Jordi Olivé Salvadó pagès, músic i fotògraf

Jordi Olivé Salvadó pagès, músic i fotògraf

by -
0 3587

Enguany s’han assolit els quaranta anys de la sembra d’una llavor arrelada a un solc de terra ferma, consistent en un grup de cantaires que poc després prendria el nom de “Coral Floc” i que ha escampat arreu el nom del nostre poble amb una dignitat lloable. L’artífex d’aquesta sembra fructífera és un pagès de soca-rel dotat d’una sensibilitat exquisida, natural, carismàtica que li dona la força suficient per inspirar la metàfora que em va escriure en la dedicatòria del llibre “El vent que passa”: “Tenim molts exemples a la vida de coses contradictòries i que es complementen. El dia i la nit, el só i el silenci, la llum i la foscor…” La cita segueix però més val deixar-la en aquests punts suspensius. El final de la metàfora és un secret que guardem gelosament amb l’home que ha fet realitat moltes utopies en el seu poble com la de fer possible la celebració dels quaranta anys de la seva estimada “Coral Floc”, en Jordi Olivé i Salvadó.

La meva relació amb aquest homenot entranyable ha estat la d’una amistat tardana, tal vegada per la diferència d’edat, d’absències, però que no obstant, s’ha anat aprofundint quan m’ha captivat amb la seva bonhomia, el seu tarannà tolerant, que sap escoltar, d’una conversa que brolla sincera. D’uns anys ençà no deixem passar un sol estiu sense trobar una estona llarga i mandrosa per retrobar-nos i fer petar la xerrada. Fins l’agost de l’any passat, la trobada tenia lloc en el que ell anomenava el seu “refugi – estudi” de Cal Lluc, una estança un xic desgavellada, antiga, acollidora. Un raig de sol s’esmunyia per l’escletxa de la balconada entreoberta, el suficient per il·luminar el desori acuradament ordenat – Déu n’hi do quina contradicció -, de partitures musicals, de quadres, de fotos, d’objectes inanimats. Aquelles estones en una penombra íntima i el caliu de la conversa distesa, per a un urbanita sempre atrafegat, em feien viure de prop quelcom tan eteri que anomenem felicitat. Tal vegada per això la meva enyorança de Cal Lluc. Perquè aquest any el Jordi Olivé ha donat per acabada una reforma a les golfes de casa seva al carreró de Sant Antoni i està en el procés de muntar un estudi espaiós que li permetrà ordenar tot el material fotogràfic, llibres, partitures musicals, diplomes i trofeus que li han atorgat al llarg de la seva vida. Per un finestral ampli, penetra una gran lluminositat i podem gaudir amb delit de la revolada d’una bandada d’orenetes.

– Ja ho veus Èvole, l’espectacle de la natura. Som a les acaballes de l’agost i aquests ocells ja tenen el pressentiment de que s’atansa la tardor i busquen l’agrupament col·lectiu. Aviat ens deixaran per emprendre plegats el llarg camí de la tornada. Quina meravella!

– Em sorprèn la teva capacitat d’observació de les coses menudes. Per això en l’inici de la nostra conversa d’aquesta tarda voldria fer-te una reflexió que em volta pel cap: Més enllà de la teva tasca admirable, hi trobem a l’home, en aquest cas a l’infant que un matí de Reis va descobrir a la balconada de casa seva un violí que li havien deixat els Mags de l’Orient. Què va significar per a tu aquell instrument…?

