Just entrada la tardor de l’any 1901, era el dia 7 d’octubre, moria a Barcelona la
senyora Magdalena Martorell i Ferrer, la que hem conegut com a Senyora de Gener
(homenatjant més el seu marit que a ella mateixa, tot i ser ella la benefactora). La
senyora Magdalena Martorell, dictava el seu testament poc més d’un any abans del seu
òbit, en el qual feia una important deixa destinada a la reconstrucció de l’ermita de Sant
Bartomeu, anomenada posteriorment de la Mare de Déu de la Riera. La senyora
Magdalena, una devota borgenca, havia resat sovint en el vell ermitori i tot li inspirava
una gran devoció i prou afecte perquè l’estat de vellura del santuari fos motiu de
preocupació per la benemèrita borgenca i determinés fer alguna cosa de cara a la seva
conservació. D’aquí, doncs, la seva deixa, que va fer amb la menció expressa que
l’antiga capella de la seva devoció fos reconstruïda, en el sentit de restaurada, no pas
enrunada i feta de nou.
Els marmessors, però, tots forasters, no foren del mateix parer i contrariant els
sentiments de la testadora, també els dels vilatans, decidiren unilateralment enrunar
l’històric edifici, sense que valguessin de res les protestes de les autoritats de la vila i
dels borgencs. El multisecular edifici, potser sense cap mena d’estil definit almenys
segons els arguments dels marmessors, però evidentment carregat de devoció i de
tradició seculars, va caure per una decisió forastera i inapel·lable.
Un pic enrunada la vella fàbrica del segle XII (març de 1903), la nova ermita es va
construir, en teoria, segons el projecte de l’arquitecte reusenc Francesc d’A. Berenguer
i Mestre, amic íntim i deixeble de Gaudí, però va ser signat per Jaume Vagó per la
senzilla raó que Berenguer encara no tenia el títol. Poques setmanes després
d’enrunada, començava la construcció de la nova i modernista fàbrica, i s’acabava al
final del mateix any. Lamentablement, però, el projecte de l’arquitecte Berenguer no va
ser executat tal com requeria l’obra de nova creació i, un pic acabada, mossèn Josep
Iglésies, rector de la parròquia, va fer una llarga llista de mancances, llista que va ser
presentada a les autoritats de la vila i al senyor arquebisbe, monsenyor Tomàs Costa i
Forneguera, els quals sembla que reclamaren als marmessors que corregissin les
irregularitats o mancances detectades, però la documentació fa pensar que no se’n va
poder treure gaire cosa en clar.
… la nova construcció xocà força amb els gustos de l’època i va ser objecte de crítiques diverses, no pas a nivell local, però si a nivell comarcal
A desgrat de l’oposició tenaç i enèrgica que havia portat mossèn Iglésies, no li tocà
més remei que haver de cedir, obeint les ordres de llurs superiors eclesiàstics, però
l’ermita no va ser beneïda fins a la vigília de santa Marina, és a dir, el dia 17 de juliol de
1904, per tal de poder celebrar, l’endemà, l’aplec que en aquesta diada es celebrava
cada any en honor d’aquesta santa, una imatge de la qual venerem a l’altar del Santuari.
L’ermita va ser beneïda, però la Imatge de la Mare de Déu de la Riera no va ser
traslladada al seu nou palauet fins al dia 8 de desembre, festivitat de la Pusíssima
Concepció, cosa que confirma que hi havia malestar i descontentament pel
comportament dels marmessors.
En un altre ordre de coses, direm que la nova construcció xocà força amb els
gustos de l’època i va ser objecte de crítiques diverses, no pas a nivell local, però si a
nivell comarcal. Però el modernisme s’anava imposant amb força i els borgencs i
borgenques no només s’hi van avesar ben aviat, sinó que la singularitat de la nova
fàbrica anà creant un fort sentiment d’admiració i fins i tot de noble orgull, però sobretot
de devoció, de manera que el vell edifici, sinó s’arribà a oblidar del tot, perquè encara
ens dol ara, s’acceptà de bon grat la nova casa de la Mare de Déu de la Riera i de Sant
Bartomeu.
