Jordi Pujol, estafador

Jordi Pujol, estafador

by -
0 2562
Foto: Josep Maria Porqueras
Foto: Josep Maria Porqueras

Encara està per veure el desenllaç de l’afer, però el vull abordar, ja. Estafador? d’hisenda i, per conseqüent, ha expoliat el bé comú. Epítet groller, el d’estafador? no és hora de fineses.

Ens ho passem bé quan un dels de dalt ensopega i cau del pedestal, ja sigui un polític, un jerarca eclesiàstic, un banquer , un militar d’alta graduació, un cap sindical etern, un tecnocientífic intocable, un individu d’altes finances, un magnat dels mass-media; és a dir, quan es tracta d’algú que ens oprimeix o ens trepitja. ¿Per què passa això? perquè ens sentim venjats encara que sigui de manera migrada i minúscula. Llavors arriba l’hora de les compensacions venjatives. Nietzsche ens podria donar un cop de mà en aquest afer.Si el cas del “clan Pujol” fos excepcional en l’espai geogràfic i en el temps històric, només podríem parlar d’anècdota o succés particular. Però això no és així. Pujol, l’expresident de la Generalitat de Catalunya, és una dada més que confirma la regla. ¿Quina regla?

Ja sé que la gent té per costum no superar el nivell de les anècdotes; és a dir, del llenguatge concret, el que avança enganxat a sensacions i percepcions i a imatges. Es tracta de llenguatge col.loquial, el qual s’afronta al llenguatge abstracte. En tal ha travessat a tota pastilla la plaça del poble amb la seva moto, no té res a veure amb la fórmula de velocitat que un professor de física escriu a la pissarra d’una escola. El primer enunciat pertany a la parla quotidiana de tothom; el segon exemple, en canvi, és cosa d’uns quants que dominen el llenguatge especialitzat abstracte. En aquesta situació no valen ni sensacions, ni percepcions ni tampoc imatges. Només conceptes.

El cas del senyor Pujol, i de tutti quanti ¿són només anècdotes o bé es converteixen en signes d’una categoria antropològica? ¿es tracta de fets suprimibles o, potser, ens trobem davant de la realitat mateixa de l’ésser humà? Formulat d’una altra manera: l’home ¿és naturalment bo ¬Rousseau¬ o, al contrari, és bèstia intrínsecament perversa ¬Hobbes? En aquest segon supòsit, tampoc no podem tolerar que la maldat triomfi. Se li ha de fer front per tots els mitjans que el mateix éser humà, espantat de si mateix, ha creat: lleis, judicis, presons, multes. Instàncies que, per cert, també arroseguen en elles mateixes la maldat natural humana. L’home és poca cosa; passió inútil de fer-se Déu, ha sentenciat Sartre. És a dir, una merda presumida. Així, per exemple, cada polític es creu ser perfecte alhora que considera que la imperfecció és cosa dels seus enemics. Pocavergonyes, uns i altres.
L’evolució de les espècies ha portat el cervell humà, tan hipertrofiat que podem assegurar que es tracta d’un cervell malalt, morbós. Aquest cervell, igual pot produir el Teorema de Pitàgores, com les guerres entre ciutats gregues. Desequilibri del sistema neuronal de l’home.
Ja en els inicis del que hem qualificat de grup zoològic més evolucionat, els individus de Cro-Magnon van acabar amb els de Neandertal. I tot just, l’home començava a donar els primers passos; tot un presagi d’esdevenidor de la nova espècie zoològica.
Un relat mític, literari, del Gènesi bíblic, ¬un apunt veritable d’antropologia filosòfica¬ conta que:

El Senyor-Déu digué a Caín:
¬El pecat aguaita a la porta;
ell et desitja, però tu l’has de dominar.
Caín va dir al seu germà Abel:
¬Sortim al camp.
Un cop al camp, Caín es va llançar
sobre el seu germà Abel i el va matar (Gènesi, 4, 7-8).

No li va sortir molt bé, que diguéssim, l’artilugi humà al Creador. Caín i Abel eren fills d’Adam i Eva segons la mateixa faula metafòrica. Cro-Magnon matà Neandertal, si ens fiem de dades prehistòriques. Karl Marx i Friedrich Engels, el 1848, van assegurar en el Manifest del Partit Comunista:Tota la història de la humanitat no és altra cosa que la lluita de classes socials.
La història dels homes es resumeix en la violència entre dominadors i dominats. Quan els segons es rebel.len, i guanyen, es converteixen en els nous dominadors: Lenin, Stalin, Mao, Pol Pot, Fidel Castro. Roda infernal. Bé, però: ¿què fem amb Jordi Pujol? El mateix que hauríem de fer amb els altres pocavergonyes: aplicar la llei, jutjar-los i punir-los. És clar, sempre hi haurà els més poderosos que se’n riuen de tots i de tot. Francament, no li va sortir gaire bé el producte humà a Yahvè-Déu.

Octavi Fullat

Alforja, 1 d’agost de 2014
Extret del Diari personal d’Octavi Fullat (informatiu nº86)

Octavi Fullat i Genís
Octavi Fullat Genís constitueix una figura de referència en el camp de la Filosofia de l’Educació contemporània. Els seus treballs i investigacions, així com la seva tasca com a docent universitari, configuren un itinerari d’excel·lència.

NO COMMENTS

Leave a Reply