– Sovint he viscut fets en la meva vida que tinc dubtes serioses si han estat casuals o bé providencials. En la meva família, ni en els pares, ni en els avis hi trobem cap antecedent musical. Ves per on que tenen la pensada d’un regal de Reis inèdit: un violí. Pots imaginar-te la meva sorpresa i alegria. Aleshores, el Josep Salvadó – “Pepolla”-, donava classes de solfa , de violí i d’altres instruments. Aquell home tenia una paciència infinita amb la canalla, un personatge competent i entusiasta amb unes idees innates per saber encomanar-nos una pedagogia que ell havia après…d’oïda! i jo vaig començar a freqüentar les seves classes. Un altre fet providencial – tal vegada una coincidència, no sabria explicar-ho- és que per aquells anys sovintejaven les visites a Alforja d’en Jaume Lletja el violinista – solista de l’orquestra “Ciutat de Barcelona” que festejava amb una noia del poble. Un home d’una gran cordialitat i molt accessible. Tan és així que els meus pares no van tenir cap recança en demanar-li si em podria donar lliçons de violí, la qual cosa va acceptar amablement, sense voler cobrar-nos res. A més d’un violinista extraordinari, era millor persona. T’estic parlant de records de l’any 1941 i devia ser per aquella època en que el Jaume Lletja em va proposar que digués als meus pares si acceptarien de tenir un músic a casa seva: menjar i dormir durant uns quinze dies. Ens va explicar que havia format el “Quartet Barcelona” i els altres músics vindrien a assajar aquí baix al mas del Molí. Els meus pares ho van acceptar i ja tens un músic professional d’hostatge a casa nostra. Doncs bé, un dels músics que formaria l’esmentat “quartet” era el mestre Enric Ribó. Altra vegada el fet “providencial”? Recordo que em van convidar d’assistir a les sessions d’assaig. Jo me’ls mirava bocabadat. Sentir aquells quatre músics em trasbalsava. Vaig quedar impressionat, m’arribaven a l’ànima i el mestre Ribó en adonar-se d’aquells sentiments que jo no podia dissimular, li va insinuar als meus pares, si els faria gràcia que el seu xiquet anés al Conservatori a Barcelona. Aquella proposta pels meus pares ja eren figues d’un altre paner. Jo era fill únic, ells tenien terres per conrear. “Ai, mestre Ribó, el nostre xiquet ja té aquí la seva vida. Ho ha d’entendre. Davant d’aquests raonaments, ell ja no va insistir més, però passat un temps vam rebre una carta del mestre Ribó en la que ens anunciava de que havien fet un concert a Tarragona amb acompanyament coral i que ho donarien per la ràdio. A casa nostra no teníem ràdio i vam anar a escoltar-lo a una altra casa i jo, que no havia sentit mai una coral em vaig emocionar com un beneït. Quines veus, quina música…impressionant! Aquesta és la història petita del regal d’un matí de Reis, d’aquell violí i de la meva primera trobada amb el mestre Ribó que tanta influència havia de tenir en la meva vocació musical.

– Tu no has participat mai d’una formació orquestral?

– Mai!. Jo tocava el violí a l’església i a casa meva com una afecció vocacional. Després de sentir el virtuosisme musical d’aquells quatre mestres, la música orquestral popular no m’ha interessat mai, tot i que la respecto.

– Aquella anècdota que em va explicar el Miquel Llaberia de la vostra experiència en una missa dalt a Siurana…

– Tens raó. Allò va ser una idea del mossèn i del Pepolla. Vàrem carregar els estris musicals en una somera i pel camí d’Arbolí amunt, fins a Siurana per tocar a la Missa de Festa Major i vam tenir un èxit esclatant.

– Tot i la teva amistat amb el Pepolla, se’m fa estrany de que no fes el possible per incorporar-te a l’Orquestra Selecta.

– Ja ho crec que va insistir. Volia que toqués el saxo, però es donava el cas de que aquella música no m’omplia, no em deia res. Havia quedat presoner del classicisme d’aquell quartet. Era tot un plaer per l’esperit.

– Ara em toca a mi d’explicar l’anècdota que vàrem viure plegats una nit a les andanes de l’estació de la RENFE del Passeig de Gràcia al trobar-me amb la cara coneguda d’un home ja en el llindar de la seva maduresa, casat i amb tres fills “Ostres, si és el Jordi Olivé!. Recordo que vaig preguntar-te que feies allà plantat esperant el tren. Quina seria la meva sorpresa davant de la teva resposta: Venies del Conservatori i em vas aclarir de que baixaves a Barcelona un parell de dies a la setmana. Per un moment em vas fer trontollar: “Una persona dedicada a la pagesia, amb feina suficient al tros per no acabar-la mai i tenir la voluntat de fer realitat els seus somnis vocacionals…”

