2014 ANY JOAN VINYOLI

2014 ANY JOAN VINYOLI

by -
0 4046

El passat 28 de desembre de 2014 va tenir lloc al Teatret de l’Ateneu Josep Taverna l’acte d’homenatge a Joan Vinyoli, en el centenari del seu naixement. Un grup de rapsodes van recitar poemes de Vinyoli, acompanyats per un text de Diana Salvadó i sota la direcció de Quim Balcells. Els rapsodes van ser Júlia Balcels, Quim Balcells, Xesca Abelló, Marc Barceló, Irene Grau, Isaac Llort, Josep Miquel Àvila, Andreu Ferrer, Isabel Saludes, Vicenç Ferrer i Sara Gené.

Els poemes es van llegir ordenats cronològicament seguint un text que intercala dues veus, la del narrador que va explicant els principals moments de la biografia personal i literària de Joan Vinyoli, i la veu del mateix poeta Vinyoli, que explica en primera persona la seva experiència poètica i els pilars, les columnes que sostenen la seva creativitat literària.

L’Ateneu Cultural Josep Taverna i els Passerells tenen per costum col·laborar cada any en la preparació i realització d’un acte d’homenatge a alguna figura poètica rellevant aquell any. Durant la Setmana Cultural, o en el moment en què és possible preparar-ho, s’acostuma a fer un acte amb lectures poètiques en reconeixement d’algun escriptor o escriptora del qual se celebri alguna efemèride durant l’any.

 

Vinyoli-al-Turó-del-Vent-davant-del-castell-de-Farners-Joan-Guitart

Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Joan Vinyoli, 1956

Diu el NARRADOR

Joan Vinyoli i Pladevall va néixer, va viure i va morir a Barcelona. Va treballar durant tota la seva vida, des dels 16 anys fins a la jubilació, a la mateixa empresa, l’editorial Labor. Es va dedicar, en cos i ànima, al conreu de la poesia, de manera autodidacta i exigent, sense simplificacions ni simplicitats i sobre una important base de treball lingüístic i literari, constant i tenaç. Vinyoli concep la poesia a la manera del seu gran mestre Carles Riba, com una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre el món i com una forma de realització espiritual. A més de Riba, Vinyoli trià, com a mestre i acompanyant, el poeta alemany Rilke. També molts altres.

 

NO LA CANÇÓ PERFECTA                       (Les hores retrobades)

No la cançó perfecta sinó el crit

que invoca Déu és necessari,

car no com l’àguila en té prou

el nostre cor amb moure bé les ales.

Amb ulls encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l’aire

que bat als ulls, penetri fins al cor.

 

EL CALLAT                                                             (El callat)

M’endinso pel teu àmbit, primavera

del càntic, una veu entre les veus

ofertes al Callat, que per les coses

m’envia el seu alè. Quina avinguda

secreta tot de sobte m’ha portat

a delitós paratge? Selva muda,

com els infants camino, lliure, lliure,

sentint la quasi veu que del Callat

arriba a mi, bevent el seu somriure.

 

Diu VINYOLI

“De Rilke vaig aprendre una manera de fer el poema i la noció que la poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiència. A través de Carles Riba es realitza la meva inserció en la tradició poètica catalana i l’apropiació de l’instrument de la nostra llengua. Vaig aprendre, també d’ell, els clàssics grecs, fins on jo podia, i el genial Hölderlin i la poesia pura francesa (Mallarmé i Valéry). Maragall m’anostrà Goethe i Novalis. Shakespeare ho és tot per a mi. D’Éliot aprenc la poesia col·loquial. D’Ausiàs March i els grans del nostre segle d’or aprenc el peculiar i extraordinari lirisme. Estic en deute amb molts altres.”

 

GALL                                                       (El callat)

Gall que cimeges en la torre més alta,

heus-me ací en la partió de la nit i l’aurora.

En la nit del temps crida sempre el teu cant.

 

Temps difunt, temps difunt, et veig

com un riu allargant-se en la fosca.

