Ferrer Jassans: el rescat d’un vell ofici a Alforja

Ferrer Jassans: el rescat d’un vell ofici a Alforja

by -
0 4526

La crisi que ens abraona i dia que passa ens estreny amb més força, ens ha portat a la memòria la vella dita de que “la necessitat, aguditza l’enginy”. Aquest és el cas d’un jove emprenedor, l’Eloi Jassans Salvadó que ha viscut de prop l’avançament inexorable de la davallada econòmica en un dels sectors, la construcció, que la pateix d’una forma aferrissada, sense cap bri de pietat. L’Eloi que sempre havia fet de paleta va començar a pressentir que alguna cosa no rutllava i va prendre la iniciativa de reviure un vell ofici del que tenia coneixement i que havia après del seu avi Joan: el vell “Cañón”, com ell l’anomena i va decidir d’obrir als baixos de casa seva al Camí de Sant Antoni no. 61, un taller de ferreria artesanal. (Tel. 636 272 666)

Va prendre la iniciativa de reviure un vell ofici que havia après del seu avi: el vell “Cañón”

Altra vegada la vella, inconfusible olor de l’hulla cremada, del resplendor de les guspires i del ferro roent acompanyat dels “tres pics i repicó” damunt de l’eina i l’enclusa. Permeteu-me la petita vanitat de fer-vos memòria de que fa tot just onze anys, al març del 2011, espolsava una pàgina del meu rebregat “àlbum de records” dedicada al Narcís Olivé, “l’últim manyà del nostre poble”, que havia tancat la ferreria heretada del seu pare, situada a la Plaça del Mercadal. Reblava la trobada amb aquest paràgraf: “És ja negra nit quan ens acomiadem. Tinc el dubte de que ni ell mateix –lo Narcís- sospita que amb el tancament de la ferreria i l’abandó d’un ofici ancestral que ja mai més no tornarà, ha girat definitivament un full prou important en la petita història del nostre poble”. Ves per on, donades les circumstàncies, no tinc cap inconvenient de reconèixer que d’haver-me dedicat a la tasca d’endevinador, ho hagués tingut magre.

He sentit una irrefrenable atracció per aquesta iniciativa insòlita i, sense pensar-ho massa, una tarda a les acaballes d’aquest hivern m’he acostat a la nova ferreria, imitant als pagesos antics, si més no, per fer petar la xerrada…

eloi-jassans-ferre-02
Va decidir d’obrir als baixos de casa seva al Camí de Sant Antoni núm. 61 a Alforja (Tel. 636 272 666)

– Bona tarda Eloi, com va la feina…?

– Ja signaria que fos sempre com ara. Et puc assegurar de que vaig sobrat. Què et porta per aquí..?

– Doncs t’ho diré sense embuts. Mantenir una trobada amb un jove emprenedor que ha tingut la gosadia de reviure un ofici tradicional al poble que ja pensàvem haver perdut per sempre…

– Em sembla molt bé. Tu fes les preguntes que creguis convenient i jo, sense interrompre la meva feina, et donaré la resposta. Pots seguir-me amb la gravadora i així aprofitaré el temps…

– T’he conegut sempre en la teva vida professional fent de paleta però voldria que m’expliquessis quina va ser la teva formació escolar…

– Els meus estudis van arribar a segon de batxillerat. Quan tenia setze anys vaig dir prou. M’agraden els espais oberts i allò tan metòdic, disciplinat i tancat dins de quatre parets no era el meu horitzó més adient, la qual cosa em va decidir a posar-me a treballar buscant feina a la construcció i vaig entrar e l’empresa del Jacint Salvadó i el Pepe Lucena, fins a la meva incorporació al servei militar, l’antiga “mili” als Castillejos

eloi-jassans-ferre-09
Tenia la necessitat de tenir a punt les eines ben esmolades i no sabies on portar-les ara me les porten de les diferents cooperatives per esmolar-les i fins i tot les fabrico a mida.

