Setmana santa Alforja. Aquelles nostres setmanes santes

Setmana santa Alforja. Aquelles nostres setmanes santes

by -
0 4083
A l’endemà, els carrers restaven lliscosos de la cera de les atxes i els ciris i una pau silenciosa. Foto: Jordi Olivé Salvadó

Setmana santa Alforja

Ens havien arrabassat les nostres llibertats més elementals i les tradicions nostrades engolides per un silenci còmplice. El carnaval era un record embolcallat en la pols d’un oblit escruixidor però la Quaresma arribava puntual el dimecres de cendra i el mossèn ens feia el senyal de la Creu al front “quia pulvis es et i pulverum convertisti” i a les esglésies es cobrien les imatges sagrades amb mantells morats i les capelles esdevenien en espectres fantasmagòrics.

La vida del poble girava al voltant d’una església omnipresent, submisa al poder dels vencedors.

Temps d’abstinències i dejunis i les vesprades dels divendres Via Crucis. El nacional-catolicisme havia arrelat en plenitud i la vida del poble girava al voltant d’una església omnipresent, submisa al poder dels vencedors. Transcorreguts els quaranta dies de penitència i solitud del desert preceptius, celebràvem el Diumenge de Rams amb les palmes i palmons, rams d’olivera i llorer, enlairant-los perquè, segons la tradició, així van rebre a Jesús en la seva entrada a Jerusalem significant l’inici de la Setmana Santa Alforja. La tarda d’aquest diumenge s’organitzava el Via Crucis pels carrers i places del poble amb el Sant Crist crucificat en una creu que calia tres portants vestits de natzarens i un corretjam especial per aguantar tot el pes que significava, avançant lenta, solemnement, d’estació en estació situades en cantonades estratègiques.

“Primera estació: Jesús sentenciat a mort”

Genuflexió i el càntic del poble: “Per vostra Passió Sagrada, adorable Redemptor, perdoneu altra vegada a aquest pobre pecador”. Al darrere del Sant Crist tota la Corporació Municipal en ple i el nostre mossèn al bell-mig , tibat, amb el manteu plegat amb una elegància suprema i la seva genuflexió solemne, tot un espectacle. Silenci absolut, ni tan sols es sentia el vol d’un mosquit.

El Via Crucis avançava: “Tercera estació: Jesús cau per primera vegada”

I altra volta del càntic: “Per vostra passió sagrada…”

Així fins a completar les catorze estacions, de tornada a l’església. Signes inconfusibles d’un temps, mai sabrem si millor o pitjor però, el cert és que li donava un alè de vida al poble en uns carrers atapeïts de gent.

Un parèntesi de tres dies que s’aprofitaven per confessions, penitències, recolliment i la preparació acurada del Monument en una de les capelles centrals. Una autèntica obra d’art guarnit d’ornaments florals de lliris blancs al que s’accedia per unes escales laterals amb les seves baranes envernissades, imitació d’or, per tenir-ho tot a punt per la gran celebració del Dijous Sant. Un Dijous que avui és laborable i vulgar però en aquells anys considerat com “Uno de los jueves que relucen más que el sol” seguint les “consignes” i la llengua del “Imperio”.

A la cerimònia del “Prendiment” s’afegien dos armats de la Guàrdia Pretoriana

Les solemnitats començaven al matí i la missa del Sant Sopar se celebrava fregant l’hora del dinar. A la cerimònia del “Prendiment” s’afegien dos armats de la Guàrdia Pretoriana que custodiaven, llança a l’espatlla, el pal·li protector del Calze en el seu trasllat a la capella on s’havia instal·lat el Monument i un Sagrari que simbolitzava l’empresonament de Crist, iniciant uns torns d’oració i recolliment per fer-li “companyia” al Senyor que mai restaven lliures i cada dues hores, relleu de guàrdia dels armats seriosos i ferms amb les llances creuades davant el Sagrari, en un ritual que mai haurien imaginat els autèntics soldats romans. A la tarda, celebració de “l’Hora Santa Predicada” on desfilava, any rere any, un reguitzell de “oradores sagrados” procedents de diferents Companyies de frares que desenvolupaven sermons apocalíptics, convidant al penediment.

mossen-ramon-mutanyola
Mossèn Robert, rector titular de Riudecols, anomenat afectuosament “mossèn Vespa” Foto Jordi Olivé

Mai oblidarem a un d’aquests predicadors, mossèn Robert, rector titular de Riudecols, anomenat afectuosament “mossèn Vespa” ja que es desplaçava sempre en aquesta popular moto. Dalt a la trona, mossèn Robert es transfigurava. Començava amb un to de veu suau, gairebé audible i anava mesurant-la segons calgués. De cop i volta s’esgargamellava com un esperitat . Parlés de qui parlés glossant la vida de qualsevol membre del santoral, el rector de Riudecols sempre acabava la seva peroració amb una envestida insuperable contra el comunisme, culpable absolut de tots els mals que sacsejaven aquesta vall de llàgrimes. Mai no hem arribat a esbrinar quin mal li havia fet el comunisme a l’esmentat mossèn. El cas és que, quan baixava de la trona, amarat de suor, amb signes evidents de fatiga i la veu escanyada, la nostra mentalitat a cavall de la infantesa i l’adolescència, imaginava als comunistes amb cua i banyes.