De la terra sóc hoste inexpert,

sempre en exili, dintre meu,

mirant les aigües entre murs

de la ciutat abandonada.

 

Gall que cimeges en la nit,

gall salvatge endinsat

en la boscúria espessa –qui no es mou

de la ribera trista, contemplant

el pas feixuc de l’aigua morta,

mai no et veurà ni sentirà el teu crit.

 

Però el bon caçador que es lleva

a l’hora greu entre la nit i l’alba,

sent la crida del bosc,

ple de secretes aigües vives,

i pren el camí que duu

cap a la veu intacta.

Penell tocat per l’aurora,

al cim de tot de la flama,

pausadament gira el gall.

 

LA PEDRA SOLITÀRIA                                            (Realitats)

Trapezis del matí: cordes fulgents,

anelles invisibles. Respirava

la llum, filtrant-se per clivelles

de finestró. M’he despertat, em gronxo,

caic daltabaix del cec abisme groc.

 

Eixides: amagatalls de paraules

entre fullatges habitats pel cant

de l’ocell blau, remorejar de fonts

entre falgueres, safareigs blavosos

d’estiu, la tarda reflectint-s’hi, graves

de clar jardí, per on ressonen passos

d’infant.

Realitat és ara

i això:

m’he aturat caient

de paraula en paraula,

com per grades de sol,

avall, al fons del cec abisme groc,

on lluu cremant la pedra solitària.

 

Diu el NARRADOR

Vinyoli concebia la pràctica poètica com una aventura transcendental i com una forma de realització espiritual plena, i és a aquesta empresa que es va lliurar sense reserves i amb tot el rigor de què era capaç, com si la jugada fos sempre, en paraules de Riba “a tot o res”. El mateix Salvador Espriu, company de generació i amic de Vinyoli havia remarcat que “no hi ha hagut ningú, entre nosaltres, que s’hagi pres més seriosament –gosaria dir: amb una més patètica abnegació- aquest estrany mester de fer versos que, o no és res (i gairebé sempre, per a fortuna per al qui segrega el producte i per a la seva circumstància, no és res) o és una de les més arriscades aventures en què pot endinsar-se l’esperit de l’home, un esforç d’aquells que es paguen amb la pròpia vida.”

 

A LES TRES COPES DIC AIXÒ                                 (Realitats)

Els nens que juguen i la gent

del bar em són amics. Passa una dona

de pressa amb el seu fill, entra un home blau fosc

amb clar designi: jugarem a cartes

o al dòmino. Som tres.

He decidit escriure

poesies concretes. Envelleixo, calen

realitats, no fum.

I tanmateix, un fum

ara m’entela, s’interposa, fluix,

entre la Cosa i jo, que totes les arestes

afina: ja el món quasi no fa mal.

 

A les tres copes dic això: refia’t,

la barca de sant Pere, baixo

cansadament per les aigües

de l’altre temps. M’arriben als genolls.

 

L’ACTE DARRER                      (Realitats)

Le dernier acte est sanglant, quelque belle que soit la comédie en tout le reste. On jette enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour jamais. PASCAL

 

Quan de vegades entro,

a poc a poc, a la petita casa

de mi mateix,

amb pas humit, a fil de matinada,

deixant a fora els arbres expectants,

un tremolor d’herba tocada

per l’esbatec del primer vent del dia,

vagits de llum,

 

m’adono prou

de quin desordre hi ha, quina remor,

quin moviment d’entrades i sortides

inútils, que el celler està buit

-car hom beu molt-, de restes de vianda

ja freda als plats –car hom menja a deshora,

de pressa i malament-,

que el vell fogó vessa de cendres

anteriors de focs que s’extingiren

fa molt de temps, però que no permeten

al nou cremar bé.

 

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,

penso que és hora, tal vegada,

de canviar els costums i que he d’emprendre

reformes radicals.

No sé quines, però,

car les parets estan molt primparades,

el sostre foradat, i les esquerdes

són tantes que el difícil és de veure

què falla més.

