Salvador Besora Aguiló. L’últim hereu d’una nissaga de cafeters

Salvador Besora Aguiló. L’últim hereu d’una nissaga de cafeters

by -
0 2426

El Salvador Besora Aguiló, l’últim hereu d’una nissaga de cafeters que ha deixat la seva empremta en el nostre poble, ja no hi és al darrere del taulell del bar que va muntar fa vint-i-cinc anys en el local a tocar a la botiga “El Rebost” regentada per la Rosa Domènech, la seva esposa, en els baixos de la casa situada a la dreta de la carretera en direcció al Coll d’Alforja, tot just on arrenca el camí vell de l’Aleixar. El Salvador ha considerat que ja li ha arribat l’edat de jubilar-se, amb l’afegit de que les cames no li permeten tantes hores a peu dret.

El Salvador ha considerat que ja li ha arribat l’edat de jubilar-se.

Fa pocs anys va emprendre una reforma parcial del vell casalot i en l’espai superior de la façana va posar un relleu que sobresurt del pla que forma el fons, amb el dibuix d’un cotxe de línia, com si fos el segell heràldic, en homenatge al fundador de la nissaga el seu avi Salvador Aguiló que s’havia dedicat al transport i que el poble amb la seva pedra filosofal mai explicada, havia batejat amb el renom de “lo cotxero” molt abans d’haver-se fet càrrec del cafè del Sindicat l’emblemàtic i enyorat punt de trobada del carrer de La Font.

pepolla-alforja-7
“el Sindicat”

– Jo vaig néixer l’any 1950 en el mateix edifici del Sindicat que acollia les dependències del cafè i la meva infantesa en les estones d’esbarjo, va transcórrer al voltant de les taules de marbre, el fum de les cigarretes i la flaire inconfusible que emanava de la vella cafetera. Tot aquell entorn em va permetre de conèixer a molta gent que avui ja no estan entre nosaltres, però ens han deixat el seu record.

– Te’n recordes de la distribució del local…?

– Em ve a la memòria de que el cafè estava situat en el segon pis de l’edifici conegut com “el Sindicat” i la meva família compartia veïnat amb el Cine-Teatre Nou, el forn de pa i l’habitatge de Cal Queraltó. S’accedia per un portal enorme i enfront hi estava situada la nevera on es despatxaven els gelats…

– Salvador, t’oblides d’una cosa important…

– M’oblido de què…

– Del futbolí…!, situat tot just a l’entrada a mà esquerra.

– Teniu raó. El futbolí i, tocant a la primera balconada, teníem la nevera esmentada. En un angle, a mà dreta, la cuina al fons i al davant el taulell des d’on es dominava d’un cop d’ull tot el saló. Fregant el taulell hi trobaves una de les grans taules rodones de marbre blanc al voltant de la qual si asseien els més assidus concurrents al cafè. Després un seguit de taules rectangulars amb el peu de ferro forjat i el sobre de marbre on es jugava la partida de “manilla”, “remigio” “botifarra”, “barlotada”, “set i mig”, “garrafina”, “dòmino”, “el dinou”, “xamelo”… Tot això sense deixar a banda el dret a la tertúlia, la confidència, la cridòria… Al fons del cafè, la taula de billar, joc que en aquells temps hi havia força afecció.

… es jugava la partida de “manilla”, “remigio” “botifarra”, “barlotada”, “set i mig”, “garrafina”, “dòmino”, “el dinou”, “xamelo”… Tot això sense deixar a banda el dret a la tertúlia, la confidència, la cridòria…

Recordo que el joc del “burro” el varen portar els minaires que van arribar al poble en aquella època dels anys cinquanta. Jo era un infant però m’adonava de que els minaires bevien molt. Els agradava més prendre el “xato” de vi, – un got petit-, que qualsevol altra beguda. El sentit del negoci del meu avi el va alertar d’aquest costum i va reprendre el conreu d’una vinya situada on avui se celebren les festes de la urbanització Portugal, un tros conegut com la “vinya del Cotxero” on hi havia plantats a la vora de 2000 ceps i que després de la verema deixàvem el most en repòs en unes bótes grans i aquest és el vi que servíem.

– El renom de “Cotxero” de que li venia al teu avi…

– El meu avi va heretar del meu besavi el negoci del transport que, inicialment, es tractava de cotxes de ca- valls que després aniria progressant a vehicles de motor. Us estic parlant d’abans de la guerra i principis dels anys quaranta. Segons m’havia explicat l’avi, es feien viatges d’anada i tornada a Reus. Aquí en aquest casalot, on ara tinc el bar i la botiga, es feia el primer canvi de cavalls que continuaven fins a la Venta del Pubill, en que s’esdevenia el segon relleu de cavalls i continuava fins al final del trajecte a Poboleda. Abans de la guerra, aquest edifici era com una mena d’hostal on se servien menjars. D’aquesta circumstància tam- bé era conegut com “l’hostal”.

