Josep Fusté: home, excursionista, investigador, ensenyant, literat, religiós, pagès, polític. (Primera Part).

Josep Fusté: home, excursionista, investigador, ensenyant, literat, religiós, pagès, polític. (Primera Part).

by -
1 3956

Conclusions d’una taula rodona organitzada pel Centre d’Estudis Alforgencs i la revista MIRADOR sobre Josep Fusté, en la qual hi participaren: Josep Viñas, Magda Salvadó, Hilari Aragonès, Jordi Olivé, Josep Sànchez i Miquel i Josep Salvadó, i Josep Asens per dir quelcom d’un personatge que fou sobradament conegut per tots: Josep Fusté. (Primera Part)

Introducció

El que es pretenia en aquell moment, passats quasi dos anys de la seva mort, era veure si les matèries que va conrear durant la seva vida o que d’alguna manera se li han atribuït, se seguien encara portant a terme. Per a tal finalitat, vam creure que calia comptar amb distintes opinions de gent que hagués conviscut amb ell, o senzillament que tingués quelcom a dir-hi.

Així que optàrem a convocar una taula rodona, que versà sobre els següents temes: Home, excursionista, investigador, ensenyant, literat, religiós-filòsof, social-servei popular, pagès, polític, folklòric, artista, historiador i vida sensitiva. Dels quals, i d’una manera eclèctica, n’hem tret tot el que us presentem a continuació.

La necessitat de posar de relleu aquests punts -no descartem la possibilitat d’uns altres- obeeix al fet de seguir una normativa que donés claredat a l’hora de concretar les opinions. Per això, el fet de començar per l’home i d’acabar per la vida sensitiva, va ser totalment degut a l’atzar. Aquest treball es vodria que servís com una aportació més, d’entre les que ja s’han fet, per acostar-se un xic a la vida d’en Josep Fusté.

L’home

Josep Fusté i Grifoll va néixer el 4 d’octubre del 1923 a Alforja, fill d’en Joan Fusté i Ferrer, pastor, de na Maria Grifoll Aragonès, botiguera. Va desaparèixer el 15 de gener del 1978, i es trobà el 10 de maig del mateix any al “Pla de la Devesa” d’Arbolí. (El 13 fou enterrat). Malgrat el poc temps que anà a l’escola, va saber-ne treure un bon profit. Trobà un bon mestre, el Sr. Lloret, qui exercí a Alforja durant els anys de la República. Abans de la guerra civil, l’isolament que portava era notable. Li agradava d’anar sol a parar rateres. Se’l començava a tenir-per un xicot una mica feréstec i rampellut.

Josep-Fuster-arbre
Foto: Hilari Aragonès (pare)

Precisament per això, mentre els altres varen haver de formar part a les files juvenils de la Falange, tot just acabada la guerra, l’únic que no es va doblegar a aquesta imposició, va ser el Fusté. A la dècada dels 40, quan el Nacional-Catolicisme era vigent, el Fusté inicià una vida distinta, i es va desenvolupar en un sentit d’obertura a Déu, a la natura i als homes.

En iniciar aquesta nova vida, tingué la sort de topar amb bons amics: Jesús Crivillé, Mossèn Asens i sobretot Mossén Ramon Garriga, vicari d’Alforja pels anys 1939 i 1940, qui el va comprendre i amb el qual hi mantingué una forta intimitat. Així inicià la seva vida “el Fuster d’Alforja” -talment se’l coneixia arreu-, o el “Josep Angeleta”, com també se’l coneixia ací, i del qual ara us en donem unes pinzellades.

L’excursionista

Josep Fusté era un excursionista nat, i ja des de petit va fruir de la natura de la mà d’un pare pastor. Ens trobem doncs amb una primera arrel de gust cap a la muntanya, que a mesura que passava el temps, anava creixent. Darrerament se li va convertir en un mitjà per a fomentar la companyia entre els grups que solia portar, en un sentir-se en llibertat.