Acabat el sermó, un cop ben conscienciats, s’esdevenia el ritual de “matar jueus”.

Acabat el sermó, un cop ben conscienciats, s’esdevenia el ritual de “matar jueus”. Tots els que, aleshores, restàvem en edat escolar, havíem espolsat els “carraus” guardats a casa d’un any per l’altre i, a un senyal del mossèn, començàvem a fer rodolar aquell instrument de fusta fins a convertir l’Església en un estrèpit infernal, difícilment suportable. No devia quedar un jueu en vida davant aquell soroll ensordidor. Ells eren els culpables del martiri i crucifixió del Redemptor!

El Divendres Sant continuaven els torns d’adoració i relleu de la guàrdia romana a l’espera del sermó de les Set Paraules.

La vetlla es perllongava tota la nit i les portes de l’església obertes de bat a bat. Al matí del Divendres Sant continuaven els torns d’adoració i relleu de la guàrdia romana a l’espera del moment culminant, el sermó de les Set Paraules. En aquest sermó hi havien intervingut diversos oradors però, en les teranyines de la nostra memòria atrotinada, resta embolicat per sempre el record de mossèn Ramon Mutanyola, un capellà jove, alt com un Sant Pau, esprimatxat, amb el seu característic mirar de gairell. Mai oblidarem aquella ja llunyana tarda de Divendres Sant. La nostra entranyable església de Sant Miquel, embolcallada en sentors d’encens, cera cremada, farigola i romaní, atapeïda de gent, fins al punt d’haver d’obrir les portes perquè davant la presència d’aquell mossèn que parlava de pau i reconciliació, el gran cerimonial es convertia en un esdeveniment social que aplegava a tot el poble i s’escoltava la calidesa de les paraules de l’orador en un silenci respectuós.

Ramon-Muntanyola
Dibuix de Mn. Ramon Muntanyola

En arribar a la “paraula” on el Crucificat va exclamar “Perdoneu-los Pare, perquè no saben el que es fan”, mossèn Muntanyola es trasbalsava. Volem imaginar que a la nostra parròquia, aquell humil i senzill sacerdot aprofitava la “paraula” per fer un cant al perdó i la reconciliació, enginyant-se un llenguatge metafòric per acabar dient “Perquè jo també perdono a tothom, perquè tots hem de perdonar…”


En aquell moment emocionant i solemne, tothom restava en un silenci escruixidor. Molts dels nostre grans, n’estaven assabentats del gran drama personal que havia viscut mossèn Muntanyola. Nosaltres, que tot just havíem estrenat la nostra adolescència, ens preguntàvem el perquè de tants silencis, el perquè de mitges paraules, el perquè de tants misteris, el perquè de tantes coses.

Anys a venir ens assabentaríem que, en aquell maleït juliol del trenta sis del segle passat, de trets al clatell i “passejades” a trenc d’alba, un jove seminarista, després d’unes colònies a la Seu d’Urgell, de tornada a la seva vila nadiua de l’Espluga de Francolí, es trobava amb una realitat horrorosament colpidora. La seva família havia estat víctima de la més brutal tragèdia: el pare, un germà i un oncle havien estat assassinats en aquell terrabastall embogit que va sacsejar de dalt a baix el nostre país. No obstant això, mossèn Muntanyola, demanava perdó i reconciliació amb la veu esquinçada d’emoció. Però aquesta és una altra història i volem acabar de explicar-vos “aquelles –nostres- setmanes santes”.

Al capvespre començava a formar-se la Processó del Sant Enterrament, un esdeveniment que deixava empremta.

La tarda del Divendres Sant tot eren corredisses: la Guardia Pretoriana –els “armats”– feien els últims assajos a la Sala Parroquial, s’ajustaven les mitges blanques, les cuirasses i el casc, a les cases tothom donava un últim repàs al vestit que portarien a la processó i les cucurulles es contemplaven al mirall amb poc dissimulada coqueteria per conservar les formes. Al capvespre, quan les primeres estrelles havien iniciat la seva picada d’ull, començava a formar-se la Processó del Sant Enterrament, el moment culminant de la Setmana Santa, un esdeveniment que deixava empremta.

semana-santa-alforja-08
El Sant Crist amb els seus tres portants que s’anaven rellevant per suportar el pes de la Creu. Foto: Josep Maria Porqueras

