Jaume Queralt, el creador d’Alforja

Jaume Queralt, el creador d’Alforja

by -
2 3934

En el frontis superior del portal número 48, allà on el carrer del Bolcadó dibuixa la intimitat d’un racó en angle tancat, hi trobem gravat un rat-penat el quiròpter volador en la foscor de les nits, evocador de misteris i llegendes insondables.

Quan travessem el llindar de la porta, ens dóna la impressió d’haver penetrat en un món màgic, esotèric i, no obstant, acollidor.

jaume-queralt-alforja
Casa de Jaume Queralt a Alforja

Quan travessem el llindar de la porta, ens dóna la impressió d’haver penetrat en un món màgic, esotèric i, no obstant, acollidor. Ens trobem a la casa del pintor Jaume Queralt que ens rep amb el “Ninette” als braços, un gosset maltès, inquiet per la nostra presència. El pintor Queralt té una parla calmosa, com de tornada de moltes vivències i que impregna tot l’esperit de la casa. En el decurs de la xerrada ens hem proposat quelcom difícil: descobrir el món interior d’aquest artista excepcional.

– Tindria inconvenient de fer-nos un esbós de la seva biografia…?

– Jo vaig néixer l’any 1949 a Tarragona i els meus primers estudis van ser al col·legi La Salle d’aquesta ciutat. Allà es va donar la circumstància de que alguns “hermanos” com anomenàvem col·loquialment als professors, li van insinuar al meu pare de que “aquest xiquet hauria d’anar a una escola d’art.” Jo sempre anava amb papers en blanc i blocs i em dedicava a dibuixar als mestres i companys de classe. Estudiar no era el meu fort i tan sols hi posava atenció a les Ciències Naturals.

El meu pare que, val a dir-ho, sempre m’ha ajudat molt, tot i que els pares en aquella època de la meva adolescència sempre volien que els fills fossin els continuadors del negoci familiar. Ell era manyà de cotxes i tenia taller propi. El cas és que vaig passar a l’Escola Taller d’Art de Tarragona, compaginant l’aprenentatge de l’art del dibuix amb els estudis de La Salle. Als quinze anys, deixo el col·legi de La Salle i la meva ciutat de Tarragona per ingressar a l’Escola Masana de Barcelona.

A la Masana vaig aprendre molt. En aquells temps t’ensenyaven a perfeccionar la tècnica del dibuix i pintar a l’oli força bé. Ara tinc constància de que tota aquesta exigència s’ha perdut.

– A vos, la inspiració ja us barrinava per dins…

– Deixeu-me explicar. Després d’aquesta primera etapa, em van donar classes d’estilització.

Els mestres em deien que estava en possessió del do d’una creativitat pròpia.

– L’estilització que vol dir…?

– Doncs l’estilització vol dir que els professors et presentaven uns objectes determinats i tu els havies de “crear” a la teva manera, donant la teva visió particular d’allò que tenies al davant. Es tractava d’una tècnica innovadora, revolucionària. Jo vaig aconseguir matrícula d’honor a l’Escola Masana. Els mestres em deien que estava en possessió del do d’una creativitat pròpia. Sempre m’ha agradat crear, deixar volar la imaginació i atrapar la irrealitat.

– Després dels estudis a l’Escola Massana…

– Vaig tornar a Tarragona i em vaig estar durant dos anys abans d’anar a la “mili” i em van destinar a Melilla al cos de “regulars” durant catorze mesos. Per no perdre el fil, sempre anava amb un bloc a les mans fent apunts i dibuixos dels oficials i dels soldats.

Ens van recomanar una casa de lloguer a Alforja i la vàrem llogar. Era l’any 1978.

– Per quina circumstància se li va ocórrer venir al nostre poble…?