Cal-Cotxero-Alforja-03
Aquí en aquest casalot, on ara tinc el bar i la botiga, es feia el primer canvi de cavalls que continuaven fins a la Venta del Pubill.

En els anys quaranta del segle passat, al meu avi li varen oferir regentar el cafè del Sindicat. A ell sempre li havia agradat l’ambient del cafè i ho va acceptar. En el negoci hi va implicar a tota la família: l’àvia Dolors, la meva mare, l’oncle Jaume i els dies assenyalats com dissabtes i diumenges, el meu pare que feia de pastisser al forn de Ca l’Hortoneda i quan jo em vaig fer més gran, també ajudava. Havíem arribat a ser sis persones i algun cambrer que havíem de llogar per festes majors i altres esdeveniments.

Abans el costum era sortir ben sopats i anar a Cal Cotxero, prendre un cafetó i fer petar la xerrada per escampar la solitud de tantes hores al tros.

– Penseu de que aleshores, la visita al cafè, s’esdevenia en tot un ritual. Ara la gent es queda a casa davant del televisor. Abans el costum era sortir ben sopats i anar a Cal Cotxero, prendre un cafetó i fer petar la xerrada per escampar la solitud de tantes hores al tros. Es jugava la partida del que fos i es parlava a tort i a dret de qualsevol tafaneria que havia començat a córrer pel poble. Hi havia dies dedicats a temes concrets. Recordo també quan es presentaven al meu avi personatges de la faràndula més ínfima, fracassats de mil escenaris, rodamons d’aquell país de misèries amagades, oferint-se a l’avi Salvador per actuar en un escenari improvisat en el saló del cafè. Sovint es tractava de matrimonis –o aparellats, vés a saber- on ell tocava l’acordió, la trompeta o un vell saxo i ella cantava horrorosament, cançons de l’època o cuplets picardiosos ensenyant un bocí de cuixa. Altres vegades es presentaven mags que actuaven vestits amb un “smoking” desgastat, una capa revellida i barret de copa al que se li endevinava la brutícia acumulada i, amb l’ajut de la vareta màgica, feia aparèixer i desaparèixer els objectes més insospitats, fins i tot conills i coloms. Pel que m’havia explicat el meu avi, arribaven a una entesa d’un tant de les consumicions de la nit i els “artistes” se les enginyaven per organitzar alguna rifa per tal de recaptar alguns durets de més.

Cal-Cotxero-Alforja-06
La meva dona a la cuina i jo al servei de la clientela.

– Quina definició ens faries de la personalitat del teu avi… – Jo el recordo com un home amb la seva gorra de visera inconfusible, anant amunt i avall, calmosament, escodrinyant les taules, amatent a qualsevol incidència. De caràcter més aviat eixut, feia els serveis imprescindibles, pels altres ja tenia a l’oncle Jaume i al meu pare. Sempre a punt per asseure’s a qualsevol taula a la que hi mancava algú per completar la partida. A més li agradaven molt les estones de joc i tertúlia.

– Tenim entès que el teu avi va ser el primer d’instal·lar una televisió al poble…

– Renoi…!, teniu una bona memòria. Crec que va ser a l’any seixanta –jo tenia 10 anys-, en què en el fons del cafè es va col·locar l’aparell i voldria recordar que es va inaugurar amb la transmissió d’un partit Barça – Madrid, amb el local ple de gom a gom. Aquelles primeres televisions transmetien una imatge borrosa, de ratlles continuades i que es tallaven constantment i recordo al meu pare enfilat dalt de la teulada orientant l’antena en una direcció o una altra… i a baix la gent cridant: “Ara, ara es veu millor!” Tota una odissea. Després la gent omplia el cafè per veure al Franz Johann, amb el seu espectacle de “Amigos del lunes”. Amb el pas del temps arribarien els programes de “Reina por un dia” i els festivals de “La canción del Mediterráneo”. Ningú sospitava que aquell aparell, avançat el temps, significaria el llanguiment de la vida dels cafès, de les tertúlies, del punt de trobada social. Ja res va ser igual.

Ningú sospitava que aquell aparell, significaria el llanguiment de la vida dels cafès, de les tertúlies, i del punt de trobada social

L’avi es va fer gran i el va substituir el meu pare que va aguantar el negoci fins a la mort de la meva mare l’any 1974 en que el bar es va traspassar a la família Balcells i aquests després d’uns anys a l’Antonio Martínez (Niño) que va ser l’últim propietari del cafè del “Sindicat”. El cinema Teatre Nou també havia tancat portes i l’edifici emblemàtic va quedar embolcallat en el silenci guardant en el seu si, una part important de la memòria del nostre poble.

