Aplec de Sardanes d’Alforja

Aplec de Sardanes d’Alforja

by -
0 2149

El tercer diumenge de juliol, ja fa molts anys que hom té una cita obligada a l’ermitatge de Sant Antoni, on a l’ombra de l’obaga es celebra l’Aplec de Sardanes d’Alforja, en aquesta ocasió el 40è. He de fer acte de contrició perquè no sé ballar sardanes, tal vegada perquè sempre he tingut una especial veneració i respecte per una dansa harmoniosa, sotmesa a unes normes estrictes i el meu tarannà natural és més aviat anàrquic. Si alguna vegada m’he decidit a afegir-me a la rotllana m’envaeix la temença de que el tenora o el tible clavin els ulls en el moviment barroer de les meves cames i acabin perdent el compàs.

Tanmateix he de confessar-vos que m’hi trobo molt bé dintre d’aquest ambient, que lluita aferrissadament per tal de mantenir les seves senyals d’identitat. Des de l’entrada a l’Aplec amb tot el ritual de repartiment de cintes amb les quatre barres, paperetes de la rifa, programes i altres. M’agrada llegir el “pòrtic” del programa, una petita peça literària on sovint es barregen sentiments de patriotisme, natura i fidelitat a una tradició, a una música a una dansa ancestral.

sardanes-alforja-002
M’agrada llegir el “pòrtic” del programa, una petita peça literària on sovint es barregen sentiments de patriotisme, natura i fidelitat a una tradició

… he restat ensimismat, seguint l’evolució dels dansaires, bressat pels sons de la cobla, contemplant els rostres trasbalsats d’un sentiment quasi religiós …

En qualsevol indret del recinte, he restat ensimismat, seguint l’evolució dels dansaires, bressat pels sons de la cobla, contemplant els rostres trasbalsats d’un sentiment quasi religiós per no perdre’s el ritme de la dansa amatents als crits de curts!, llargs! dosos! per tal de servar costums que es perden en el remolí del temps.

Sóc un dels socis més antics de l’Entitat Amics de la Sardana del meu lloc de residència que va néixer en aquells anys anomenats de “la transició”. Vivíem aleshores temps d’esperances i d’il·lusions a la sortida del llarg i tenebrós túnel de la dictadura. Tothom tenia ganes de fer coses. L’esmentada Entitat iniciava el camí de recuperar tradicions i remoure els nostres avials més preuats, tasca gens fàcil en una ciutat de fort impacte migratori. Circumstància que s’ha de viure d’aprop per entendre-ho.

A l’aixopluc d’aquesta Entitat, he anat resseguint els aplecs més importants de Catalunya: Banyoles, Olot, Breda, Caldes de Malavella, Artés. Anglés, Besalú, Calella i per descomptat Alforja. Fins i tot hem fet sortides a l’altra banda dels Pirineus per fer acte de presència als Aplecs Internacionals, ho he fet perquè com deia unes ratlles més amunt em trobo molt bé dintre l’eufemísticament anomenat “món sardanista”.

… recordo aquells altres aplecs, la placeta i tot recinte de l’Ermita ple de gom a gom,  matí i tarda …

Amb tota humilitat us demano perdó per aquest llarg preàmbul que, al meu lleial entendre, sospito de tot punt necessari per tal d’evitar susceptibilitats. Davant d’aquest bagatge, no és gens estrany el meu desencís dels darrers anys en veure l’evident decadència dels aplecs, de qualsevol aplec. En les meves cabòries i solituds deambulant pel recinte de l’Ermita, recordo aquells altres aplecs, la placeta de gom a gom, matí i tarda, atapeïda de senyeres voleiant arreu en un sentiment catalanista vessant per tots els porus de la pell. Pels voltants l’omnipresent presència de la parella de la Guàrdia Civil -l’ombra allargassada del poder-, amatents a qualsevol moviment sospitós que volgués escapolir-se a la rígida ortodòxia establerta.

Aquells aplecs de la nostra incipient joventut eren actes reivindicatius de civilitzada i silenciosa protesta per uns drets trepitjats.

En aquesta tarda del tercer diumenge de juliol, lluitant per superar l’angoixa del desencís, per les escletxes de la memòria se’m farà present que tot això ens havia estat pispat per la imposició implacable d’una sinistra dictadura. L’ organització d’un aplec o qualsevol altra manifestació de les nostres tradicions més preuades significava submergir-se en un mar de paperam i burocràcia sovint perquè els permisos no arribessin mai. Tinc la sospita de que aquest “ordeno y mando” ens encoratjava per recuperar allò que els nostres pares ens van ensenyar a estimar gairebé d’amagatotis. Aquells aplecs de la nostra incipient joventut eren actes reivindicatius de civilitzada i silenciosa protesta per uns drets trepitjats.

Recordo amb nitidesa quan a l’anomenat Aplec Pairal de Catalunya, el primer diumenge de juny a Calella hom esperava impacient el moment en que, de sobte, es sentien els crits de “Visca Catalunya! i llibertat!” mentre voleiaven octavetes reivindicatives i pels camins i senderons del Parc Dalmau, sovintejaven les corredisses dels que empaitava la Guàrdia Civil. Quins temps de lluita, de crits i de silencis! Ara aquells aplecs que havien gaudit d’una esplendorosa ufanor, subsisteixen lànguidament.

Tal vegada l’explicació me la donava un bon amic, molt escèptic en aquestes qüestions, mentre voltàvem per la plaça de l’Om a l’Aplec de Manresa, al matí pràcticament solitari : “Desenganyat Gonçal. No t’hi capfiquis. El nostre poble necessita la prohibició, sentir-se oprimit, emmanillat. Llavors reacciona i fa pinya per estirar de la corda fins a alliberar-se”.

L’absència del jovent als aplecs és un fet colpidor. L’entorn mediàtic els empeny per altres camins.

sardanes-alforja-006
“El nostre poble necessita la prohibició, sentir-se oprimit, emmanillat. Llavors reacciona i fa pinya per estirar de la corda fins a alliberar-se”.

L’absència del jovent als aplecs és un fet colpidor, que vinguin alguns avis amb els seus néts no garanteix que aquests prenguin el relleu. S’han trobat un país -diuen-normalitzat. Ells saben que aquestes tradicions existeixen i que no són res més que això: tradicions i història. Ja no cal lluitar per recuperar identitats perdudes. L’entorn mediàtic els empeny per altres camins. No volem dir – ni molt menys- que siguin ni pitjors ni millors que nosaltres. Tan sols quelcom diferents. I si no es produeix el lògic relleu generacional, perilla la continuïtat de tantes coses estimades. De veritat creiem que ja no cal reivindicar res? Que ja ho tenim tot a l’abast…? Quina fragilitat de memòria!

La tarda de l’Aplec s’esvairà dolçament entre las mateixes cares conegudes, amb l’últim so de la tenora perdent-se enyoradís d’altres temps per l’espessor de l’obac.

Gonçal Évole

Nota: L’40è Aplec de Sardanes d’Alforja es celebrarà aquest pròxim diumenge 17 de Juliol  a les 18:30 h a  l’ermita de Sant Antoni. 

Gonçal Évole
Membre fundador de l'Informatiu d'Alforja, una publicació activa durant 25 anys. Manté una intensa activitat comunicativa en diferents mitjans catalans.

NO COMMENTS

Leave a Reply