Resum biogràfic ha estat publicat a la reedició facsímil de Salvador Vilaseca Anguera, La indústria del sílex a Catalunya. Reus 2011. Jaume Massó Carballido Director del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca
1.1 Naixement i formació
Salvador Vilaseca Anguera va néixer a Reus el 17 d’abril de 1896. La seva família paterna tenia un obrador de sabater als baixos de la casa pairal, la número 51 del raval de Santa Anna. El jove Salvador d’Horta va ser l’únic fill de Josep Vilaseca Padrol (1860-1950) i de Teresa Anguera Cochs (1874-1943). Correspongué amb escreix l’esforç en ell esmerçat i s’aplicà amb molt de profit en els estudis portats a terme a la seva ciutat natal (al col⋅legi del mestre Francesc Cros Reig i a l’Institut General i Tècnic) i, més endavant, a les universitats de Madrid i de Barcelona.
En els anys de la primera joventut fou un dels membres més destacats (i vocal de la Junta Directiva) de l’Agrupació Excursionista de Reus i s’interessà molt especialment per la recerca geològica i per l’estudi de les ciències naturals –carrera, aquesta última, que va iniciar però no enllestir i de la qual va aprovar diverses assignatures, entre 1913 i 1915–, tot publicant diversos treballs d’aquesta temàtica (entre 1915 i 1923) i fent-se càrrec de la secretaria de la Institució Catalana d’Història Natural (1919-1921).
També va ser membre de la Société Astronomique de France (1914), de la Societat de Ciències Naturals de Barcelona – “Club Muntanyenc” (1915) i de la Sociedad Ibérica de Ciencias Naturales (1923). Va quedar exclòs del servei militar. Un cop acabada la –definitiva– carrera de medicina, es va casar –el 2 de desembre de 1922– amb Lluïsa Borràs Nolla (1903-2001), filla del també metge Eduard Borràs Pedret. El matrimoni va tenir una única filla, Lluïsa, nascuda el 1924, que ha seguit de prop les passes del seu pare en el món dels museus i de la recerca històrica i arqueològica. Una néta de Salvador Vilaseca, Lluïsa Pallejà, també s’ha dedicat professionalment a l’arqueologia.
Jaume Massó Carballido, Director del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, ens obre les portes de l’antiga cambra cuirassada del Banc d’Espanya a Reus on es guarden actualment les peces de la col·lecció arqueològica de Salvador Vilaseca Anguera.
1.2 La seva activitat professional
Els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona, portats a terme entre 1915 i 1921, i la consegüent pràctica professional l’anaren allunyant a poc a poc de les seves primeres aficions, tot i que el ferm contacte que mantingué sempre amb l’anomenat excursionisme científic el portà a consolidar una vessant molt més duradora, encetada el 1919, i força més reeixida: l’arqueologia prehistòrica. Pel que fa a la carrera mèdica, va ser deixeble del Dr. Nubiola i degà dels interns pensionats de l’Hospital Clínic. Obtingué el títol de llicenciat en medicina i cirurgia el 9 de gener de 1922, a Madrid (va fer els cursos de doctorat per lliure, el mateix 1922), però no arribà a presentar mai la tesi de doctorat. Després d’exercir uns quants mesos a Montbrió del Camp, s’instal⋅là definitivament a Reus. El 27 de setembre de 1923 va obtenir el nomenament de forense substitut del Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Reus.
A partir de 1926, també va ser metge reconeixedor de la companyia d’assegurances “Plus Ultra”. L’any 1935, després de passar uns quants mesos pels jutjats de Benavarri, Callosa d’En Sarrià i Falset, va tornar –el 4 de desembre– al de Reus, en comissió de serveis. Va ser uns dels fundadors, al començament de 1936, del Col⋅legi de Metges Forenses del Territori de l’Audiència de Barcelona (i vocal de la seva primera Junta Directiva). Durant la guerra va haver de fer front a moltes dificulats derivades d’aquesta activitat oficial, que va mantenir fins ben avançat l’any 1938.9 També va ser metge de la presó preventiva de Reus, abans, durant i després de la guerra civil, i àdhuc va atendre alguns detinguts estrangers (de l’exèrcit aliat), empresonats a la nostra ciutat durant la Segona Guerra Mundial. Després de superar, el 1939, un primer expedient de depuració, va haver d’afrontar l’any següent un segon plec de càrrecs, de caràcter polític, que finalment va ser sobresegut i arxivat el febrer de 1941. Guanyà definitivament la plaça de forense de Reus el maig de 1942, càrrec que va exercir pràcticament fins a la seva mort (tot i que la jubilació oficial li arribà el 1968). Va formar part de la comissió per a l’examen i la investigació de les despulles dels reis de Catalunya-Aragó (1952) i va participar activament en l’exhumació i el trasllat a Reus de les restes del general Prim (1971).
