Com enganxa l’Enxancarra

Com enganxa l’Enxancarra

by -
0 3187

A hores d’ara crec que la majoria de gent d’Alforja i comarca (i cada cop de més enllà) coneix els Enxancarra. Comencen a tenir una fama ben merescuda, i per molts anys! Però els he de demanar perdó perquè des del primer dia que em van dir el nom que el dic malament: em surt Enxarranca. I, en un primer moment, penso: de fet, si jo dic el verb enxarrancar-se i no enxancarrar-se, faria el nom enxarranca i no enxancarra.

enxancarraQuè passa aquí, doncs? Molt fàcil: hi ha hagut un procés de metàtesi, és a dir, d’intercanvi de sons dins d’una cadena parlada, un fenomen lingüístic molt habitual. Tenim àligues i àguiles, egües i eugues, xicalla i quitxalla (totes aquestes acceptades per la normativa), però també gavinets i ganivets, fromatge i formatge, radere i darrere (en què només la segona és normativa) i molts més. I en un mateix poble es poden utilitzar les dues variants! De fet, és el que deu passar amb enxarrancar-se i enxancarrar-se a Alforja. L’Alcover-Moll, d’una banda, diu que enxarrancar-se és propi del Camp de Tarragona i Gandesa, i, de l’altra, recull l’adjectiu enxancarrat com a propi de Reus.

Si més no, ja veiem que ni una cosa ni l’altra estan gaire esteses per la Catalunya Vella. Allà tenen més o menys viu segons cada casa eixancarrar-se i eixarrancar-se i, segurament per això, és el que recullen tots els diccionaris normatius. La primera és l’entrada principal, i la segona remet a la primera. I això què vol dir? Doncs que primer va aparèixer eixarrancar-se i després eixancarrar-se. Perquè, de fet, el verb que deriva directament del llatí és eixancar-se (exhancare), que ens destapa el pastís: la mare dels ous és anca, que sembla que antigament era el que ara coneixem més aviat com a natja i que avui gairebé només es fa servir per parlar d’aquesta part però dels animals.

El pas d’eixancar-se a eixarrancar-se també és força habitual: s’hi afegeix l’infix -arr- per donar-hi intensitat. Eixancarrar-se no és res més que eixancar-se molt. També té aquest infix espatarrar-se, que, per cert, no és ben bé el mateix que enxarrancar-se: si bé tot fa referència a l’obertura de cames, sembla que el primer és més aviat quan estem asseguts i el segon quan estem drets (malgrat que l’Alcover-Moll defineix espatarrar com a posar eixancat). Val a dir que espatarrar-se és considerat un castellanisme per la normativa actual, segurament perquè ve del castellà pata. El diccionari normatiu només recull espaterrar (amb e) en el sentit de meravellar.

Però i què passa amb enxancarra? Aquest nom, que ens porta a la zona que hi ha entre les cuixes (i que és on es posen la majoria d’instruments els percussionistes de batucada, que han de tocar amb les cames separades), sí que no surt enlloc. Buscant buscant finalment he anat a parar a escarranxa (també hi ha llocs on de separar les cames en diuen escarranxar-se) i carranxa, totes dues sinònimes d’enxancarra i recollides per Coromines. Per un altre fenomen de metàtesi, també es va arribar a xarranca, que és com es coneix arreu aquest joc que es dibuixa a terra en què tard o d’hora, saltant, has d’obrir les cames. De fet, les possibilitats de barrejar aquests sons són gairebé infinites! Els mateixos membres del grup diuen que per això també han triat aquesta paraula, perquè té una sonoritat que enganxa.

Endavant les atxes i que el ritme no pari mai.

Tot plegat m’ha fet pensar en això que fem aquí d’afegir una n a algunes paraules que comencen per eix-. D’eixarrancar al Camp de Tarragona passem a enxarrancar, però també diem ensordar (l’estàndard és eixordar) i enxamplar (per eixamplar). Això d’afegir un so a l’interior d’una paraula, que s’anomena epèntesi, també s’ha donat del pas del llatí al català: per exemple, diem cendra però en llatí deien cenra (hi vam afegir la d en algun moment històric, tot i que alguns dialectes continuen sense pronunciar-la). Ja sigui eixancarra, eixarranca, enxancarra o enxarranca, endavant les atxes i que el ritme no pari mai!

Maria Rodríguez Mariné 

NO COMMENTS

Leave a Reply