 

No em val llavors de dir-me, recordant

glòries antigues, fetes

d’amor, les flors en un jardí, recapte

de vida i mort ensems,

que jo sóc flama

d’un ardor que no cessa,

que en mi reneix Orfeu i que he dreçat

l’arbre del cant fins a l’orella casta

d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,

com diré mai el teu encís?;

 

car temo, quan estic

així de sol i fred i desganat,

que per molt que em proclami

del costat de la vida,

quan sobre el mar llisca la barca

dominical i cau verticalment,

ferint-me, el llamp d’Apol·lo,

i una calitja d’or tremola

davant els ulls,

que en ser que em trobi dins el llit

de les darreres núpcies,

m’espantaré del fred que ha d’arribar-me

quan les cuixes de gel em tocaran,

i que em faré enrere de tot,

covardament, com l’atrapat

en una gran mentida,

i que tot jo tremolaré

i no sabré cap on girar-me

ni què invocar.

No crec en els beuratges

ni tampoc en els altres

consols.

Altra vegada sóc

al lloc mateix on sempre arribo

quan baixo lentament al soterrani

de la petita casa

de mi mateix.

 

Diu el NARRADOR

El seu pare, metge internista, va morir quan Vinyoli tenia quatre anys. Va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars però també per la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, paisatge sovint evocat en la seva poesia. Als
8 anys, Vinyoli comença en règim de “classes de favor” la seva formació bàsica al Colegio del Sagrado Corazón (Jesuïtes de Casp) i després passa al Colegio de la Inmaculada (Rosselló cantonada Balmes) que és on es feien els estudis de Comerç. Va acabar els estudis de Comerç parlant i escrivint bé el francès i amb una iniciació bàsica a l’anglès i a l’alemany.

A partir de 1924 (Vinyoli tenia 10 anys), la família passa els estius a Santa Coloma de Farners, en un pis cedit per la família Fornés. El doctor Fornés, metge oculista i company d’estudis del pare de Vinyoli, serà qui introduirà el poeta a treballar a l’editorial Labor, quan tenia 16 anys.

 

SUNT LACRIMAE RERUM        (Tot és ara i res)

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,

encomana un cremat, beurem a poc a poc

a l’hora que la mar s’agrisa.

Ploren les coses, plora el temps,

plora la vida no viscuda,

plora també la vida que hem viscut.

Sunt lacrimae rerum.

 

Ai, aquest “ai” és un bressol

de moltes hores en què sempre anàvem

pel vell sorral i vèiem l’ampla mar

guspirejant parlant-nos en metàfores.

La dolencia de amor que no se cura

sino con la presencia y la figura.

 

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca

i corre a amagar-se en qualsevol forat.

Però quan em recordo dels amics que han mort

irremissiblement, els insubstituïbles,

em torno un gira-sol que puja d’un femer

i fa com un que parla amb entelada veu,

en una càlida tarda d’estiu,

davant el somriure dels morts que se li fan propers.

Ara tot d’una la tenora

ressona a Pals i contemplem les illes

i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:

Davant aquestes coses cal plorar.

Passa la tarda sobre els camps d’arròs

de l’Empordà xops d’aigua.

 

És tard, és hora de tornar a Begur

en l’autocar que ens deixarà a la plaça.

Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses

ben amanides amb llimona i pebre.

Cau la nit, la nit fantasmagòrica

del rei Begur que senyoreja el castell,

la nit dels fars i de les barques a l’encesa,

del cel altíssim estelat.

Tot giravolta com en un parc d’atraccions,

però tu i jo vivim al botó de la roda,

on és imperceptible el moviment.

 

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians

i les orenetes que xisclen, llançades.

Que l’estiu matusser no faci gaire mal.

Ajudem-nos els uns als altres

amb paciència, bon vi, moderació,

per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,

els fruiters regalimen goma.

 

Diu VINYOLI

“En aquests estius a Santa Coloma de Farners, que sé quantes vegades han sortit en la meva poesia, vaig descobrir el món i els seus matisos.”