– No siguis tan vehement i anem a pams que tot te la seva explicació. Jo diria que m’ho van posar a la butxaca. Te’n recordes de l’anècdota d’aquella missa del mestre Perosi en una Festa Major i que va deixar un record gens agradós? Doncs nosaltres aquell any de 1968 vàrem decidir de formar una coral i tot seguit em vaig adonar de que la meva formació musical era insuficient. Curt i ras!. Aleshores em vaig adreçar a mossèn Joan Serra dient-li que jo no tenia els coneixements musicals adients per a dirigir una coral. Ell em va posar en contacte amb mossèn Tàpies, molt bon músic que tocava l’orgue a la catedral de Tarragona. El cas és que ens vam desplaçar a Tarragona i em va donar un parell o tres de classes i no vaig entendre res. M’explicava una música lluny del meu abast i que em deixava la ment en blanc, més aviat enfosquida. Ell va començar el que entenia per ensenyament musical per dalt a la teulada i la música ha de començar pels fonaments i avançar de forma progressiva. El cas és que li vaig comunicar a mossèn Joan aquesta circumstància i que, amb aquell sistema, mai entendria res.

Ja feia un parell o tres d’anys que, a empentes i rodolons fèiem funcionar la coral i m’assabento per casualitat de que el mestre Ribó vindria a la Selva del Camp a fer “Un matí cantant”. Caram! Jo tenia consciència de que estava casat i de que teníem tres fills i li vaig dir a la dona si li semblava bé que jo anés a la Selva a seguir aquell “Matí cantant” i ella em va donar l’empenta que necessitava.

El retrobament amb el mestre Ribó esdevingué en molt positiu. Altra vegada el fet “providencial”. Em va emocionar el comprovar de que tots dos ens teníem en una gran estima. En acabar l’acte se m’acosta i em diu: “Escolta’m Jordi, allò que vàrem parlar d’anar al Conservatori, continua vigent. Tens les portes obertes. Perquè no t’ho repenses…” De tornada cap el poble, el meu cervell no parava de barrinar i un cop arribat a casa, ho parlo amb la meva dona que va acollir la proposta amb un “i per què no…? engrescador. Tot seguit li faig una trucada al mestre Ribó confirmant-li la meva assistència. Ell, em va enumerar fil per randa, les condicions imprescindibles per accedir-hi: Has de fer un examen d’ingrés acreditant tres cursos de solfeig. “Bé ja ho faré”. Em vaig preparar i em desplaço a Barcelona i supero la prova. Aleshores em fan la pregunta de rigor: “I vos que voleu fer…”? “ Doncs no ho sé” Jo el que voldria és aprendre tota la música possible”. En realitat no tenia idea del que allò representava. Els professors van continuar insistint: “ Però vos voleu fer direcció coral, al menys això ens han dit.” A la meva resposta afirmativa, reblen el clau dient-me: “Per obtenir la direcció coral és necessita una preparació molt acurada. En primer lloc, s’han de fer cinc cursos de solfeig i, aprovar-los imprescindiblement. Després quatre cursos d’harmonia, un curs de “fuga”, dos cursos de “contrapunt”, un curs de “formes musicals”, dos cursos d’història de la música, finalitzant amb tres cursos de formació coral”. Tot un repte.

Amb aquest bagatge me’n vaig a veure al mestre Ribó i li exposo totes les exigències. Ell, sense immutar-se em diu: “No tinguis cap preocupació. Jo et guiaré i et recomanaré els professors més adients”. Repeteixo: el mestre Ribó va tenir una gran rellevància en els meus estudis musicals. Recordo que vaig aconseguir algun que altre “excel·lent”, però la majoria “aprovats”, perquè havia de compaginar la meva feina de pagès amb l’assistència al Conservatori. Malgrat tot a la prova final i definitiva vaig obtenir un “notable”.

Això va durar set anys, del 71 al 78 en que vaig haver d’anar a Barcelona dos dies a la setmana. Entendràs perfectament que per a mi allò representava el sacrifici de moltes hores d’esbarjo i de poc dormir amb els xiquets en l’època de creixement. La gran sort és que vaig comptar amb el coratge i el suport inestimable de la Maria, la meva dona i també del seu pare que tocava la trompeta i la seva mare el piano i aquesta circumstància, si més no, ajudava a entendre aquella etapa tan complexa. Devia ser per aquella època que tu m’has fet memòria, de la nostra trobada a les andanes del Passeig de Gràcia.