Tot el poble posava el seu gra de sorra, la seva imaginació i els carrers es convertien en una representació dels personatges de la Passió que ens han llegat els evangelistes que, segons ells, ho varen viure: La samaritana, Herodes, Pilat, Judes, Sant Pere, La Verònica, el Cirineu, Mares de Déu…, d’altres portaven objectes referents a la Passió: una escala, una espasa, una esponja, la corona d’espines,…

No hi podien faltar els personatges que varen romandre al peu de la Creu, patint l’agonia de Crist. Maria Magdalena, encarnada per la Magda Jassans, el malaurat Jacint Serra en el seu paper de Sant Jaume i un dels signants d’aquesta crònica, vestit elegantment de Sant Joan, “el deixeble estimat” . La seva germana gran, modista, li havia confeccionat amb tela de folre una túnica blanca i un manteu blau creuat, penjat de les espatlles amb una perruca de pèl roig que feia goig. Anys a venir, sempre va tenir els seus dubtes amb això del “deixeble estimat” . Mai ho va “veure” clar.

Obria la processó la Guàrdia Pretoriana –els “armats”- comandats per l’inefable capità Manaia.

Obria la processó la Guàrdia Pretoriana –els “armats”- comandats per l’inefable capità Manaia i en els replans ampul·losos del nostre poble, -plaça de Dalt, confluència dels carrers Nabril i Pla, El Pati, plaça Mercadal, pont de Ca la Balsella- ens oferien un cerimonial d’encreuaments molt assajats compassats per la dringadera de les llances i, a continuació tot el seguici de personatges esmentats abans. Tancava la processó la venerada imatge de la Mare de Déu dels Dolors a espatlles de dones vestides de dol rigorós i el Sant Crist amb els seus tres portants que s’anaven rellevant per suportar el pes de la Creu.

La samaritana, Herodes, Pilat, Judes, Sant Pere, la Verònica, el Cirineu, Mares de Déu... Foto cedida per: Joan Batista
La samaritana, Herodes, Pilat, Judes, Sant Pere, la Verònica, el Cirineu, Mares de Déu… Foto cedida per: Joan Batista

Al darrere, de vint-i-u botons, la Corporació Municipal acompanyada de dos números de la Guàrdia Civil de la caserna de Riudecols que havien pujat per ocasió tan solemne. També hi assistien els membres locals del Somaten amb els seus respectius fusells de boca cap baix.

Menció especial mereix el nostre Mossèn Albert Espolet que, en qüestió d’elegància, es superava a si mateix amb aquella mirada escodrinyadora, autoritària que res deixava a l’atzar. Al nostre poble tampoc hi podien faltar els “menja-capellans” que es concentraven a les balconades de Cal Bidó i feien befa, sense un bri de contemplacions, de tota aquella parafernàlia. Afortunadament, una minoria.

Tampoc hi podien faltar els “menja-capellans” que es concentraven a les balconades de Cal Bidó

A l’endemà, els carrers restaven lliscosos de la cera de les atxes i els ciris i una pau silenciosa, estranya, tan sols trencada per l’atrafegament de les “padrines” a la recerca de la “mona”, entretenia l’espera del gran dia de Pasqua. De sobte, com passa sovint al nostre poble, es va anar deixant a banda aquesta tradició i la processó de Setmana Santa va caure en un esllanguiment, un escarniment del seu esplendor. Ara solament ens queda d’ella el record, i un Sant Crist  que acumula pols sense veure la llum del sol.

setmana-santa-alforja
De la Setmana Santa només ens queda el record, i un Sant Crist que acumula pols sense veure la llum del sol.

L’empresa Hispania posava a disposició de qui volgués els seus atrotinats cotxes de línia, fent viatges a Reus a “veure” la seva processó. A les acaballes de la dècada dels seixanta, el Concili Vaticà II, obria finestres i un ventijol de renovació d’estructures rubinades sacsejava el nacional-catolicisme dominant i una nova fornada de capellans començava a predicar un llenguatge nou, potser l’Evangeli de sempre que mai havien d’haver abandonat. Expressament, volem repetir-ho un cop més: mai sabrem si a millor o pitjor. En realitat vàrem viure el signe d’un temps que ja no tornarà mai més.

De sobte, com passa sovint al nostre poble, es va anar deixant a banda aquesta tradició i la processó de Setmana Santa va caure en un escarniment del seu esplendor fins a desaparèixer totalment.

Ara que ja pentinem cabells blancs, girem cua per contemplar-lo amb la serenor dels anys i ens preguntem: Què hauria estat la vida del poble, amb uns carrers deserts, en una solitud paorosa en aquells quaranta dies de recolliment i penitència…? Imposats, no cal negar-ho, però que havíem d’acceptar-ho amb la humilitat dels perdedors davant els crits dels vencedors. Això però, potser ho explicarem en una altra crònica. Avui només hem volgut recordar “aquelles-nostres- setmanes santes”.

Antoni Pujals i Gonçal Évole (18-03-2016)

NO COMMENTS

Leave a Reply