El catarisme a la serra de Montsant (s.XII-XIV)

El catarisme a la serra de Montsant (s.XII-XIV)

by -
0 602

La colonització de Montsant i l’èxode occità

Durant els primers temps de l’ocupació cristiana del territori de Siurana, a mitjan segle XII, la serra de Montsant va ser un paratge feréstec, deshabitat i cobert de densos boscos. L’orografia, sovint trencada amb esquerpes cingleres i valls pregones, també ajudava a donar un aire de solitud a l’indret, a convertir la regió en un desert», és a dir, en un lloc hàbil per a refugiar-se tots aquells que cercaven el silenci per a la meditació, per a fer realitat el seu ideal de vida transcendent, de servir Déu des del més pur lliurament personal.

Aquest paratge, doncs, es presentava als homes del seu temps com un lloc ideal per a l’eremitisme i on podien comptar, potser, amb l’alicient de ser una terra presa feia poc a l’infidel. Així doncs, hi florí l’eremitisme al llarg de tota la segona meitat del segle XII i obrí pas a l’establiment de les ordes monàstiques, com la cartoixana a Escaladei (1194) o la cistercenca a Santa Maria de Montsant (1210), traslladada després, molt aviat, a Bonrepòs (1215).

ermita-montsant-34x

Al mateix temps que ocupaven el territori els eremites i les ordes monàstiques, també hi havia una certa colonització del país, impulsada des de la Corona. Com que es tractava d’un terreny aspre i difícil on, a més, fins ben entrada la segona meitat del segle XII hi hagué sarraïns, els sobirans s’apressaren a facilitar la vinguda dels colonitzadors cristians mercès a la concessió d’amplis privilegis. Siurana i bona part del seu territori es regiren per l’ús de Lleida, cosa que feia d’aquest indret un lloc &laqno;lliure», posat directament sota l’empara sobirana. En aquells temps, aquesta garantia de &laqno;llibertat» i la presència de múltiples terres per rompre eren un bon esquer per a atraure nova població, que, tot i així, hi va anar molt lentament.

Tot això coincidia en el temps amb un període fortament convulsiu a les terres occitanes, on un conjunt de  comtats, aleshores ben pròspers, eren posats sota l’aguait de les monarquies catalana i francesa. Primerament, el vassallatge al rei català de molts d’aquests indrets va facilitar una certa emigració cap a Catalunya, bàsicament cap a les terres recent ocupades pels cristians i atrets pels avantatges que oferien els privilegis que es concedien en general als nouvinguts. D’aquí que al llarg de la segona meitat del segle XII Catalunya ja registrés un moviment immigratori occità que, després, i a partir del desastre català a Muret -la batalla on perdé la vida el rei Pere I-, es va veure fortament incrementat. Més endavant, i al llarg del segle XIII, hi hagué encara algunes onades migratòries més, sobretot a l’entorn de 1225-1230 i després novament durant el darrer terç d’aquell segle.

bonrepos-07

Tots aquests moviments migratoris, sobretot durant el segle XIII, tenen un rerefons de persecució pretesament religiosa. Des del segle anterior, i dins la dinàmica renovadora que vivia l’occident cristià en aquella època generadora de nous moviments espirituals, havia arrelat al Llenguadoc el moviment heterodox que coneixem com a catarisme. La persecució de l’heretgia, aleshores, va servir d’excusa al rei francès per al control d’aquest país. La persecució i la repressió indiscriminada provocà els moviments migratoris que hem esmentat cap a Catalunya.

Els immigrants -càtars o no- s’establiren al llarg del curs del riu Segre, la regió de Lleida i sobretot a les muntanyes de Siurana – Prades i Montsant-, així com també avançaren amb la conquesta catalana de València i Mallorca, països on també s’establiren.

La zona de Montsant i Prades fou una regió privilegiada com a lloc de recepció d’immigrants per dues raons. Primer, perquè era un territori que depenia directament del sobirà i, segon, perquè era encara molt poc poblat. A més, per als occitans que eren càtars, el lloc presentava l’avantatge de ser un indret relativament aïllat i lluny de les zones més poblades i, per tant, un lloc més adient per a desenvolupar, amb una certa llibertat, les seves creences. Afegim finalment que aquest lloc era una terra de pastures, de trànsit de ramats i, per això, relativament ben comunicat amb Occitània per mitjà de les carrerades.

