Joan Josep Garcia Rodríguez Alcalde d’Alforja

Joan Josep Garcia Rodríguez Alcalde d’Alforja

by -
0 4377

Enfilem els últims mesos de l’actual legislatura municipal i hem cregut oportú sol·licitar una trobada amb el nostre alcalde per fer balanç d’aquests tres anys de l’equip de govern municipal i copsar l’esdevenidor del poble i el seu futur personal.

– Fa tres anys, gairebé coincidint el mateix dia –primer diumenge d’agost -, ens asseiem per primera vegada en aquest despatx i jo tenia la sensació de trobar-me davant d’un jove inexpert amb un cabdell inextricable de dubtes al cap, sense entendre en quin vesper s’havia ficat. Ho recordes Juanjo…? i ja han passat tres anys. Quin és el teu estat d’ànim, després d’aquesta experiència…?

– Evidentment, com tu dius, quan em vaig presentar com a candidat a l’alcaldia, no tenia cap experiència. No obstant això, s’imposava un sentiment de servei al meu poble que m’estimo amb bogeria i, després de tres anys i escaig tinc la sensació de viure una experiència molt positiva. Estic convençut que per ser alcalde, no és necessari un títol universitari, però si que cal tenir consciència d’enfrontar-se a unes situacions determinades aplicant el sentit comú. Com em sento? Doncs t’ho diré amb sinceritat: molt positiu, més del que jo mai hagués arribat a imaginar.
T’explico: treballar pel teu municipi, per la gent del teu poble, per la gent que quan jo era un adolescent ja són grans, fins i tot avis, els nadons, els més petits, els joves, els que ens han deixat per sempre que havien estat un referent en la nostra vida col·lectiva, la gent gran que pateix, la gent que és feliç, aquesta situació emocional et porta a un punt neuràlgic de responsabilitat que, com alcalde, és únic, inexplicable i la sensació que tinc després d’aquests quaranta mesos al capdavant de la corporació municipal és d’una satisfacció que m’omple d’orgull. A mesura que ha anat passant el temps crec que, a nivell personal, ho vaig encertar en la meva decisió. Políticament, el fet que hàgim fet les coses bé, regular o menys bé, això ens hem de sotmetre al judici dels vilatans i assumeixo tota la responsabilitat. Crec que deus estar assabentat que quan nosaltres vàrem prendre possessió de l’alcaldia, no tan sols nosaltres, cal incloure tot el país, els ajuntaments arrossegaven un deute econòmic que s’havia anat acumulant i el problema principal era fer front a aquest deute. Així de clar. Jo tinc el convenciment que el tema econòmic es podia haver gestionat millor però la situació esdevenia irreversible i avui en dia, no cal embolicar la troca. Però em vaig trobar que, al deute financer, calia afegir el que jo anomeno “el deute de sentiments”, la d’un poble trencat. Per ser més explícit: com si Alforja visqués en una divisió sentimental permanent regida per dos caps contraposats. Això per a nosaltres era més important que el deute financer. Perquè, al cap i a la fi, aquest deute, aplicant una gestió de sentit comú, d’ingressar més diners demanant a tots els vilatans la seva col·laboració i esforç per capgirar una situació angoixant i fer-los-hi entendre que els seus impostos són la nostra única font d’ingressos i, per altra banda, reduir dràsticament despeses innecessàries, la qual cosa ens ha portat a reduir el deute pràcticament a zero. Això era realment el més fàcil d’aconseguir. L’altra qüestió, el deute que jo vull qualificar de sentiments, per deixar-ho clar, la vessant social, nosaltres l’ hem treballat a fons des del primer dia i hem dedicat esforços que no et pots imaginar, amb el tinent d’alcalde el Casi que hem consta hi ha posat els cinc sentits per intentar unificar criteris a fi de bé del nostre municipi. Però ha resultat una dicotomia insalvable. Això ens porta a la conclusió desoladora d’una solució difícil, d’un recorregut feixuc i molt llarg. No t’ho sabria definir. Potser la paraula adequada seria que patim un trastorn bipolar. T’ho diré sense embuts: dues entitats, dos grups definits que es manifesten per sistema l’un en contra de l’altre.

