Localitzat a Alforja un possible santuari rupestre on es feien sacrificis

Localitzat a Alforja un possible santuari rupestre on es feien sacrificis

by -
0 2905

Per l’Hilari Aragonès pagès i reconegut naturalista del nostre poble, allò sempre havia estat un molí des que ho va trobar fa ja bastants anys en una de les seves habituals excursions. Un molí dins d’una bauma situada en l’arenisca vermella del cingle. Però al veure-ho els meus dubtes foren immediats.

Fins ara es pensava que es tractava d’un morter (o cup) per a triturar o polvoritzar alguna matèria dura

L’objecte en qüestió al que l’Hilari denominava “el molí” (actualment no l’anomena així) és un recipient o cassoleta de 30 cm de diàmetre per 40 de profunditat excavat en un bloc petri de considerables dimensions. En un dels laterals hi ha un orifici d’on surt una canal també esculpida en la roca per abocar a exterior. És comprensible pensar a primera vista que es tracta d’una eina per premsar, triturar, picar, mesclar o polvoritzar alguna matèria dura (fruits) mitjançant una espècie de piló o massa. Però la presència en un lloc de difícil accés d’una eina d’aquesta índole fa pensar que el seu ús va més enllà de simples labors quotidianes.

Els lagares, lagaretes, piletes o cassoletes rupestres (excavats en la roca) són comuns en tota la nostra geografia, la seva cronologia és molt amplia i les possibilitats d’establir una datació correcta són escasses. A més a més del seu ús com a eina de treball se li atribueixen altres usos: marcadors territorials, representacions astrals, calendaris i per descomptat algun tipus d’altar o santuari rupestre on si portaven a terme rituals propiciatoris. Per les dificultats que presenta per interpretar els seus possibles usos, tot el relacionat amb aquest tipus de monument, al que també es coneix com a penya o pedres sagrades, segueix sent un misteri.

santuario-rupestre-iberico-02
En un dels laterals hi ha un orifici d’on surt una canal també esculpida a la roca per l’abocament exterior.

Els indicis de que aquest objecte no fos únicament una eina de treball es feien evidents. La bauma dins la que es troba per la seva localització (des d’on es té una magnífica vista de tota la vall) és el lloc ideal per a un recinte cerimonial. Però sens dubte el que reafirmà aquesta possibilitat va ser la troballa en aquesta ocasió de tres creus que la pols i temps havien ocultat lleugerament i de les quals fins al moment, pel que sabíem, ningú en tenia constància.

Trobarem tres creus cristianes de les quals fins al moment, pel que sabíem, ningú en tenia constància

Lo que a primera vista (per l’Hilari) semblava un arquer va resultar, finalment, un element molt diferent. Després de netejar-lo una mica era evident estàvem davant la presència d’una creu, una creu cristiana de braços trapezoïdals, molt eixamplats cap als extrems, una representació pròpia de l’època visigoda. Després descobrirem la segona i finalment una tercera, orientades gairebé coincidint amb tres punts cardinals. La presència de les tres creus tan sols pot significar la purificació del lloc com recurs per la imposició de la nova fe i per consegüent la certesa de que els qui ho van fer coneixien que la bauma era utilitzada com a recinte màgic-religiós o santuari rupestre per cultes ancestrals.

santuario-rupestre-iberico-03
Vam descobrir tres creus orientades gairebé coincidint amb tres punts cardinals

Molts d’aquests cultes es dugueren a terme en coves santuaris (santuari rupestre) o abrics rocosos amb característiques comunes: “es troben situats en llocs de difícil accés, comúnament sobre barrancs”, la qual cosa es compleix en el nostre cas. I “constitueixen a més a més fites referencials en el paisatge, apreciant-se des de la distància, i propers a rutes de comunicació”. Com succeeix amb tota la paret del Cingle Roig d’Alforja i Arbolí l’orientació de l’ abric rocós és molt favorable per a l’observació de la sortida del sol (orto) en tots dos solsticis d’estiu i d’hivern, dies en els que tenien lloc les principals celebracions en l’antiguitat.

El fet que el nostre santuari es trobi en una bauma de considerables dimensions (i no a l’aire lliure) incrementa el seu caràcter sagrat. Les coves pels nostres avantpassats eren llocs místics als quals no tots podien accedir i a les que segons quina cultura s’atribuïa un altre significat. Matriu femenina on s’origina la vida, connexió entre el món dels vius i l’inframón, foscor i llum mort i resurrecció, etc. Pels nostres avantpassats entrar a una cova era entrar al ventre de la Mare Terra, d’on prové la vida i al qual estàvem destinats a tornar definitivament al morir, per després renéixer. La nostra per la seva grandària: 25 m d’ample per 5 m de profunditat, pot donar cabuda a un bon nombre de persones.

