El buit

El buit

by -
0 2183

Eren les dues segons el mòbil i les dotze del migdia segons el sentit comú (d’un dia de 24 hores la meitat són 12) i així havia sigut tota la vida excepte des d’uns quants anys ençà. Jo era als Fontanals i vaig recordar que era l’hora de mirar cap al cingle i provar de trobar-hi la senyal horaria que a aquesta hora, indicava als pagesos que havien d’anar cap a dinar. Era el que m’havia proposat de fer aquest any en el memorial al Josep Fusté que, com ja en fa 37 ens reuneix al Pla de la Devesa a l’entorn del monòlit que assenyala on el van trobar.

Des dels Fontanals vaig mirar cap al cingle i provar de trobar-hi el senyal horari que a aquesta hora, indicava als pagesos que havien d’anar cap a dinar.

Així ho havien decidit els organitzadors. Tema: El Cingle, i deixant però tota la llibertat quant a si havia de ser en prosa o en vers o si d’arbres, d’herbes, d’animals o de pedres… Algú també va suggerir els senyals d’ombra o de claror que el recorregut del sol dibuixava sobre la rugositat de les parets de pedra i que els pagesos se’n servien per a saber quina hora era.

Parlo d’anys… De quan encara hi havia pagesos i de quan els rellotges eren més aviat per a lluir-los els diumenges i festes. A més, eren cars i al tros s’haurien fet malbé. Després vingueren els japonesos, en baixaren els preus i es popularitzaren i tothom en tenia tres o quatre o quatre o cinc. Vés per on ara també han quedat obsolets al costat dels mòbils i fan nosa per les tauletes de nit o en algun racó d’un calaix junt amb d’altres andròmines.…

Com passa el temps…, a despit dels rellotges parats i com canvia tot i també el cingle. No hi he pogut trobar la taca solejada amb forma de colom que envaïa l’ombra d’una cova i que, precisament tothom coneixia per aquest nom. Després, bastant després, he recordat que l’aiguat del 1994, entre tantes altres desfetes al cingle, també s’havia endut el tros de pedra que produïa aquell efecte òptic. I és que llavors ja tothom portava Sonys, Seykos i Casios al canell i ja no se la mirava ningú la cova… Ningú tampoc va anar a dinar tard per culpa dels aiguats.

Mirava el cingle de sempre però la vista se me n’anava cap al nou single que s’ha creat al racó dels Crosos pel buidat per l’extracció massiva de pòrfirs

Mirava el cingle de sempre, però la vista se me n’anava cap al nou cingle que s’ha creat al racó dels Crosos pel buidat per l’extracció massiva de pòrfirs des de fa uns quants anys. No era pel soroll ni per la pols ja que estava aturada… Eren d’altres els motius que em van fer abaixar la mirada i que, com si restés hipnotitzat, no la podia apartar d’aquell indret. Només podia intentar omplir aquell buit de records.

Feia cinquanta-quatre anys, de ben segur que per aquestes mateixes dates havíem sortit amb el Fusté com a primera excursió de fi de curs de català, els seus alumnes: el Robert, el Victorí, el Salvador “Marxanta” i jo mateix. Havíem passat tot el dia pel cingle i per aquets mateixos plans on ara estem. No em feu dir l’itinerari perquè no us el podria definir. Ens havia fet un petit examen. Havíem dinat i fet la migdiada sobre l’herba -ritual obligat per a ell- i el més important, l’havíem escoltat tot el dia molt i molt atents. Que n’havíem après de coses! No em feu dir què perquè tampoc sabria dir-vos-ho, però si que us diré com: Era com si la naturalesa que ens envoltava parlés. Tot aquell broll de vida que havia ensenyat les generacions i generacions que havien sabut mirar-lo i escoltar-lo parlava per la seva boca.

… un toll d’aigua cristal·lina del barranc del Crosos sota l’ombra tènue d’un gatell i amb la música relaxant del flux d’aigua lliscant per les roques…

Quan fou l’hora de retornar cap a casa baixàrem grau de l’Embut avall i ens aturàrem a berenar vora un toll d’aigua cristal·lina del barranc del Crosos sota l’ombra tènue d’un gatell i amb la música relaxant del flux d’aigua lliscant per les roques… Un lloc paradisíac amb paraules del Miquel a la seva toponímia, perdut qui sap a canvi de què…Jo no.

crossos-05
… un toll d’aigua cristal·lina del barranc del Crosos sota l’ombra tènue d’un gatell

El meu esguard però s’havia quedat fixat en el buit i jo intentava, desesperadament, trobar on, en l’aire d’aquell immens forat, havia de situar el record que se’m presentava diàfan en l’interior del meu cap…amb banda sonora d’aigua lliscant inclosa.

Ara acabaré i callaré però no m’aplaudiu encara que cregueu que m’ho mereixi, ja que potser, amb els ulls tancats i en la quietud d’aquest paratge, jo ho podria reviure i vosaltres imaginar-ho.

També pot ser un moment de silenci a la memòria del Josep Fusté.

Gerard Salvat

38ena trobada a la devesa d’Arbolí en record del Josep Fusté. “Reflexionem sobre el nostre Cingle”
8 de maig del 2016

Gerard Salvat
(Alforja 1944) Ha compaginat el treball a la banca a Reus amb el manteniment i la millora de l’explotació familiar al seu poble. Ha participat activament en quasi tots els vessants de la vida social i política d'Alforja i Reus. És autor de diversos llibres.

NO COMMENTS

Leave a Reply