Juanjo-garcia01

– Però això Juanjo ve de lluny, molt lluny…
A l’altra banda de la taula, l’alcalde es remou inquiet abans d’etzibar-me:

– D’acord que, com tu dius, ve de lluny, però la darrera finalitat és saber qui li posa el cascavell al gat. Tots ho sabem que tenim un problema, però en el cas de renunciar a cercar una solució, no li trobo sentit al perquè de tot plegat. Si l’equip de govern actual de l’ajuntament no ens veiem amb capacitat suficient de prendre decisions, i posicionar-nos positivament, potser la solució fora plegar i buscar una altra persona amb l’autoritat i el carisma suficient per resoldre definitivament aquest problema enquistat en la nostra convivència. T’ho repeteixo: la finalitat és una qüestió de prendre decisions, així de clar i cal reconèixer, per experiències viscudes, que el recorregut és molt llarg.

– El deute del que m’has parlat abastament, recordo que va ser un dels temes en el que hi vas posar més èmfasi en la primera trobada que vam tenir fa tres anys; el deute i la ineludible pujada d’impostos, la qual cosa ja em varen plantejar els teus antecessors en el càrrec: uns impostos desfasats. El teu equip li ha posat fil a l’agulla i es detecta un rum-rum de disconformitat. Ras i curt Juanjo: calia aquesta pujada brutal d’impostos…?

– Et parlaré clar: quan nosaltres ens vàrem fer càrrec del govern municipal, ens trobem amb un deute de tresoreria, preferentment el que deu l’Ajuntament a proveïdors de gairebé 600.000 euros (100 milions de les antigues pessetes) sense comptar les subvencions, conseqüència d’una gestió equivocada i que incidia en el deute i any rera any, s’anava acumulant per conceptes diversos: projectes que es van fer de l’aigua que després varen quedar oblidats, un cost de la llar d’infants que assolia 100.000 euros a l’any. Aclareixo: quan dic “pagar” em refereixo al cost que li suposava a l’Ajuntament, el personal de serveis estava fora de lloc que incidia en uns salaris elevats i altres projectes pendents que vàrem posar en marxa.

Aleshores, què passa? Doncs que l’Ajuntament no rebia l’ingrés d’uns impostos ajustats a les necessitats reals per compensar les despeses. Llavors s’inflaven els pressupostos d’una forma fictícia i això permet gastar més sense preveure que els diners dels ingressos no arriben. Aquesta política és la que va portar a l’Ajuntament a una situació crítica que és la que ens vàrem trobar i que demanava una solució urgent. Imagina’t: l’equip de govern actual va prendre possessió a mitjant juny del 2011 i ensopeguem amb la caixa buida, sense un euro. Què vam fer? Demanar una derrama…

– Voldràs dir una moratòria…

– No és això precisament. M’adreço a BASE demanant-los-hi que ens avancin els diners que ens han d’ingressar en concepte d’impostos per poder abonar als treballadors els salaris i la paga doble de l’estiu, qüestió que vaig considerar primordial. Quan nosaltres pugem els impostos, una mesura impopular, va associada a un control ferri de la despesa i et posaria un seguit d’exemples d’on es van aplicar aquests controls, perquè la conclusió definitiva és que, tot i augmentant els impostos per generar ingressos, sense reduir despeses innecessàries, et trobaràs sempre en la situació del peix que es mossega la cua. Aquesta simbiosi de pujada d’impostos, ingressos que això genera i el control de la despesa, ens ha permès pagar el deute acumulat i, en aquests moments el nostre Ajuntament no deu res a ningú.

– Algú t’ha vingut de cara per retreure’t aquesta pujada d’impostos…?

