tot a tothora, més bonic que no pas bo, i barat per sobre de proximitat i qualitat.

 

… viure de la pagesia, en aquest país, és molt complicat, i és que no ens oblidem que els pagesos i pageses han de viure.

La conseqüència: un importantíssim despoblament rural (un exemple clar, Torre de l’Espanyol 1920: 1467 habitants, Torre de l’Espanyol 2018: 618 habitants) i una gran abandonament de l’activitat agrària. Per què? Doncs perquè viure de la pagesia, en aquest país, és molt complicat, i és que no ens oblidem que els pagesos i pageses han de viure. Complicat precisament perquè ni consumidors ni administracions valorem prou els seus productes, i perquè tampoc som conscients que escollint un o altre producte estem escollint també com volem que siguin el territori que ens envolta. Si seguim volent oli a tres euros el litre, es evident que ningú es podrà guanyar la vida cultivant oliveres i per tant aquells camps s’abandonaran. Si les polítiques del lliure mercat permeten que les taronges de Sud Àfrica siguin més econòmiques que les de la Ribera d’Ebre, és evident que per vuit cèntims el quilo ningú de nosaltres tampoc cultivaria taronges. Són dos exemples només, però en podríem posar molts més i igual d’eloqüents.

Peu de foto: Ortofotoimatges d’una de les àrees afectades per l’incendi. Comparativa entre el 1956 (superior) i el 2017 (inferior). Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Les taques fosques corresponen a superfície forestal. L’abandonament agrícola i l’increment de massa forestal és més que evident
Peu de foto: Ortofotoimatges d’una de les àrees afectades per l’incendi. Comparativa entre el 1956 (superior) i el 2017 (inferior). Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Les taques fosques corresponen a superfície forestal. L’abandonament agrícola i l’increment de massa forestal és més que evident

I si parlem dels boscos la situació és encara més complexa. Quan un conreu s’abandona, perquè mantenir-lo no és econòmicament viable, progressivament es va convertint en bosc. És el que s’anomena successió secundària. I, com era d’esperar en el sistema incoherent en que vivim, gestionar aquest bosc és, en termes econòmics, molt més car que el rendiment que se’n pot extreure. Per tant, resulta d’allò més lògic que els propietaris no hi duguin a terme cap mena de gestió. A més, la hipocresia de la societat fa que quan és hora d’anar buscar bolets o passejar, el bosc és de tots; però en canvi a l’hora de contribuir a gestionar-lo (vegeu sinó la polèmica de la possible taxa boletaire) el bosc és només responsabilitat del propietari. No és d’estranyar doncs que els boscos estiguin com estan, i que molts propietaris, farts de perdre-hi bous i esquelles i a s’obre d’haver d’aguantar domingueros que es pensen ser en un parc temàtic, arribin a la concussió que ells al bosc no hi faran res i que si es crema doncs un maldecap menys.

…tots som responsables d’aquest incendi, perquè tots, des de ciutadans individuals a responsables polítics, hem generat les condicions que l’han fet possible.

I ja hem arribat al cap del carrer. I és que tots som responsables d’aquest incendi, perquè tots, des de ciutadans individuals a responsables polítics, hem generat les condicions que l’han fet possible. I que l’onada de calor no serveix en cap cas d’excusa. Benvingut sigui l’incendi si fos l’exemplificació que el model de desenvolupament triat ens mena a un carreró sense sortida del qual cal cercar-ne eixides sense més dilacions. Molt em temo però, i basant-me en els precedents, que el tractament del símptoma (l’incendi) emmascararà el tractament de l’origen del problema. Molt em temo que tots seguirem sent piròmans i que esperarem impassibles fins al següent incendi per aleshores tornar-nos a desfer en lamentacions. Tant de bo m’equivoqués.

Marc Talavera Roma
President del Col·lectiu Eixarcolant
Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona. Especialista en agroecologia, etnobotànica i ecologia forestal

alforjastark
Alforja Stark és una plataforma digital col·laborativa per a la difusió d’informació relacionada amb el municipi d’Alforja, el seu entorn i els seus habitants, que manté un especial interès a a promoure l’art, la cultura, el turisme i el desenvolupament econòmic en aquesta zona.