Lo Quim Bernat. Gent d’Alforja

Lo Quim Bernat. Gent d’Alforja

by -
0 3526

Joaquim Puig Cabré, lo Quim Bernat

A la portada del programa de la Festa dels Avis de l’any passat, la sensibilitat artística del Valeri Salvadó havia copsat encertadament la figura d’un pagès amb un sac de xarpillera penjat a l’espatlla, configurant una imatge impagable que vol representar la vellesa i un ofici ancestral dissortadament en perill d’extinció. Tothom va reconèixer al personatge que l’havia inspirat i al signant d’aquestes ratlles a l’imaginari de la seva adolescència s’hi va escolar el record del Quim i el seu germà l’Antoniu a la tornada del tros, carrer Major avall amb l’aixada aguantant l’equilibri del sac, un gest que, amb la meva poca traça, mai he pogut aconseguir. Amb el Quim sempre hem mantingut una relació cordial i, sovint, ens aturem per comentar fets d’actualitat. És un pagès de soca-rel en el que s’endevina una perspicàcia especial i, malgrat la seva edat avançada, d’una lucidesa sorprenent. M’abellia fer petar una xerrada calmosa amb ell i ho acceptat sense cap imposició.

– Quants any tens…?

– El 5 de febrer vaig complir 87 anys, i tinc entès que sóc uns quants mesos més jove que el teu germà. Ell va néixer al 1926 i jo al 27

– El teu nom i cognom…?

– Em dic Joaquim Puig Cabré.

– Tanmateix tothom al poble et coneix com lo “Quim Bernat”. D’on ve aquest renom de “Cal Bernat”?

– El meu besavi es deia Bernat i va venir a Alforja procedent de Vilaseca, on aquest nom està molt arrelat i, fins i tot, en el seu terme es troba el Mas de Sant Bernat Calbó. Aquí Alforja s’hi va casar i sempre ens han anomenat els de “Cal Bernat”.

valeri-salvado

– Tota la teva vida s’ha desenvolupat aquí Alforja?

– T’explico: jo em vaig casar una mica gran i aleshores al poble de feina no en sobrava, més aviat escassejava. La meva dona tenia un germà a Gavà que treballava a la Casa Roca i vàrem decidir provar sort per entrar en aquesta empresa que llavors estava en el seu apogeu donat que la construcció ho arrossegava tot i comptava amb una plantilla molt nombrosa, calculada en vuit o deu mil treballadors.

– De quins anys em parles…

– Devíem ser al 1962-63. El meu cunyat em va presentar al cap de personal i per accedir a un lloc de treball calia superar un examen senzill. Un cop examinada la prova el mateix cap de personal em va suggerir: “escolta’m, perquè en lloc d’entrar amb la categoria de peó ras, no fas uns cursets que donem aquí mateix per fer d’una mena d’encarregat o “cap de grup” com ho vulguis interpretar i, si aproves, seràs responsable d’un grup de quinze o vint persones”. Vaig acceptar i em van aprovar. Tot coincidint amb aquesta circumstància, em truca la meva mare demanant-me tornar al poble perquè al pare i el meu germà se’ls girava la feina al tros i em necessitaven. Vaig explicar a la mare els fets i que havia superat un examen especial per entrar a la fàbrica amb unes condicions molt favorbales. “Ja m’ho pensaré!”. La resposta de la mare va ser imperiosa: “A veure Quim si ara et quedaràs i ens deixaràs. Deixa’t de romanços i el que hauries de fer es tornar, que el teu lloc està aquí!” Aquell mateix dia el meu cunyat m’anuncia que m’han aprovat i que el cap de personal que recordo es deia Barenys, em volia veure. Jo, fet un embolic, li vaig comunicar la trucada de la meva mare afegint-hi: “Em sembla, que hauré de renunciar”. Per res del món volia fer-lo quedar malament i junts vàrem anar a veure al cap de personal que, al traspassar la porta del seu despatx em va dir: “Senyor Joaquim, ha passat la prova i, per tant, serà cap de grup. Demà al matí el presentaré al grup del que es farà càrrec”. “Doncs ho sento, senyor Barenys i li agraeixo molt, però no podrà ser, no puc acceptar-ho: Torno cap a casa. Em necessiten. I aquí va acabar tot.

– No seria per enyorança…?

– En aquest cas, rotundament no. Va ser la insistència de la família i que els de Cal Pepito Serra ens havien ofert fer-nos càrrec del conreu de les seves terres, on hi vam ser molts anys. El que si em cal reconèixer sense recança que la terra tenia per a mi una atracció, un sentiment especial que no sabria explicar.

– De tornada Alforja, sempre m’has donat la impressió d’un home compromès, que no defuig d’inquietuds. Des de la talaia dels teus anys, com has vist l’evolució del poble?