ALGÚ QUE VE DE LLUNY                        (Tot és ara i res)

We are such stuff

As dreams are made on, and our little life

Is rounded with a sleep.

The Tempest. Acte IV, escena I.

 

Aquí, ara, només arriba algú

que ve de lluny, cansat,

bevent passat, inútilment volent

trobar sentit al que mai no en té,

llevat de, per exemple, les mogudes

fulles dels arbres:

El ventalle de cedros aire daba.

 

Li varen ensenyar què són records

o de mirar el capvespre tot girant el cap,

com un que diu adéu.

I va conèixer Rilke,

i Riba li va dir que s’estimés

 

aquell que l’ajudés a fer-se gran.

I Hölderlin tancat en una torre

li va parlar de l’Ungebundene.

De Li Tai-po sabia

que dictava els seus versos, embriac,

i que es llançà de nit al mar.

per agafar la lluna. De dictar ja en sé.

 

Però de lluna no n’hi ha, ni primavera, ni tardor,

ni llunys, ni props.

Qui no comprenc, però que no em menysté,

sempre em fa companyia.

Dóna’m les herbes d’embogir. Beu te.

Prepara un bebistrajo.

No crec en mi però no em deixis.

Und wenn mein Kuss nicht Süsser ist,

dann trink du Malvasier.

 

Caldrà que un dia anem a Sitges

i prop les barques, ajaguts, veurem l’església blanca;

no tot és mort. Fes-me el favor de creure,

no pas en mi, de creure

que les coses per mi són per ser dites,

que jo encara m’assajo

de dir-les amb paraules difícils de trobar,

que quan les trobo ja no hi ha les coses

i em quedo sol.

Flebes, el mariner, va córrer moltes mars;

guanyà, perdé, sofrí la mort per aigua.

Llegim-nos l’un a l’altre La Tempesta:

sabrem alguna cosa

de la vida, del somni i de la mort.

 

Diu VINYOLI

“Vaig descobrir Rilke per atzar, al caure a les meves mans un fragment d’Els Quaderns de Malte publicat a la revista D’Ací i d’Allà el 1932: “Els versos no són, com la gent és pensa, sentiments (se’n tenen prou, de jove), són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s’ha d’haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí. Cal tenir records de moltes nits d’amor, cap igual que una altra, records de crits de dones a punt de parir i records de dones tendres, blanques, adormides, dones que han parit i comencen a tancar-se. Però també cal haver fet companyia als moribunds i haver estat assegut al costat dels morts en la cambra amb la finestra oberta i els sorolls com martellades. I tampoc no n’hi ha prou que es tinguin records. S’ha de ser capaç d’oblidar-los, quan n’hi ha massa, i s’ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. Perquè els records de debò no són aquestes coses. Només quan esdevenen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records, i en brolli la primera paraula d’un vers.”

 

 

TOT ÉS ARA I RES                           (Tot és ara i res)

El que jo sóc és un concupiscent,

però no perdo, mal que ho sembli,

del tot la mesura:

els crepitars d’agost

vora la mar, la llum meridiana,

les pluges de setembre, els coures octubrers,

les gleves roges dessagnant-se com entranyes,

els arbres esteranyinats on les aranyes guaiten

l’insecte amb ulls vermells fins que l’atrapen i el devoren,

les barques negres fent crec-crec amb pes de neu als hiverns,

m’estrenyen fort, em fan caure, contemplativament. És un dir…

 

Pregunto si no és

un gran consol dir la paraula “pluges”

i fer que plogui tot un llarg

matí d’abril

on a recer d’una ala

de plom prenyada de tempesta

puja en espiral el cant d’un rossinyol

afemellat, des del fullam espès

que esquinça i omple de memòries

els racons emborlats de dàlies.

Quin jardí?

Quina era sola? Quins pallers? Quin rec?

