Antoni Cisteró, escriptor

Antoni Cisteró, escriptor

by -
0 906

La vesprada del dimarts 7  de març de l’any passat es presentava a  la llibreria La Central de Barcelona l’obra  “Fill de la memòria” de la que és autor l’Antoni Cisteró, un barceloní  fa molts anys arrelat Alforja per vincles ferms d’índole sentimental i familiar.  Tant és així que ha esdevingut en un referent, col·laborador incansable de la vida social i cultural que es desenvolupa a la vila.  Per circumstàncies que no vénen al cas, potser per no haver coincidit en les nostres estades al poble, altra volta per recels incomprensibles, hem anat ajornant la trobada, parlar del llibre i d’altres qüestions aprofitant l’avinentesa per establir un coneixement mutu, sens dubte profitós.  Fer  esment de la presència de vent a Alforja, un dia qualsevol, no és cap notícia i, tanmateix la tarda d’aquest últim Dissabte Sant, el serè s’havia  enfurismat amb una feresa salvatge, sense aturador possible i l’udol de la ventada se’ns fa present en moments puntuals de la xerrada.

El personatge

–  Bé Antoni, abans d’endinsar-nos de ple en la conversa voldria comentar-te un fet en el què he pensat sovint. Ras i curt:  tu i jo  som dues persones que ens coneixem més aviat poc, possiblement per una idea  errònia l’un de l’altre i a l’inrevés, amb la contradicció o la convicció  -com millor ho interpretis que, potser, en el nostre si més íntim tenim més coincidències que discrepàncies.

Somriu l’Antoni per interrompre’m…

–  Segur,  jo també  n’estic  convençut…

Gràcies!  Fet aquest aclariment i, per situar-nos, et demanaria que em facis un resum, una sinopsi de la teva personalitat, en definitiva quina ha estat la teva trajectòria vital, on vas néixer,  els teus primers contactes amb Alforja, el teu profund arrelament posterior…

   És una història, si més no, curiosa.  Vaig néixer a Barcelona l’any 1946. Els meus pares treballaven tots dos perquè en aquella època de privacions hi havia “el treballador pobre”, el mateix que passa ara. Tot i treballar els dos, amb prou feines arribàvem a final de mes.  Quan tenia nou  anys, la meva mare em va proposar presentar-me a unes proves, convocades per entrar a l’Escolania de Montserrat.  Vaig superar l’examen i ja  em tens formant part de l’Escolania durant quatre anys, estudiant  amb beca i tenint accés a un sistema educatiu que a Barcelona, comptant amb els ingressos minsos dels meus pares, mai hagués pogut somniar. Perquè  et facis una idea: al Pla de Batxillerat érem tres alumnes i vuit professors.  Però clar,  a mesura que ens anàvem fent grans la veu ja no és infantívola i ho havies de deixar.  Jo vaig aguantar fins als catorze anys en què, per acompliment de la normativa, havies de tocar el dos.

antoni-cistero-montserrat
Jo vaig aguantar d’escolanet fins als catorze anys en què, per acompliment de la normativa, havies de tocar el dos. Amb l’abat Escarré any 1959.

… un dia de  Setmana Santa, amb altres companys ens trobàvem acampats a Montserrat  i ves per on, es dóna la casualitat que a la tenda del costat havien  acampat gent d’Alforja

Passat el temps,  un dia, precisament de Setmana Santa,  amb altres companys ens trobàvem acampats a Montserrat i ves per on, es dóna la casualitat que a la tenda del costat havien acampat gent d’Alforja desplaçats a peu des del poble fins a Montserrat a fi i efecte de fer-li entrega d’una carta d’adhesió a l’abat  Aureli Escarré, quan va fer al diari “Le Mond”  les seves famoses declaracions en contra del règim franquista (publicades el 14-nov-1963). Acostuma a passar i s’esdevingué un corrent d’empatia solidària.  Nosaltres els vam ajudar a muntar la tenda i els d’Alforja ens van convidar a menjar un arròs que havien cuinat.  Com que jo a Montserrat, gràcies als meus anys d’estada, em trobava “como Pedro por su casa” els vaig guiar pels intringulis del monestir fins presentar-los a l’abat Escarré.  Un cop complert el tràmit, va ocórrer el que es fa en aquestes circumstàncies: intercanvi d’adreces, prometences d’un retrobament, la qual cosa no s’acompleix  gairebé mai, tractant-se d’una trobada esporàdica.  En aquest cas va ser tot al contrari.  Temps després em trucava el Robert Sarobé per dir-me que a Alforja feien un aplec de sardanes quelcom diferent, convidant-me a fer acte  de presència.  Ho vaig acceptar i fent  “auto-stop”,  ja que no disposava diners pel tren, aconsegueixo arribar fins a les Borges. Un cop allí, vaig trucar al Robert i em va venir a buscar amb una motocicleta el Marcel “Rumbo” i vaig poder assistir a l’aplec que em va sobtar molt perquè a més  de les peces sardanistes que s’interpretaven,  s’anaven llegint els Drets de l’Home i, al meu subconscient va prendre cos la idea de “caram, aquest poble té alguna cosa que el fa diferent!”.