Hi ha un gran bloc de pedra que podria ser la superfície on col·locaven l’animal per ser sacrificat

Al costat del recipient excavat en la roca i a una altura superior, hi ha un gran bloc de pedra que podria ser la superfície on col·locaven l’animal per ser sacrificat fins i tot va poder haver estat emprada per a l’examen de les vísceres. L’esmentada taula posseeix un solc on col·locar el cap de l’animal de manera que en caure, la seva sang ho fa dins de la cassoleta, i d’aquí a través de la canal a un altre recipient col·locat a nivell del terra, formant entre tots un complex sistema d’abocament.

“Recullen l’hemorràgia en una crátera (sphageïos) i atenuen el gemec de la víctima amb el cant de les flautes” Deia Estrabon. La crátera (o la pátera) i la flauta van arribar a ser a Ibèria símbols del ritu sacrifici, ritu que culminava menjant la carn de la víctima. Més enllà del que ens explicaren alguns cronistes de l’època romana poc se sap en l’actualitat de la religió dels ibers. Com a molt el nom d’algunes deïtats, entre les quals destaca una denominada com la Gran Deessa Mare vinculada als cicles naturals, a la fertilitat i a les collites.

Es creu que aquesta gran deessa mare ha estat sent venerada des del neolític adoptant diferents denominacions fins a integrar-se al panteó greco-romà. Una idea que parteix de la consideració de que les primeres societats humanes havien estat dominades per les dones (matriarcals).  Cibeles (Anatòlia), Gea (Grècia), Tanit (Cartago) o l’Astarté fenícia són alguns dels noms amb els que se la reconeix.  Segons fonts romanes a aquesta última en els seus ritus es realitzaven sacrificis de nens encara que segons les mateixes fonts, els ibers (a diferència dels celtes) només sacrificaven animals.

La presència de restes de ceràmica és una altra evidència important

En la nostra exploració superficial trobem fragments metàl·lics del que sembla haver estat una recipient, a més a més de diversos fragments de ceràmica decorats amb cordons digitats. La presència de restes de ceràmica fragmentada és una altra evidència important, generalment relacionada amb atuells que contenien ofrenes, portaven aliments o eren utilitzats per libacions, les quals es trencaven una vegada finalitzada la cerimònia o ritual.

Els fragments trobats són fets a mà (sense la utilització d’un torn alfarer) aquest tipus de ceràmica va ser comunament usada des del neolític (5000-3000 aC.) fins la edat de bronze (3000-1000 aC.) en les quals ja perviuen creences tel·lúriques, (associades a la naturalesa). També la trobem present en les comunitats ibers fins al segle III-II aC. (ibèric antic – ibèric ple) moments en que es generalitza l’ús del torn alfarer. Recordem que tota aquesta zona, segons l’arqueòleg Miquel S. Jassans, va ser l’assentament de grups humans com mínim des de fa 2500 anys passant pels períodes ibèrics fins a la colonització romana.

La col·locació de creus “en nom de déu” en llocs en els quals s’havien dut a terme rituals, tenien la  finalitat de purificar el lloc.

santuario-rupestre-iberico-01
Una creu cristiana de braços trapezoïdals, molt eixamplats cap als extrems pròpia de l’època visigoda.

Aquest tipus de manifestacions màgic-religioses (ibèriques o preibèriques)  com les dutes a terme en el nostre santuari rupestre van caure en una progressiva desaparició amb l’assimilació de nous cultes romans. Però per descomptat va ser l’arribada del cristianisme i de l’església catòlica qui els hi va fer la creu (valgui la redundància). La col·locació de creus (o altres Signes de cristianització) “en nom de déu” en llocs en els quals s’havien dut a terme rituals precristians, es feia amb la finalitat de purificar el lloc i d’imposar el monoteisme cristià, per part d’una església que ja estava ben establerta en época visigoda (segle V) i que considerava les pràctiques adivinatories i l’astrologia com un perill per l’estat.

Rogelio Portal

Rogelio Portal
Llicenciat en Disseny Gràfic en 1996 en l'Institut Superior de Disseny de l'Havana (ISDI). Desenvolupa la seva labor per a multitud de clients, tant en l'àmbit de la fotografia com en el del disseny a través del seu estudi Assumptes de Disseny. Des del 2006 viu a Alforja.

NO COMMENTS

Leave a Reply