– Doncs si, més d’un vilatà m’ha demanat explicacions. Pensa que la porta del meu despatx resta oberta per rebre al ciutadà, i em troben sempre disposat als aclariments corresponents que els repeteixo quan calgui i on calgui: El nostre municipi només pot comptar amb tres fonts d’ingressos: una activitat econòmica molt minsa que, degut a la situació de la construcció pràcticament aturada, ha quedat reduïda a tres empreses, el més important l’IBI i l’Impost de Circulació de vehicles. No disposem de res més i, si volem mantenir els serveis bàsics del poble, necessitem la col·laboració econòmica dels vilatans. No hi ha cap altra solució. No obstant el que exposo, voldria aclarir-te que entenc la posició dels alcaldes anteriors. No és el mateix governar en coalició que amb majoria absoluta. Fer-ho en coalició significa que s’han de posar d’acord els diferents grups de l’Ajuntament, discussions interminables que acaben sense acord i els problemes s’eternitzen, la qual cosa és difícil i jo, com alcalde, aquest entrebanc enutjós no el tinc. Em consta que una pujada d’impostos no agrada a ningú, sense excepcions perquè el que provoca més sensibilitat és escurar la butxaca de la gent. Però quan expliques amb claredat el perquè de la mesura, puc assegurar-te que ho entenen, fins i tot m’han arribat a dir: “ara ja sé on han anat els diners dels meus impostos”. Afegiré quelcom més: aquest deute que hem eixugat no s’ha aconseguit amb retallades de serveis bàsics i continuem disposant d’una ludoteca, s’han incrementat les partides de serveis socials aportant-hi diners, tenim assignat un ajut a Càritas, col·laborem amb el Casal dels Avis, a l’AMPA hem triplicat el pressupost de col·laboració econòmica . Tot això s’ha aconseguit amb el sacrifici i l’esforç de tots els vilatans i el control pressupostari.

Juanjo-garcia04

– Tinc entès que s’ha fet la prospecció dos pous nous que solucionarien el problema de l’aigua de consum al poble i que la mesura ha creat una certa polèmica. Quina és la posició de l’Ajuntament…?

