L’aigua del Mas del Licor

L’aigua del Mas del Licor

by -
0 2151

La vinculació a un passat eminentment agrícola va fer que proliferessin per tot el nostre terme infinitat d’obres d’enginyeria, que encara que modestes perduren i fan de testimoni d’un passat lligat a l’aigua. Aquesta caminada que avui et proposem te’n permetrà conèixer dues, encara que una sobreviu per trams i amb risc de desaparèixer per sempre. Ens referim a la mina d’aigua i a l’antiga canonada de ceràmica utilitzada per conduir l’apreciat element fins al Mas del Licor, a “la final” de la vall de la Garranxa. Un Mas que tot i estar ubicat en el terme de Porrera sempre ha tingut molta anomenada a Alforja segurament perquè a principis del segle XX els seus propietaris es van instal·lar al nostre poble.

El Mas del Licor a “la final” de la vall de la Garranxa tot i estar ubicat en el terme de Porrera sempre ha tingut molta anomenada a Alforja.

La caminada l’explicarem des del coll de Cortiella, fins on s’hi pot arribar amb cotxe per la carretera de Puigcerver (GR7), encara que també es pot pujar caminant des d’Alforja directament per l’antic camí de Porrera. Una vegada situats just al coll de Cortiella, d’on també parteix el camí de pista que baixa fins a la vall homònima, buscarem un senderó que puja paral·lel a aquest, i el seguirem fins que a pocs metres es bifurca. El camí de la dreta ens conduiria al Mirador, el de l’esquerra (el que seguirem) ens porta, sense pèrdua fins als nostres destins.

vall de Cortiella
Veurem unes vistes impressionants de la vall de Cortiella i les vinyes del Celler de Mas del Botó.

La primera part del camí és pla i a cel obert, passarem per la vora d’una gran pendent des de la que veurem unes vistes impressionants de la vall de Cortiella i les vinyes del Celler de Mas del Botó. Anirem girant cap a la dreta, en direcció a uns alts pins fins a ascendir a la cresta de la muntanya. A partir d’aquí ens endinsarem a l’interior del bosc, mostrant notables rastres d’un ús intensiu. Molt hi té a veure el pas dels motoristes, ja que van ser ells qui, ja fa algun temps, en netejaren les botges i arbustos, sobretot al final quasi tocant al barranc.

mas-del-licor-04
Anirem girant cap a la dreta, en direcció a uns alts pins fins a ascendir a la cresta de la muntanya.

Després d’un gir a l’esquerra i a uns 10 metres separat del camí trobarem la mina coneguda des de sempre com la de l’aigua del mas del licor. Les mines d’aigua són túnels horitzontals d’amplada i profunditat variable, foradats a la roca a l’encontre de filtracions d’aigua. Normalment tenen, com és el cas, una altura mínima per que hi entri una persona a realitzar tasques de neteja. Durant els mesos d’estiu, quan proliferen els insectes i l’aigua perd qualitat, era costum llançar un terròs de cal viva a l’aigua amb l’objectiu de purificar-la per al consum humà.

mas-del-licor-05
La mina coneguda des de sempre com la de l’aigua del mas del licor.

Cal dir que tot i els insectes, l’aigua és de la millor qualitat, almenys per a nosaltres que al descobrir-la de tornada i amb les cantimplores seques va representar un valuós regal. Malgrat la sequera prolongada d’aquest any, presenta un bon cabal, no seria d’estranyar que continués sent molt freqüentada pels caçadors, bons coneixedors d’aquest paratge.

El camí va descendint amb una forta pendent cap al fons de la vall entre pins i alzines, a partir d’aquí al nostre costat ens acompanyarà el que queda de l’antiga canonada de ceràmica també coneguda com a atanor, que conduïa l’aigua de la mina fins al mas.

El terme atanor és un arabisme que en castellà significa canonada d’aigua, especialment la construïda de tubs de ceràmica.

