Les últimes carboneres del Baix Camp

Les últimes carboneres del Baix Camp

by -
0 3427

Les últimes carboneres del Baix Camp, van cremar molt a prop d’Alforja, en un esdeveniment organitzat per l’Associació Cingle Vermell que va comptar amb la presència de tres experts carbonés: els germans Prades de Vilaplana, i la Victòria Campos d’Alforja. Una per una banda i els germans per l’altre van anar dirigint i muntant les seves respectives carboneres amb l’ajuda de tots els d’allí presents, mostrant i transmetent les arts d’un ofici que ja molt pocs recorden.

La Victòria d’Alforja

La Victòria va estar molt lligada a l’ofici de carboner des de petita al costat del seu pare. Més tard va continuar fent-lo junt amb el seu marit, al qui va conèixer també exercint aquest antic ofici. El practicaren sobretot als boscos del Monestir de Poblet. I per últim als boscos de sota els Castillejos amb la doble missió de netejar el sotabosc a més a més de fer carbó.

moli-salvat-siurana
Lo que queda d’ “El molí d’en Salvat” a l’extrem oriental del pantà de Siurana

La història de la Victòria i de la seva família, es mereixen un article a part. Després d’abandonar la zona dels Castillejos i passar uns anys al Mas d’en Viñas (Arbolí) s’establiren al Mas d’“El molí d’en Salvat” sent-ne ella i el seu marit els últims masovers.

Qui no ha vist, des de dalt de Siurana, lo que queda d’aquesta pintoresca masia situada a l’extrem oriental del pantà. Inclús quan el nivell de les aigües ho permeten és possible traspassar els seus murs i imaginar tota la història que va quedar inundada per les aigües. Des d’aquí es va suministrar, durant molts anys, electricitat a  Cornudella, però la Victòria i la seva família es van dedicar a l’agricultura:  vi, cereals i molta fruita.

El 1969 davant la imminent construcció del pantà de Siurana, es varen veure obligats a desallotjar la finca, establint-se definitivament a Alforja. En principi es van instal·lar al mas Navas, (darrere de la granja del Bonet), d’aquí que a Alforja se’ls conegués amb el renom dels “navassos”. Per aquesta època el negoci de fer carbó ja era inviable i ella es va dedicar a l’ofici de cuinera, una activitat en la que va destacar durant molts anys en el mític restaurant Rixixiu, des que aquest estava a la seva ubicació original (l’actual cal Pepe).

Els meus fills petits ja mai em van veure fer una carbonera, això és lo últim que em queda per ensenyar-los-hi.

És de cuinera com estem acostumats a ubicar-la, és difícil no veure-la col·laborant en els molts menjars populars del nostre calendari. És per això que els seus fills petits ja mai la van veure fer una carbonera – això és lo últim que em queda per ensenyar-los-hi – ens comenta mostrant satisfacció en el seu rostre. Tot i el temps trasncorregut se’n recorda com si fos ahir, i no dubte en aixecar ella mateixa la seva carbonera, a més a més contínuament transmet als seus fills, Casi i Jordi, tot el que han de fer.

A la carbonera de la Victòria la llenya es distribueix entorn un cercle i de manera concèntrica. Els troncs es col·loquen formant una pira, primer els més grossos i després els més prims, deixant en el centre un forat (la xemeneia), i es cobreix amb palla o fulles i finalment amb terra. El foc (o les brases) s’introdueixen pel forat superior que s’ha deixat en el centre. Situats en punts equidistants es deixen oberts 4 petits orificis que serveixen de respirador i permeten conèixer l’estat de la carbonera.

Aquestes carboneres cal anar-les alimentant perquè no parin el procés o perquè el consum d’oxigen en l’ interior sigui el precís. Un dels perills del forn és que es tapi en excés i arribi a explotar com un volcà, un altre que s’enfonsi sota els peus del carboner. La que s’ha construït avui era molt petita, les que recorda fer amb el seu pare i el seu marit feien de dos a tres metres d’alt, i per alimentar-les pel forat superior, calia una escala.

