Una ullada a la fauna de la vall d’Alforja per Hilari Aragonès

Una ullada a la fauna de la vall d’Alforja per Hilari Aragonès

by -
0 3404

Fem una ullada a la part natural del terme en que vivim, per adonar-nos de la importància real que té. Ho farem de dues maneres: La primera, quasi matemàtica, és la relacionada amb les espècies que tenim i la denominada piràmide alimentària. Així, sabrem que hi ha al cim d’aquesta piràmide, esbrinarem que trobarem als pisos inferiors. Hem de pensar però, que sempre, a cada pis inferior es multipliquen el número d’espècies i d’individus.

Poquíssims pobles del País poden presumir de posseir-ne tants i tan cèlebres espècies i individus..

fagina
Dibuix d’Olga Florencio

A la part superior, formada pels carnívors, s’hi amaguen les primeres pistes. Tenim sis rapinyaires diürns: àguiles cuabarrada i marcenca, astor i esparver, i els falcons comuns i xoriguer. Poquíssims pobles del País poden presumir de posseir-ne tants i tan cèlebres.

De rapinyaires nocturns, en tenim segurs cinc i un sisè de probable. El mussol banyut antigament criava a la vall, però ara per ara no en tinc cap dada. És molt possible que encara ho fassi, ja que els altres rapinyaires de la seva mida, i amb una alimentació semblant, tenen força bona salut. Gamarús o Gall Carboner, Òliba, Sibeca, Xut i Dugol, controlen les nits de la vall i les seves criatures.

De caçadors mamífers, un cop més en tenim cinc de segurs i un sisè en aquest cas possible. Aquesta espècie possible és el Gat salvatge. La seva característica ve donada per ser més gros que els gat domèstic, però bastant semblant a un d’aquests tigrats. Estem al límit de la zona de distribució de l’espècie, per un rastre i el lloc allà on era, ens fan creure que podria ser entre nosaltres. Els altres mamífers carnívors són: el Gat Mesquer, la Fagina, la Mostela, el Toixò i la Guineu. 

fauna-alforja-15
Òlibes (Tyto Alba) per reintroduir. (Foto: Hilari Aragonès)

Ara, mirem que mengen tot aquesta faram. Fora de l’àguila marcenca, que s’alimenta majoritàriament de serps i que sembla anar-li força bé, tot i que no veurem gaires d’aquestes preses. La majoria d’altres rapinyaires diürns, són bons caçadors aeris, sent especialistes en capturar preses de la mida dels coloms, tudons, gaigs, etc. Els esparvers, sobretot els mascles que no són gaire més grossos que una tórtora, cacen ocells de mida més petita. L’àguila cuabarrada preferiria més caçar conills, perdius i lluerts, però si hagués d’esperar-los, passaria molta gana a casa nostra. El xoriguer – el falconet que fa l’aleta-, caça majoritàriament insectes a l’estiu i rosegadors a l’hivern.

L’àguila cuabarrada preferiria més caçar conills, perdius i lluerts, però si hagués d’esperar-los, passaria molta gana.

Els rapinyaires nocturns mengen tots en major o menor mesura rosegadors, exceptuant el xut, que és quasi exclusivament insectívor. Mengen rosegadors en gran mesura: òlibes, gamarusos, mussols banyuts i a l’hivern també la sibeca. El dugol que menjaria majoritàriament conills, s’ha de conformar amb les rates i altres preses. En quan als mamífers, fora del toixó que busca molt els cucs de terra i a la tardor fruits secs, tots els altres que habiten la nostra vall, cacen en gran mesura rosegadors.

I aquestes preses que hem anomenat… que mengen? Doncs molts fruits secs, ja siguin silvestres o conreats. Insectívors i herbívors purs són també naturalment, als pisos de la piràmide. Ara però, en menor mesura que els anomenats. Alzines i pins, ametllers i avellaners, molt més productius són la base de tota la fauna que tenim al terme. Una bona collita, com veiem, és igual d’important doncs, per un ratolí que per a una òliba o un gat mesquer.

Mirem-nos-ho d’una altra manera. Per les característiques de la fauna farem un retrat del paisatge i la seva situació. Si expliquéssim a un biòleg que per les vacances hem estat en un lloc on hi vam veure una àguila daurada, un picot negre i fins i tot vam trobar el rastre d’un ós, aquest sabria que era un terreny amb molt poca presència humana, feréstec, amb força bosc i vell. Per contra si vam trobar-nos amb dues guineus, moltes garces i vam sentir un picot verd, sap que era una terra força humanitzada, amb no massa arbres, com ho fa veure la presència del picot verd que, a diferència de molts altres picots, als arbres i cerca refugi, però menja majoritàriament al terra un.

I nosaltres a la vall d’Alforja què tenim?

