Magda Salvadó Martí

Magda Salvadó Martí

by -
0 3636

Amb complaença mútua, hem convingut aquesta trobada amb la Magda Salvadó Martí, lluitadora, emprenedora, amb iniciatives cíviques i socials que, sense deixar la seva vocació de mestressa de casa, ja fa molts anys té cura que les activitats de la parròquia de Sant Miquel no s’endinsin en el túnel de l’esllanguiment i tot funcioni amb normalitat, de la catequesi dels nens que han de fer la Primera Comunió. A més presideix la delegació local de la Lliga contra el Càncer i responsable de l’escola de puntaires. Tot un ventall d’activitats i qui millor que ella per explicar-ho.

– Recordo Magda que, en la meva infantesa i la teva adolescència incipient, vàrem ser veïns…

– I tant! Jo vivia a casa del meus pares al carrer Major i amb la teva germana la Salut, havíem conreat una bona amistat. Fórem tota una colla de noies que feia goig.

– La Magda travessa una etapa de la seva vida gens encoratjadora, lluitant per esquitllar-se amb una força interior envejable. Donades les circumstàncies, a l’impuls d’una vella i entranyable amistat la pregunta és obligada: Anímicament, com et trobes?

– Dies de tot Gonçal, la llàgrima sempre apunt…

– És el pas de la vida, inexorable…

– Però l’enyoro molt al Joan el meu marit que fa nou mesos que ens falta. No t’ho pots imaginar! I ara ens ha deixat el Jordi que ens estimàvem molt. Tot són records.

Deixo passar uns moments breus, intensos, controlant la meva pròpia emoció, conscient que la Magda sabrà sobreposar-se i continuar la conversa.

– Te n’adones de les nostres absències, de la gent que ens falta, la salutació del “bon dia” o “l’adeu-siau” que ja no intercanviem, de la solitud dels nostres carrers?

– A mi m’agafa una tristor immensa. L’Alforja que nosaltres tenim al cor i en la nostra memòria i que tu sovint recordes a l’INFORMATIU, ja no hi és. T’explicaré una anècdota: enguany fan la comunió dotze nens i observes amb atenció i en tinc vuit gairebé desconeguts, per dir-ho d’una manera entenedora: que els veus a la catequesi i, un cop passada la cerimònia, ja no els tornaràs a veure. Deu fer un parell de setmanes que se m’acosta un noi jove i em pregunta si el recordava. “Doncs en aquest moment, no et tinc present”./ Jo vaig fer la catequesi amb vostè”. Pensa que la comunió la fan als vuit anys i aquell jove ja havia complert els vint. “Encara vius a Alforja?/ “No. He pujat avui a donar un tomb, ja fa molts anys que vàrem marxar”. No sabria explicar-ho, però perds la fesomia de moltes persones. No coneixes a la gent. De vegades em planto a la balconada de casa meva des d’on intueixo que a l’altra punta del carrer Nabril Baix hi viu el Josep Maria Borràs, aquí al costat l’Aurora i, a les altres cases, no hi viu ningú. Si algú lloga una casa, al poc temps marxen, no arrelen al poble i els pocs que passen pel carrer, són gairebé desconeguts. La gent se’n va a comprar fora vila, als grans supermercats, no és dona vida al carrer . Recordo que el meu pare que ja fa vint o vint-i-cinc anys que va morir, em deia: “Qualsevol dia em passejaré nu pel poble, convençut que ningú em veurà”. D’aquesta decadència, d’aquest canvi tan sobtat en el nostre tarannà, ja fa uns quants anys que anem perdent empenta. Abans als nostres carrers s’ensumava un alè de vida. Tu sempre escrius dels referents perduts. Cal recordar al “Pepolla”, l’Anton “Bé”, l’Anton “Rava”, el Juanito “Sano”, al que va ser alcalde del poble el Miquel Puig, el Viñas gran i tants altres, fins i tot el Josep “Manu”, un personatge pintoresc, com també la Pepa “Manola” que feia els pregons amb la seva trompeta. Personatges, cadascú en el seu àmbit, que varen contribuir a fer el poble que guardem en la nostra memòria i recordem amb la tendresa de les coses estimades. Tot això s’ha perdut per sempre.

– Deixem a banda la nostàlgia d’un temps que ja no tornarà mai més i em permetràs endinsar-nos en les teves vivències de dona activa que has posat el teu segell a moltes iniciatives. L’activitat de la catequesi com vas iniciar-la?