Els germans Prades de Vilaplana

Els germans Prades, en Psico i el Benjamí, han muntat una carbonera tal com ja ho feia el seu pare quan ells eren petits. Amb el carbó no n’hi havia prou per viure, per això a l’hivern a Tortosa collien les olives i a l’estiu anaven a Vilaplana i treballaven de bosc en bosc.  Ens expliquen que “llavors treballàvem de sol a sol” però fins i tot a la nit s’havia d’estar a la guait. Vivien en cabanes fetes de qualsevol manera al costat de les carboneres, per a vigilar-les contínuament.

Quan s’anava a vendre s’aprofitava per comprar menjar i pa per a tota la setmana.

Els dilluns s’anava a vendre el carbó. Carregaven les sàrries d’espart de la mula,  (120 Kg de càrrega cada viatge) i el venien a les carboneries, sobretot de Reus i Tarragona. Quan s’anava a vendre s’aprofitava per comprar menjar i pa per a tota la setmana, eren temps en els que no es llençava res. Tant viatjar de Tortosa a Vilaplana no va ser rentable i un dia van a decidir establir-se definitivament en aquesta última localitat.

La carbonera dels germans Prades, era de forma allargada i en la seva base es disposaven de manera longitudinal troncs que permetien el pas de l’aire d’un extrem a l’altre. Damunt d’aquests troncs s’amuntegava la llenya transversalment fins a l’altura desitjada. Després igual que a la de la Victòria, cal recobrir-la amb terra i palla. En aquest cas el foc s’encén per un dels seus extrems sent els 3 restants orificis de ventilació.

És l’obligatori acudir diverses vegades durant la nit per a vigilar el ritme de la combustió.

Una de les tasques més dures de l’ofici és l’obligació d’acudir diverses vegades durant la nit per a vigilar que el ritme de la combustió del forn fos l’adequat, el carboner controlava a voluntat obrint i tancant els forats de tiratge, o tapant les esquerdes per on s’escapava el fum. El color del fum i la terra cremada indiquen quan ha finalitzat la cocció. Després, una vegada deixada refredar arriba el costós treball de desmuntar-la i recuperar els troncs de llenya convertits ja en carbó. El secret dels carboners està en fer que la llenya cogui en lloc de que cremi, ja que contràriament només s’obtindrien cendres.

(Els germans Prades de Vilaplana)

El negoci del carbó.

Quan abans algun propietari venia la llenya del seu terreny per fer carbó, tota la zona acordada quedava assolada, els arbres s’arrencaven de soca-rel i l’arrel també s’asclava per fer-ne carbó, amb els anys aquesta pràctica va anar canviant, i ja no s’arrencaven però es tallava arran de soca, anys més tard el que es feia era netejar el bosc, deixar alguna de les soques d’alzina, traient rames seques, esporgant més que talant perque el bosc es refés més ràpidament. Per aconseguir 100 Kg de carbó són necessaris aproximadament uns 500 Kg de llenya.

Per aconseguir 100 Kg de carbó són necessaris uns 500 Kg de llenya. L’arribada de la bombona de gas va suposar l’extinció definitiva d’aquest vell ofici.

El carbó era imprescindible sobretot a les grans ciutats,  normalment el carbó que es feia d’alzina, era el de millor qualitat, i el més car. També es feia d’oliver, d’ametller, de roure, bastant bo, pi i de bruc. A les senyores no els hi agradava el de bruc, perquè petava i els hi embrutava la cuina ens explicaven: “Quan algun carboner els hi venia entre el feix de carbó una mica de bruc, les mestresses el meleïen, doncs les havia enredat”.

L’ofici va deixar de ser rentable, amb l’arribada de l’electricitat, i el gasoil. L’arribada de la bombona de gas butano va suposar l’extinció definitiva d’aquest vell ofici.

Rogelio Portal

Rogelio Portal
Llicenciat en Disseny Gràfic en 1996 en l'Institut Superior de Disseny de l'Havana (ISDI). Desenvolupa la seva labor per a multitud de clients, tant en l'àmbit de la fotografia com en el del disseny a través del seu estudi Assumptes de Disseny. Des del 2006 viu a Alforja.

NO COMMENTS

Leave a Reply