– No tinc cap inconvenient d’explicar-te que quan vaig prendre possessió de l’alcaldia em vaig trobar amb una situació difícil que ja havia patit el poble en altres ocasions, sense anar més lluny l’any 2007 que es van haver de llogar camions – cuba per bastir-nos d’aigua potable i vam recórrer als pous de l’Urbanització Portugal, un recurs a l’abast de l’Ajuntament perquè aquest aigua pertany al poble per uns “acords de recepció” signats amb els promotors d’aquesta urbanització i dels que parlarem abastament si se’ns presenta l’ocasió d’una altra xerrada i ho creiem oportú ja que el tema de les urbanitzacions mereix capítol apart. Tenim una climatologia complexa que comporta uns mesos de sequera evident, el període comprés entre primers de juny i finals de setembre. Si a més s’hi afegeix un maig sense pluges importants, el problema de subministrament se’ns presenta puntualment. El municipi d’Alforja no pertany a la Confederació d’Aigües de l’Ebre i temps enrera es va parlar d’un projecte de canalització de l’aigua del Ebre travessant el terme de les Borges del Camp, però allò només va quedar en un projecte faraònic, econòmicament inviable i per tant l’única via de subministrament és la dels Fontanals, situada damunt de l’obaga de Sant Antoni. Érem conscients que disposàvem de l’aigua de pous situats a la part esquerra de la carretera de Vilaplana a la partida dels Hort d’en Serra, però es dona la circumstància que aquesta aigua està contaminada pels purins que si han abocat. Per tant, repeteixo, només es disposava de l’aigua dels Fontanals que, quan la sequera es perllonga, minva molt i tenim problemes seriosos de subministrament amb l’afegit que no s’ha fet cap inversió per la millora de les conduccions i les vàlvules de regulació i, en el cas de fuita, poder tancar l’aigua al moment. Recordo una fuita que vàrem tenir, vessant aigua de forma ininterrompuda i que vam estar gairebé vint hores sense aigua al poble per solucionar-ho, amb les conseqüències negatives pels petits negocis. Resumint: aquest era un dels problemes principals a resoldre. Vàrem engegar unes prospeccions per tal de trobar una solució, estudiant el terme d’una forma exhaustiva. L’Ajuntament és propietari d’altres pous però amb l’inconvenient de que estan contaminats. Aquesta vegada no es tracta de purins però si l’excés de nitrats. Amb aquesta aigua pots regar i rentar-te però no es aconsellable per l’ús de boca. Fem gestions d’unes mines que l’Ajuntament podria contractar i comprar el subministrament unes hores determinades, amb resultat negatiu. Vull deixar molt clar, per tancar polèmiques, que l’aigua per “ús de boca” és de prioritat absoluta és una llei inamovible. Nosaltres volíem trobar una solució que fos definitiva o, al menys de llarg recorregut i vam decidir prospeccions per trobar nous pous recorrent a dos veïns del poble que son dos experts saurins reconeguts, el Miquel Taverna i el Joan Batista, amb experiència en la investigació de vetes d’aigua, als qui voldria donar públicament les gràcies pel servei que han donat al poble i em consta que no han rebut un tracte gaire amable –per dir-ho amb suavitat- , per haver senyalitzat amb precisió els dos pous. Pel damunt d’interessos particulars, ells han prioritzat el servei al poble i vull deixar clar que el responsable d’aquest encàrrec soc jo com alcalde a la recerca de solucionar un problema greu pel nostre poble. Nosaltres buscàvem un lloc diferent als Fontanals i que fos el més a prop possible del dipòsit de l’aigua situat al polígon Les Sorts i que ens permetés no vascular com fins ara passava, de traspassar l’aigua dels Fontanals al dipòsit esmentat. Ells ens van assenyalar diferents llocs i, ves per on, els dos coincideixen en marcar un punt tot just a tocar el dipòsit, una veta que perforant a uns 85 metres pot subministrar uns 5000 a 6000 litres d’aigua per hora. Cal reconèixer que la normativa et marca que s’ha de respectar una distància determinada calculada en 100 metres entre dos pous i que, evidentment, no s’acomplia aquest requisit. Calia doncs, raonar amb el veïns que es pugin sentir afectats per aquest pou, que nosaltres no volem l’aigua per regar; ho hem fet per disposar d’aigua per beure, una necessitat peremptòria, la qual cosa és molt diferent. Fins i tot hem ofert a la persona afectada que en cas d’observar que la seva mina té minva d’aigua, pot disposar d’aquest pou unes hores sense que això li signifiqui cap despesa.
A més es dona la circumstància que aquesta veta d’aigua la tenim a 10 metres del dipòsit el que ens permet tan sols endollar la manguera o construir una conducció amb un cost mínim per omplir l’esmentat dipòsit. Això ens permet disposar de dos dipòsits a ple rendiment: el de Fontanals i aquest del polígon, la qual cosa comportarà un subministrament de dos llocs diferents i conseqüentment, sovintejar la comprovació de la qualitat i puresa de l’aigua.

– Això significa la solució definitiva a l’aigua per beure, un problema crònic…?

– La solució definitiva fora el transvasament de l’Ebre, un projecte llunyà i utòpic. Continuem depenent de la climatologia. Un any de pluja normal, ho tenim solucionat. Una sequera tossuda i continuada de molts mesos que no ens cau una gota d’aigua podrien tenir problemes, en aquest cas ni molt menys tan greus com abans, perquè ara ja podem recórrer a la solució de donar-li descans a un dipòsit, permetre la recuperació de l’aqüífer propi mentre funciona l’altre.

– Un altre maldecap que pot tenir l’equip de govern, és l’existència de dos casalots al bell mig del poble, en un estat que frega la ruïna absoluta: Ca l’Aleu i l’antic Sindicat…