– Des d’aleshores director titular de la Coral Floc…

– Abans de continuar no voldria oblidar-me d’expressar el meu agraïment més sincer al mestre Ribó i per altra banda a la meva vinculació a la Coral Floc. Jo sempre he dit a la molta gent que ha format part de la coral que a mi no em deuen res. Sóc jo el que estic en deute amb ells. Si a mi em ve de gust tocar el piano o el violí en solitari, ningú ha de fotre res. Són instruments de la meva propietat exclusiva i faig el que em dóna la gana. La Coral és quelcom diferent. “L’instrument” anomenat “Coral” són la gent que canta i cal afinar-lo amb molta cura. Com a director tens la missió d’aplegar els diferents caràcters . Cal tenir molt en compte amb l’alè d’humanitat que traspua sensacions i sentiments. Molt diferent de qualsevol altre “instrument” mecànic. Al Conservatori, els professors hi posaven molt d’èmfasi en aquesta faceta humana. Pensa que molts directors s’han trobat amb gent que no poden cantar i…canten!. Es tracta de persones que els hi costa molt de trobar l’afinació adequada i a nosaltres ens van ensenyar una tècnica que en diuen “d’afinació indirecta”. Això és molt llarg d’explicar i difícil d’entendre pels neòfits.

Arribat en aquest punt de la conversa el Jordi ha volgut esbargir-se en una lliçó magistral de les diferents formes musicals, barrejant històries i anècdotes viscudes al Conservatori. Jo he escoltat respectuosament el torrent de saviesa, perquè la nua realitat no és altra que la meva inexistent cultura musical. Em passava igual que a ell amb l’organista de la Catedral. No vaig entendre res.

– Donem un tomb a la conversa i situem-nos a mitjan de la dècada dels cinquanta del segle passat en que neix amb tu una afecció apassionada per la fotografia que anys a venir ha fet història…

– Jo em vaig casar a l’any 1956 i vàrem fer el nostre viatge de noces a Sant Sebastià i la meva dona en tot moment em cridava l’atenció de les moltes coses dignes d’admiració de la ciutat i s’exclamava de no portar al damunt un màquina de fotografiar per tenir un record de tot el que anàvem veient. De tornada, en el nostre pas per Barcelona, ens sobraven alguns centimets i ens vàrem decidir a comprar una màquina molt senzilla de la marca “Règula”, acompanyada d’un llibret en el que explicava el funcionament. També la gran sort de trobar aquí a Alforja amics, entre ells el Josep Fusté, el Juanito Simó, el Hilari Aragonès, als que els hi agradava molt la fotografia. El Josep Fusté manegava amb molta destresa una màquina que li deien de la “xocolata” i quan és va assabentar de que jo havia comprat una màquina, va voler que li ensenyés i encomanar-me la seva afecció, amb aquell entusiasme de pedagog que portava molt arrelat en el seu interior més íntim… “Per què no sortim un dia…? Saps el que podríem fer…? Anar fins al Mirador i contemplar una posta de sol …” Coincidia amb els principis de la tardor i l’espectacle era indescriptible.