–  Un aplec molt especial…

–   Sens dubte i més encara per una persona que venia de Barcelona.  Un cop  superada la sorpresa inicial, vaig continuar venint d’una forma esporàdica.  Passat un temps vaig conèixer a la Maria Isabel,  ens vam enamorar, ens vam casar i gairebé  veníem totes les setmanes.  Després els nostres fills també es varen integrar i, fins i tot la meva filla Marcia està casada amb un alforgenc.  Aquesta és una sinopsi molt resumida de la meva trajectòria estrictament personal.

antoni_cistero_01
… vaig poder assistir a l’aplec de sardanes d’Alforja i, al meu subconscient va prendre cos la idea de “caram, aquest poble té alguna cosa que el fa diferent!”.

El professional

–  M’has dit que quan deixes enrere l’etapa d’escolanet de Montserrat, vas emprendre la carrera de químic…

  Jo sóc enginyer químic, llicenciat a l’Institut Químic de Sarrià situat pel damunt del Passeig de la Bonanova a Barcelona.

–    Amb una carrera tècnica  tan definida com expliques la teva vocació  literària, la fiblada d’aquesta  passió…

–     Doncs molt senzill.  Jo a Montserrat amb qui més amistat havia conreat va ser amb el monjo  Maur Maria Boix que, a més de ser secretari de l’Abat Escarré era el nostre professor de literatura i ens va inculcar l’estimació per les lletres. Això no obstant, vaig acabar la carrera de químiques que és el que m’ha permès guanyar-me la vida, però altres inquietuds em van empènyer a estudiar filosofia a la UNED  (Universitat  d’Educació a Distància), senzillament perquè  m’agradava, pel plaer personal, intransferible, d’intentar assimilar els elements absolutament necessaris per entendre el món.

… el meu  càrrec a l’empresa, m’obligava a viatjar molt i un mateix any podia agafar fins a 120 vols i suportar la solitud de l’habitació de l’hotel

La meva  feina de químic i el meu  càrrec a l’empresa, m’obligava a viatjar molt, la qual cosa acaba fent-se  feixuga.  Pensa que, en un mateix any podia agafar fins a 120 vols i suportar la solitud de l’habitació de l’hotel.  Jo que mai he estat home de sortides nocturnes, em passava aquestes hores estudiant i vaig reprendre la meva afició a escriure.

antoni_cistero_03
Pensa que, en un mateix any podia agafar fins a 120 vols i suportar la solitud de l’habitació de l’hotel.

L’escriptor

 –  Cal suposar que comences  a col·laborar en algun mitjà o escrius per a tu mateix, pel plaer d’escriure…

–   Ni molt menys. Això ja em venia de lluny.  T’explico: en els primers anys 70 del segle passat, vaig estar embolicat a l’Assemblea de Catalunya a la taula  dels “no alienats” –mai  he militat  en cap partit-  i també em relacionava amb una entitat coneguda com a “Casal de la Pau” quan varen sorgir  els primers “objectors de consciència”  i allà vaig conèixer al Pepe Beunza,  l’Arcadi Oliveres, l’Àngel Colom i d’altres que freqüentaven el Casal esmentat i feien una revista anomenada “PAX” en la que jo hi col·laborava. Motivat per la meva feina, com t’he dit abans viatjava sovint, en un desplaçament a Itàlia vaig tenir la sort de poder entrevistar al Marco Panella, president del Partit Radical Italià, en aquella època molt trencador i rebel amb la política oficial dominant de la Democràcia Cristiana.  Per raons de feina professional, durant uns anys vaig haver d’abandonar aquesta activitat que m’apassionava.  Però el fibló literari no em donava treva i un dia, sense pensar-ho massa,  vaig fer un llibre de contes que, llegit entre amics i coneguts em van encoratjar a continuar i no deixar-ho.

la Maria Isabel, la meva dona, actuava amb el Grup de Teatre  “Els Passerells” d’Alforja i em va animar a escriure una obra de teatre i vaig obtenir el primer premi en un concurs