L’arbre ja sec s’embeu d’aquestes aigües

filtrades dels orígens,

el fullatge

caduc revé ple de molts ulls d’abril

i la verdor puja compacta

de l’ancestral subsòl de pedra tosca.

Crits

que jo m’invento, que ningú no sent; els morts

flueixen hiperbòlics.

Tot és ara i res.

 

Diu VINYOLI

“Vaig descobrir Rilke per atzar, al caure a les meves mans un fragment d’Els Quaderns de Malte publicat a la revista D’Ací i d’Allà el 1932: “Els versos no són, com la gent és pensa, sentiments (se’n tenen prou, de jove), són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s’ha d’haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí. Cal tenir records de moltes nits d’amor, cap igual que una altra, records de crits de dones a punt de parir i records de dones tendres, blanques, adormides, dones que han parit i comencen a tancar-se. Però també cal haver fet companyia als moribunds i haver estat assegut al costat dels morts en la cambra amb la finestra oberta i els sorolls com martellades. I tampoc no n’hi ha prou que es tinguin records. S’ha de ser capaç d’oblidar-los, quan n’hi ha massa, i s’ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. Perquè els records de debò no són aquestes coses. Només quan esdevenen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records, i en brolli la primera paraula d’un vers.”

 

 

TOT ÉS ARA I RES                           (Tot és ara i res)

El que jo sóc és un concupiscent,

però no perdo, mal que ho sembli,

del tot la mesura:

els crepitars d’agost

vora la mar, la llum meridiana,

les pluges de setembre, els coures octubrers,

les gleves roges dessagnant-se com entranyes,

els arbres esteranyinats on les aranyes guaiten

l’insecte amb ulls vermells fins que l’atrapen i el devoren,

les barques negres fent crec-crec amb pes de neu als hiverns,

m’estrenyen fort, em fan caure, contemplativament. És un dir…

 

Pregunto si no és

un gran consol dir la paraula “pluges”

i fer que plogui tot un llarg

matí d’abril

on a recer d’una ala

de plom prenyada de tempesta

puja en espiral el cant d’un rossinyol

afemellat, des del fullam espès

que esquinça i omple de memòries

els racons emborlats de dàlies.

Quin jardí?

Quina era sola? Quins pallers? Quin rec?

L’arbre ja sec s’embeu d’aquestes aigües

filtrades dels orígens,

el fullatge

caduc revé ple de molts ulls d’abril

i la verdor puja compacta

de l’ancestral subsòl de pedra tosca.

Crits

que jo m’invento, que ningú no sent; els morts

flueixen hiperbòlics.

Tot és ara i res.

 

Diu VINYOLI

“Crec que en aquest moment primer, en el qual es comença la creació poètica, la influència més important és un record, la vida onírica o simplement paraules que no saps per què et surten en un moment donat, a vegades un sol mot. No és gaire estrany el que he dit de l’origen oníric, perquè una part considerable de la meva obra té aquest origen. Hi ha molts poemes que són transformacions, molt elaborades, de somnis. D’altres vegades, aquest neguit comença per una paraula, per un vers. Això és el germen. Després hi ha escriptura automàtica, fins que es veu per quin camí va el poema. I és com un procés on es poden barrejar i assimilar tot de circumstàncies externes, passades o presents”.

 

EL GUANY                                 (Vent d’aram)

Mai no et rendeixis.

Gira’t del costat

on abans veies el penell

que et feia creure en l’últim crit

del gall dels boscos.

Entra

mar negre endins i baixa al fons.

 

Quan pugis, coraller, i t’hagis tret

el feixuc escafandre,

t’hauràs guanyat una mar llisa

i el vol del gavià.

 

 

 

APLEC                                             (Vent d’aram)

He vist anar i he vist tornar, de lluny,

aplecs de gent –estendards i cridòria-

pels flancs de la muntanya.

Berenaven, bevien, ballaven excitats.

Més tard els homes han cobert les noies

esbojarrades, d’anques d’euga,

mentres el cel es feia roig.