S’ha de partir el terme en dues zones amb un elevat valor i una part central de conrreus, més humanitzada i normal. La vessant obaga és una zona boscosa. Llar de l’Astor, el rapinyaire més genuinament forestal on també i trobarem l’esparver i també hi fa el niu l’àguila marcenca i són força nombrosos els picots garcés.

Astor-Accipiter gentilis
l’Astor “Juvenil” (accipiter gentilis), el rapinyaire més genuinament forestal (Foto Hilari Aragonès)

Què ens expliquen aquestes espècies? Les dues primeres una important població d’ocells, les seves preses. L’altra la gran tranquil·litat que i regna. I els picots, en una porció d’arbres vells que els permetrà reproduir-se i alimentar-se. Trobarem a més les espècies habituals en els boscos amb un mínim de conservació: el Gat Mesquer, el Tudó, el Gaig, el Senglar, el Cabirol -encara que siguin de repoblació ha quedat demostrat que hi poden viure-, el Gamarús, l’Òliba i una gran varietat d’espècies d’ocells petites.

aguila-cuabarrada
L’àguila cuabarrada. Dibuix d’Olga Florencio

A l’altra banda i trobarem cingles feréstecs habitats per àguiles cuabarrades, falcons pelegrins, xorigers, corbs, fagines, dugols. Ens fan veure que tot i l’agressió de les dues pedreres queden parts molt tranquil·les, ja que ens al contrari no hi criarien les espècies esmentades abans. La merla blava i roquera, el rocarol, el ballester i falcilla, i antigament el colín negre i de la merla de cua blanca no en tinc cap dada actual.

Tot això fa del nostre cingle un dels més complets del nostre País, malgrat la seva modesta extensió. Per trobar-hi una quantitat d’espècies semblants, el tristament d’actualitat Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, l’haurem d’agafar amb la seva totalitat, amb tots els pobles que el formen. Tampoc a les muntanyes de Prades, i trobarem una zona tan completa ni als coneguts cingles de Siurana, que són zona PEIN.

 

Ho tenim tot…? No. Falten els grans herbívors i els rapinyaires carronyers

I falten els grans herbívors i els rapinyaires carronyers que s’alimenten dels seus cadàvers. S’ha de tenir en compte però, que cap als anys cinquanta del segle passat no quedaven més de cent isards al Pirineu, cent cabres salvatges als Ports i un mateix nombre de senglars als mateixos llocs i que en els indrets on ara hi ha cérvols, cabirols, cabres -a fora dels Ports- daines, muflons i són per repoblació.

(També i ha una gran varietat d’espècies d’ocells petites)

FAUNA D’ALFORJA Llista dels vertebrats

fauna-alforja-vertebrats
FAUNA D’ALFORJA. Hilari Aragonès

En l’estudi FAUNA D’ALFORJA Llista dels vertebrats escrit conjuntament amb l’Àngel Martorell i publicat el 2005 per l’Ateneu Cultural Josep Taverna s’adjunta una relació de la nostra fauna vertebrada. En aquesta llista comptabilitzem més de 100 individus diferents dividits en amfibis, rèptils, mamífers i ocells. No preteníem fer altra cosa, doncs, que posar una primera pedra perquè els tècnics de Medi Ambient puguin tenir una guia per verificar (i ampliar) el que hi exposem. D’aquesta publicació encara se’n poden trobar exemplars disponibles a l’Ateneu Cultural Josep Taverna.

Certament, la vall d’Alforja és encara, pel gran públic, una gran desconeguda pels valors faunístics i florals que amaga, els quals, sumats a la seva inqüestionable funció de corredor biològic que hem vist, entre les Muntanyes de Prades i les serres de l’Argentera-Pradell i la resta dels sistemes de més al sud-oest del Camp, li donen els elements de suficient vàlua per a demanar-ne la seva protecció.

Aquestes ratlles s’han escrit amb la intenció de donar a conèixer la gran vàlua de la nostra vall, que hem de procurar mantenir per al futur.

Aquestes ratlles s’han escrit amb la intenció de donar a conèixer la gran vàlua de la nostra vall, que hem de procurar mantenir per al futur. Seria  poder integrar-lo d’alguna manera al territori mínimament protegit de les Muntanyes de Prades. O declarar aquestes terres  Parc Natural, com a màxim exponent de cingles i boscos mediterranis de tot el País, però això més que en mans dels que coneixen el tema, depèn dels polítics, caldrà ser pacient.

Hilari Aragonès Cabré (text i fotos)

Hilari Aragonès Cabré
Naturalista, excursionista i fotògraf. Defensor apassionat de la naturalesa i el paisatge del nostre terme. Expert del món de les orquídies. És autor de nombroses investigacions entre les quals destaca: Llista de vertebrats d'Alforja. Membre del Centre d'Estudis Alforgencs Ramon de Ganagot.

NO COMMENTS

Leave a Reply