Pous de neu al Priorat no n’hi va haver gaires.

Pous de neu al Priorat no n’hi va haver gaires.

by -
0 224

Abans que es descobrís ta manera de produir fred voluntàriament i que arribessin i es popularitzessin les neveres elèctriques i els con- geladors, fa només una cinquan- tena d’anys encara que o la gent jove li sembli que ha estat així tota la vida, l’enginy humà ja havia trobat el sistema per con- servar tot l’any, i a vegades d’un any per l’altre, el fred que la naturalesa produeix cada hivern i que congela l’aigua o l’escampa pel país en forma de neu.

El procediment era, teòricament, fàcil: en un vessant de muntanya, s’excavava un pou d’una profunditat d’entre sis i deu metres, d’un diàmetre similar, i es cobrien les parets amb pedra seca o amb argamassa. Es feia una coberta semiesfèrica al capdamunt, gene-ralment també de pedra, amb un forat circular d’uns setanta centí-metres de diàmetre al centre -o rectangular, en un costat-, i una galeria de l’altura d’un home el capdamunt de la qual quedés arran del començament de la cúpula. Dues obertures que s’havien de tapar bé perquè no hi entrés aire.

Pou de Gel de la Mussara. Vilaplana.
Pou de Gel de la Mussara. Vilaplana.

Un material que proporcionés fredor, com el gel, era estimat en gran mesura ja des dels temps antics i utilitzat per a tractaments terapèutics de diversa menahemorràgies, cremades, anestèsia contra el dolor…-, per a la conservació d’aliments que la calor malmetia fàcilment i per o satisfacció del paladar.Només en dos casos –el pou del Ginoteta i el de la Mussara– no hi havia la galeria perquè el pou era adossat o un mos. Aquesta galeria servia perque els homes poguessin entrar al pou i baixar-hi amb una escalo de fusta o de corda, i el forat permetia introduir material o treure’n.

El material era el gel que s’havia produït en unes bassetes no gaire fondes, preparades a la vora del pou, perquè l’aigua amb què s’omplien s’hi gelés quan la tem- peratura ho propiciés; o era la neu que havia caigut. Els homes baixaven per col·locar-hi el gel o per atapeir-hi lo neu fins que es gelés; gel o neu que entrava -o sortia- pel forat de la cúpula a senallades, al cap d’una corda. També s’hi baixava per treure el material, quan era hora. S’havia descobert que, sota terra, la tem- peratura es manté estable, amb independèncio del que passi a l’exterior.

Al segle XVI, i potser abans, ja funcionaven els pous de Prades i a partir d’ací en van funcionar fins o més de trenta, en l’entorn del Camp de Tarragona

No sé quan va començar al nostre país aquesta tècnica de conservació del fred, però ja en temps molt antics s’havia practicat o Grècia i Roma. Em consta que al segle XVI, i potser abans, ja funcionaven els pous de Prades i a partir d’ací en van funcionar fins o més de trenta, dels quals he trobat rastres físics o documentals a les muntan- yes de l’entorn del Camp de Tarragona, des de Pratdip fins al Catllar, passant per Alforja, la Riba, Vila-rodona, Ramonet etc. El comerç del gel va ser un negoci important que va estar en mans dels monestirs de Santes Creus, Poblet i Escalodei, de les universitats -ara dites ajuntaments- i de par- ticulars. Hi havia corredors i espe- culadors, com els Batlle de Vilaverd.

neveres-ginoteta-09
Pou de gel Ginoteta. Alforja

Les universitats posaven a subhasta el proveïment per a diversos mesos o anys i n’establien el monopoli a favor del millor postor. Hi va haver incompliments que van generar plets. Va ser un comerç tan significatiu com ho és ara el del vi o les avellanes. Paral·lela- ment, va obligar els traginers que anaven a cavall de les mules o tranportar la mercaderia des dels pous fins o les poblacions de consum, moltes vegades vuit o deu hores lluny, o més encara. El trànsit de gel pels camins de bast, sobretot o l’estiu, recordaria el que hi ha ara de begudes per les carreteres.

Hi havia d’haver una inversió monetària inicial pera la construcció del pou i desprès els rèdits devien ser substanciosos. Vam trobar el cost detallat de la construcció del pou que el senyor de l’Albi va manar fer al seu terme, a les Ga- rrigues, una comarca en la qual hi havia altres pous, com n’hi va haver a la majoria d’altres punts dels Països Catalans: al Montseny, als Ports de Tortosa, a la Noguera, al Boges, al Ripollès, al Maresme, a les Illes, etc.

Curiosament no n’hi va haver gaires al Priorat, ben segur a causa que els cartoixans en van defensar el privilegi.