Al impuls del Fusté havíem format un grup fotogràfic i organitzàvem excursions en les que va anar arrelant la meva atracció per la fotografia fins al punt de que ja m’havia comprat una Rolleiflex que feia instantànies prou acurades. Aleshores ens vàrem adonar de que fèiem fotografies però s’havien de revelar i … com es fa això? Vam trobar un llibret que més o menys explicava el secret del revelat i recordo que ho vàrem muntar a la casa del Hilari amb una cambra fosca i desmanegada. Allò feia pena. Se les havíem de veure de tots colors. Pensa que llavors a les cases no és disposava d’aigua corrent i per a revelar els negatius fèiem servir l’aigua dipositada en una galleda i quan el líquid d’àcid emprat, s’enterbolia allò era un autèntic merder. Però sense perdre l’oremus i menys encara la paciència, aconseguíem sortir-nos amb el nostre objectiu. Anys després s’organitzava el “Primer Concurs Local Fotogràfic Medalla Puigcerver” inclòs en els actes de la Festa Major a l’aixopluc tan adient i fotogènic dels porxos de la plaça del Mercadal. Tot un èxit. La idea del concurs la va tenir un xicot de Reus, el Joan Ribas que estava casat aquí a Alforja i que, seguint una tradició molt arrelada a Reus, era un apassionat de la fotografia. Al segon any de celebrar-se el concurs, vaig guanyar el primer premi amb aquella fotografia de “Beneint els camps” un contrallum dalt del cim de la Miranda de Puigcerver. Deu anys després el “Concurs Local” donaria un pas important al convertir-se en el “Saló Nacional de Fotografia” en el que hi podia participar tothom que ho volgués. L’any de la inauguració de l’esmentat “Saló” també vaig guanyar el primer premi amb una foto – muntatge titulada “Un OVNI…?. Es tractava d’una instantània que vaig aconseguir al Mas del Viñas i que vàreu tenir la gentilesa de publicar-la en la portada de l’INFORMATIU . Un bon muntatge no està barallat necessàriament amb l’art. Les coses passen en qüestió de segons i s’esdevenen irrepetibles. La realitat d’aquest muntatge és el lligam casual d’una instantània molt esperada d’un matí d’hivern boirós,i molt fred, d’una cruesa inhumana que, fins i tot m’havia tret la son tan sols de imaginar-ho, i d’una altra instantània enregistrada casualment i perduda en un rodet oblidat a la que mai havia donat cap valor. Deia el gran fotògraf Cartier Bresson que “fotografiar és situar en el mateix punt de mira el cap, l’ull i el cor”. Jo crec, prescindint de modèsties que no venen al cas, que, en la meva tasca fotogràfica, sempre he posat el cor.

– D’on neix aquesta sensibilitat que deixes reflectida en les teves fotografies, perquè estic convençut de que veus una imatge en un moment puntual i ja has imaginat la instantània.

Davant la pregunta, el Jordi m’ha clavat una mirada de humilitat, de sinceritat, amb una brillantor estranya als ulls. Capbaix ha enfilat la resposta:

– No ho sé xiquet. Se’m fa molt difícil de respondre. Sovint són factors intangibles. Jo crec que la vida és una mena de paràmetre del que vas aprenent del dia a dia, de la mateixa aventura de viure.

– Doncs ja m’explicaràs Jordi l’espontaneïtat que traspua la fotografia dels dos capots de la Guàrdia Civil projectant “L’ombra del poder”, o aquella altra de “Beneint els camps” amb l’encens i la Custòdia reflectint-se en el contrallum d’una sortida de sol i també et faig memòria del vell Josep Salvadó, l’oncle del Jack Johnson amb el caliquenyo mig encès o mig apagat enganxat als llavis mirant-se la banderola amb l’aligot imperial del cotxe del governador.

– Precisament en aquesta foto, amic Évole, no hi ha l’espontaneïtat a la que fas referència. Tinc una anècdota molt sucosa. Havíem rebut la visita del governador, no recordo per a quin acte oficial. Al personatge de la foto jo el coneixia molt bé i era un tafaner de mena. Jo sabia que més aviat que tard, faria acte de presència a la Plaça de Dalt. El vaig esperar pacientment i al cap d’una estona ja el tenia al davant donant-li un bon repàs al cotxe, amb aquell aire de deixadesa que el feien inconfusible. Tan sols calia prémer el botó de la màquina.

El Jordi remena uns papers dipositats damunt de la taula i, sobtadament, posa a les meves mans un escrit…

– En el trasllat de paperam de Cal Lluc fins aquí al nou estudi, he trobat aquesta missiva que ja tenia mig oblidada. La coneix molt poca gent. Pots fer-ne l’ús que vulguis…

És una carta datada l’any 2004, signada per Yann Henry, professor de la Universitat de Rennes 2 – Haute Bretagne (França) que havia visitat una mostra en la que s’exposaven fotografies del Jordi.