Es donava la circumstància que la Maria Isabel, la meva dona, actuava amb el Grup de Teatre “Els Passerells” d’Alforja i em va animar a escriure una obra de teatre que, un cop enllestida decideixo presentar-la en un concurs i vaig obtenir el primer premi (“Peixets de colors” Premi de Teatre La Carrova. Amposta. 1998 ).  Vull suposar que es presentaven pocs autors i d’aquí el resultat.  Amb els calerons que em van correspondre del premi  me’n vaig anar a la Sala Beckett per inscriure’m en uns cursos d’escriptura teatral. Poc després m’empesco una segona obra de teatre que venia a ser un monòleg i la vaig presentar a un concurs a Mataró, obtenint també el primer premi (“Feu-me lloc” Premi de Teatre Theatron. Mataró. 2001 ). Allò em va empènyer a escriure una tercera, presentada en un altre concurs resultant també guanyador.  Dues d’aquestes obres he tingut la satisfacció de que s’hagin representat, una pels “Passerells” al teatre Bartrina de Reus i l’altra aquí a Alforja i també a Roses, interpretada per un grup amateur de Blanes.  L’obra-monòleg, va fer una lectura dramatitzada a l’Ateneu la meva filla Marcia.

Anys després, posava fil a l’agulla a una primera novel·la titulada Sabàtic  (Ed. Cossetània. 2006) que vaig  presentar a un concurs a Eivissa i va quedar finalista. Passat un temps escrivia una segona novel·la i, finalment, una tercera. Un aclariment: jo tota la meva tasca literària l’havia escrit en català però aquesta tercera ho vaig fer en castellà influenciat per la meva admiració per l’escriptor Max Aub, en la que explicava les vicissituds del rodatge d’una pel·lícula durant la Guerra Civil, realitzada per André  Malraux i a mi que sempre he tingut una devoció especial per la cultura francesa i el seu col·laborador més directe i guionista era Max Aub, vaig voler que ells mateixos fossin personatges de la novel·la. Aleshores traduir la riquesa del llenguatge original, “els dobles sentits”, el joc de paraules que feia Max Aub, no em veia en cor, entenia que no tenia recorregut i em vaig decidir a escriure-la en castellà, sota el títol: “Campo de esperanza” (Ed. Mediterrània. 2008).

Ves per on, un dia em truquen de la Universitat de Barcelona dient-me que han acordat concedir-me el premi “Film Història”.  La novel·la ja estava publicada i no l’havia presentat en cap certamen, però dedueixo que alguns membres del jurat l’havien llegit i van decidir atorgar-li el premi.  Sense cap mena de dubte, aquest comunicat va tenir conseqüències positives i afalagadores perquè aquesta novel·la m’ha permès fer presentacions ja fos de l’obra  “Campo de esperanza” com de la pel·lícula de Malraux “Espoir, sierra de Teruel”,   xerrades sobre  André Malraux arreu. “L’Institut Francés”  els conec gairebé tots, els ubicats a València, a Madrid, Barcelona no cal dir-ho, Florència,  l’Institut  Cervantes de París, jornades culturals a Cotlliure,  Castelló, Salamanca,  Lleida i altres que seria prolix  anomenar.

Llavors, capficat en aquestes històries de la Guerra Civil i de l’exili vaig escriure una altra obra. S’havia despertat en el meu subconscient, no sabria explicar-ho, com un compromís d’escriure sobre  aquest tema  en català i, sobretot, de l’exili dramàtic fugint d’una dictadura sense un bri de pietat.

“Fill de la memòria”

–  Hem arribat Toni allà on jo pretenia iniciar la conversa, motiu principal d’aquesta trobadaAbans però,  hauràs entès que volia saber d’aquesta trajectòria vital que endevinava molt interessant i assimilar la teva obsessió pel tema de la Guerra Civil i pel damunt de tot d’aquella fugida, d’aquell exili dramàtic, inhumà que van haver de patir centenars de milers de persones que havien lluitat per una llibertat utòpica.

  Més que obsessió jo diria… com t’ho explicaria… Si vols escriure ficció, reflectint de passada l’època en què es desenvolupa l’acció, convindrem que aquests temps de grans crisis són ideals per explicar-ho, perquè surt el millor i el pitjor de cada persona. En les èpoques “d’anar fent” pot sorgir l’individu que sigui un desarrelat total o a l’inrevés, un que sigui aparentment un gran home i que només és dependent d’una botiga –dit amb tots els respectes.  En canvi, quan es veuen davant del fet dramàtic de sobreviure perquè, en el fons, la guerra és una lluita per preservar la pròpia vida i, aleshores, floreixen les grans heroïcitats i les mesquineses més aberrants.