– Ja que parlem de la “mili”, em permetràs un incís perquè tu, acompanyat del Gabriel Gómez, em vàreu fer de guia pel campament dels Castillejos aleshores convertit en un paratge de runa i desolació. D’aquella visió vaig publicar un reportatge a l’INFORMATIU. T’ho recordo perquè la teva “mili” va tenir quelcom d’especial pel fet significatiu de que va ser l’última lleva de soldats no universitaris destinats a l’esmentat campament. Com vas aconseguir una destinació tan a prop de casa…?

– T’explico. A Tarragona no vaig aconseguir res perquè en el sorteig em va tocar. Però a Castillejos hi vaig anar per influències del Josep Mariné. Els d’Alforja destinats a Tarragona, si ho volíem, ens enviaven als Castillejos…

– I un cop als Castillejos…

– Allò era com si fossis a casa teva. No era qüestió d’obeir ordres del superior “d’ara netegem les botes, i em tens el correatge a punt”… res d’això. No arribàvem al punt de tractar als oficials de tu a tu, ens respectàvem, però ja era com una família. Jo feia de paleta i qualsevol encàrrec que m’encomanaven, durava una eternitat. Amb alguna cosa havia de passar el temps. Tinc un bon record d’aquella etapa.

eloi-jassans-ferre-04
Els fills dels antics ferrers de tot arreu i ho sé del cert perquè he treballat a la construcció, ara fan de serrallers que no és el mateix ni de bon tros.

– Acabes la “mili” i tornes altre cop a la vida civil…

– De tornada al poble, tot i tenir-ne ganes no vaig poder tornar amb els antics empresaris perquè s’havia esdevingut la baixada de 1992 que afectava a la construcció i el Balañà s’havia quedat sense treballadors i vaig aprofitar l’ocasió per entrar en la seva empresa en la que hi vaig treballar dinou anys.

– Quina edat tens ara…

– En tinc trenta nou i aprofito per dir-te que em decidia a donar el pas que he fet ara o ja no ho faria mai…

– Fes-me cinc cèntims d’aquesta decisió, sens dubte arriscada, de deixar una empresa amb sou fix i muntar-te un taller per recuperar un ofici gairebé oblidat…

– T’ho explico: D’una banda la crisi de la construcció que ja ensumava que les coses no anaven bé, d’altra el canvi de situació familiar, molt diferent d’estar casat a tenir dos fills a no tenir-ne cap. La definitiva i que em va fer decidir a donar el pas, és que jo tenia la necessitat imprescindible de tenir a punt les eines que feia servir, per exemple les escarpres i d’altres sempre ben esmolades i no sabies on havies de portar-les i, en les estones que em deixava lliures la meva feina i tenir l’avi Joan a casa, que el seu ofici havia estat de manyà a les pedreres i disposava dels estris necessaris, vaig demanar-li reprendre el que havia après de petit amb ell.

Tenia la necessitat de tenir a punt les eines  ben esmolades i no sabies on portar-les.

Encara conservava el fornal i el Carles Miralles, amablement, ens pujava el carbó del port… i així vaig començar. Una feina que en un principi només la feia per a mi, va córrer a cau d’orella i venien a demanar-me el favor d’endreçar-los-hi les eines fins al punt de que no em mancava feina totes les vesprades. Davant tot aquest cúmul de circumstàncies se’m va encendre la bombeta d’arriscar-me a obrir una ferreria pel meu compte. Som-hi, provem-ho…! i aquí em tens. De tot això en dono gràcies a l’avi Joan. Pensa que a casa seva, de terra en tenien molt poca i ben aviat, als dotze anys i escaig el van posar d’aprenent amb el pare del Joan i l’Anselm Simó i aquest home ja feia de manyà per les pedreres que subministraven matèria prima per la fabricació de llambordes llavors en el seu apogeu.

eloi-jassans-ferre-13
D’Alforja cap baix (Les Borges, Riudoms, La Selva etc.) els i agrada el tall recte però cap amunt (Poboleda, Porrera, etc.) les prefereixen amb boca (com apareix a la foto) per compensar el desgast.