AMOR A LA NATURA. Justament amb l’excursionisme, sinònim per ell d’amor a la natura, es deseixia d’actuar com una màquina que resta passiva o aboca a la monotonia. Li servia per profunditzar en les coses que de si dóna la muntanya, per contemplar l’entorn, per veure si una roca era calcària o granítica, etc. Buscant un mot que fos el resumidors de la seva tasca estríctament excursionista, trobem que el més indicat és el d’ecologista, tasca aquesta, en la qual fou un dels pioners a les nostres comarques.

josep-fuste-alforja
Dibuix: Miquel Jassans

L’EXCURSIONISME, UNA EINA PER A QUÈ?. L’excursionisme era l’eina que tenia per enriquir els altres amb el que ell pensava, sigui parlant de temes de joventut, sigui apropant parelles, sigui parant rateres. I ho feia amb gent de totes les edats, tenint cura de preparar aquestes sortides adequadament en cada cas. Fou l’iniciador de l’excursionisme a la vila, i foren molts els qui de la seva mà sortiren per primera vegada -motxilla a l’esquena- a trepitjar les muntanyes del país. Avui, la seva influència la trobem adreçada cap a la recerca d’aspectes concrets de l’excursionisme en la gent que va començar a sortir amb ell. Així, els uns poden haver seguit un camí, pel gust mateix de caminar, els altres per a descobrir un món diferent… Ningú no un excursionisme que sigui còpia exacta del seu, però es fa excursionisme.

Investigador

En els seus inicis de sortir d’excursió (en uns moments que l’excursionisme era difícil), va donar els primers passos al costat d’una gent determinada: El Dr. Vilaseca, el Sr. Casagualda, etc., que de seguida influenciaren en la recerca de minerals, ceràmiques, fòssils… A partir d’ací, fou una constant en el Fusté l’afany de descobrir i d’indagar sobre el que anava trobant.

Dins d’un nivell humà, era un investigador. Un investigador per als altres (els portava el material pels museus). Un investigador dins de les seves possibilitats, sense carrera, que tenia la qualitat de fer-ho desinteressadament.

Ensenyant

Una de les facetes més importants del nostre personatge fou l’ensenyament. Ensenyava justament el que els altres li demanaven, la qual cosa el menava a agafar moltes facetes, tantes com gent anava a cercar-lo.

LA SEVA FORMACIÓ. A aquell noiet introvertit, quasibé sense escola, no li va tocar altre remei que espavilar-se pel seu compte, aprengué de la pluralitat que va tenir amb altra gent, i només així, autodidàcticament, es formà l’home. La seva pedagogia és influïda, per tant, pels fets que li va tocar viure.

altar-mayor-2
Foto: Hilari Aragonés (pare) al “Altar Major”

MESTRE DE CATALÀ. Dels contactes que tingué amb Òmnium Cultural de Barcelona, reeixí la idea de fer català, i així fou. El problema, si més no, era que aconseguia el títol, el lligava molt, i a ell no li interessava ni lligarni títol. (Centralitzat l’ensenyament a Barcelona, els professors s’havien de comprometre durant un cert temps a fer dues o tres hores setmanals de classe i a acceptar alumnes per correspondència).

A partir del 1961, en què féu el curset de català, començà d’una manera informal a donar classes a alumnes de les generacions de la postguerra i no ja solament a alumnes que havien viscut l’escola de la Generalitat, com feia durant els anys 50. Va empènyer també d’altra gent – concretament Josep Sànchez- a ser professors de català.

PEDAGOG. Com a pedagog, tenia la virtut extraordinària d’anar analitzant les persones, de prendre’s la molèstia de comprendre els problemes de cadascú, d’enriquir-los amb el que ell sabia. Aquesta era la seva meta, i per això agafava sempre grups reduïts, si bé acceptava a tothom, i es multiplicava en el treball per complir amb tots.

