El Sindicat, un gran casalici al carrer de la Font

El Sindicat, un gran casalici al carrer de la Font

Pels de la meva generació sempre fou ‘el Sindicat”. Un gran casalici, al mig del carrer de la Font, d’aspecte senyorial, solemne, la portalada encara ho deixa entreveure. En el si de la desolació i el silenci de les parets de cal Roca, guarda el que se’ns dubte son els moments més emotius de la meva…ai! ja llunyana joventut, perquè alli hi havia el “Cine-Teatro Nuevo”.

Durant molts anys, fou una Societat Agricola -el Sindicat- que oferia als seus socis els serveis més heterogenis

Durant molts anys, fou una Societat Agricola -el Sindicat- que oferia als seus socis els serveis més heterogenis: premsa d’o|i, forn de pa, botiga de queviures, bari un gran teatre, que servia per a tota classe d’espectacles, teatre, cinema, ball i també com a sala de conferències i mitings durant les campanyes electorals. Aquesta societat patí una greu crisi interna i es va dissoldre durant els anys trenta del segle passat i va quedar en mans privades d’uns pocs que li donaren les mateixes funcions.

pepolla-alforja-7
Ara corren rumors que dintre de poc aquest edifici anirà a terra per fer-hi pisos. De fet a dins la casa està molt deteriorada, quasi bé no s’aguanta res.

Si la memòria no em traeix, crec recordar que la premsa d’oli la regentaven a “cal Serra”, el forn de pa a “cal Queraltó”, la botiga de queviures a la primeria l’Anton Llopis i després l’Ernest Fusté. Del cinema i el teatre se n’encarregava l’Arturo Serra (pare) que hi posava molt d’interès i sensibilitat en la programació de cinema i espectacles. Sense desmerèixera ningú, val a dir que la gran dedicació, el temps de l’esplendor va venir de l’empenta del nostre entranyable .Josep Salvadó “Pep Olla”. De la seva mà i dins de l’enyorat Cine-Teatro Nuevo, vaig gaudir de totes les mítiques pel-licules que resten per sempre gravades en la meva memòria.

I recordo aquells estius vibrants, dels festivals benèfics i de les sessions de ball amb l’orquestra Selecta previs a la projecció de la pel-licula

pepolla-alforja-6
Un gran casalici, al mig del carrer de la Font, d’aspecte senyorial, solemne, la portalada encara ho deixa entreveure.

I recordo aquells estius vibrants, dels festivals benèfics i de les sessions de ball amb l’orquestra Selecta previs a la projecció de la pel-licula i que em porten la dolça melangia d’aquelles mirades insinuants, de llavis com a clavellines a punt ďesclatar, de noies tan boniques, sovint esquives i llunyanes. Els diumenges dels llargs hiverns amb les dilatades sessions de cinema: un NoDo i dues pel-lícules, amb el corresponent intercanvi amb el cinema de Les Borges del Camp, això comportava que alguna vegada degut a problemes tècnics es retardés el començament de la segona pel-licula.

El cafè era una escola social, potser degut a les moltes hores que hi passàvem, en les tertúlies inacabables

El cafè era una escola social, potser degut a les moltes hores que hi passàvem, en les tertúlies inacabables es parlava de tot i també perquè no dir-ho hi jugàvem al dominó i sobretot a les cartes, cal tenir present que en aquells temps no hi havia televisió i molt poques families tenien un receptor de ràdio. Aquest cafè el vaig arribar a veure regentat pel Juanito Vilella (Maco); a continuació durant molts anys va donar-li un caràcter molt personal el Salvador Aguiló “Cotxero”; després pel Ricard Balcells, persona que tot i desconèixer el món tan singular del cafè, va donar-li una gran personalitat i finalment per l’Antonio Martinez que hi treballà de valent.

Sense desmerèixera ningú, val a dir que la gran dedicació, el temps de l'esplendor va venir de l'empenta del nostre entranyable .Josep Salvadó “Pep Olla
Sense desmerèixera ningú, val a dir que la gran dedicació, el temps de l’esplendor va venir de l’empenta del nostre entranyable .Josep Salvadó “Pep Olla”.

El vertigen de la vida s’ho emporta tot, una època i una manera de viure que ja no tornaran. No en queda res, Tan sols el record. No puc passar pel seu davant, per aquest carrer de la Font, ara sovint tan solitari, que no em sembli sentir la dringadera deles culleretes remenant el cafè, ni les melodies de l’orquestra Selecta. Ara corren rumors que dintre de poc aquest edifici anirà a terra per fer-hi pisos. De fet a dins la casa està molt deteriorada, quasi bé no s’aguanta res. Pels que hagin vist la pel-licula “Cinema Paradiso”, podran haver comprovat que hi ha moltes coincidències, que semblen la mateixa història, però amb tota sinceritat crec que el local del cinema de la nostra història encara el supera. Son els signes dels temps…

Miquel Serra Sarobé

INFORMATIU D’ALFORJA Nº 19 Any 2005

1 COMMENT

Leave a Reply