Els primers moviments heterodoxos i Escaladei

El catarisme sembla que entrà a Catalunya a l’època d’Alfons I, durant la segona meitat del segle XII, mercès a les primeres onades d’immigrants des del Llenguadoc i la Provença, però és molt possible que quan es comencés a fer més palesa la seva presència fos a partir del moment que es predicà una croada contra l’heretgia, sobretot des de 1213, després de la desfeta de Muret, perquè molts occitans devien emigrar, fugint de les hosts de Simó de Montfort.

La presència de l’heretgia aviat va representar un autèntic problema per a l’Església catalana, perquè no sols tenia adeptes entre la població, sinó fins i tot entre els propis membres de l’estament eclesiàstic. D’aquí que a l’entorn de 1215 l’arquebisbe de Tarragona es determinés a combatre-la a tota l’arxidiòcesi, tant entre el poble com entre els clergues, i sembla que de manera molt particular a la zona del Montsant i Muntanyes de Prades.

… calia que sortíssin de la seva clausura i que per un temps abandonessin la solitud i el silenci, i que es dediquessin a predicar contra l’heretgia que avançava per l’arxidiòcesi.

Aleshores, l’arquebisbe va donar una ordre sorprenent als monjos de la cartoixa d’Escaladei: calia que sortíssin de la seva clausura i que per un temps abandonessin la solitud i el silenci, i que es dediquessin a predicar contra l’heretgia que avançava per l’arxidiòcesi. L’ordre és sorprenent en la mesura que la cartoixa és una orde dedicada exclusivament a la vida interior i sense contactes, ni molt menys predicació o ensenyament, externs.

Escaladei

Els monjos d’Escaladei, amb el seu prior Randulf al capdavant, van efectuar la comesa, i cal pensar que on primerament van esmerçar llur esforç fou a l’entorn mateix del monestir. L’actuació cartoixana va ser notable i diu la documentació que treballaren infatigablement per expel.lir l’heretgia. Sembla que de moment arribaren a uns resultats positius innegables, segons reconeixia el mateix arquebisbe el 1220. Però, de fet, era un èxit que si bé en principi devia semblar total, a la pràctica va resultar només aparent. La realitat és que el catarisme es va revifar aviat i que al llarg de tot el segle XIII, i àdhuc el primer quart del segle XIV, va ser present a la nostra zona.

Els llocs on l’heretgia va arrelar, segons senyala Jordi Ventura, i qualifica de cas extraordinari a causa de la densitat dels exemples coneguts, serien les poblacions de Prades, Siurana, l’Arbolí, Cornudella i la muntanya de Gallicant.

Siurana i els occitans. La vila el 1230

En contra d’allò que avui ens pot semblar, en el segle XIII Siurana era una vila densament poblada, o si més no, fa l’efecte de ser així a l’entorn de 1230 -un moment en què la comarca rebia nous immigrants-, ja que hem constatat com entre 1229 i 1237 figuren documentats a la població un total de setanta-un llinatges diferents, el que pressuposa un nombre de veïnatge molt elevat, tenint en compte el lloc i l’època.

Siurana-de-Prades-07

Havia de ser un moment de prosperitat per a la vila, que fins i tot va bastir -o almenys va acabar- el seu temple en aquesta època, sota la direcció, o en tot cas amb el probable l’ajut, de mestres de cases occitans, segons palesen alguns detalls de l’obra, amb analogies respecte el romànic del Llenguadoc.

Evidentment, no hi ha xifres que ho constatin, però es factible pensar que la vila va perdre pes demogràfic al llarg d’aquest mateix segle, ja fos per la difícil situació orogràfica de l’indret, o bé per l’actuació inquisitorial. Sense que se’n pugui fixar el nombre, sembla que a l’entorn de 1280 la parròquia de Siurana només disposaria de la meitat de la feligresia de Prades i encara estava per sota de les d’Ulldemolins i de Cornudella.

El pas de la Inquisició

A l’entorn de 1230 hi hagué un nou augment d’immigrants des de les terres occitanes, entre els quals arribarien més càtars, de manera que encara en el supòsit que l’heretgia hagués estat efectivament erradicada uns anys abans, ara tornaria a prendre una nova empenta. Això justifica les mesures coercitives que hom va aplicar -a nivell general- el 1225, excloent-los de la pau i treva, així com el 1228 i a l’assemblea eclesiàstica de Tarragona de 1234, presidida pel rei i dedicada en bona mesura a combatre l’heretgia; o bé als concilis provincials de 1230, 1239, 1243, fins l’entrada de la Inquisició a Catalunya el 1235. I encara el concili provincial de 1292 dedicava un cànon als heretges, i el 1318 els en dedicava un altre, ara concretament al cas dels beguins.