– Quan va arribar de capellà mossèn Marià Sordé, va canviar el concepte de “catecisme” que nosaltres anomenaven “doctrina”, pel de “catequesi”. Aquest Mossèn va citar a gent molt diversa integrada en les tasques parroquials i ens va dir que volia engegar el projecte de fer catequesi i que comptava amb la col·laboració de mares i gent que volguessin involucrar-se. Així vaig començar i ja han transcorregut 42 o 43 anys. Aquesta data la recordava amb la Rosa Maria Sánchez que també s’hi va afegir al projecte un parell d’anys més tard, perquè ella és molt més jove.

– Sempre t’has trobat bé amb aquesta proximitat a l’Església?

– Veritablement molt, fins i tot quan la gent em fa el comentari de que sempre he tingut una relació molt cordial amb tots els mossens. Això té una explicació: Primera: la proximitat de casa meva a la parròquia. Segona: La nostra casa sempre ha estat oberta. De no trobar-me a casa, el taller de fusteria del Joan, restava obert per qualsevol emergència. Som dipositaris de la clau de l’Església per si de cas el capellà s’oblidava. De l’Abadia a casa meva la distància és minsa. Aquestes son les principals i úniques raons.

– De la teva família més propera – el Joan i els teus fills- no es pot dir que hagin estat molt addictes a l’Església. Quina influència han tingut en les teves activitats?

– He d’agrair a la família el suport incondicional de tots ells. El Joan sempre m’ajudava, sense una ganyota, a penjar els cartells de la Quaresma, Pasqua i Nadal, feia la marqueteria, els claus per penjar les bosses, arranjaments necessaris de fusteria i moltes altres coses. Sempre m’aconsellava no deixar aquestes tasques i em deia que si ho feia de gust i m’agradava, havia de continuar. Se n’adonava que jo era feliç desenvolupant aquesta activitat. “Naltrus ja ens ho farem”, em deia. El que em cal afegir que a l’hora de parar taula, tant dinar com sopar, tothom puntual. Si alguna cerimònia de l’Església alterava aquest costum, sempre els aviso de posar-se a taula més tard. Malgrat les seves creences en les que mai he volgut tenir cap influència, han estat solidaris i respectuosos.

– Tinc entès que també estàs molt relacionada en la Lliga contra el Càncer…

– Doncs si, ara s’han complert quaranta anys que tinc la responsabilitat local d’aquesta organització.

– Com i quan va implantar-se a Alforja?

– La iniciativa la va tenir la mare del Gari, la senyora Consol que regentava la farmàcia Miranda de Reus, que més que una farmàcia era un despatx on tothom i feia cap i la primera delegada d’Alforja va ser la Pepita Rius i per circumstàncies que ara no recordo s’ho va deixar. Aleshores va passar per la farmàcia la dona del doctor Escolà i li va preguntar a la senyora Consol si trobarien alguna persona que ho volgués continuar a Alforja i ella em va recomanar pel càrrec. La nostra relació amb la senyora Consol era més ferma que si fóssim família. Dit i fet, però a mi em semblava molta responsabilitat per assumir-ho tot sola i ho vaig compartir amb la Mercè, casada amb el Miquel Porqueres. Després, quan el matrimoni se’n va anar a viure fora vila, ho vaig continuar tot sola. Però sempre he trobat col·laboracions espontànies que m’han ajudat.

– Hem deixat la teva tasca a la Comunitat Parroquial amb l’arribada de mossèn Marià…

– T’ho explico: Mossèn Joan Serra ja va començar fent uns cursets per parelles que s’havien de casar als que vàrem assistir amb el Joan. Els papers ja ens els havia tramés mossèn Albert Espolet abans de marxar i només faltaven el que anomenàvem les “amonestacions”. Ens havia de casar mossèn Joan però es donava la circumstància de que som parents de Mossèn Isidre Saludes i li feia molta il·lusió de celebrar els casaments de la família i així va ser que va beneir el nostre matrimoni. Després del casament vàrem continuar assistint als cursets matrimonials i recordo que el Jordi Olivé i la Maria, explicaven les seves experiències de convivència. Aquest fet va motivar la meva integració en les tasques de la parròquia i, com t’he explicat abans, amb l’arribada de mossèn Marià vaig començar la catequesi i… fins ara.