L’agost de 1927 entrà com a metge analista a l’Institut Pere Mata, fet que decantà el seu interès professional vers el món de la psiquiatria, tot deixant de banda uns primers treballs sobre ginecologia i altres especialitats mèdiques. Quan –per causa de la guerra civil– el sanatori fou habilitat com a hospital de sang, els malalts, empleats i metges de l’Institut van ser evacuats i distribuïts cap a diferents centres d’assistència. L’octubre de 1938, el Pere Mata s’instal⋅là –com a colònia mental– al castell de Montesquiu, al Ripollès, al qual arribà Vilaseca amb la seva família el 24 de novembre. Durant els primers mesos de 1939, Vilaseca quedà interinament al capdavant de l’Institut (el director, Francesc Abelló, hagué d’exiliar-se), tasca que es va veure reconeguda, al febrer de l’any següent, amb el seu nomenament com a director del centre, ja fins a la seva jubilació (el desembre de 1960), després de la qual hi continuà relacionat com a consultor clínic. Paral·lelament, també va ser metge de Secció de la companyia de ferrocarrils MZA, absorbida després per la RENFE (se’n va jubilar el 1964) i va mantenir sempre el seu consultori particular. Cal esmentar, així mateix, els seus diversos i valuosos treballs sobre història de la sanitat i de la medicina a Reus i al Camp, que compaginà –des de 1921– amb els estudis sobre prehistòria, tot i que amb menys intensitat i més intermitència. Va participar en diverses edicions del Congrés de Metges [i Biòlegs] de Llengua Catalana (des de 1913) i va ser membre de la Societat de Biologia de Barcelona (1919), de la Societat de Psiquiatria i Neurologia de Barcelona (1928) i de la Sociedad de Medicina Mediterránea. També va pertànyer al Sindicat de Metges de Catalunya (1936).
1.3 La seva introducció en el món de la prehistòria catalana
Arran de la difusió dels seus primers treballs de temàtica prehistòrica, aviat entrà en contacte amb l’important nucli arqueològic universitari format al voltant de la figura emblemàtica de Pere Bosch Gimpera (especialment amb Lluís Pericot Garcia, Josep de Calassanç Serra i Ràfols i Joan Maluquer de Motes i Nicolau) i àdhuc amb altres investigadors comarcals d’una formació autodidacta similar a la seva, com Joan Serra i Vilaró. Les seves activitats, durant els anys vint i trenta, el van portar a ser membre –entre d’altres– de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria (1926) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (corresponent, el 1927) i soci dels Amics de l’Art Vell (1930) i de la Sociedad Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria, de Madrid (1931), així com de l’Institut International d’Anthropologie, de París (1928). Va ser col·laborador de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya que dirigia Tomàs Carreras i Artau (1928). També va ser vocal del Patronat del Museu d’Arqueologia de Barcelona (1932-1936). A Reus, no es pot oblidar tampoc la seva intensa relació amb el Centre de Lectura: col·laborador (des de 1920) i redactor en cap de la Revista de l’entitat (1927-1929), president de la Secció Excursionista (1922, tot i que va dimitir immediatament), vocal i president efectiu de la Junta de Museus (1924 i 1930) i vicepresident de la Junta Directiva (1931).
Aquells anys són els de la localització, entre altres importants jaciments prehistòrics, de la cova del Cartanyà, a Vilaverd (1926); l’abric de Sant Gregori, a Falset (1928); del poblat i la necròpolis del Molar (1932), i de la cova del Filador, a Margalef (1933). Entre els seus primers companys d’exploració arqueològica podem esmentar els reusencs Ferran Gay (mort prematurament, el 1920), Joaquim Santasusagna, Josep Iglésies, Manuel Mata i Pere Rius (qui, el 23 de febrer de 1930, va patir un greu accident –amb la pèrdua de la mà esquerra– durant l’excavació de la cova C dels cingles d’Arbolí), així com els diversos col⋅laboradors distribuïts arreu de les comarques meridionals: Josep Lloret (Alforja), Josep Maria Porta (Arbolí), Salvador Estrem (Falset), Josep Sancho (Marçà), Abdó Barceló (Capçanes), Lluís Brull (Tivissa), Roc Salvador (el Molar), Romà Ramon (de Santa Coloma de Queralt), Pere Giró (Vilafranca del Penedès), etc.