Literat

Escrivia per a trobar un plaer. Tant trobava la literatura com una manera íntima de fugir del seu interior, com una força expansiva, on ell expressava el que sentia. La seva, era literatura de missatge, de comunicació. De comunicació del seu esperit vers els altres, de missat ge vers l’esdevenidor. També últimament, feia ús de la literatura per a omplir un moment d’algú o com un obsequi.

POETA. La recerca d’una temàtica única en la seva poesia no es troba, ja que versificava multitud de temes (poesies de Nadal, de la mort de son pare, dels Innocents…).

Ens consta que es preocupava de millorar tècnicament, valent-se de persones que sabien més que ell. Així tenim coneixement d’una llibreta de poesies que va donar a la Sra. Joana Ribes, doctorada en filosofia i lletres, per tal que la hi comentés. Ella, per la seva part, n’extragué una anàlisi, valorant l’estil mètric, la construcció dels versos i la possible influència que hi podés haver de literats tals com Maragall, Carner, etc.

És de remarcar l’accèssit que obtingué l’any 1962 a Salou, per uns goigs a la Mare de Déu de Puigcerver. Finalment, Alforja li deu la instauració del Concurs Literari de Sant Jordi.

Religiós – Filòsof

josep-fuster-animals
Foto: Hilari Aragonès (pare)

Mirant el seu passat, ens és fàcil de notar l’evolució ideològica que el Fusté travessà. Des de petit fou pujat en la fe catòlica, però en arribar als anys del Nacional-Catolicisme, ràpidament se’n desmarcà, ja que tenia un concepte diferent de la religió. El capellà, molt identificat amb aquell model, se’l mirava de mal ull per la seva postura crítica del sistema. Aquest avançar-se a la seva època es degué produir, en part, per la lectura de grans filòsofs -Balmes, Kant…-, atesa la menció que en feia als repassos, però sobretot per l’amistat viscuda amb Mossèn Asens, Ramon Garriga i Octavi Fullat. D’aquestes vivències en treia una religiositat que abocava en el camp social i un sentit d’intel·lectual, de filòsof, d’home d’avantguarda.

HOME DE FE CATÒLICA: Tenia fe. Tenia també un sentit evangèlic de compartir tot el seu amb els altres, de servir malalts, vells… Això que ara es predicatant dins les esferes del cristianisme, aquest estil de vida, trobà en el Fusté un dels seus pioners.

En cap moment, no trobem que la seva religió s’encaixonés sinó que tirava endavant. La religió influenciava fortament la seva vida i per això tractava de fer-la germinar en grups reduïts de gent. Persones que avui tenen menys de cinquanta anys, així ho han reconegut.

Social – Servei popular

S’ha dit d’ell, i és cert, que li agradava la solitud, per bé que acceptava i freqüentava tota mena d’ambients. Aquests dos conceptes, que sembla que no lliguin gaire, intentarem de respondre’ls amb les aportacions que s’han vessat al llarg de 16 taula rodona. Al nostre entendre, cal veure la seva solitud com la conseqüència del servei que duia a terme. El fet d’anar a veure malalts, de fer tantes coses que l’omplien -repassos, etc. – arribaven a sobrecarregar-lo. Llavors, la solitud li servia com a bàlsam per al seu interior, com una sortida per dedicar-se a escriure, per formar-se autodidàcticament, per cuidar-se dels detalls a l’hora de dur a terme una activitat, per concentrar-se, per anar programant… El que també és clar, és la gelosia que tenia vers la seva intimitat que, sens dubte, el menava cap a la introversió. I encara que de totes maneres veiem una dicotomia, quant als mots introversió i compartir, li acceptem l’existència d’ambdós.

EL SERVEI POPULAR: Podem dir que les tasques que realitzà de servei a la vila – veure malalts, repassos, xerrades col·lectives, excursionisme… -eren reconegudes, malgrat que a ell, personalment, no se’l tenia gaire bé.  Avui, sortosament, hi ha continuadors de la seva obra, encara que són una minoria que sovint es troba amb els seus mateixos problemes.

