Mossèn Joan Àguila: Set anys després.

Mossèn Joan Àguila: Set anys després.

by -
0 1069

A principis d’estiu de 2010 l’Arquebisbat de Tarragona va prendre la decisió de la renovació de nou rector de Riudecols, les Borges, Arbolí i Alforja en substitució de mossèn Evarist Gómez, nomenat rector de Vimbodí, per Mossèn Joan Àguila Xavero a qui “L’INFORMATIU” va fer una entrevista de benvinguda. Set anys després l’Arquebisbat ha decidit nomenar-lo rector de l’església de Sant Joan de Valls on havia estat vicari. En el seu comiat hem cregut oportú rescatar aquella primera conversa per entendre la que el mateix autor ha mantingut amb ell en els dies previs a l’adéu, set anys després de la seva arribada. El seu record romandrà sempre en la comunitat cristiana del nostre poble.

Benvingut, mossèn Joan!

És una tarda de dissabte del juliol passat. Mossèn Joan acaba d’arribar de la Febró on ha celebrat la missa a petició de mossèn Evarist que tenia el compromís d’un bateig a la parròquia d’Alforja. Havíem quedat per telèfon d’una primera trobada i tenim al davant a un capellà molt jove. Li donem la benvinguda més cordial al nostre poble.

mossen-joan-aguila-_006
“Arribo amb un full en blanc entre els dits que vull anar omplint amb vosaltres…”

– En primer lloc mossèn, voldríem que ens facis una síntesi de la teva biografia personal i professional…

– Em dic Joan Àguila i Xavero, tinc 34 anys i sóc nascut a Falset. Amb 19 anys, vaig entrar al Seminari Major per cursar Teologia i em vaig ordenar sacerdot amb 25 anys el 4 de novembre del 2001. Acabat d’ordenar em varen destinar com a Vicari a la parròquia de Sant Joan de Valls. Allà vaig gestionar, juntament amb mossèn Josep Bofarull, 3 parròquies: la de Sant Joan, la de Sant Antoni i la de la Verge del Carme. A finals del 2007, la seva Eminència l’Arquebisbe de Tarragona em va demanar d’anar a estudiar a Roma per ampliar la meva formació. A mi m’ha agradat sempre la temàtica del jovent i la catequesi d’infants i els hi faltava algú que volgués especialitzar-se amb aquest camp. L’Arquebisbe m’ho va proposar i vaig acceptar-ho de bon grat. Des del 2007 al 2010 he estat a Roma estudiant. Ara fa poc que he tornat i, de moment, estic a Falset fins que es produeixi el canvi de rectors i, al setembre, ja em faré càrrec de les parròquies d’aquí al Baix Camp.

– Viuràs a Les Borges, al pis que actualment ocupa mossèn Evarist…

– De bon principi aquesta era la idea. El que passa és que amb el temps ho hauré de valorar i decidir com ho fem. Ara per ara, no conec el territori. Ell vivia a les Borges i des d’allà governava les quatre parròquies assignades. Jo el que vull és estar a prop de la gent, conèixer al veïnat i tenir una relació propera i cordial amb tothom.

mossen-joan-aguila-_002
“… Jo el que vull és estar a prop de la gent, conèixer al veïnat i tenir una relació propera i cordial amb tothom.”

– T’ha fet algun comentari mossèn Evarist de que els dos pobles principals que gestionaràs, Les Borges i Alforja tenen una idiosincràsia molt diferent l’un de l’altre, malgrat la seva proximitat…?

– Mossèn Evarist m’ha explicat que són pobles molt diferents. Que Les Borges és una comunitat més tradicional, d’una religiositat més popular. En canvi Alforja té un altre perfil de poble i també de parròquia. Sou gent amb un esperit més crític amb els que hi pot haver més diàleg i treball d’equip. Per això tinc moltes ganes de mantenir contactes amb la seva gent, la que forma el Consell Parroquial. Comprovar “in situ” quin diàleg podem establir amb l’Ajuntament, les entitats i les activitats culturals. M’agradaria posar en pràctica iniciatives en les quals les parròquies i col·laboressin de forma activa. Canviar la dinàmica amb un diàleg per fer cultura i que el fomentem fins allà on sigui possible, perquè si ens tanquem a la sagristia de les parròquies, malament rai.

Les Borges és una comunitat més tradicional, d’una religiositat més popular. En canvi a Alforja sou gent amb un esperit més crític amb els que hi pot haver més diàleg i treball d’equip

– Ja saps el repte que et proposes…?

– Crec que si, almenys així ho suposo. No em fa gens de por aquest repte. Més aviat ho interpreto com una oportunitat. Si tenim ganes de treballar plegats, de col·laboració mútua, d’anar per feina, no ha de suposar cap dificultat ni malentesos. Jo vinc amb ganes d’oferir-vos el millor de la meva persona. Hauré d’anar descobrint les meves possibilitats a mesura del pas del temps perquè mai he exercit com a rector titular. Espero que sigui la gent de la parròquia i tota la resta del poble els que em doneu el vostre suport, ajut i comprensió per considerar allò que cal anar fent dia rere dia i el que, com a comunitat cristiana hem de contribuir a construir. Aquest és el gran repte.

– El qui aviat serà el nostre nou mossèn, Joan Àguila i Xavero, quin missatge voldria transmetre al poble d’Alforja, les teves credencials inicials…?

