Els marges i els margeners – El Navarret – Miquel Tost Duran

Els marges i els margeners – El Navarret – Miquel Tost Duran

by -
0 259

El nostre terme és, sense cap classe de dubte, el que major nombre de margedes ostenta. El secunden Riudecols i Vilaplana, però l’extensió del nostre terme, amb llurs desnivells, el col·loquen a la cúspide en aquest detall.

Quan després d’una crema de muntanya apareixen els tossals pelats, les margedes de les antigues vinyes escalonen i corregeixen els pendents amb una certa gràcia geomètrica. Ens conta en Josep Fuster(1), que un dia se sentaren a esmorzar amb un xicot estranger a mig aire del camí d’Arbolí. El jove aquell quedà atordit en veure les innombrables margedes bastides en la reducció d’aquesta vall. Efectivament, poques parades hi ha que arribin a tenir una vasta extensió; altrament a cada pocs metres es dreça una margeda bastida amb pedra seca i feta amb tal gràcia que es manté anys i anys, i fins i tot segles, sense que l’embat de l’aigua ni els agents climatològics l’enderroquin.

…el més popular i distinguit artífisec -per la seva rapidesa i el seu original estil-, ha sigut el Navarret. Aquest home, petitó i pagès en essència, ha aconseguit fer veritables filigranes …

Naturalment, si tenim més margedes que enlloc, tenim també els millors constructors. Es parla molt d’un tal Mosso, les obres del qual -en aquest apartat- són d’excepció; però el més popular i distinguit artífisec -per la seva rapidesa i el seu original estil-, ha sigut el Navarret. Aquest home, petitó i pagès en essència, ha aconseguit fer veritables filigranes, fins al punt de que en emportar-se-li l’aigua una margeda recent feta en un torrent, li quedà d’empeus l’última filada de pedres fent de pont, car inclús la terra de sota i del darrera desaparegué.

El Navarret - Miquel Tost Duran-00
Segons el Quimet Bernat els marges del Navarret eren inconfusibles pel seu estil “mai veuràs una pedra damunt d’una altra”. Un dels Marges fet pel Navarret al camí de les Planes. Segons el Quimet Bernat

No cal dir que aquest rar artista (ni els altres que esmentem) no usen ni nivell, ni cordes, ni plomada… i les seves obres acusen una rectitud i perfecció de pànic. Quan el Navarret farà lustres i més lustres que serà mort (encara és viu i té vuitanta-tres anys) els seus marges pregonaran llur habilitat que ningú haurà igualat.

Al Navarret el segueixen, si bé de lluny, els germans Filomena, l’Asidret, l’Arturet (tots dos morts), el Casat, el Rebull i algun altre. Dissortadament, avui, la margeda que cau difícilment s’aixeca. És fàcil, doncs, suposar que al pas que portem ara, el nostre terme quedarà -d’ací uns anys- desfigurat i erm, ben lluny d’allò que fou un dia.

Josep Fuster

(1) Era habitual que en molts dels seus articles, el Josep Fusté utilitzés el plural i la tercera persona, malgrat que, com en aquest que ara ens ocupa, el text és exclusivament seu. En el cas dels escrits que en dèiem d’Història d’Alforja, enteneia que ho justificava el fet que érem dues persones (ell i jo mateix) els que ens trobàvem per treballar el tema. Altrament, aquest és un dels originals que va signar amb el cognom Fuster (amb “r” final), per tant, respectant la transcripció literal del document original, aquí crec que he de mantenir-li la prevalença d’aquesta grafia sobre l’oficial de “Fusté” (que és amb “é” final accentuada). À.M.      

Per contextualitzar:

Miquel Tost Duran (Alforja, 1889-1974) és el personatge (el Navarret margener de l’articlet fusterià) que aquí ara ens ocupa. La intenció d’aquests afegits contemporanis és per situar, en el context de l’any d’aquesta nova publicació/reedició (2020, en aquest cas), al personatge i fer-lo el més entenedor possible per l’actual lector. Per això he pensat fer-hi una petita aproximació biogràfica. A tal fi, al demanar-ne dades als seus familiars, un dels seus besnéts, el Marc Barceló Tost, m’ha fet una curta, precisa i extraordinària aportació, que podeu llegir, íntegra, tot seguit d’aquestes lletres.

