Encara en queden uns quants dels que hi vivíem durant els anys quaranta i cinquanta, jo per cert també hi residia en 1 carrer de la Font, en aquella època es deia carrer José Antonio, en referència a José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange Española. Igual que un país, un poble o un carrer és diferent segons l’època que li toca viure, no per això ha deixat d’existir en el meu record i ara recordo un dia d’estiu, anant i avall, com si es tractés d’una artèria important, pel poble d’Alforja aquesta era la principal, encara que fos estreta i apretada per les cases del seu entorn. Aquest carreró que s’allarga per un costat fins a l’església, es caragola per l’altra costat com les corbes dels meandres d’un riu que van al mar, aquí el carrer dóna a la carretera.
Va ser el primer carrer en ser “adoquinat”, ja que era l’arteria principal del poble.
Va ser el primer carrer en ser “adoquinat”, ja que era l’arteria principal del poble: cafeteries, botigues de tota mena, cines, la farmàcia, la consulta del metge i tot el que en aquella època tenia alguna importància, com les barberies, s’ubicaven en aquest carrer. Pel matí fins al migdia ple de dones que feien les seves compres, però abans les que hi vivien ja havien escombrat i regat la seva parcel·la, que comprenia la part de la façana de casa seva. Després de dinar, silenci, trencat només per algun veí que anava al cafè. Al vespre el carrer es tornava a omplir no solsament d’alguna dona que havia descuidat alguna cosa de la compra, sinó també d’homes que anaven a les cafeteries o barberies, els més joves s’agrupaven assentats a la vorera fent tertúlia.
A la nit les llums de les botigues s’apaguen i també les del poble, encara que sembli mentida, només queden les llums dels cafès juntament amb el silenci de la nit… Estem a partir dels anys quaranta fins a finals dels cinquanta, en plena època del racionament o de l’estraperlo, segons com es miri. En el meu record, el meu carrer s’assemblava més a un “zoco” que a qualsevol altra cosa.
Intentaré explicar les botigues i negocis que en aquella època formaven part de la història del carrer d la Font.
Intentaré explicar les botigues i negocis que en aquella època formaven part de la història del carrer d la Font. Si se m’oblida algun portal obert i no el comento demano disculpes abans de començar. Les botigues de comestibles eren: cal Marxanta, cal Blai, la Juanita Lloana, la Virginia, més tard el Jassans i l’Anton “Rave”, per anar a comprar el pa, podíem triar entre cal “Manrró”, cal “Be, l’Hortoneda, o cal Queraltó. Les merceries ni havien força, tal vegada més del conte pel que era el poble: casa Llorach, cal Ramonet i la de la Virias, també teníem una espardenyeria a cal Rosset, els “bricolffis” d’avui dia estaven regentats pel Pere Sarobé i la Maria “Mera”. Teníem barberies a dojo: el Papet Barber, el meu amic Martí, el Joan “Mona” i el Barber Nou. S’ha de tenir en compte que en aquella època no hi havia màquines d’afaitar elèctriques, la majoria dels pagesos acostumaven a anar-hi dues vegades per setmana, inclús alguns barbers feien abonaments pels clients més addictes.
També disposàvem d’un super amb detalls del “Pequerio Siglo”, administrat pel Sr. Llopis “Manu”, la farmàcia del Sr. Bru, Don Paco, el metge. La carnisseria de casa que ja disposava de càmera frigorífica a l’any 1941; la carnisseria Saludes, el taller de reparació de sabates del Juli, la fusteria Franquet, l’estanc i la Bodega del Pepito Lloà. Hi havia el Cine Teatro Nuevo, ningú mai m’ha donat una raó per lo de “Nuevo”, aquest cinema estava administrat pel Sr. Josep Salvadó, ( Pepolla ), aquesta sala d’oci exposava cada diumenge al matí a l’entrada del local uns quadres de les pel·lícules que estenien de projectar per la tarda, anar a primera hora a veure aquests quadres era tot un esdeveniment. A l’estiu i fins a la Festa Major també si feia ball amb l’orquestra local la “Selecta”.
Punt i a part mereix la Sala Parroquial, amb representacions dramàtiques, tràgiques, còmiques i també del gènere musical com zarsueles, on els artistes locals autodidactes demostraven el seu talent artístic. I en ocasions el seu nivell devia ser molt alt ja que havien de treballar per separat homes i dones, aquesta separació estava imposada pel clero d’aquella època, però a poc a poc, en gran part gràcies a la interpretació dels “Pastorets”, per cert la peça que tenia més èxit, aquesta segregació es va anar acabant.
Aquest carrer en la meva juventut era un fòrum més que un vial, estava carregat de treball des de primeres hores del matí.
Amb tota aquesta activitat comercial, no hi podien faltar els bars i cafeteries, com el de l’Anton “Finet”, el bar del Siuret, l’únic que tenia terrassa, el del Sindicat regentat pel Sr.Salvadorla Aguiló “Cotxero”, que ens delectava amb les seves anècdotes viscudes, el bar del Semblai, el vaig veure inaugurar amb una gramola i la cançó “Amapola”, la preferida de la juventut d’aquella època. Però no solsament es compraven productes i s’oferien serveis, els fruits del camp com les avellanes, les comercialitzaven els Srs. Serra, Vilella i Just en aquest carrer i els pagesos que els sobraven patates, fesols o altres queviures podien anar a cal Pere de la Jove o al meu padrí el Pepet Lloà. Aquest carrer en la meva juventut era un forum més que un vial, estava carregat de treball des de primeres hores del matí amb els homes de les diferents fleques fins a mitjanit quant tencaven les tavernes.
Aquest carrer es mereix dedicar-li un breu record de que havia estat, no com ara que la gent s’en va a comprar al CARREFOUR i el carrer de la Font està trist i decadent.
David Bonet