– Després de mossèn Marià Sordés, va arribar el Joan Curieses, al que va substituir durant un any mossèn Bofarull, que va ser un capellà de transició…

– Mossèn Joan Curieses era –i és- un capellà amb unes idees avançades, que venia a una parròquia que encara no havia esborrat les empremtes d’un capellà autoritari, inflexible amb el que ell entenia per “moral” i al que tots encara tenim al cap…

– Em permetràs Magda, fer un incís per explicar-te quelcom de la personalitat de mossèn Joan Curieses. Un capvespre, a la sobretaula d’un sopar amb els germans Pujals, al qual l’havíem convidat, vàrem abordar moltes qüestions ja que és un conversador infatigable. Recordo que havia mort Joan XXIII i l’Església vivia moments de convulsió, fins i tot s’havia escampat el remoreig de que els capellans tornarien a vestir sotana. Jo li vaig deixar anar el comentari i el Joan, tot seriós ens va dir: “Si m’obliguen altra vegada a posar-me la sotana, deixo el sacerdoci”. Des de la perspectiva d’avui, t’imagines a mossèn Curieses vestit amb sotana, si en aquell temps ja anava amb texans i mànigues de camisa? Quina visió tens del seu pas per Alforja i la seva trajectòria de capellà?

– Sempre ha estat una gran persona que quan feies una cosa bé no tenia cap inconvenient a dir-ho i tot ras, si no li semblava correcte, t’ho retreia sense complexos de cap mena. Parlar amb ell sempre esdevenia en una lliçó d’humanitat…

– Ja que hem engegat aquesta qüestió, tu de la tasca de mossèn Albert Espolet, que va imposar una autoritat sense cap escletxa de concessió en el context d’una Església retrògrada, vas patir un procés de transformació o ja tenies unes idees avançades a la repressió més absoluta…

– La meva evolució va ser lenta, però vaig tenir una lliçó o experiència, ho pots escriure com vulguis, amb aquell capellà intransigent fins al fanatisme. Ell va impulsar l’Acció Catòlica i ens atorgava unes ensenyes per l’assistència a “doctrina”. Quan tenies no sé quantes ensenyes, et donava l’ensenya definitiva per acreditar-te com a mereixedora de pertànyer a l’Acció Catòlica. Recordo que jo d’ensenyes en tenia una bona col·lecció i al final d’un dels cursets de “doctrina” estava convençuda d’aconseguir la preuada ensenya i allò em feia feliç. Però mossèn Albert em tenia reservada una sorpresa. La vigília de la imposició, bruscament em va dir: “A tu Magda, no te la posaré perquè m’he assabentat de que vas a l’hort de Cal Botó”. Aquest hort era propietat de la senyora Consol i ell s’entestava d’anomenar-lo “l’hort del pecat”. Tot perquè a la piscina es banyaven nois i noies junts. Per a mi va ser una humiliació, perquè es donava el cas de que el meu pare tenia cura d’aquell hort i de tenir-lo en unes condicions immillorables. Vaig arribar a casa plorant, sense possibilitat de consol. A la insistència del meu pare, li vaig explicar el que m’havia passat i em va deixar anar aquesta sentència: “Una amistat no es paga amb cap ensenya. Quan siguis gran ho entendràs.” Jo no entenia res i em vaig enfadar amb el meu pare perquè per a mi l’ensenya era el més important i em pensava que aniria a veure a mossèn Albert i l’hagués escridassat. Aleshores, jo era molt joveneta i va passar temps fins entendre aquella sentència de saviesa.

– Ostres… “l’hort del pecat”! Jo ho havia sentit dir a les meves germanes. Temps a venir, vaig entendre que aquell capellà de la nostra infantesa, vivia constantment en una obsessió malaltissa d’una qüestió plenament lligada a la natura –l’origen de la vida- com la del sexe. Per ell, tot era pecat.

– Però compte! Mai vaig sentir rancúnia per aquell capellà. Sempre he pensat que actuava d’acord amb aquell temps de silencis, de mitges paraules, de repressions de tota mena.

– Tot va començar a canviar amb l’arribada de mossèn Joan Serra…

– Mossèn Joan era molt diferent, un home obert i dialogant. Va ser l’impulsor dels equips de ping –pong que van competir al campionat d’Espanya i si no recordo malament, l’equip infantil es va proclamar campió a Málaga. També va engrescar al Jordi Olivé donant-li tot el suport necessari en el seu projecte d’engegar una coral.

– A mossèn Joan el va substituir mossèn Marià…

– Per a mi va ser com un mestre. Ens va ensenyar a transmetre als nens una nova forma de catequesi o una “catequesi nova”, com ho vulguis entendre. Una gran persona i, com a capellà ens ajudava a interpretar la Bíblia en els passatges de comprensió més difícils, dialogant i molt positiu en el tracte.