Pel que fa a la zona del Montsant i les Muntanyes de Prades, es coneixen un seguit de testimoniatges que palesen la presència de l’heretgia en aquesta zona durant tota la segona meitat del segle XIII. Així, el 1258 el rei Jaume I concedia a Jaume Puigverd quatre masos a Sant Marcell (a l’actual terme de Cornudella) confiscats als seus propietaris “a causa de llurs maldats”; el 8 d’abril de 1260, el rei feia remissió a Pere Oliola i els seus de la Molina (a l’actual terme de la Febró) i d’un mas situat al terme d’Arbolí, els quals béns havien estat confiscats per haver caigut en crim d’heretgia.

prades

El 24 d’abril de 1262, el rei donava a Bernat de Costes, notari i escrivà de la Inquisició, totes les propietats que havien estat de Pericó de Botzenig, de Prades. Aquell mateix dia el rei confirmava totes les vendes que havia fet Ramon Andreu, també de Prades, de tots els béns confiscats a causa de l’heretgia a Siurana i les Muntanyes de Prades. I encara el 4 de setembre d’aquest mateix any, el rei concedia les propietats que havien estat de Pere Segarra, d’Arbolí, i de Pere Català, de Cornudella, i dos dies més tard concedia les que havien estat de Bernat Lorda i Joan Segarra, ambdós d’Arbolí. El 1263 va ser condemnat Berenguer Amorós, de Siurana, i també li foren confiscats els béns.

La presència dels càtars a la zona s’allargà encara durant molts anys, malgrat l’acció represiva de la Inquisició. Encara, l’11 de juny de 1299 Ramon Domingo, d’Ulldemolins, era sospitós d’heretgia.

Les predicacions de les ordes religioses

La Inquisició, probablement, no va ser l’única a actuar en aquesta zona, sinó que també ho devien fer les diverses ordes religioses abocades a una labor de predicació. D’això, n’hi ha algunes proves, per bé que indirectes. Sabem, per exemple, que els franciscans hi van deixar una petjada profunda, palesada a Cornudella amb la creació, el 1292, d’una capellania dedicada a sant Francesc, així com pels freqüents llegats piadosos del veïnat al llarg del segle XIV. Els franciscans van actuar també, almenys, a Siurana, on sabem que hi eren, si més no, a les darreries del segle XIII.

Els franciscans, però, no van ser pas els únics religiosos que van predicar a les Muntanyes de Prades. Els testaments d’Ulldemolins i de Cornudella corresponents al segle XIV també delaten el pas dels predicadors de Tarragona i dels carmelites de Valls, que sovint apareixen citats com a predicadors carmelites. Aquestes deixes tan freqüents als carmelites, a més, informen d’unes predicacions molt tardanes, fetes ja ben entrat el segle XIV i en cap cas no abans de 1321.

mas-den-mestre01

Encara a l’entorn de 1320, les comunitats herètiques que vivien a la comarca disposaven, almenys, d’un perfecte, Joan Mauri. Aquestes comunitats vivien, evidentment, a la defensiva, en un medi que els era hostil, i per això calia amagar la seva condició heterodoxa. Amb tot, però, no es tractava de petits grups aïllats entre si, sinó que més aviat sembla que es comunicaven per mitjà dels pastors o bé dels mateixos perfectes. A partir de 1321 sembla que hi hagué una nova onada de predicacions, aquest cop portada a terme pels carmelites de Valls. Probablement fou la definitiva, ja que després d’aquesta data, ara per ara, no coneixem cap més notícia relativa al catarisme. És més, a finals del segle XIV sembla que la darrera predicació, com a molt, ja només era un record.

Ezequiel Gort i Juanpere

Aquest text fou publicat dins la carpeta de fotografies Montsant: l’austeritat solemne.
Agrupació Fotogràfica de Reus. Reus, 1992

Ezequiel Gort
Un dels estudiosos que coneix millor el Reus medieval i que, en la seva extensa obra de recerca, ha tractat també el Priorat. A aquesta activitat intel·lectual, cal afegir 21 anys com a arxiver municipal de Reus.