 

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre

la closca del cervell, no miris

rajoles amb ocells ni vidres decorats,

no masteguis el pa de la paraula.

Uneix-te a tots. Inventa’t l’alegria.

 

 

SORDEJO                                 (Vent d’aram)

Sordejo, però

no cridis. Parla baix.

“If music be the food of Love,

play on”. No tornaré. No tornis.

I must do something of my poverty.

 

Diu el NARRADOR

L’any 1963 publica Realitats, que clou una primera etapa en la producció literària de Vinyoli. Comença, en aquest moment vital, un període de crisi personal i de silenci poètic, que s’allargarà fins al 1972, quan publica Tot és ara i res. Té problemes a l’editorial on treballa (se sent poc valorat i de fet és relegat en el càrrec) i té problemes encara més greus a causa de la seva addicció a la beguda.

La segona etapa, que va aproximadament de 1970 fins a la seva mort el 1984, és de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques) i també del públic lector. Amb Vent d’aram s’inicia el darrer tombant de la poesia de Vinyoli, molt intens i productiu, malgrat els greus problemes de salut. Els llibres publicats en aquests anys giren al voltant dels temes de l’amor, la mort i la poesia, els grans temes, les grans preocupacions de sempre.

 

PERFECTAMENT RECORDO                        (Vent d’aram)

Perfectament recordo que venies

pel carrer de la mar, amb foc als ulls,

quan em veieres en el fosc on t’esperava.

Sense dir res vàrem anar a un carrer

del vell raval, terrós i pedregós i rost,

i, allà, contra la tàpia d’un hort ens abraçàrem

sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;

i quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls

vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,

i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim

uns altres, ja per sempre units.

 

EL BANY                                 (El griu)

A l’aigua ens abracem: té el pubis

escarolat, la gropa sumptuosa,

que en jo tocar-la es fa més plena encara.

M’hi encavalco.

Fuig.

Entrecuixem. L’agafo

pels flancs, amb besos l’asfixio.

Fuig

un altre cop, però ja llangorosa,

flonja i ardent.

Així que surt del bany,

regalimosa, les agulles d’aigua

que li queden pel cos evaporant-se

són crits d’amor.

Aleshores parlem

amb ajut de metàfores. Com dir si no

l’excés d’aire calent que abrusa el pit,

el segament de cames i genolls,

el cor que se’m desboca quan la miro

dreta o jaient.

T’adoro

fins l’esquelet.

 

DIMONI                                                (El griu)

Que després de tants anys

de beure l’aiguardent

reservat als feliços,

ebri de set, tentinejant,

ulls clucs veient figures nades

de celestes vapors,

ara em vegi tot d’una condemnat

a una mixtura tèrbola i espessa!

 

El déu que va tenir-nos

com dues copes a les mans

i ens va mesclar, bevent-nos

del tot fins a l’empòsit,

de manera que fóssim

gorja avall seva un indivís corrent,

és un desvergonyit; s’amaga

rient-se de la vida i es complau

morbosament en el fracàs.

 

 

Diu VINYOLI

“Quan vaig començar a ser poeta? El dia que vaig escriure un sol vers, en anglès, que deia ”I must do something of my poverty”: He de fer alguna cosa de la meva indigència. Una vegada més he intentat el cant i m’ha semblat com si algun moment hagués retrobat la melodia que brolla en l’abundància del cor i que alleugereix la meva indigència. No dic que ho aconsegueixi però qui sap si alguna vegada, un moment entre mil, aquesta paraula que neix de l’abundància del cor i no d’una recerca avara, irromp en els meus versos. És aleshores que el poema agafa una rara llum, quan la paraula és plena de sentit i revela.”

 

CERCLES                                                 (Cercles)

Un altre cop vols agitar les aigües

del llac.

Està bé, però pensa

que no serveix de res tirar una sola pedra,

que has d’estar aquí des de la matinada

fins a la posta, des que neix la nit

fins al llevant

-tindràs la companyia

de les estrelles, podràs veure l’ocellassa

de la nit negra covant l’ou de la llum

del dia nou -,

assajant sempre cercles,

per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla

– i mai potser no n’estaràs segur –

que has assolit el cercle convincent.