–   De tota aquesta trajectòria teva d’investigació, del que va ser aquella època fosca i difícil, Fill de la memòria” representa un principi o un final?

–   Jo diria que “final” per  descomptat que no. “Principi”  tampoc. Em passa que ara estic capficat de ple en presentar l’obra allà on m’ho sol·liciten i a més surt de la impremta la versió francesa el que representa que hauré d’anar a diversos llocs de França,  Montanbau,  Tolouse, Perpinyà i el 9 de juny està previst presentar-la  a París. Entendràs que estic  immers amb tot aquest tràfec i sóc incapaç ni puc dedicar-hi temps a imaginar una altra ficció.

antoni_cistero_
“Fill de la memòria”, Antoni Cisteró

–   Fem una breu sinopsi del desenvolupament de “Fill de la  memòria”. En primer lloc he copsat que per la narració utilitzes un sistema que a mi, com a lector m’apassiona i que en “l’argot” literari s’anomena  “flashback”  que consisteix a alterar la seqüència  cronològica dels fets que es narren i, de sobte, traslladar-los a un passat ombrívol on han succeït esdeveniments  anteriors a l’acció del present objecte principal de la narració. Tu situes la història en un individu adoptat pels Bertran una família burgesa barcelonina que li ha donat tot el que és en la vida i una posició  acomodada en la que mai li mancarà res. Però ell, que és conscient d’aquesta adopció prefereix ignorar-la i, fins aleshores no s’ha preocupat de qui podrien ser els  seus pares biològics.  Des d’un principi ja fas servir el “flashback”  en el que barreges present i passat en presentar-se al despatx  d’aquest Bertran un personatge estrafolari que li parla d’un homenatge que volen retre  a Miralta (poble de l’Alt Penedès imaginari)  a un individu que durant la guerra civil va salvar de les flames la imatge  venerada  de la Mare de Déu de la Mel i, misteriosament  li insinua que ell hi té alguna cosa a veure.

En els pobles petits tothom sap del peu que es calça… els ambients són absolutament diferents dels de les grans ciutats

–   El fet de situar aquesta acció en un ambient rural com Miralta i que gravita sobre tota la història no és casual.  Pensa que en els pobles de la ruralia, els ambients són absolutament diferents dels de les grans ciutats. En els pobles petits, on tothom sap del peu que es calça, la influència del capellà, el metge, el farmacèutic, el botiguer acomodat a qui, més o menys li deu favors tothom, però sobretot el que jo he pretès és posar en relleu el paper de la memòria a través d’aquests personatges. La memòria ens fa ser com som.  El fet de saber on són les pedres, tenim cura de no ensopegar i, evitar l’ensopegada, vol dir mirar a una banda o l’altra.

–  Però en aquesta ficció inicial de l’individu estrafolari que coneix part de la història real del protagonista principal és un bon inici, ja que desperta vagament les inquietuds del personatge i l’atenció interessada del lector que sent el neguit de continuar llegint a mesura que el “bonvivant” del Bertran, es va conscienciant del que hi ha al darrere de tot plegat, que ell ignora i que, fins llavors li havia importat poc, per no dir gens. En aquest viatge al present i al passat, ens trobem amb uns personatges claus. Jaume Olivé, de renom “Raspall”  que és el pare biològic del protagonista i el  “Xiprer” tots dos amics d’infantesa i adolescència, herois i salvadors autèntics de la venerada imatge de la Mare de Déu, un traïdor covard que s’amaga i s’atribueix tots els mèrits i els dos capellans, d’una banda el rector mossèn Eulogi, un autèntic  malparit i el vicari mossèn Salvador un pobre diable amic dels desarrelats… deixem-ho aquí per no descobrir la tramoia.  Aquesta història  dedueixo que és totalment inventada on podem trobar elements en què es barregen ficció i fets reals que tu has investigat voltant per aquests pobles…

–  No t’ho perdis! Tres anys d’investigació i de confeccionar fitxes de personatges. Els protagonistes són de ficció però jo he recorregut tots els escenaris on es desenvolupa l’acció.

Fem un salt en la conversa, ja que no és qüestió de desvelar els secrets continguts a “Fill de la memòria”. Deixem-ho al judici del possible lector però, comprovant la teva disposició a parlar de la “història – ficció”  o de la  “ficció – història” del llibre, voldria comentar-te un parell de fets que m’han cridat l’atenció i provocat dubtes crec que raonables. Al llarg de la història ensopeguem amb un personatge secundari que esdevé absolutament clau, el del vicari mossèn Salvador a qui tothom al poble de Miralta dona per mort i fan culpable a la dona que, precisament, li ha donat protecció incloent-hi favors carnals. Ell fuig del lloc dels fets, coneix fidelment tot al que ha succeït  però calla i arrossega la resta de la seva vida un remordiment colpidor, insuportable.