Pagès

El Josep Fusté no era un mal pagès mentre va tenir bones facultats, abans de l’accident de la sosa càustica. Si hi havia quelcom que el preocupava era de cercar un sistema que no fos rutinari. Mirava de fer la mateixa feina amb menys temps. Justament treballava per a viure, i dedicava la resta a les altres activitats.

SECRETARI DE LA COOPERATIVA: Quan es va formar la cooperativa d’Alforja, la junta el va proposar com a President. Renuncià però, i va ser el primer secretari de la mateixa. Junt amb altres, varen fer proves que anomenaven “d’investigació agrícola” amb patates i d’altres fruits. Va ser un dels pioners a escombrar les avellanes, fet que, per aquell temps, fou motiu de força rialles i que ara hom ho practica.

Polític

josep-fuster-escopeta-2
“Va ser la primera i l’única vegada que el vaig veure amb una arma i no la va disparar” Hilari Aragonès (pare) autor de la foto.

El Fusté no practicà la política de partits, sinó que totes les seves activitats polítiques, anaven adreçades a aconseguir una consciència cívica, humanística, ecològica, etc. entre els seus alumnes. Vol dir, doncs, que va intentar de crear un grau de consciència, tot ensenyant a ser persona, a treballar per a tots, per al poble… Entenem que això s’ha traduït ara -en el moment de l’obertura política- en que cadascú, dins del seu grau de consciència i personalitat, s’ha anat enquadrant. Probablement aquest sigui el fruit de no fer un proselitisme polític, sinó de fer un proselitisme més ampli. Durant els anys de la dictadura, el que ell rebia -revistes, papers clandestins-i que venien del que ara són els caps polítics, ho explicava a les classes de català, a les quals hi adoptava una postura anarquitzant, pel fet de no casar amb ningú, i on feia la tasca de ser un crític del que trobava criticable.

DEFENSOR DE LA LLIBERTAT, NACIONALISTA I D’ESQUERRES: Era un defensor de la llibertat i nacionalista, i se’n fotia que l’Estat fos poderós, i de crear una estructura social. Buscava la felicitat de la persona, una persona entesa com a ésser, com a natura, la qual cosa bandeja el fet d’anar cap a postures extremistes. Si s’acostava a algun lloc, era a un tipus d’anarquisme; i si era catalanista, no era per a formar una gran pàtria catalana amb la insígnia d’un dictador davant. Hom el qualificaria com de tendència esquerrana, però sense enquadrar-se en cap partit concret. Era progressista i defensor del poble baix, del seu poble, dels pobres. Talment era un dictador contra l’abús de poder i si veia al capitalisme un poder d’abús, anava contra el capitalisme. La seva ideologia política és paral·lela a la religiosa, i podia ser tan lliberal com era en religió. La seva solució era el Crist; l’alternativa: estimar i respectar les persones.

Folklòric

El  Josep Fusté moltes vegades utilitzava el folklore per entrar en contacte amb les persones o -tal com hem dit en l’excursionisme- per aprofundir més en altres coses, per fer pàtria. Anar al grèvol i, de pas, incitar a la narrativa; o anar a ballar sardanes i, de pas, ensenyar lliçons de català, etc.; aquest era el seu folklorisme. Per altre cantó amb el folklore conreava tradicions donades per la història o els costums.

INFLUÈNCIES

És evident que encara hi han influències seves en aquest aspecte, car moltes de les coses que es fan: Carnestoltes, l’Home dels nassos, castanyades, Innocents, Grèvol, Pessebre al Mirador, s’han fet Cararnelles, etc. tenen el segell del Fusté, no com l’iniciador, ja que els inicis es perden en el temps, però si com a reimplantador en bastants casos. Una mica més fosc és veure si els diferents grups aprofiten aquests actes folklòrics per a conservar l’arrel o l’esperit cultural.

Text compilat per: Isabel Huget i Àngel Martorell
Publicat a EXTRA MIRADOR No 1

1 COMMENT

Respon a Parlament de Magda Montlleó Llauradó a l'acte de comiat - alforjastark.com Cancel reply