L’Agrupació Fotogràfica d’Alforja: de l’èxit l’oblit

L’Agrupació Fotogràfica d’Alforja: de l’èxit l’oblit

by -
0 1007

Dins del “programa d’actes” de la festa major de Sant Miquel de l’any 1955 s’anunciava la “presentació en societat” de l’Agrupació Fotogràfica d’Alforja i de l’Exposició de fotografies que s’havien presentat en el “1r. PREMI MEDALLA DE PUIGCERVER”. A l’aixopluc tan adient i fotogènic dels porxos de la Plaça del Mercadal, van habilitar-se uns plafons on es van penjar les col•leccions presentades amb el seu lema corresponent. Aquest va ser el germen d’una Agrupació veterana, a la qual trajectòria vol retre un homenatge merescut farcit de records i sentiments.

jordi-olive
El Jordi Olivé recorda que la seva iniciació fotogràfica li va venir encomanada pel mestratge d’aquell gran pedagog que fou el Josep Fusté

Permeteu-me amics, un incís. He de confessar-vos que tinc una certa tirada en vers de la casa de Cal Lluc on, a la primera planta, es troba situat l’estudi del Jordi Olivé. Quina sensació de relaxament…! El finestral entreobert deixant passar un raig de llum, el suficient per tal de il•luminar el desori acuradament ordenat — valgam Deu quina joiosa contradicció!- de partitures musicals, de quadres, de fotos, d’objectes inanimats. Fora el ressò de les campanes que omple la plaça de quarts i d’hores lentament, solemnes. En aquest escenari espectral i entranyable, es va desenvolupar una informal taula rodona per tal d’esgranar records i vivències de l’Agrupació Fotogràfica d’Alforja.

Pere Crivillé i més endavant del Víctor Llorach, en Ramon Grifoll i el Pere Sarobé, van ser els autèntics pioners de la fotografia al nostre poble

Encetem la conversa fent memòria de les persones que van posar els fonaments de la incipient Agrupació Fotogràfica d’Alforja, el Joan Ribes Vallverdú, el Jaume Mariné, el Juanito Simó i el Pàmies de Reus, hereus de l’afecció fotogràfica de la primera meitat del segle passat d’en Pere Crivillé i més endavant del Víctor Llorach, en Ramon Grifoll i el Pere Sarobé, els autèntics pioners de la fotografia al nostre poble. Tota aquesta tradició a l’art de la fotografia s’ha mantingut durant mes de 50 anys dels que fem memòria. Després d’aquesta generació van agafar el relles: Jordi Vilella, Hil•lari Aragonès, Josep Castelló, Josep Aragonès i Jordi Olivé.

josep-fuste-alforja
El Josep Fusté que manegava amb molta cura una màquina que li deien de “la xocolata”. Foto: Hil•lari Aragonès

El Jordi Olivé, amb gens dissimulada emoció, recorda que la seva iniciació fotogràfica li va venir encomanada pel mestratge d’aquell gran pedagog que fou el Josep Fusté que manegava amb molta cura una màquina que li deien de “la xocolata”. Després del seu viatge de nuvis li van sobrar uns quants cèntims dels destinats al seu viatge de noces i quina idea millor que invertir-los en una càmera de fer fotos. Es va comprar una “Regula”. Poc temps després , es va poder comprar una Rolleiflex amb la que ha deixat escrita gràficament una de les històries més belles i reals d’aquell temps de silenci. Per reblar el clau de la seva contalla, hi afegeix amb un rictus de melangia:

-Se les havíem de veure de tots colors. Penseu que a les cases no disposàvem d’aigua corrent i per revelar els negatius fèiem servir l’aigua dipositada en galledes i quan el líquid emprat s’enterbolia, allò era un autèntic merder. Però sense perdre l’oremus aconseguíem el nostre objectiu.

Girem cua i tornem a situar-nos a l’any 1955. Cal suposar que es crea l’Agrupació i es legalitzen els estatuts corresponents… 

En un fugaç intercanvi de mirades dels meus intérlocutors crec endevinar-los el pensament de “en que s’empatolla ara aquest beneït..!” L’Hilari Aragonès, baixant la veu, em diu:

-No vulguis ser tan legalista. En aquells temps nosaltres tan sols érem una “banda” que vam escollir el nom d’Agrupació amb la complicitat i la protecció de l’alcalde d’aleshores el Miquel Puig i després del Pepito Vinyes…” 

I amb un filet de veu gairebé inaudible, afegeix:

també eren una “banda”, que coi!

Hilari Aragones padre-00
Amb aquelles màquines senzilles sempre penjades al coll a la recerca de moments puntuals, lluny dels avenços tecnològics actuals van deixar el testimoni gràfic d’uns anys foscos i difícils

El Pep Manyana (Josep Aragonès) vol aclarir la qüestió definitivament:

-Devien ser els finals dels anys setanta o principis dels vuitanta, quan jo vaig ser president o responsable -com vulgueu- de l’Agrupació que ja vam tenir els “estatuts” segellats i legalitzats. Recordo que vam anar a la recerca dels estatuts de l’Agrupació de Cambrils i els copiàrem gairebé literalment afegint-hi una clàusula final de que donat el cas de dissolució de l’Agrupació els responsables es comprometien a cedir tot el material i els bens disponibles a l’Ajuntament de la Vila. Us explicaré una altra anècdota d’aquells anys. Com totes les entitats, també vam patir temps de dificultats i de crisi.

Com totes les entitats, també vam patir temps de dificultats i de crisi. Per manca de mitjans econòmics teníem dubtes serioses per la continuïtat del Concurs Medalla de Puigcerver.