– Jo vaig tenir la sort de tenir un pare que podríem qualificar d’idees avançades. Era el que nosaltres diem un “home de missa”, no tant com jo, però això no tenia res a veure amb les seves idees. Anava a missa però el seu pensament el definiria com un socialista avançat per l’època que li va tocar viure, la qual cosa no té perquè ser contradictòria.

quimet-alforja-17

– Aquesta religiositat que tens, és un sentiment arrelat…

– De molt petit que sempre he freqüentat l’església amb molta assiduïtat i he conegut bastant a prop tots el capellans i vicaris que han passat per la parròquia des dels anys quaranta del segle passat: mossèn Estanislau, mossèn Joaquim Girona que va morir aquí i el va substituir el llavors vicari mossèn Albert Espolet de qui el meu pare havia estat assessor i del que tu i altres heu deixat escrits gens favorables i em dispensaràs la franquesa. Jo que el vaig conèixer a fons, et puc dir que mossèn Espolet era, efectivament, autoritari, molt recte i complidor de la moral rígida que venia dictada des de dalt, però en el fons, un home bo, sempre disposat a donar un cop de mà a qui ho necessités, fins i tot fent gestions per aconseguir salconduits a gent represaliada per antecedents polítics que així funcionava la vida difícil d’aleshores. Recordo exemples que fora llarg d’explicar. Després de mossèn Albert va venir mossèn Joan Serra, mossèn Marià i mossèn Joan Curieses amb el que tal vegada per afinitats ideològiques, vaig conrear una gran amistat i compartíem taula i mantell molt sovint. Continuem amb mossèn Bofarull que s’hi va estar poc més d’un any i el va succeir mossèn Josep Maria Mitjans, al que, sens dubte, vaig admirar i respectar molt. Tenia una vocació especial i jo el veia com un Jesucrist modern, com si no fos capellà en el sentit que sempre els hem conegut. Fins i tot diria que es relacionava millor amb la gent que no trepitja l’església ni per recomanació, que els fidels habituals, posseïdor d’una aurèola especial que no sabria com definir-la. No tenia cap inconvenient de lliurar visita als malalts, fer-los una estona de companyia i donar-los-hi la comunió. Tot això ho feia amb senzillesa, sense escarafalls. Més recent, mossèn Evarist un home sempre distant, tímid, massa espiritual i tancat en ell mateix. I ara mossèn Joan Aguila, molt jove i actiu.

– No tens la sensació Quim que al nostre poble trobem a faltar molts alforgencs, persones que havien estat un referent per la seva tasca cívica i social i que romanen en la memòria individual i col·lectiva?

– Com vols que no els trobi a faltar! Però voldria deixar constància que Alforja, jo que tinc molts anys i les he viscut de tots el colors, sempre ha patit una divisió cívica que li ha fet molt mal. Sempre hem tingut dos bàndols perfectament definits: això d’esquerres i dretes, no deixa de ser un fal·làcia. Aquí el que hi hagut des de que tinc us de raó, són rics i pobres. No sabria explicar d’altra manera aquesta divisió tossuda que no gosem superar generació rera generació. També tenim el greu contrast de viure èpoques de concòrdia de remar tots en la mateixa direcció i aleshores posem el poble dalt de tot, un referent en el que vol emmirallar-se tot el nostre entorn. De cop i volta, sense cap explicació lògica, tendim a ensorrar allò que s’havia aconseguit amb tant d’esforç i ho acabem d’engegar tot en orris.

– Per res del món voldria que em prenguessis per un pedant, però aquest fet té un nom concret “cronologia cíclica”. Alforja viu cicles d’esplendor, estabilitat lleugera i decadència sobtada…

– Ara Gonçal, estem en un sot i el problema principal esdevé que no hi ha feina i l’atur és el problema principal. La pagesia es troba en una decadència sense aturador que no sabem com acabarà, la construcció que l’havia mig substituït aturada. La fàbrica Valira també ha tancat portes. Ara ja es comença a tenir consciència el que ha representat aquesta empresa per Alforja i la seixantena de famílies que depenien de la fàbrica. També recordo èpoques d’esplendor com quan hi havia les mines de coure i abans les pedreres on s’emmotllaven les llambordes que servien per empedrar els carrers, les mines de barita. Ja t’ho h dit abans: pujades i baixades. T’ho resumiré en poques paraules: Alforja ha esta sempre un poble creatiu. Per crear és un poble gran, únic, però per conservar, una nul·litat. D’exemples, un grapat: els Amics d’Alforja, biblioteca, Casa de Cultura, associacions, futbol sala, entitats de tota mena que li han donat empenta i un alè de vida al poble i, de cop i volta, sense que ningú s’ho expliqui, l’oblit.

– T’has fet una idea generalitzada de per què som així…?