– Tot té la seva explicació. A l’any 1973, em dedico en cos i ànima a la pintura iniciant la meva trajectòria artística. Pocs anys després vaig conèixer a la Neus, la meva dona, i el 1976 presento la meva primera exposició al Centre de Comerç de Tortosa. També em dedicava a fer retrats a fi i efecte de guanyar-me la vida. Durant tres estius a Salou muntava una mena d’estudi en un petit espai que em llogava un home gran per un preu mòdic. Ens desplaçaven pels pobles del Baix Camp a la recerca d’un que ens agradés. A mi sempre m’ha fascinat la vida dels pobles petits als que ja em portava el meu pare quan era un infant. El cas és que vàrem arribar aquí un dia i, dinant al restaurant de Can Rixixiu, vam preguntar per una casa de lloguer. Ens van recomanar una i la vàrem llogar. Això era l’any 1978.

– Així que ja han transcorregut trenta anys de la seva vida entre nosaltres…

– Doncs si. Trenta anys de plenitud i satisfacció. M’hi trobo molt bé aquí.

– Donem un tomb a la conversa. Entenem que definir l’art propi és una qüestió difícil. Li demanem un esforç per definir-nos la seva pintura.

– Anem a pams. L’art és el resum de tota una trajectòria. En el decurs de la meva vida artística, he passat per molts “ismes”: “impressionisme”, “expressionisme”, “figuració geomètrica”, pintura realista i també vaig fer alguna obra de surrealisme i fa uns quants anys que el meu art ha derivat a la pintura creativa. Jo sóc molt conegut en el món de l’art pels meus quadres de nines…

En el decurs de la xerrada ens hem proposat quelcom difícil: descobrir el món interior d’aquest artista excepcional.

– Se’ns ha avançat en el pensament perquè precisament volíem preguntar-li per aquesta tendència en la seva pintura, per aquests colors sèpies sorprenents, pels grisos que es reflecteixen en les nines…

– Aquesta atracció va sorgir de la meva amistat amb un antiquari d’Olot al qual visitava sovint. En aquella època jo feia quadres d’interiors de cases d’antiquaris. Em fascinava aquell món d’imatges inanimades. En les prestatgeries vaig veure nines mig desmanegades que em van cridar l’atenció imaginant la possibilitat d’humanitzar-les. Pensava que aquelles nines havien estat objecte de felicitat d’una infantesa sovint oblidada. A més de pintar-les em vaig comprar per fer-ne col·lecció i tenir-les disponibles com a models. D’això que us explico ja deu fer gairebé trenta anys, la qual cosa m’ha permès conèixer a fons el món esotèric de les nines.

– Contemplant amb atenció els seus quadres de nines, creiem endevinar un món tancat, un esoterisme latent…

– I tant que si! Només cal mirar-los. Però cada nina té una expressió diferent. Jo no pinto el ninot sense més. Aquí rau la diferència. Alguns pintors es limiten a pintar el ninot sense donar-li cap alè de vida. Es veu de lluny que és un ninot. En el meu cas, els hi transmeto vida pròpia. No n’hi ha cap d’igual en l’expressió, en la mirada… tot ho transformo en un món màgic. Aquest quadre que teniu al davant vostre, sembla una nina però podria ser, imaginativament, una nena. És el misteri de la inspiració.

jaume-queralt-17
L’Ecce Homo de Jaume Queralt a Puigcerver

– La persona que es posa al davant d’un quadre d’una nina seva, en l’opinió de l’artista que és el que ha d’interpretar…?

– Cadascú ho interpreta a la seva manera. És difícil imbuir-se de l’esperit de l’artista. Alguns fins i tot he vist que els produeix esgarrifança i un sentiment de rebuig. Jo vaig viure la meva etapa d’obsessions esotèriques, macabres, satàniques, que em van marcar molt i que m’impel·lien anar a l’Institut Pere Mata a pintar…

– Que després ho va superar…

– No es tractava de superar sinó més aviat d’espolsar els fantasmes que niaven en el meu món interior. Jo tinc molts quadres d’éssers inanimats, de temes on s’endevina el pessimisme més ferotge, la tristesa, la malenconia. Per això us parlava d’haver pintat en l’interior d’un manicomi. Els cafès rurals amb els seus vells al voltant d’una estufa. En tots ells reflecteix-ho una solitud estranya, de desfeta sense retorn possible.