Navarret-07
Miquel Tost Duran neix el 2 de desembre de 1889, fill de la reusenca Teresa Duran Balbeny i de Josep Tost Pinyol d’Alforja. Foto: Arxiu de la família Tost

A mi només em queda afegir que vaig conèixer el margener Miquel Tost personalment, doncs va viure molts anys (almenys els últims de la seva vida) al carrer del Bolcador, en la casa cantonera davant de la font, on s’hi estava amb la família d’un dels seus fills, el Josep Maria (Prometeu segons el nom primigeni original que li posaren els seus pares, de tradició anarquista, i que el règim franquista els obligà a canviar). El recordo en més d’una ocasió, per exemple, mudat i sentat al pedrís de casa seva saludant a tot el que s’atansava a la font per omplir el cantí d’aigua. Anys més tard, pel mateix Josep Fusté o pel meu pare, vaig saber que això de mudar-se era el que feia el 1r de maig, celebrant, “amb gran dignitat”, la festa del sindicalisme de classe, gens tolerada pel règim franquista.

Així, a Alforja, els dies 1 de maig (no sé si va ser tots els anys, ni quants anys va durar) hi havia una “concentració sindicalista de classe” (de la CNT, per suposat!) que tenia lloc davant la font del Bolcador, amb un únic i digne assistent: el Miquel Tost Duran… i molts ho sabien… però ni deien, ni l’acompanyaven, ni van fer res al respecte… no fos cas que “es fessin malveure”.

carrer-bolcador-alforja
Miquel Tost va viure molts anys (almenys els últims de la seva vida) al carrer del Bolcador, en la casa cantonera davant de la font.

I pel que fa a la seva obra, avui, el que en puc dir és que precisament amb l’impuls del Marc Barceló, els seus pares i el seu avi Miquel (l’altre fill masculí del protagonista, de nom primigeni Floreal) estan treballant per localitzar i catalogar algunes d’aquestes margedes… però no només, doncs també consta que era destra en la construcció de les típiques casetes de tros amb els arcs mig apuntats, tan genuïnament alforgencs, tanmateix com el de les cases del poble que podem veure, per exemple, en els quadres de Joaquim Mir i que, els alforgencs, tampoc hem sabut conservar… talment com tampoc ho hem fet, ni ho estem fent, amb les margedes del nostre terme comunal.

Àngel Martorell

De la sèrie: “Alforja a través d’unes lletres”
Part 1.- Història d’Alforja. Els oficis i els seus personatges
Escrit per JOSEP FUSTÉ GRIFOLL – Alforja 1972-1977
Amb la col·laboració d’Àngel Martorell Capella.

Miquel Tost Duran
Una aportació biogràfica

Miquel Tost Duran neix el 2 de desembre de 1889, fill de la reusenca Teresa Duran Balbeny i de Josep Tost Pinyol d’Alforja (el qual havia fet la “mili” a Navarra i per això li posaren el sobrenom de “Navarret”). Sempre gran lector, autodidacte, republicà i d’idees anarquistes, coneix la que serà la seva companya en un congrés polític a València. María Cano Ruiz (La Unión, Múrcia, 1895), germana dels erudits, escriptors i militants anarquistes Tomás i Benjamín Cano Ruiz (Ben-Karius). Viurà a Alforja amb el Miquel fins el 1939, quan s’exilien a França per les seves idees. Ell passa uns llargs mesos tancat al camp de concentració d’Argelers, fins que pot reunir-se amb la seva dona i fills (en aquell moment: Floreal, Redempció i Prometeu) a Montalban, capital del departament de Tarn e Garona (Occitània).

altar major alforja
És possible però no ho podem afirmar amb seguretat que l’impressionant marge de l’Altar Major tocant la paret del cingle fos obra del Navarret, ja que el terreny pròxim a aquesta curiosa cavitat era de la seva propietat.

Tres anys més tard, retornen a Alforja (passant ell per la presó de Figueres uns altres mesos). Aquí hauran d’adaptar-se al nou règim, batejar i canviar els noms dels seus tres fills (Miquel, Antonieta i Josep Maria) i reconduir la vida. El 1949 mor la seva dona, que és enterrada fora del cementiri, refermant la marginalitat que se’ls havia aplicat, amb l’invent que no havia estat batejada.

Miquel Tost Duran no mor fins al 25 d’abril de 1974 (coincidint, doncs, amb el dia que a Portugal s’iniciava l’anomenada “revolució dels clavells”, que enterrava la llarga dictadura d’aquella part de la península), i fins llavors farà una gran quantitat de marges (és contractat a l’Ebre i també a Vilafranca), se’l reconeixerà pel seu estil particular i destresa innata amb les construccions de pedra seca, i treballarà de pagès als seus trossos, a les Deveses.

Marc Barceló Tost (besnét d’en Miquel Tost Duran)