– La veritat nua és que no t’ho sabria dir. Potser és la pròpia idiosincràsia del poble que s’arrossega de molt temps enrera, com si fos hereditari. A la meva edat mai no he trobat una explicació lògica.

– M’ho poses en safata: pot passar el mateix en aquesta efervescència independentista que ens ha tocat viure? Ets molt lliure de contestar aquesta qüestió…

– Tinc molt clar que tota aquesta febrada poc a poc el temps la tornarà al seu lloc. Jo amb això et diré que sóc català i catalanista, però respectant Espanya. El meu ideal fora un estat federal. Jo recordo, abans de la guerra civil que a l’escola sempre llegia en català i, en un llibre manuscrit vaig llegir unes pàgines que se’m van quedar gravades: Catalunya no es pot separar d’Espanya i, a l’inrevés, Espanya tampoc de Catalunya. Separada no podria sobreviure. Reconec que és molt bonica i bucòlica aquesta efervescència independentista però cal recordar la història i els fets de 1934. Catalunya sempre ha sortit malmesa d’aquestes confrontacions. El meu pare m’explicava d’aquell temps convuls que ell va viure en plenitud que va venir un polític a fer un miting l’antic Sindicat proclamant “que la terra era per qui la treballava”. De cop va sorgir una veu del públic que s’havia congregat i li va dir: “Escolti, vostè parla que la terra és per qui la treballa, però només la terra. I el fruit que dona aquesta terra, per qui és? Li repeteixo: vostè només parla de la terra”. L’orador va quedar sense paraules, reconeixent el raonament que li feien. Al final se li va encendre la bombeta i va reblar la seva intervenció proclamant “Això és una qüestió que no li puc contestar. Crec que ens hauríem d’esforçar perquè el fruit també fos del que treballa la terra i no anés a mans d’especuladors sense escrúpols que paguen al productor preus de misèria. Aquest seria el fonament del cooperativisme”. Per tancar el tema que seria molt llarg d’explicar: fa pocs dies que barrinava preguntar als que defensen la independència, en cas d’arribar-hi, tan de bo fos així, la riquesa que genera Catalunya, donat el cas que fóssim independents, serà proporcionalment per a tots iguals o només pels aprofitats de sempre? Amb tants anys al damunt, tinc la sospita que tot continuaria igual. Hi ha moltes preguntes sense resposta Gonçal. Només ens parlen d’independència i després què?

– Em consta que ets un lector infatigable i mai et perds la lectura exhaustiva de l’INFORMATIU. La prova la tinc que, quan surt al carrer, sempre et fas el trobadís i opinar del que t’agrada i el que no t’ha semblat correcte. Quina opinió et mereix la revista?

– Com part interessada et contestaré amb sinceritat: Em sembla molt bé. Potser la trobo mancada de més temes estrictament locals, propers a nosaltres, però que s’ha fet necessària i que feu una gran tasca pel poble i crec que en un futur esdevindrà en una font imprescindible de consulta de la història d’aquests anys. Però voldria deixar constància que algun col·laborador no és del meu grat. Deixem-ho aquí i no em facis dir noms.

Vuitanta set anys de vida son difícils de resumir en les pàgines disponibles i la conversa deriva al seu pas per l’escola d’Alforja. Mestres que li van deixar un gran record: el senyor Lloret, el senyor Ferrando, el senyor Just, el senyor Peris i, pel damunt de tot el mestre senyor Faustino. El Joaquim Puig, lo nostre Quim Bernat, des de la seva talaia prudent i sense escarafalls, ha estat un activista sense treva, un home d’inquietuds socials i cíviques, lluitador per la subsistència de la pagesia, col·laborador en les tasques de la Cooperativa Agrícola de la que va formar part en les diverses juntes directives, impulsor del Casal d’Avis de qui recorda fil per randa els fundadors, presidents i directius que hi han passat. Tota una trajectòria vital com a testimoni silent del riu de la vida que transcorre per la plaça de Dalt on a la porxada del Casal d’Avis s’ha format una tertúlia, dissortadament cada cop més minvada, en la que lo Quim Bernat, amb el sac de xarpillera en la portada d’un programa de festa esdevé en el símbol d’un temps que no tornarà mai més. Les tardes d’estiu ja no podem imaginar el porxo sense la presència d’aquests components de la tertúlia carregats d’anys i d’experiències que no deixen canya dreta i això no té preu. Moltes coses d’aquestes que al poble no es poden dir en veu alta, queden en el secret de la gravadora i en el nostre sarró particular.

Estem d’acord Quim? Gràcies.

Gonçal Évole

Publicat al Informatiu d’Alforja Núm 85 (2014)

 

 

Gonçal Évole
Membre fundador de l'Informatiu d'Alforja, una publicació activa durant 25 anys. Manté una intensa activitat comunicativa en diferents mitjans catalans.

NO COMMENTS

Leave a Reply