– Jo quan passo pel davant de la ferreria, m’ha sorprès moltes vegades de veure al Narcís, l’últim manyà del poble, aturant-se a fer petar la xerrada i dedueixo que tal vegada ho fa per l’enyor de l’oloreta del carbonet…

– Abans no t’he volgut comentar res perquè no m’ho has preguntat, però volia dir-te que la meva decisió d’arriscar-me a muntar la ferreria va ser comptant amb l’assessorament del Narcís. L’avi Joan sabia fer punxons, escarpres, malls, pistolets i derivats, però aixades, arpiots, podalls, destralons i d’altres m’ha ensenyat a fer-los el Narcís. Ell passa molts dies, conversem d’una forma distesa i, coses que ignoro, té la paciència d’explicar-ho fil per randa. Ha anat d’un no res de que no l’hagis trobat aquí. Fa un moment que ha tocat el dos.

– Em permetràs d’insistir amb la teva decisió arriscada, renunciant a una setmanada segura i embolicar-te en un ofici que tothom donava per oblidat…

– Doncs això ho tinc molt clar perquè al no fer-ho ningú, tampoc tens competència. Els fills dels antics ferrers de tot arreu i ho sé de cert perquè he treballat a la construcció, ara fan de serrallers que no és el mateix ni de bon tros. Ells es dediquen a fer portes, reixes i d’altres de forma industrial i que, fins ara, tenien molta demanda amb l’esclat de la construcció en contrast amb l’enfonsament de la pagesia. Per lògica van fer la deducció de perquè havien de picar el carbó, feina molt feixuga, si podien fer reixes i portes pels nombrosos blocs de pisos en construcció i els guanys més quantiosos i fàcils.

Aleshores es van oblidar del vell ofici dels seus pares. Jo que sóc molt afeccionat a la caça, sortia amb els caçadors d’altres pobles i els hi preguntava com s’ho feien als seus pobles amb les eines antigues de la pagesia. La resposta era sempre la mateixa: que ningú sabia on portar-les per tenir-les endreçades. Vaig arribar a la conclusió de que aquests no tenen manyà, els altres tampoc i els de més enllà, tres quarts del mateix… Aquí Alforja si que en surten d’andròmines i eines atrotinades, però si a més m’escampo pels pobles dels voltants que també tenen necessitat d’arranjament d’eines… oli en un llum!. De feina no me’n faltarà com així, sortosament s’ha esdevingut.

– Fins on arriba el teu radi d’acció…?

– Aprofito que m’ho recordis. Aquest matí m’he desplaçat fins a Montbrió on m’han encomanat feina, però també m’arriben encàrrecs de Riudecols, Maspujols, Riudoms, La Selva del Camp, l’Aleixar, Vilaplana… fins i tot baixen de Cornudella que ho fan de manera particular. De tots els pobles que t’he anomenat tinc contactes amb les diferents cooperatives. Aleshores dipositen les eines a la cooperativa, jo les passo a recollir i els hi torno un cop endreçades i ja em trobo preparades d’altres. Així la cadena no deix de funcionar. Això d’obrir-me les portes de les cooperatives, he d’agrair la gestió efectiva del Victorí Martí el president de la cooperativa d’Alforja.

eloi-jassans-ferre-11
M’arriben encàrrecs de Montbrió Riudecols, Maspujols, Riudoms, la Selva del Camp, l’Aleixar, Vilaplana… fins i tot baixen de Cornudella.

– Des de la talaia que tu has enfocat aquest petit negoci, quina visió tens de la crisi que ens colla sense albirar-se una solució propera…

– No t’ho sabria dir perquè ningú tampoc la va saber preveure. En quan al meu taller, puc copsar l’agraïment de la gent que ha trobat una solució econòmica en l’endreçament d’eines que tenien arraconades i ara les poden tornar a fer servir. El futur, em preguntes…? Qui ho sap! Jo, ara per ara, de la mateixa manera que faig un aixadó, li dono solució a una cadira de cuina que si li ha trencat una pota… Per resumir-ho la meva feina de manyà en el poble és la continuació de la que feia el Narcís.

– De la construcció te n’has oblidat…?

– La feina de paleta no l’oblides mai. Són molts anys d’ofici, però veig molt difícil de tornar-hi perquè no es donen les circumstàncies favorables per emprendre obra nova.