1.4 El llibre sobre les estacions tallers de sílex
El Priorat va ser, sens dubte, una de les principals zones de recerca arqueològica de Salvador Vilaseca. A l’estudi de la prehistòria i la protohistòria d’aquesta comarca va dedicar una part molt important de la seva activitat vocacional i un bon nombre de les seves publicacions més destacades. La proximitat i l’excel⋅lent relació del Priorat amb Reus, juntament amb les mateixes característiques morfològiques de la comarca (amb multitud de coves i avencs) i la seva relativament escassa població moderna, van facilitar aquesta decidida i constant dedicació científica, ja des de la seva primera època d’excursionista i geòleg, que es va veure incrementada arran de cada excavació realitzada. Al llarg de més de cinquanta anys, Salvador Vilaseca va explorar pràcticament tot el territori prioratí, sense que quedés cap municipi a fora del seu abast investigador. Hom pot trobar esmentats, efectivament, tots i cadascun dels pobles de la comarca en la seva densa i extensa bibliografia arqueològica, farcida de dades, notes i observacions puntuals, pero també d’anàlisis i conclusions generals sobre els diversos poblaments primitius del Priorat.
Ja l’any 1919, al seu primer article de temàtica arqueològica, Vilaseca esmentà –tot seguint les passes d’un dels pioners de la prehistòria catalana, Josep Massot i Palmers diverses troballes fetes pels volts de Siurana. Durant les dècades dels vint i dels trenta, fins a l’esclat de la guerra civil, s’abocà a l’estudi metòdic de les aleshores anomenades “indústries” o “tallers” de sílex prioratins. El dia de cap d’any de 1936 es va acabar d’imprimir el llibre que ara reeditem en facsímil, La indústria del sílex a Catalunya. Les estacions tallers del Priorat i extensions, en què Vilaseca presentava una primera i molt reeixida síntesi de les recerques portades a terme fins aleshores, convenientment il·lustrada amb cent cinquanta- dues figures i un mapa plegat, i amb un preu de 12 pessetes. L’obra portava un prefaci signat pel catedràtic d’Història Antiga i Medieval –i també, aleshores, rector– de la Universitat de Barcelona i fundador de l’anomenada Escola Catalana d’Arqueologia, Pere Bosch Gimpera, amb qui Vilaseca havia col·laborat des de la dècada anterior i amb qui mantindria sempre una cordial relació, fins i tot en la distància obligada per l’exili del professor barceloní. Entre altres consideracions, i després d’esmentar la recerca arqueològica realitzada en diferents contrades del país, Bosch Gimpera considerava que “cap investigació de la prehistòria comarcal ha estat perseguida amb tanta tenacitat com la del Dr. Salvador Vilaseca qui, des de Reus, ha explorat durant una quinzena d’anys les comarques del Priorat, de [les muntanyes de] Prades i altres del S. de Catalunya. Difícilment trobaríem un altre exemple que pogués comparar-se-li en rigor científic”. Era un elogi molt significatiu, venint de qui venia, però també just i adient.
Dissortadament, l’esclat de la guerra civil –succeït pocs mesos després de l’aparició de Les estacions tallers del Priorat i extensions– va dificultar-ne la distribució i la difusió científica que sens dubte mereixia. De fet, tinc registrades molt poques ressenyes coetànies al llibre, de les quals en reprodueixo només una, i encara parcialment, la de l’eminent geògraf Pau Vila, publicada a les planes d’un important diari barceloní:
[…] El doctor Vilaseca, en les seves recerques constants pel Camp i comarques limítrofes, ens havia anat donant en publicacions diverses sobre les seves troballes prehistòriques referències anticipades respecte a les estacions-tallers del Priorat. D’ací que hom esperés amb veritable impaciència l’aparició d’aquesta obra d’ara, aportació per a l’estudi del poblament i de la civilització del passat llunyà a la Catalunya meridional. / La nostra impaciència ha quedat ben compensada; el nombre d’estacions de les quals dóna compte el llibre arriba a la seixantena, i el material que n’ha sortit, per la seva abundància, és impressionant. El Priorat, sobretot, esdevé una comarca industrial prehistòrica insospitada, i ara com ara única en aquest tipus de manifestacions manufactureres primitives. Des d’ara, sense hipèrbole, hom podrà parlar de la indústria del sílex al Priorat, i això gràcies a les exploracions intel·ligents i aferrissades portades a cap, amb un esperit de continuïtat lloable, per Salvador Vilaseca. […] La localització d’aquesta indústria primerenca s’explica per l’existència de nòduls de sílex en les capes calcàries del triàsic, però sobretot en les estratificacions argiloso-gipsíferes oligocèniques del Montsant i la Serra la Llena i l’ésser el Priorat una zona de contacte i comunicació entre les terres fèrtils de les riberes de l’Ebre, del Camp i de la Conca de Barberà camí del Penedès […].