–  El personatge és pura ficció, però també si barreja la història real quan ell va a Barcelona i és testimoni de les llistes de morts i desapareguts que es pengen al Bisbat i assisteix als afusellats al Camp de la Bota, com també són reals les cites del diari  “L’Independant” el més prestigiós de la Catalunya Nord, quan fa referència  aquell desgavell d’horrors. Són còpies textuals del que publicava el diari.

–   També situes a mossèn Salvador en l’últim revolt de la seva vida, fet un enganyifa humana al monestir de Sant Miquel de Cuixà on ja només vol ser el més humil escombriaire, vençut pels remordiments. Has visitat el monestir?

–   Jo Sant Miquel de Cuixà ho conec bé però aquest personatge ha passat per altres abadies que també existeixen fins que troba el seu últim refugi en aquest monestir del Canigó i l’abat  a qui confessa el seu secret més íntim potser no és tan irreal…

–   Un dels capítols del llibre, que crec haver llegit un parell o tres de vegades per l’anècdota que representa  i perquè ho he viscut molt proper és el de “La Creu” quan el burgès Bertran –pare adoptiu- s’entesta en que li concedeixin la Creu de Sant Jordi i remou totes les seves influències per aconseguir-ho.  Voldria remarcar-ho perquè vaig conèixer un personatge molt influent a la vida cultural de Cornellà i que, val a dir-ho, la mereixia amb tots els honors, però ja en els inicis de la seva senectut inexorable anava pidolant per les entitats signatures perquè li atorguessin.

… tenir una  lleugera idea de l’odissea  i heroïcitat d’aquells homes desfets, amb l’amargor de la derrota, el calçat  destrossat i coberts amb parracs miserables, tots ells assenyalats per l’impacte  de la memòria…  vindria  a ser el missatge de la novel·la

–   Pensa que la Creu de Sant Jordi ja li donen fins i tot als quincallaires dels Encants, amb tots els respectes. Una prova fefaent -si la memòria no em falla- la tenim en la concessió de la Creu al José Manuel Lara de l’editorial Planeta.  S’ha desprestigiat molt i per això se’m va ocórrer incloure l’anècdota a la novel·la.

–   Has recorregut a peu els llogarrets  i petits pobles pirinencs, escenaris inhòspits on es desenvolupa la trama de “Fill de la memòria”…?   Mentet, Montferrer, Serrallonga, Montlluís, Vernet, Ceret,  Argelers, Montalban, on reposen les restes de tants herois anònims d’aquella dissortada diàspora…?

–   Ho he fet pels dos costats.  El que mai no he fet de banda a banda.  Vaig anar fins a Mentet caminant més d’una hora en direcció a la collada però les cames ja no donaven per més i vaig girar cua en direcció  a Setcases i Vallter.  Els paisatges  són impressionants, feréstecs. Imaginem-los coberts de neu amb els camins i senderons desapareguts per tenir una  lleugera idea de l’odissea i heroïcitat d’aquells homes desfets, amb l’amargor de la derrota, el calçat  destrossat i coberts amb parracs miserables, tots ells assenyalats per l’impacte de la memòria que els ha marcat la vida. Aquest, almenys com a autor així  ho voldria creure, vindria a ser el missatge de la novel·la.

 

antoni_cistero_05
La memòria ens fa ser com som. El fet de saber on són les pedres, tenim cura de no ensopegar i, evitar l’ensopegada…

Quan baixem de l’endreçat estudi de l’Antoni Cisteró, per tota la casa s’ha escampat una oloreta agradosa de pastís i xocolata acabats de sortir del forn. La Maria Isabel es troba enfeinada en la preparació tradicional de les mones de Pasqua que l’endemà diumenge vindran a buscar els nets i fillols.  Hem convingut amb l’Antoni que ha estat una vetllada, sense cap  mena de dubte, enriquidora.

En sortir comprovo –i pateixo- que al Pont de Ca la Balsella la ventada ha guanyat embranzida i, difícilment puc mantenir la verticalitat. Després de la conversa se m’antulla que, fins i tot la força del vent no ha estat suficient per esborrar les empremtes i ferides d’una història de la qual tinc dubtes seriosos que hem estat capaços de tancar-la definitivament i que convindria no oblidar per no condemnar-nos a repetir-la.

Gonçal Évole    

Gonçal Évole
Membre fundador de l'Informatiu d'Alforja, una publicació activa durant 25 anys. Manté una intensa activitat comunicativa en diferents mitjans catalans.