– L’edifici de Ca l’Aleu, pertany a l’Arquebisbat de Tarragona i l’Ajuntament ho té declarat com “zona en perill de ruïna”. Nosaltres hem negociat per activa i per passiva i puc assegurar-te que mossèn Joan, el capellà actual ens dona recolzament, enviant informes documentats de la situació de ruïna, afegint que l’edifici s’hauria de cedir a l’Ajuntament, donat que la parròquia no té capacitat econòmica pel seu enderrocament i posterior reforma. En les darreres reunions amb l’Arquebisbat, ens sorprenen manifestant-nos que ens fan la cessió gratuïta. Aquest canvi d’actitud s’ha d’interpretar com un parany, una bomba de rellotgeria ja que l’edifici és una ruïna sense pal·liatius. Durant molts anys, tinc constància que s’ha negociat amb fermesa aquesta cessió amb la negativa rotunda de l’Arquebisbat al·legant que l’edifici era un actiu de la parròquia, però sense invertir un sol euro en la seva conservació fins arribar a la situació actual. L’Ajuntament accepta la cessió condicionada a la seguretat que no s’enfonsarà, perquè l’enderrocament controlat significa una despesa de molts milers d’euros. Això vol dir que l’enderrocament hauria d’anar a càrrec de l’actual propietari, en aquest cas l’Arquebisbat. La única solució a l’abast de l’Ajuntament ha estat catalogar-lo com edifici en perill de ruïna i comunicar-los-hi cada dos mesos, per escrit a l’Arquebisbat que són propietaris d’un edifici declarat ruïnós i en cas de succeir una desgràcia irreparable, la responsabilitat és de l’Arquebisbat, mai de l’Ajuntament. No hi podem fer res més. En el cas del casalot del Sindicat, pertany a una empresa privada que el va adquirir fa uns anys que no ens consta oficialment quina destinació li volen donar. L’ajuntament s’ha relacionat amb aquesta empresa per deixar testimoniatge de l’estat lamentable de l’edifici, però en aquest cas, ens escolten i tenim notícia de que fan millores interiors per apuntalar-lo i evitar l’ensorrament. Com alcalde
puc assegurar-te que em sap molt greu el deteriorament evident d’aquest casalot emblemàtic del poble que s’hauria d’enderrocar i tirar endavant el projecte inicial de fer un edifici nou, un bloc d’apartaments turístics o pisos. La solució resta en mans de l’empresa propietària.

– Amb la remodelació de les caixes d’estalvi, desapareix Catalunya Caixa absorbida pel BBVA. Es quedarà Alforja sense cap sucursal bancària?

– No desapareix, la mateixa delegació continuarà operant com BBVA en el mateix lloc a la Plaça de Dalt.

– Resten deu mesos per les properes eleccions municipals. Malgrat les dificultats i problemes, tens intenció de tornar a repetir candidatura…?

– Això depèn de l’Agrupació de Convergència a Alforja, de la militància del partit. Si ells accepten la meva gestió i em proposen per encapçalar la llista, aleshores serà el moment de decidir. Aquesta reunió se celebrarà en el moment que la presidència local ho consideri oportú. Deixem doncs, que el procés segueixi el seu full de ruta. Malgrat tot, voldria fer una puntualització: En cas de repetir candidatura, si els vilatans ens renoven la confiança, desitjaria de tot cor que no fos pel partit que representem si no pel recolzament incondicional de la tasca desenvolupada pel meu equip de govern, això seria el millor senyal que estem en el bon camí i que les persones estem pel damunt d’unes sigles determinades.

– Estem a tocar les vigílies de la nostra Festa Major. Vols aprofitar l’ocasió per transmetre un missatge especial als vilatans d’Alforja..?

– T’ho volia demanar: la meva petició als alforgencs en aquesta Festa Major és que sapiguem gaudir-la al màxim, recolzant-la amb la nostra presència. La regidoria de Cultura té preparats un seguit d’actes perquè esdevingui una gran Festa pel gaudi de petits i grans, farcida d’actes populars que omplin els carrers de gatzara. Voldria però afegir quelcom més: Cal mirar endavant i saber el que deixem al darrere: venim –i encara estem vivint- una crisi brutal. Però ens en sortirem. Voleu saber perquè? Perquè som catalans! Ens proposem fer coses i ho fem! Amb l’esforç col·lectiu i individual, hem de continuar treballant per ser creatius i emprenedors a fi de bé del nostre poble.

Gonçal Évole
“Entrevista a Joan Josep Garcia Rodríguez, Alcalde d’Alforja”, L’Informatiu, Núm.86, juliol -setembre 2014

Gonçal Évole
Membre fundador de l'Informatiu d'Alforja, una publicació activa durant 25 anys. Manté una intensa activitat comunicativa en diferents mitjans catalans.

NO COMMENTS

Leave a Reply