I no cal dir que les circumstàncies de la postguerra van acabar d’impedir que circulés i fos atesa amb la mínima normalitat una obra que havia estat publicada en una llengua que era especialment perseguida pel Nuevo Régimen. Val a dir que moltes persones, entre les quals hi ha lamentablement força arqueòlegs, suposen que la consulta del llibre de 1936 és innecessària perquè la informació que conté –extraordinària, tant en text com en il·lustracions– és pràcticament la mateixa que la que hom pot trobar a Las industrias del sílex tarraconenses, imprès el 1953, o als dos volums de Reus y su entorno en la prehistoria, editat el 1973. És una suposició errònia, d’investigadors mal informats, massa confiats o poc diligents, pròpia dels conformistes que defugen l’exhaustivitat bibliogràfica. Esperem que aquesta nova oportunitat de consulta permetrà reconèixer uns quants errors i moltes mancances en determinades referències historiogràfiques.
El mes d’abril d’aquell mateix 1936, Vilaseca va guanyar l’accèssit (dotat amb mil pessetes) del V Premi Francesc Vives, de l’Institut d’Estudis Catalans, pel seu recull d’“estudis de prehistòria tarragonina” (sic). Poc després va ser nomenat “delegat de la Secció d’Excavacions del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya, per a realitzar exploracions arqueològiques en les comarques del S. de Catalunya”. Ja en plena guerra civil, aquest càrrec honorífic s’adaptà a les circumstàncies i Vilaseca esdevingué “inspector” de la zona arqueològica de les “comarques tarragonines”.
Molts dels indrets localitzats i excavats abans de la guerra van ser reestudiats i publicats per Vilaseca després de 1939. Els articles i llibres sobre materials o estacions del Priorat i les comarques veïnes es multiplicarien a partir del seu nomenament com a comissari provincial d’excavacions, càrrec que li va ser atorgat –significativament– poc després de lliurar a la Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas la memòria científica sobre els jaciments protohistòrics del Molar, que es publicaria a Madrid el 1943.
1.5 El reconeixement estatal i internacional
Ben aviat, però, pogué reprendre i augmentar extraordinàriament les seves activitats arqueològiques, gràcies al fet que Julio Martínez Santa Olalla el nomenà, el maig de 1941, comissari provincial d’excavacions –un important càrrec oficial que mantingué fins al gener de 1970 i que, tot i el seu caràcter honorari, li permeté una considerable llibertat de moviments i la realització de nombroses intervencions en jaciments prehistòrics, amb antics o amb nous col⋅laboradors (com Enric Fossas, Lluís Brull, Ignasi Cantarell, Josep Mercadé, Josep Maria Solé, Joan Montserrat, Ramon Mañé, Francesc Capafonts,28 Albert Prunera, Josep Fusté, Josep Pelejà, Josep Maria Padrol, Ramon Capdevila, la seva filla Lluïsa Vilaseca, etc).
D’altra banda, dirigí la reorganització del Museu (del qual va ser sempre, abans i després de la guerra civil, membre de la Junta o Patronat) i de l’Arxiu Històric de Reus, i també va recuperar i ampliar progressivament la seva relació amb el món cultural reusenc i provincial: el 1940 fou nomenat soci de mèrit de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (ho era de número des de 1933; va ser vocal de la Junta Directiva uns quants anys, des del 1944); el mateix 1940, vocal del Patronato Provincial para el Fomento de los Archivos, Bibliotecas y Museos Arqueológicos (extingit el 1945); el 1947, membre de la Comissió provincial de Monuments; el 1948, vocal de la Junta Directiva del reobert Centre de Lectura de Reus (i diversos càrrecs directius en la de la seva Secció Excursionista); el 1949, soci de mèrit (i després membre del consell consultiu) de l’Associació Arqueològica de la Vila de Santa Coloma de Queralt; des del 1949, vocal del Patronat del Castell del Cambrer de Reus (vicepresident el 1963); el 1950, conseller corresponent de l’Institut d’Estudis Ilerdencs; el 1951, cofundador i conseller de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (director, entre 1962 i 1970), i, el 1952, cofundador i conseller-assessor de l’Associació d’Estudis Reusencs (president, des de 1967); vocal del Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet (1970), etc. La qualitat dels seus treballs i l’interès de les seves troballes van arribar a ser reconeguts internacionalment i diverses acadèmies i entitats científiques estatals i estrangeres el van inscriure entre els seus membres: corresponent de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis, de Saragossa (1943); corresponent de l’Associação dos Arqueólogos Portugueses, de Lisboa (1946); corresponent de la Real Academia de la Historia, de Madrid (1947); corresponent de l’Istituto Internazionale di Studi Liguri, de Bordighera (1949); membre de l’Institut d’Estudis Ibèrics i Etnologia Valenciana de la Institució Alfons el Magnànim, de València (1951); corresponent del Deutsches Archäologisches Institut, de Berlín (1954); cofundador de l’Asociación Española para el Estudio del Cuaternario (1955); corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona (1962); membre del Patronato “José Ma Quadrado” de Estudios e Investigaciones Locales, depenent del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1969); corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1973), etc.