– Tornem al món de les nines. Quan nosaltres observem algun quadre seu ens fa l’efecte d’un conte de misteri, com si hagués comprat la nina en una parada d’encants vells, per plasmar la seva fantasia en un espai blanc al que només li falta donar-li a la maneta de la corda per posar-lo en moviment. Quina impressió ens dóna…

– Doncs que voleu que us digui!… Jo també ho veig així. No ho sabria explicar. En realitat és un món màgic al que només li falta la manca de moviment a la que feu referència.

– Els seus quadres tenen una definició molt clara en els colors. Predominen les tendències als sèpies i als grisos…

– L’aplicació del sèpia pertany a una època passada. Potser reflectia un estat d’ànim. Ara faig servir una altra gamma de colors més vius. Amb això té molta influència l’estat d’ànim interior.

Esnobisme no, ni de bon tros. Jo sóc així. Una persona més aviat senzilla. Narcisisme sí. Em reconec narcisista i egocèntric.

jaume-queralt-18– L’artista Jaume Queralt reconeix una tendència a l’esnobisme…?

– De què..?

– D’esnobisme. De voler aparentar una personalitat que no es correspon amb la realitat…

– No, ni de bon tros. Rotundament no. Jo sóc així. Una persona més aviat senzilla…

– Narcisista..?

-Narcisisme si. Em reconec narcisista i egocèntric. Un creador – artista ha de ser egocèntric. Ho porta, necessàriament, molt endins.

– Aquest egocentrisme vos ho manifesteu en la vostra pintura…

– Això ho ha de copsar l’espectador de la meva obra i, com us he dit abans, cadascú ho interpreta d’una manera diferent. No tots tenim la mateixa capacitat d’entendre.

– Com es desenvolupa la seva vida aquí al nostre poble…

– Per a mi ha estat una font inesgotable en la que no ha parat de brollar la inspiració. El seus entorns, el seu paisatge, la seva lluminositat esclatant, de color vius… A Eivissa i Formentera, també he trobat aquesta llum. Però aquí he de reconèixer que vaig començar una etapa de creació molt profitosa.

– Vos Queralt, heu viscut, econòmicament parlant, de la pintura…?

– Aclarim-nos. En un principi jo he viscut “per la pintura”. Aquí Alforja, la Neus i jo vàrem passar una època molt fotuda, abans de donar-me a conèixer. Però després les coses, poc a poc, van anar canviant per a millor. Ja m’ho deien a l’Escola Massana: Si tu saps dibuixar hi tens molt de guanyat i tard o d’hora arribarà la teva oportunitat.

jaume-queralt-19
Crec haver trobat el meu equilibri emocional.

– Quan té el pressentiment, la fiblada, de que ha rebut l’empenta definitiva que li permetrà viure del seu art…?

– L’impuls el vaig rebre a l’any 1973. Uns metges de Granollers, coneixedors de la meva obra, tenien una bona relació amb el director de “La Caixa” d’aquesta ciutat i em van oferir l’oportunitat d’exposar a la sala que aquesta entitat patrocina a Granollers. Afortunadament l’exposició va ser tot un èxit. Després varen arribar propostes de Sabadell, d’Olot i altres ciutats de Catalunya. Després el salt a l’estranger. A París vaig exposar al “Petit Palais” i a la meva obra de tema abstracte, se li va atorgar un primer premi. Tot seguit vaig exposar a Ciutat de Mèxic, Tokio, Dubai. Ara fa un any vàrem muntar una exposició a Roma i Kuwait, aquesta última d’un èxit esclatant. Alguns crítics parlaven del magnetisme atractiu que irradiava la meva obra.

– Als seus gairebé seixanta anys, quins pensaments el preocupen, dit d’una altra manera, com conjectura el seu estat de creació…?

– Ara estic molt bé. Amb el pressentiment de que he madurat. Si el propi estat d’ànim és bo, l’art va adquirint una serenor de fermesa. Sincerament, crec haver trobat el meu equilibri emocional.