Els fets bèl·lics de 1936 van originar la crema de tot el mobiliari, imatges, exvots i
objectes de devoció del santuari, però va ser respectada, gràcies a la iniciativa de
l’alcalde republicà, la venerada talla romànica de la Riereta i també, inicialment, l’obra
de fàbrica, que va ser habilitada com a polvorí i s’hi va emmagatzemar material de
guerra durant bastants mesos. La reculada de l’exèrcit republicà, fortament fustigat per
les tropes feixistes revoltades il·legalment contra la República, va significar la seva
destrucció.
… el dia 14 de gener de 1939 es va sentir una forta explosió…. l’ermita de la Mare de
Déu de la Riera, bastida amb prou controvèrsia feia 35 anys, havia caigut aterrada per la misèria humana
Efectivament, era el dia 14 de gener de 1939, a hora baixa (just s’havia post el sol),
recordo que als infants ens van fer anar als refugis -on també hi havia gent gran- tot
d’una es va sentir una forta explosió i el terra del refugi tremolà fortament uns
instants…, després només se sentien els plors de les dones…: l’ermita de la Mare de
Déu de la Riera, bastida amb prou controvèrsia feia 35 anys, havia caigut aterrada per
la misèria humana. Va ser una destrucció tan tardana com absurda i del tot inútil.
Quinze anys després, la iniciativa de mossèn Joan París, rector de la vila, home de
moltes hores de Sagrari i d’una gran devoció mariana, va fer possible la seva
reconstrucció. La col·laboració econòmica, també moral, de tota la vila, i la de molts
borgencs que residien fora vila, inclosos molts dels exiliats per motius polítics, la va fer
possible. La reconstrucció es va fer seguint fidelment, tant com va ser possible, el
projecte original, però per manca dels plans (aleshores es desconeixia que l’arquitecte
Berenguer n’era l’autor) es va reedificar seguint els amidaments de les restes que
s’havien conservat en peu i l’ajuda de diverses fotografies que la gent guardava a casa
seva.
El dissabte, dia 16 i el diumenge, dia 17 d’octubre de 1954, es va beneir amb gran
devoció i fervor la que en diríem segona versió del santuari modernista, que és la que ha
arribat fins als nostres dies. Cal remarcar que durant aquests actes, es va beneir, també,
el retaule d’alabastre de l’Altar Major de l’Església. Va ser una gran festa, d’aquelles
que es recorden tota la vida, i les Borges va aparèixer amb tots els carrers enramats i
engalanats, que feien un pam de goig. Una mostra, a la següent pàgina, és la instantània
de l’entrada l’actual carrer Verge de la Riera, calle de los Mártires d’aleshores!!!!!!!
Unes causes externes van fer que el nostre santuari, només en mig segle, hagués patit tres mutacions
Unes causes externes, ben alienes a la voluntat i devoció dels borgencs i
borgenques, van fer que el nostre santuari, només en mig segle, hagués patit tres
mutacions. Una altra causa externa, també aliena, evidentment, va fer que l’any 1981 la
venerada Imatge hagués de ser traslladada (per a ser custodiada i protegida) i retinguda
indefinidament a l’Església de la vila, la qual cosa ha significat una sensible, molt
sensible, minva devocional envers el nostre joliu Santuari Marià [però també del culte a
l’apòstol Bartomeu] modern en la seva versió actual, però multisecular en la devoció
dels tascalencs i dels borgencs. Crec que els devots i les devotes de la vila hauríem de
reconsiderar la nostra còmoda positura de quedar-nos a la vila per a venerar la Mare de
Déu i esforçar-nos una miqueta més, «guanyar-nos», amb passejades dominicals,
festives o d’entre setmana (ara que molts podem) l’afecte sublim de la Mare de Déu de
la Riera anant a postrar-nos als seus peus, al seu oratori de l’Ermita, allí precisament on
va voler que la portessin quan -segons la tradició secular- després de trobar-la el pastor,
escollí aquell indret amb preferència especialíssima, i on l’han venerada secularment els
nostres predecessors i nosaltres mateixos fins l’any 1981.
És una herència molt preuada que vam rebre dels nostres avantpassats, també de la
senyora Magdalena Martorell, amb la seva deixa. Seria bo que, amb la mateixa
intensitat devocional que la vam rebre i que l’havíem seguit fins fa vint anys, la
lleguéssim als nostres successors. Que la comoditat i la rutina no ofeguin, ni traeixin, la
nostra tradició.
Ferran Jové i Hortoneda
Fulletó editat amb motiu de les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya
Les Borges del Camp, setembre del 2001