– Imagina’t que un constructor –no posem noms- , s’arrisca a aixecar un bloc de pisos i t’encarrega que li facis tota la feina de ferreria . Ho acceptaries…?

L’Eloi dubta uns breus moments i la seva resposta és contundent:

– Si no fos de molta confiança, pots tenir la seguretat de que li diria que no. Un consell que em va donar el Narcís amb molt d’èmfasi és que anés fent petites foteses de particulars, apedaçaments, coses que són fàcils de fer i es cobren d’immediat. Sempre m’ho repeteix: “No et deixis enlluernar per fantasmades d’obres grans de les que pots sortir escaldat. Poquet a poc, que ara, més que mai no es pot arriscar.

eloi-jassans-ferre-08
Els petits encàrrecs, aquests que es cobren al moment són els que prefereixo, ara més que mai un no es pot arriscar.

– Quin nom comercial li has posat a la ferreria…?

Ferrer Jassans…

– Així de clar, senzillesa absoluta…

– Perquè vols empatollar-te amb escarafalls inútils. Això si, tot legalitzat i amb el paperam reglamentari

– Si la feina t’ho permet, també fas de pagès…?

– En aquest cas he aconseguit de combinar-ho, dedicant-me a la pagesia a temps parcial, com si fos un complement…

– El teu pare t’ajuda…?

– Ell té cura de la verdura. En fa per la meva germana, per nosaltres i per ells. Al tros hi vaig als matins i també aprofito per fer gestions a la recerca del material necessari a Reus a Ferros Pou, a la ferreteria Martí i a recollir les eines que em tenen preparades a les cooperatives. A la tarda sempre em trobaràs a la ferreria, amb dedicació absoluta.

– Una de les nombroses anècdotes que més m’ha sobtat de tot que el que m’has explicat aquesta tarda, ha sigut la reacció del Narcís que no ha dubtat a donar-te l’empenta que et feia falta…

– Doncs encara et sorprendràs més. M’explicaré: Jo vaig anar a veure el Narcís perquè volia muntar una màquina que anomenem “martinet” i el vaig assabentar de la meva intenció d’obrir un taller de ferreria, a la qual cosa em va etzibar: “Estàs boig, acabaràs malament…” Jo, entossudit i convençut li vaig proposar de comprar-li tots els estris. “Doncs vine a casa i ens ho parlem”. Només em cal afegir que les màquines que tinc, tret d’alguna que he comprat jo, són les que tenia el Narcís que em va dir: “Les pots prendre totes perquè aquí s’ompliran de pols i de rovell”. Val a dir que no me les va regalar però m’ha cobrat un preu simbòlic.

eloi-jassans-ferre-06
El martinet del Narcís i moltes eines no me les va regalar però em va cobrar un preu simbòlic.

Amb el precedent de l’avi Joan i l’ajut del Narcís la gent m’ha anat donant la seva confiança.

Tampoc tinc cap queixa de l’acolliment que m’ha donat el poble, tot i no conèixer l’ofici a fons. Però amb el precedent de l’avi Joan i l’ajut del Narcís la gent m’ha anat donant la seva confiança. A més he tingut la sort de que el Josep Hortoneda, sogre de la meva germana i hereu de la ferreria del seu oncle en Josep Raull que encara es conserva com quan ell hi treballava, sempre que tinc necessitat d’algun material o bé una eina concreta, em dona permís per regirar i trobar peces antigues que, en la ferreteria més sofisticada ja no en disposen. En Josep Raull tenia de tot. La seva ferreria s’esdevé en un museu d’aquest ofici.

eloi-jassans-ferre-14
L’enclusa del Josep Raull de 1863 que el Josep Hortoneda, sogre de la meva germana i hereu de la seva ferreria em va regalar, pesa 128 Kg.