La he llegit amb una emoció continguda i em permeto transcriure alguns dels seus paràgrafs, prescindint de la traducció:

Las fotos suyas no tienen nada que envidiar a las de los componentes del grupo (…?) Mas aun, en algunas se intuye un atisbo de denuncia que no encontramos en otros fotógrafos. Si “plasmar” lo cotidiano, buscar la realidad, ya era de por si una forma de denuncia por muy sombría que fuera, pero sin jamás buscar lo infrahumano que se está llevando de moda en la dichosa actualidad. Me imagino que se necesitaba mucho valor para sacar fotos como la “Festa guardada”. I més endavant escriu aquesta pregunta antològica: “ ¿Tenia ya idea de que sus fotos iban a hacer historia?” I continua afegint:

Me cuesta creer que aparte del valor estético innegable de sus fotos, jamás hubiera pensado usted en su valor histórico- Que jamás haya pensado en la visión que en la posteridad podrian tener algun dia estas imágenes de una época enterrada.

Acaba la missiva amb aquest paràgraf :

¡Música y fotografia! Dos artes que se complmentan por la sensibilidad y la atención que requieren. No me extraña que en aquellos años 50 – 60 también el fotógrafo francés Willy Ronis compartiera las mismas pasiones que usted”

Li he tornat la carta pressentint la tremolor emocional de les meves mans i com un rampell m’ha vingut a la memòria un text que vaig escriure amb motiu de la meva visita a la exposició “El vent que passa” que el Jordi havia presentat a la Sala Quatre de la plaça de la Llibertat de Reus i publicat en el número 4 de la segona època de l’INFORMATIU (octubre – desembre de 2001) Compte amb les dates! Permeteu-me la petita vanitat d’expulsar-lo:

En Jordi Olivé – no ho descobrirem pas ara- és un gran fotògraf, amb una sensibilitat exquisida. Conscient o inconscientment –penso que ni ell mateix ho sap- ha sabut copsar fidelment la realitat del moment que l’envolta i ha guardat gelosament a l’objectiu de la seva vella màquina tot aquest “vent que passa”. Perquè no passi de llarg sense deixar empremtes. El nostre per tants conceptes admirat Jordi Olivé, ha penjat de les parets de la Sala Quatre de Reus, tota la petita i quotidiana història del seu poble reflectint amb imatges absolutament irrepetibles les circumstàncies d’un país, d’un temps fosc, d’una tristesa infinita al que van abocar-nos una estranya i prou acurada barreja de capellans, militars i mendicants”.

I continuava així:

Permeteu-me amics un incís, si ho voleu un xic fora de context. Tenim entre nosaltres a un homenot carismàtic, irrepetible. No es altre que el Jordi Olivé i Salvadó. La seva bonhomia, la seva tasca al capdavant de la Coral Floc, la seva sensibilitat musical, en definitiva, la seva trajectòria en qualsevol altra activitat, deixarà entre nosaltres empremtes inesborrables. Crec sincerament que es mereix l’homenatge del seu poble. Tenia necessitat de deixar-ho escrit i ho adreço “a qui correspongui” com diuen els papers oficials”.

Dissortadament els components del col·lectiu “a qui correspongui”, els d’abans i els d’ara, acostumen sempre a girar la cara a favor del vent polític que ells creuen que millor els hi convé.

Tot just a la vertical del carreró de Sant Antoni, s’alça la silueta inconfusible del nostre emblemàtic campanar. Silentment ha representat sempre la força dels símbols. Lentament, solemnement ens ha acompanyat en el decurs de la tarda, el só dels quarts i les hores del seu rellotge. Quan m’acomiado del Jordi, amb una abraçada, comença a fosquejar en aquesta vesprada d’agost i ja no es veuen les bandades d’orenetes pel finestral. Hauran cercat el refugi del niu acollidor tal vegada per somniar en el viatge de tornada.

Gonçal Évole

Entrevista “Jordi Olivé Salvadó pagès, músic i fotògraf”
L’Informatiu, Núm 63, octubre-desembre 2008

Fotos de Jordi Olivé i Salvado

 

Gonçal Évole
Membre fundador de l'Informatiu d'Alforja, una publicació activa durant 25 anys. Manté una intensa activitat comunicativa en diferents mitjans catalans.

NO COMMENTS

Leave a Reply