– Gosaria dir que l’evolució de la Parròquia de Sant Miquel, ha estat un avançament, un nou concepte d’Església, d’adaptar-se sense preses, però sense pausa als aires de renovació del Concili Vaticà II, perquè si la teva opinió de mossèn Marià Sordé és la d’un capellà comprensiu i obert, cal imaginar que la presència de mossèn Joan Curieses devia ser d’autèntic impacte.

– Mossèn Curieses va deixar una empremta al nostre poble de diàleg, de progrés, d’una nova forma d’entendre el seu ministeri. Et trobaves amb ell pel carrer i el que menys imaginaves és que era un capellà. Es feia amb tothom. Ja hem parlat abans d’anècdotes viscudes amb ell. Malgrat tot, molt rigorós en les seves obligacions de sacerdot, d’una humanitat desbordant.

– L’estada de mossèn Bofarull que va substituir al Joan Curieses, va ser tan sols d’un any. Alguna explicació d’aquest fet insòlit?

– Mossèn Bofarull era un treballador infatigable. Ell tenia cura de tota la catequesi de la Diòcesi de Tarragona. Va arribar a la nostra parròquia, jo crec per cobrir una etapa de transició. Pots imaginar-te que substituir un capellà carismàtic com mossèn Curieses no era fàcil. Sospito que en aquella etapa breu, varen sorgir dubtes al bisbat per encertar a qui destinaven a la parròquia d’Alforja. En aquesta incertesa, van nomenar a mossèn Josep Maria Mitjans, per nosaltres, més que capellà, un amic.

– Mai vas adonar-te que era una mica distant, amb uns lapsus prou evidents, afegits a que feia mot poca vida al poble…

– Crec que vas errat. Ell s’hi estava sovint al poble i va ser l’últim capellà que moltes nits pernoctava a l’Abadia. Quan tenia assaig de la coral o reunions que acabaven molt tard, li agafava mandra pujar a Scala Dei i feia nit aquí. Aquests lapsus, el posat absent amb el que de vegades sorprenia, tinc la impressió de que li anava bé.

– Què vols dir amb això?

– Doncs que, en moltes coses, no sabia deixar un no! rotund i, amb l’excusa que s’havia oblidat, ja en tenia prou. Arronsava les espatlles demanant disculpes i ja havia passat tot. La tasca de mossèn Mitjans va ser, des de els seus silencis, molt positiva. Sovint penso que Alforja no li va retre l’homenatge al que s’havia fet mereixedor. Malgrat el que dius que pogués semblar un home distant, era un home de fe, de conviccions profundes i ho reflectia en unes homilies magistrals i no es repetia mai. Voldria explicar-te una anècdota que, al meu entendre, el definia. Un capvespre, en una reunió de mares de nens de la catequesi, una de les presents li diu: “Escolta’m Mitjans: referint-nos a Déu, sempre ho fem com si fos home. No podria ser una dona?. Ell, tot seriós, se la va mirar i li va preguntar: “Encara tens aquest dubte? No has de tenir cap dubte: Déu és una dona. Per què et penses que li anem tant al darrere els capellans…?

– Voldria imaginar-lo amb aquella cara que mai semblava donar-li importància a gairebé res…

– Però cal no equivocar-se amb la personalitat complexa de mossèn Mitjans. Ell era igual per tothom, tant pels que anem a missa com pels que no trepitgen mai l’Església. Sempre amb la mà oberta a tot aquell que el necessitava. Mai feia distincions.

– Se’n va mossèn Mitjans –“lo Mitjans”- com li dèiem tots i que ell ho acceptava amb naturalitat, i arriba mossèn Evarist Gómez. Un altre canvi radical amb l’afegit que, per manca de capellans, el nomenen rector de les parròquia de Les Borges, Arbolí i Alforja. Quina és la teva autoritzada opinió dels set anys que mossèn Evarist va regentar la parròquia…

– Mossèn Evarist, tenint en compte la seva joventut, té un no se què de misticisme. No sabria explicar-ho prou bé. Obsessionat per l’ordre i la puntualitat. Mai calia recordar-li cap data ni esdeveniment. Sempre anava un pas per endavant. En la meva modesta opinió, pateix d’una manca d’alegria per gaudir de les coses. Molt abocat al seu ministeri. No va aconseguir integrar-se en cap dels pobles, possiblement per la seva timidesa extrema. Un cabdell de dubtes.