– D’uns anys ençà s’observa que gairebé tots els pares volen per als seus fills donar-los-hi una carrera que la majoria no hi sent cap vocació i ens estem oblidant d’oficis amb els que podrien guanyar-se molt bé la vida…  

cooperativa-alforja-2
També sóc de la junta de la cooperativa d’Alforja

– A tomb d’això que dius, voldria explicar-te que ara sóc de la junta de la cooperativa d’Alforja i als vespres d’aquest hivern he anat a controlar el pes de les olives que ens porten. He vist cares de gent que tan sols cinc anys enrera, els haguessis insinuat “tu, tu i tu hauràs d’anar a collir olives i portar-les a la cooperativa… t’haurien clavat una mirada despectiva pensant: “Què dius ara.. tu estàs malament del cap, boig de solemnitat. Jo, amb el que cobro ara…anar a fer de pagès…?Ni de broma !” Doncs… apa! Ara ja hi són. Intueixo senyals que més d’un, sense sentir cap voluntat ni ganes, potser per guanyar alguna cosa, ni que tan sols sigui poc, haurà de plantejar-se de tornar a conrear la terra.

– Aquesta afirmació tan rotunda és una sentència…?

– No ho sé si és una sentència perquè no sóc cap endevinaire. Però, repeteixo, es detecten senyals en aquest sentit. Tan sols el futur ens donarà la resposta.

– Et confesso de que sóc llec en aquesta matèria i en moltes altres, però tinc la fiblada de conèixer la maquinària imprescindible que fas servir a la ferreria… Tens inconvenient de fer-me una descripció…?

– Faltaria més! Aquí tens el soldador d’electrodes, llavors també faig servir el soldador d’acetilè, les cizalles, màquines de foradar, el fornal, el martinet que en castellà es coneix com “martillo pilón i que m’estalvia molts cops de martell. Moltes d’aquestes eines ja les feia servir l’avi Joan a les pedreres. Per últim el que per a mi té més valor sentimental i que sempre he vist rodar per casa, el clàssic de tota ferreria artesanal antiga: l’enclusa. Aquesta enclusa* té la seva història i ja pertanyia a l’avi Joan i pots creure que era el que ara s’anomena “de segona mà”. Ell m’explicava que aquesta enclusa era una d’aquelles peces “ventureres”…

….?

– Endevino la teva estranyesa. La paraula “venturera” defineix les eines o maquinària que han passat per diverses mans. No seria gens estrany que s’hagi fet servir més de 120 anys… Ves a saber d’on procedeix.

– Gràcies Eloi per la teva amabilitat. Et puc assegurar que m’has fet passar una estona molt agradosa, d’un cantó cap l’altre, farcida d’anècdotes molt sucoses. Et desitjo molta sort en aquesta aventura. Ara sóc jo el que t’endevino un somriure sorneguer com si t’hagués quedat alguna anècdota al sarró… Buida el pap…

– Vols saber-ne l’última…? Doncs que Sant Eloi és el patró dels ferrers.

– Ostres, no fotis…!

L’Eloi deixa anar una rialla franca abans de continuar…

eloi-jassans-ferre-03
Sant Eloi?… Per capelletes estic jo…. No en tinc de supersticions. No cal perdre el temps amb aquestes foteses.

– Per què em van posar aquest nom…? No ho sé. Quan et trobis amb els pares els hi preguntes…

– Jo crec que va ser una insinuació del teu avi Joan. Et recomano que, al bell mig de la ferreria hi posis una capelleta dedicada al sant…

– Per capelletes estic jo! No em vinguis amb romanços…

– Pensa que molta gent que s’arrisca en un negoci i altres, quan compren loteria, posen la butlleta als peus de Sant No Sé Què… Ah…si! ara em ve a la memòria… de Sant Pancraç…

– No en tinc de supersticions. No cal perdre el temps amb aquestes foteses. El dia que em toqui la loteria, que ho dubto, potser si que hi posaré una capella pels dos sants…

– Repeteixo Eloi. Gràcies i no canviïs mai.

Gonçal Èvole
Foto: Rogelio Portal

 

Contacte: Ferrer Jassans. Camí de Sant Antoni núm. 61 – 43365 Alforja (Tel. 636 272 666)

*l’enclusa de l’avi Joan a la que fa referència a l’article, actualment no és a la ferreteria. La guarden la família com a record i testimoni del seu avi.

NO COMMENTS

Leave a Reply