Curiosament no n’hi va haver gaires al Priorat, ben segur a causa que els cartoixans en van defensar el privilegi. Ells van intervenir activament en el comerç del gel. Van fer funcionar tres pous, potser un quart í tot que no l’he sabut localitzar. Dos eren prop de lo Cartoixa; un d’ells, al terme de la Morera, a la partida de terra coneguda com la Nevera, a uns 2 km al SO de les cases de la vila i 01,5km al’NE de la Conreria i al SE de la Cartoixa, o poca distància de lo frontera que separa el terme de la Morera del de Poboleda. D’aquest pou en parlen papers de mitjan segle XIX i no en queda cap rastre, tret del nom de la partida. L’altre, dit el pou del Gel, és o la partida de la Bruguera, o pocs minuts al S de la Conreria i a la vora esquerra del barranc dels Horts, sota la carretera de les Vilelles. No se’n veu res; també només se’n conserva el nom.

Tenien el tercer al mos de la Pineda, ara dit dels Frares, al terme municipal de la Febró. La neu de la Pineda surt en una capitulació de l’any 1616 Í se’n parla al llarg del segle XVIII. El que no he sabut localitzar és el que s’esmenta en un “Fitat nou” de 1814, delimitació entre el terme de la Morera i el de Comudella. Un text difícil d’entendre diu, entre altres coses, “puja tot recte dalt de lo cerra major en vista del pou del gel de la Conreria”. Cap de les persones amb les quals n’he parlat no sap res d’un pou que s’hagi pogut veure des de la serra Major de Montsant.

pou de gel poboleda -01
Nevera de Poboleda

Hi ho el cos del pou de Poboleda. L’any 1702 els monjos tenien molta necessitat de neu perquè n’havien venut més de la que podia sortir dels seus pous i van adquirir la nevera de Poboleda per 412 lliures, amb lo condició que donarien gel als escassos habitants d’aquella vila. Però, al cap de poc, lo Cartoixa va suprimir aquella clàusula de proveïment gratuït amb l’argument que això era cosa prohibida pels estatuts de l’orde, una prohibició de la qual no s’havien adonat els frares que havien contractat la compra. Heus aquí un estratagema de mal qualificar. Més tard, al 1749, Escaladei, senyora del te- rritori, va autoritzar Poboleda a fer un altre pou, que és el que es coneix com el del Rocamora.

Sí a Cornudella n’hi va haver un, de la confraria de Sant Salvador, és perquè era senyoria del comte de Prades.

Enlloc més del sector sota domini cartoixà no hi ho cap pou. Sí a Cornudella n’hi va haver un, de la confraria de Sant Salvador, és perquè era senyoria del comte de Prades. També n’hi podria haver hagut un a Pradell de lo Teixeta, senyoria de lo baronia d’Escornalbou, i potser era cop a l’Enderrocada, camí de l’Argentera, segons un record mig esfumat del nostre informador. I qui sap si n’hí va haver un entre Marçà i Capçanes, del qual només queda per testi- moni el nom d’una finca dels Marmellors, cap als Guiamets, coneguda per la Nevera? No n’hi ha cap senyal físic, però la persis- tència del nom n’és un rastre. La nevera del mas de Magrinyà és topogràficoment al Priorat, però administrativament correspon a Colldejou, que pertany al Camp; en queda el clot, topat per una espessetat de vegetació que no permet d’acostar-s’h i gaire.

pou de gel poboleda -02
Caseta del pou de neu de Poboleta

Falta parlar de Falset, baronia d’Entenço. A la vila, se sap on està el carrer de la Nevera: al barri de la Font Vella, però gairebé tothom afirma que el nom li ve del fred que hi fa. Això es diu sempre així, pertot arreu, quan no hi ha restes físiques del pou de neu, però mai no és veritat. Lo cosa certa és que el nom -més resistent que l’argamassa i la pedra- és un tes- timoni que la nevera hi havia estat. A Falset, finalment, vam trobar lo senyora Neus Brull i el senyor Basili Ferrer, domiciliats en aquell carrer, que van recordar el punt on havia estat el pou de gel: davant de les cases d’ells. No en queda cap senyal, tret del nom popular -que no és l’oficial- del carrer. Era dels pous petits, però, així i tot, devia haver tingut importància als ulls dels vilatans de l’època, que situa- ríem cap al segle XVIII, potser fins al començament del XIX, però no gaire més tord perquè la guerra del Francès i les carlínodes van desbaratar moltes coses, entre elles el comerç del gel.

Tot això és el resum del que sé sobre pous de neu al Priorat. Una explicació més extensa i detallada espero que aparegui o lo revista que publica la Societat Catalana de Geografia de l’Institut d’Estudis Catalans.”

Ramon Amigo

Ramon Amigó i Anglès
(Reus, Baix Camp, 1925 - Reus, 16 de setembre de 2011) fou un escriptor, professor de català i onomatòleg. Una referència del món de la lingüística la toponímia i l'onomàstica. Incansable investigador, la seva extensa obra apareix recollida en multitud de llibres i publicacions

NO COMMENTS

Leave a Reply