– Ara tenim al noi de Falset, mossèn Joan Aguila…

– Un somriure permanent que desarma al més agosarat, un encant de criatura, jove, mancat d’experiència, però molt intel·ligent. Fa unes homilies curtes i farcides d’humanitat. Vas fixar-te en el comiat del Jordi com l’imitava: “Fantàstic, fantàstic…” Va ser emocionant. Quan acaba la missa sempre em demana opinió: “Com anat avui…A veure Magda quina nota em poses…?

– Fem un tomb a la conversa. Aquest INFORMATIU està previst de sortir a la vigília de la trobada de puntaires a celebrar el primer dissabte de juliol i que algú amb un criteri encertat va batejar com “Melodia de boixets”. Com va començar tot plegat?

– Aquí Alforja, ho va engegar la Teresa Pellisa que em va explicar que li agradava aquesta labor i voldria fer un curset per aprendre la complicada artesania dels boixets. Jo, tot el contrari: no m’agradava gens i em pensava que mai podria fer-ho, ho tenia travessat. Però ella em va engrescar fins aconseguir que també m’apuntés al curset que es desenvolupava al Centre de Lectura de Reus, però abans vàrem fer les primeres pràctiques amb la mare del Joan Boqué i, ves per on, vam aprendre la tècnica. La Teresa, abans de deixar-nos, ja va organitzar les primeres trobades de puntaires. En un principi les fèiem aquí als porxos de l’Ateneu i només i acudiren unes quinze dones. En els anys següents ja vam ser unes quantes puntaires més, fins a esdevenir en aquesta gran trobada en que la tarda del primer dissabte de juliol, la plaça del Mercadal fa goig. Enguany assolirem els 19 anys organitzant-la.

– Com s’ha aconseguit l’èxit consolidat d’aquesta trobada?

– Feina rai. Tota la que vulguis. Però he arribat a la conclusió que les puntaires participants s’han de sentir bé, perquè si no fos així, no tornarien. Any rera any anem augmentant el nombre de puntaires que volen participar.

– No voldria caure en la lloança gratuïta, però em permetràs dir que esdevé una gran trobada i l’escenari escollit no potser més adient. Veritablement la plaça del Mercadal fa goig i és un delit pels sentits quan s’escampa aquesta “melodia de boixets”. Aquest èxit merescut ha inspirat, sens dubte, la creació de “l’escola de puntaires”…

– Potser deu venir de tradició. Les noietes també senten la fiblada d’aquesta artesania i, estiu rera estiu, em tenim més que s’hi s’apunten i gaudim molt quan posem en marxa les “vint-i-quatre hores per confeccionar el lligacames” amb el que obsequiem a la primera núvia que es casa. Comencem a les tres de la tarda d’un dissabte, fins l’endemà a la mateixa hora. La nit esdevé en un autèntic gaudi. No t’ho sabria explicar, si és pel cansament de la matinada o bé la son acumulada, que ens agafa la “rialla tonta” de qualsevol anècdota o acudit que s’explica. Ho passem d’allò més bé.

– De totes les activitats que hem anat esgranant , quina és la que més t’omple?

– D’això, no tinc cap dubte. El que més satisfacció em dona és l’ensenyament de la catequesi. El tracte amb la mainada, per a mi és un delit autèntic. Vull explicar-te una anècdota: Malgrat el temps que ha transcorregut dedicada a les tasques de la parròquia, quan pujo dalt de l’altar o col·laboro a donar la comunió, m’agafa un neguit que no puc controlar; se’m refreden les mans, amb una sensació d’angoixa difícil d’explicar. En canvi, amb els nens és un gaudi. Tinc molt present que el dia que em faci la pregunta: “ara he d’anar a la catequesi…? Quina mandra”. Aleshores ho deixaré.

Aquesta contundent afirmació final, la Magda Salvadó, la rebla amb un somriure encisador dibuixant dos clotets en cada galta. Ha estat una tarda de retrobaments de dos nostàlgics empedreïts que es coneixen des de l’adolescència amb el respecte i capteniment que això significa i, gairebé sense adonar-nos, amb el rerafons de l’activitat incansable en les tasques parroquials de la protagonista, hem recordat una part de la història del nostre poble. Aquella que pertany a la “lletra petita” que resta embolicada per sempre en les teranyines de la nostra memòria. Gràcies Magda.

 

Gonçal Évole

 

 

Gonçal Évole
Membre fundador de l'Informatiu d'Alforja, una publicació activa durant 25 anys. Manté una intensa activitat comunicativa en diferents mitjans catalans.

NO COMMENTS

Leave a Reply