– En la seva joventut quins pintor el van influenciar…?

– De jove em va causar un gran impacte la pintura de Van Gogh. Més endavant la d’Antoñito López i la seva obra realista. També un tal Naranco, menys conegut i, per últim l’Antoni Tàpies.

– Tàpies…? L’obra d’Antoni Tàpies és molt diferent de la seva…

– Compte! Infinitat de pintors al llarg de la seva vida sempre han pintat el mateix, amb pocs matisos i diferències, s’acomoden i es deixen anar. En canvi en Tàpies, tot al contrari. Ha evolucionat molt a la recerca d’innovacions continues. Jo el vaig conèixer a la dècada del 60 – 70 del segle passat i la seva trajectòria pictòrica és digna d’admiració

– Què a representat la Neus en la seva vida…?

Un somriure il·lumina el rostre de l’artista abans de donar-nos la resposta:

– Per a mi la meva dona és un “tot” difícil d’explicar. Sempre m’ha fet costat en els moments de dificultats que no han sigut pocs. La vaig conèixer quan jo tenia 27 anys i a ella li faltaven pocs dies per complir-ne 18. Ella es va adaptar a la meva forma de viure gens convencional. Amb els anys, cansat de tractar amb “marxants d’art” sense gaires miraments, ella se’n va fer càrrec de la part comercial de la meva obra. Qui millor que ella per defensar els meus interessos? Vaig tenir la gran sort de trobar aquesta dona d’excepció. Els “marxants” més aviat que tard, acaben per explotar a l’artista. Us faré una confidència: Arriben a demanar un 50% de comissions de la venda. Això més que un abús, és un disbarat. Afortunadament el Jaume Queralt ja no depèn d’aquesta màfia.

jaume-queralt-16
M’hi trobo molt bé a Alforja

– Ha decidit viure el que li resta de vida, – Déu vulgui molt llarga -, aquí Alforja…?

– Jo aquí, insisteixo, mi sento molt bé. Però penseu de que tinc un fill que viu a Los Angeles (Estats Units). Si ell ens demana a la seva mare i a mi d’anar a passar alguna temporada a casa seva, per lògica hauré d’acceptar-ho. També tinc casa a Formentera on m’agrada passar-hi uns mesos a l’any.

No obstant haver nascut a Tarragona, les meves arrels més preuades són aquí a Alforja.

– Què hi troba a Formentera…?

– Per a mi, Formentera té un encís especial. La llum, la tranquil·litat, la pau. És el meu paradís perdut. Però jo que he voltat per tot el món i, no obstant haver nascut a Tarragona, les meves arrels més preuades són aquí a Alforja.

“Ninette” el gosset maltès resta cada cop més inquiet. Durant tota la xerrada no ha parat de fer cabrioles i de bordar com un esperitat. El seu amo l’agafa en braços i l’acarona. Això sembla calmar-lo. Ens acomiadem del senyor Jaume Queralt, agraint-li l’amabilitat d’ aquesta estona tan agradosa i el “Ninette” ens mira amb els ullets escodrinyadors que semblen blasmar l’ enuig d’ haver envaït el seu espai d’intimitat.

Gonçal Evole i Antoni Pujals
Fotos: Rogelio Portal

 

Gonçal Évole
Membre fundador de l'Informatiu d'Alforja, una publicació activa durant 25 anys. Manté una intensa activitat comunicativa en diferents mitjans catalans.

SIMILAR ARTICLES

2 COMMENTS

  1. […] El recorregut : té com a punt de partida el pàrquing del taller Jordi Car (Pol. Ind. d’Alforja) aproximadament a les 9 del matí, on és possible deixar el cotxe per agafar els vehicles tot terreny amb conductor que ens traslladaran pels camins de la vall. La primera destinació després de travessar el núcli antic d’Alforja és l’ermita de Sant Antoni on a més a més de gaudir d’una aigua … és possible admirar la pintura mural del nostre pintor Jaume Queralt: els miracles de Sant Antoni. […]

Leave a Reply