 

 

MOT RERE MOT                                 (A hores petites)

Quan feia, ric d’infància, a clar de nit,

mentre la gent dormia ja, el pessebre,

amb palpadores mans de cec, absort,

posava tous de molsa humida als junts

dels suros nets i veia clar paisatge.

 

Ara que intento, vell i pobre, fer,

desconhortat, nit closa ja, el poema,

bròfec, nuós, amb mans tremolejants,

poso llacunes de silenci trist,

mot rere mot, i miro la tenebra.

 

FEINA DE VELL                                  (A hores petites)

En fer-se fosc, foraviler, passejo,

cercant allò que mai no trobaré.

Travo paraules amb dolor i records

de goigs viscuts. Famèlics gats acuden

a devorar-me. Somnis, heu fugit.

Palpo la roca i l’arbre i m’hi recolzo.

És hora ja de tornar a casa. Vell,

duc a la mà la pedra del poema.

 

Diu el NARRADOR

L’obra poètica de Joan Vinyoli, influïda inicialment per les lectures de Carles Riba i R.M.Rilke, és constituïda per més de 500 poemes distribuïts en 17 llibres. Posteriorment també es va veure influenciat per les lectures de Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare. La seva veu assoleix una primera culminació amb El Callat (1956), un dels poemaris més profunds i rics en sentits de la poesia catalana de la postguerra. Després, amb el llibre Realitats (1963), fa una deliberada aproximació al realisme històric, corrent imperant a l’època. Però el seu realisme existencialista és molt personal i no encaixa en el gust de la crítica del moment. Tanmateix, era l’inici de la modulació d’una veu pròpia que es manifesta de forma impetuosa a partir de l’any 1970 amb la publicació de Tot és ara i res.

La seva poesia, de to indagatori, es converteix en la crònica lírica d’una personalitat vitalista i anhelant i sedueix els lectors per la seva extraordinària capacitat comunicativa i la seva autenticitat. L’efervescència creativa de Vinyoli culmina en els darrers poemaris, en els quals es renova constantment dins d’una unitat orgànica. El seu darrer llibre, Passeig d’aniversari (1984) és una meditació lírica marcada pel pressentiment de la mort.

 

DOMINI MÀGIC                                 (Domini màgic)

Despunten crits de fulles en els arbres,

esquinça un vol de grius el capaltard

i la muntanya, amb blau recolliment

crepuscular, porta a la falda humil

un davantal de blats encara tendres.

 

M’allunyo dels embruixos del ponent,

esvento les recances i les cendres

i de l’antiga troca tallo el fil.

Pasturen per la nit roques i cabres,

el riu encès es precipita al mar,

l’espai vermell s’omple de llamps com sabres;

domini màgic, regne sublunar.

 

 

PASSEIG D’ANIVERSARI

(3 DE JULIOL DE 1983)                                 (Domini màgic)

Encara hi ha vials per passejar,

però la mort n’ocupa tots els bancs.

Riuen i juguen a saltar i parar

nens atordits al caire dels barrancs.

 

He fet l’intent d’estar-me dret al pont

que els barracots separa dels jardins.

Ja del delit de fer de tastavins

sols queda el pler de l’aigua d’una font.

 

Ara camino pel vell casc urbà

mentre viatgen cap als seus destins

els vells amics, les dones i els bocins

del que era jo, de noi, perdut a l’alzinar.

 

 

Ateneu Cultural Josep Taverna, Desembre 2014

Altres Autors
Gairebé qualsevol persona pot publicar gairebé qualsevol contingut en la nostra revista si, tracta un tema d’interès per a Alforja i zones limítrofes. Alforja Stark no és responsable de les opinions recollides en els continguts ni expressades pels respectius autors o participants d’aquest lloc web.

NO COMMENTS

Leave a Reply