El terme atanor és un arabisme que en castellà significa canonada d’aigua, especialment la construïda de tubs de ceràmica, cada un dels quals també és un atanor. Aquest tipus de conducte té el seu origen en època romana i va ser utilitzada fins i tot a les zones urbanes abans de la difusió de les conduccions de plom en el segle XIX, paradoxalment molt més nocives com es comprovaria més tard.

Els atanors, alguns dels quals els trobaràs despresos, tenen uns 40 centímetres de llarg per 8 cm de diàmetre exterior, normalment no sobrepassaven aquesta llargada perque estaven fabricats a mà. Els atanors s’utilitzaven des de l’antiguitat com a la tècnica del maxambrat (femení i masculí) (cada canonada tenia un costat amb diàmetre més gran que l’altre per encaixar cada peça), reforçats amb argamassa per evitar fugues. En condicions normals la canalització es protegia amb una arteja o calaix de maçoneria i tova, en el nostre cas simplement estava recoberta amb terra.

El seu manteniment va haver de ser costós per l’època, tenint en compte que el seu traçat obeeix i s’adapta al desnivell del terreny, sense tenir en compte el complicat equilibri entre pressió i sedimentació. Si l’aigua fluïa amb massa velocitat, podia fer malbé els atanors i si corria de manera relaxada, propiciava la sedimentació de fang, ambdós problemes els podem apreciar sense dificultat.

La canalització discorre quasi sempre paral·lel al mateix camí, encara que falten molts trams i els atanors es van perdent i fragmentant inexorablement.

La canalització discorre quasi sempre paral·lel al mateix camí, encara que en alguns llocs, sorprenentment fins i tot creua el camí. En l’actualitat falten molts trams i els atanors es van perdent i fragmentant inexorablement. Tot i així lo que resta d’aquesta petita infraestructura ens dóna una idea de la importància d’aquest aprovisionament d’aigua pels antics propietaris del Mas, precisament el Mas del Licor.

Mas del Licor
En l’actualitat hi reina únicament un estrany silenci.

Al arribar al fons de la vall, o més ben dit del barranc, l’aigua s’acumulava en un aljub o cisterna ubicada dins d’una caseta situada a pocs metres abans d’arribar al mas. Uns 30 metres més enllà veurem les parets del mas del Licor a punt de desaparèixer completament sota una capa de vegetació. No sembla gents petit, més bé tot lo contrari, encara ens dóna una idea i ens trasllada  a una època de gran esplendor i frenètica activitat econòmica que incloïa la fabricació d’aiguardent, d’aquí el seu nom. En l’actualitat hi reina únicament un estrany silenci.

El mas del Licor ens trasllada a una època de gran esplendor i frenètica activitat econòmica que incloïa la fabricació d’aiguardent.

Si seguim caminant ens trobarem un tram on es conserva l’empedrat antic del camí, en l’actualitat bastant danyat. Just pel costat baixa un barranc, amb un llit de riu de pedra grisa força bonic que uns metres més endavant s’interposa en el nostre pas, encara que l’aigua brilla per la seva absència.

Mas del Licor
Les parets del mas del Licor a punt de desaparèixer completament sota una capa de vegetació.

Estem en “la final” anomenat així precisament perque ens trobem al final dels dominis dels cartoixans d’Escaladei, segons els frares, era el final d’on es produïa bon vi.

A partir d’aquí el paisatge canvia completament, es nota que estem al Priorat, la vessant de la muntanya baixa molt inclinada, pedregosa, i ens rodegen marges de pedra seca fets amb molt d’encant. Si continuem el camí poc a poc la vall de la Garranxa va agafant forma, uns km més enllà topem amb les restes d’un molí i el Mas de la Pastoreta també conegut com el Mas de la final.

Estem en “la final”, anomenat així precisament perque ens trobem al final dels dominis dels cartoixans d’Escaladei, segons els frares, era el final d’on es produïa bon vi, a partir d’aquí el vi era una altra cosa. Però per aquesta vegada ja en tenim prou, hem anat caminant des d’Alforja fins aquí, lo qual fa una suma de 10 km i encara ens queda tornar.

Rogelio Portal 

 

NO COMMENTS

Leave a Reply