– Fins aquí hem volgut recordar la història de l’avi Cotxero i del seu cafè. Parlem ara de tu, l’últim hereu de la nissaga

– Doncs bé. Jo, al morir la meva mare tenia vint-i-cinc- anys i vaig decidir anar a treballar a la Casa Muller de Tarragona, exportadors i distribuïdors de vins. M’havia d’espavilar per guanyar-me la vida i baixava i pujava cada dia. Amb els Muller vaig treballar deu anys, fins que jo que havia complert els 35 i m’havia casat amb la Rosa, junts vàrem decidir obrir una botiga als baixos de l’antic hostal, una cruïlla de camins estratègica que coincidia amb la perspectiva del creixement sostingut de les urbanitzacions de Portugal i Barqueres.

Cal-Cotxero-Alforja-02
La col·laboració de la Rosa en aquest aspecte va ser del tot imprescindible.

En els seus inicis veníem pa que ens portaven dels forns de Cal Queraltó i de l’Anton Llopis i fèiem pollastres a l’ast els caps de setmana i quatre cosetes més, que a poc a poc vàrem ampliar. Al cap de 3 o 4 anys d’obrir la botiga –us parlo de l’any 1985 – se’ns va ocórrer la idea que podríem ampliar el negoci en un local desocupat al costat de la botiga i muntar un bar aprofitant la meva experiència. Però com ho faríem…? Vaig entendre que els temps havien canviat i que ja no era possible de tornar a revifar el “cafè tradicional”.

… els diumenges al migdia estava tot reservat, però després de tants anys decidí que era el moment de plegar

Llavors estava molt de moda el que s’anomenava “snack bar”: un taulell llarg, amb els seus corresponents tamborets, quatre taules… Per resumir-ho: no m’ho vaig pensar dues vegades. Pel poble seria una novetat i per a mi crec que va ser tot un encert. De bon principi ja preparàvem plats combinats per dinar amb un preu prou ajustat i raonable. La meva dona a la cuina i jo al servei de la clientela. A més el bar estava comunicat amb la botiga i si es donava el cas de necessitar alguna cosa, ho agafaves. La col·laboració de la Rosa en aquest aspecte va ser de tot punt imprescindible. Fins i tot durant tres o quatre anys fèiem sopars als caps de setmana i per encàrrec. Arribarem a tenir uns clients molt fidels, els diumenges al migdia estava tot reservat, però després de tants anys decidí que era el moment de plegar i arrendar el local.

Cal-Cotxero-Alforja-01
… actualment passo moltes estones ajudant en el què es pot a la Rosa.

(Encara que el Salvador no vol dir-ho, el seu caràcter afable ha ajudat molt també a tenir èxit en totes les seves empreses. Aixà també ho podem comprovar a la botiga on actualment passa moltes estones ajudant en el que pot a la Rosa. Vénen persones d’altres pobles i fins i tot de Reus a comprar amb tota naturalitat). 

– Bé Salvador, ara ja has decidit plegar, no sents el formigueig de l’enyor…?

– Penseu que són vint-i-cinc anys al darrere del taulell, sense comptar els de la meva primera joventut. Estic convençut de que ja ha arribat l’hora d’un descans, de gaudir dels meus fills i d’altres petites coses de les que fins ara, per raons de la meva feina havia estat privat.

Cal-Cotxero-Alforja-00
… estaré per aquí a prop a la botiga, serà qüestió d’adaptar-se a un temps nou.

– Des de la teva experiència que li aconsellaries a la persona que li donarà continuïtat al negoci…

– Aquest és un ofici on la discreció és la primera norma fonamental. Aquí se senten moltes coses i et fan confidències, sovint molt particulars. La meva experiència m’ha aconsellat sempre allò tan rebregat de “veure, sentir i…callar”.

– No trobaràs a faltar l’haver de llevar-te a trenc d’alba, aixecar la porta amb la primera batallada de les vuit, les xerrades, la cridòria, els comentaris…

– Suposo que sí. Però estaré per aquí a prop a la botiga. Serà qüestió d’adaptar-se a un temps nou. Més o menys com vosaltres…

Nosaltres pensem que amb el Salvador se’n va definitivament un temps, una forma de viure, una nissaga de cafeters que, com ja hem escrit abans, ha deixat empremtes en la petita història quotidiana del nostre poble.

Antoni Pujals i Gonçal Évole

NO COMMENTS

Leave a Reply