Per manca de mitjans econòmics teníem dubtes serioses per la continuïtat del Concurs Medalla de Puigcerver. Sense pensar-ho dues vegades me’n vaig anar a veure el director de la Caixa de Tarragona amb el que tenia una relació llunyana per haver compartit sortides fotogràfiques amb l’Agrupació de Reus. Després d’una antesala d’angoixa em va rebre amb molts afalagaments i després d’exposar-li fil per randa la nostra situació em va dir que podia marxar tranquil, que ja trobaria una solució. Pocs dies després ens feia la concessió d’una subvenció de 75000 pessetes, tot just el triple de la que ja teníem assignada. Eren diners més que suficients per assegurar la continuïtat del concurs.

josep-aragones-fotograf-13
Devien ser els finals dels anys setanta o principis dels vuitanta, quan jo vaig ser president de l’Agrupació que ja vam tenir els “estatuts” segellats i legalitzats.

Passat un temps s’esdevindria la participació activa de l’Agrupació en el jurat del Premi Nèstor de Fotografia que premiava la millor fotografia de tots el primers premis dels concursos que se celebraven arreu del país i la Primavera Fotogràfica de Catalunya i la invitació al Certamen de Guadalajara on a la seu de la seva prestigiosa Societat Fotogràfica en Jordi Olivé va ser rebut amb tots els honors i la llavor conreada per l’Agrupació Fotogràfica d’Alforja, reconeguda oficialment en tots els estaments i fòrums d’aquesta branca de l’art i la cultura

Hi a una clàusula final dels “estatuts” que diu de que donat el cas de dissolució de l’Agrupació els responsables es comprometien a cedir tot el material i els bens disponibles a l’Ajuntament de la Vila.

Al 1965, deu anys després d’haver-se posat els fonaments, el Concurs Fotogràfic Medalla de Puigcerver d’àmbit local, es convertiria en el Saló Nacional de Fotografia. El primer any d’aquesta modalitat, guanyava el premi un foto – muntatge del Jordi Olivé titulat, si no ho recordo malament: “UN OVNI…?” i reproduït en la  portada de l’INFORMATIU No. 19 de l’ any 2005.

jordi-olive-salvado-12
Al 1965, deu anys després d’haver-se posat els fonaments, el Concurs Fotogràfic Medalla de Puigcerver d’àmbit local, es convertiria en el Saló Nacional de Fotografia.

El mateix Jordi ens ho aclareix:

-Un bon muntatge no està renyit necessàriament amb l’art. Les coses passen en qüestió de pocs segons i s’esdevenen irrepetibles. La realitat d’aquest muntatge és el fruït d’una instantània molt esperada d’un matí d’hivern d’una cruesa inhumana que, fins i tot m’havia robat la son i d’una altra instantània enregistrada per casualitat en un rodet i que no sabria prou bé com explicar-vos. Deia el gran fotògraf Cartier Bresson, el pioner del foto-periodisme, que les fotografies han de ser com si la màquina no hi fos.

Deia el gran fotògraf Cartier Bresson, el pioner del foto-periodisme, que les fotografies han de ser com si la màquina no hi fos

Quina gran definició! Al caliu de la conversa ni tan sols ens hem adonat de que la vesprada ens envolta de penombra i els nostres cossos semblen pròpiament espectres d’un negatiu de pel•lícula. Aprofito la complicitat de la foscor per fer-los-hi una pregunta que ja fa estona em roda pel cap.

La vostra dèria per la fotografia…és bogeria, romanticisme, sentiment…

Hilari Aragones padre-03
… tan sols érem una “banda” que vam escollir el nom d’Agrupació amb la complicitat i la protecció de l’alcalde d’aleshores el Miquel Puig

En el silenci expectant que ha seguit a la pregunta crec endevinar-los-hi un desconcert significatiu. Tots venen a coincidir en que tal vegada és un compendi dels tres conceptes.

Gonçal, del que n’estem ben segurs és que difícilment trobaríem un sentiment superior a l’espera emocionada del revelat dels negatius que et permeten reviure moments intensos, irrepetibles de la instantània somniada. 

Josep M. Ribes Prous el polifacètic homenot de Reus, en un dels articles del llibre —homenatge al Jordi Olivé “EL VENT QUE PASSA”, va escriure que: “Alforja en els anys seixanta del segle passat, era un punt de trobada i tot un referent per la gent de progrés de l’època”. 

“Alforja en els anys seixanta del segle passat, era un punt de trobada i tot un referent per la gent de progrés de l’època”

Crec sincerament que “aquella banda” que va promocionar i consolidar arreu de Catalunya el prestigi de l’Agrupació Fotogràfica d’Alforja, van significar un puntal ferm i seriós d’aquell fet cultural sense precedents. Amb aquelles màquines senzilles sempre penjades al coll a la recerca de moments puntuals, lluny dels avenços tecnològics actuals van deixar el testimoni gràfic d’uns anys foscos i difícils, un petit món en blanc i negre de crits de vencedors i silencis de vençuts. Malgrat tot el nostre poble era tot un referent.

Gonçal Évole

NOTA: Actualment podem preguntar-nos on va quedar todo allò que va representar l’Agrupació Fotogràfica d’Alforja? Per ventura  va desaparèixer amb  aquesta banda de la que exepte algunes excepcions ningú queda entre nosaltres. El perquè no va ser possible amb l’arribada de camares més modernes i accessibles continuar i recuperar per Alforja aquella esplendor cultural i social dels inoblidables anys seixanta…?

Gonçal Évole
Membre fundador de l'Informatiu d'Alforja, una publicació activa durant 25 anys. Manté una intensa activitat comunicativa en diferents mitjans catalans.

NO COMMENTS

Leave a Reply