1.6 Premis i distincions. Bibliografia més destacada
Fou honorat també amb diferents premis i distincions: accèssit al cinquè Premi Francesc Vives, de l’Institut d’Estudis Catalans (1936); premi extraordinari en els Jocs Florals de Reus (1948); premi Antonio de Nebrija, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1950); Medalla al Mèrit Municipal (1951); Officier dans l’Ordre des Palmes Académiques (1961); premi “Reus en la Prehistoria”, dotat per Antoni Pedrol Rius i convocat pel CSIC (1972); Medalla d’Or de la Ciutat de Reus (pòstuma, 1975), etc. El seu retrat forma part –des del 1975– de la Galeria de Fills Il⋅lustres de l’Ajuntament de Reus i a la casa en què va néixer hi ha col⋅locada –des del 21 de juny de 1996– una placa d’homenatge, penyora de la seva ciutat. L’institut de batxillerat en què va estudiar, el museu que conserva la seva col·lecció arqueològica i una avinguda de la ciutat porten avui el seu nom.
Traspassat a Reus el 13 d’abril de 1975, pocs dies abans de complir els setanta-nou anys, Vilaseca va deixar una producció bibliogràfica de gairebé tres-cents títols, entre articles, notes, ressenyes, opuscles i llibres, en català, espanyol o francès, signats amb el seu nom o –els menys importants– amb diversos pseudònims o lletres inicials –fins i tot en publicà uns quants de manera anònima. De la seva obra prehistòrica cal ressaltar, d’entrada, els tres llibres de síntesi, perfectament complementaris: l’ara reeditat La indústria del sílex a Catalunya. Les estacions tallers del Priorat i extensions (Reus 1936) i els posteriors Las industrias del sílex tarraconenses (Madrid 1953) i Reus y su entorno en la Prehistoria (Reus 1973).
D’entre els seus articles i monografies arqueològics, cal esmentar La cova del Cartanyà (1926, el seu primer treball remarcable en aquest camp), Exposició de Prehistòria (1932, el catàleg de la primera mostra pública de la seva col·lecció arqueològica), L’estació taller de sílex de Sant Gregori (1934), Les coves d’Arbolí (1934), El poblado y necrópolis prehistóricos de Molá (1943), Excavaciones del Plan Nacional en el Castellet de Bañolas, de Tivisa (1949, amb J. de C. Serra i Ràfols i L. Brull), Coll del Moro. Poblado y túmulo posthallstátticos en Serra de Almors, término de Tivissa (1953), La necrópolis de Can Canyís (1963, amb J.M. Solé i R. Mañé), Cueva de la Font Major (1969) i Las industrias de cantos rodados del Cabo de Salou (1975).
Són també destacables, entre altres treballs, els seus llibres Els terrenys paleozoics del Camp de Tarragona (1918), Contribució a l’estudi dels terrenys triàsics de la província de Tarragona (1920), Geologia del Cap de Salou (1923, en col⋅laboració amb J. R. Bataller), La pesta de l’any 1530 i el pintor Jaume Segarra de Reus (1952), Hospitals medievals de Reus (1958), Metges, cirurgians i apotecaris reusencs dels segles XIII al XVI (1961), Museu Municipal de Reus. Guía (1963, en col⋅laboració amb Lluïsa Vilaseca), El Reial Col·legi d’Argenters de Reus i els seus antecedents (1970, també col⋅laborant amb la seva filla), Informació sanitària sobre el port de Salou (1976, pòstum) i Epidèmies a Reus (s. XIV–XVi). Notes d’arxiu (1976, també pòstum).
Jaume Massó Carballido
Director del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca
[Aquest resum biogràfic ha estat publicat a la reedició facsímil de Salvador Vilaseca Anguera, La indústria del sílex a Catalunya. Les estacions tallers del Priorat i extensions (1a ed., Reus 1936), a càrrec de l’Associació d’Estudis Reusencs, Reus 2011, p. XIII-XXXVIII.]