– El missatge és que vull estar al servei de tots, començant per la gent de la comunitat cristiana, sense oblidar-me en cap moment de la resta del poble. Que la parròquia sigui un espai obert de bat a bat on tothom hi tingui el seu lloc i que faci sentir la seva veu i que tots ens puguem enriquir espiritualment, culturalment. “Vinc amb un full que està en blanc. No tinc cap perjudici ni cap objectiu determinat. Tan sols, ho desitjo de tot cor, que el podem escriure junts i col·laborar a donar forma a un projecte de vida, un projecte de poble, que ens encoratgi a créixer, a estimar-nos a ajudar-nos els uns als altres en els moments difícils. Aquest és el meu missatge: estic al vostre servei.”

Nosaltres també li donem la benvinguda més cordial i afectiva i li desitgem molta sort en el desenvolupament del seu ministeri i iniciatives pastorals i que els somnis i les il·lusions es facin una realitat. Benvingut, mossèn Joan!

mossen-joan-aguila-_004
“Mai m’ha passat pel cap fer comparacions, ni tan sols he valorat si a les celebracions assisteix més o menys gent. Tan sols he tingut cura d’adaptar-me a les circumstàncies socials i ètiques de les parròquies que he estat responsable.”

Set anys després…

Conclosa la missa del diumenge 11 de juny, mossèn Joan Àguila es va acostar al micròfon i, davant la sorpresa majúscula de tothom anunciava que l’Arquebisbat de Tarragona havia decidit encomanar-li la rectoria de la parròquia de Sant Joan de Valls i al setembre esdevindria el traspàs del seu ministeri com a rector de Riudecols, Les Borges, Arbolí i Alforja, després de set anys de convivència que, segons les seves paraules havien estat una experiència enriquidora que no oblidaria mai.

La tarda del primer dissabte de juliol de 2010, mossèn Joan arribava per primer cop a la placeta de l’Abadia procedent de La Febró on havia celebrat la missa a petició del seu predecessor mossèn Evarist Gómez que tenia el compromís d’un bateig a la parròquia d’Alforja, com deixàvem constància en l’entrevista que es publicava a “L’INFORMATIU” corresponent al trimestre juliol- setembre de l’any esmentat. Recordo que la gran sorpresa la vaig tenir al trobar-me davant d’un home jove, amb un somriure de vailet entremaliat que em va fer pensar en quin vesper s’havia ficat: quatre parròquies de pobles diferents amb un tarannà propi, intransferible. Així li recordo en aquesta vesprada del darrer divendres d’aquest dissortat mes d’agost, després de la missa, probablement la seva última missa a l’ermita de Sant Antoni on ens hem citat pel nostre comiat particular.

mossen-joan-aguila-_003
“… a l’ermita de Sant Antoni on ens hem citat pel nostre comiat particular.”

–   Ho recordo prou bé. Vas ser la primera persona d’Alforja a qui vaig conèixer. M’estaves esperant amb la gravadora a la mà.

– I jo sempre recordaré que em vas dir que “arribaves amb un full blanc entre els dits disposat a omplir-lo de lletres compartides escrites a dues mans amb els que serien els teus nous feligresos”. Aquesta pàgina en blanc has aconseguit acabar de reomplir-la o bé te’n vas amb la sensació d’haver-la deixat en un punt i seguit, un punt i a part o l’has reblat amb un punt i final?

– A l’iniciar la meva trajectòria sacerdotal, sempre vaig tenir molt clar que als pobles on m’enviessin a exercir la meva missió, m’havia d’adaptar a la manera de fer de cada comunitat, viure la seva pròpia religiositat, la seva fe, fins i tot que la parròquia s’insereixi en la cultura del poble. Per això vaig arribar sense cap prejudici establert. Com et vaig dir, el meu equipatge més preuat era aquesta pàgina en blanc i crec, sincerament , haver aconseguit escriure en aquest full paràgrafs força interessants en el riu de la vida del poble, comptant amb la col·laboració entre la parròquia , l’ajuntament i les diferents entitats que donen impuls al teixit social. Puc assegurar-te que he fet un veritable esforç perquè la parròquia fos el gran casalici obert de bat a bat a tots els vilatans fossin creients o no a la qual cosa mai he donat cap importància, perquè sempre, pel damunt de tot, he donat preferència a la persona seguint el camí assenyalat per Jesús que no tenia cap recança d’acostar-se a qui fos. Sincerament crec haver-ho aconseguit dins dels límits imposats per la humilitat d’aquests pobles, lluny d’escarafalls i grans projectes hem escrit pàgines d’una barreja enriquidora de convivència social i d’experiència espiritual.

mossen-joan-aguila-_005
“… he fet un veritable esforç perquè la parròquia fos el gran casalici obert de bat a bat a tots els vilatans fossin creients o no …”

– Però te’n vas amb la sensació d’haver complert aquesta tasca, d’arribar al final del camí que havies imaginat?

– Al final no hi arribes mai. Seria enganyar-me a mi mateix. Sempre tens la sensibilitat que podies haver fet quelcom més enllà on has arribat però si que tinc la convicció o la certesa –no sabria com expressar-ho- que hem aconseguit atiar la vida de la Comunitat i, de retruc, hem col·laborat a donar aquest impuls positiu que ha beneficiat tant a la parròquia com al poble.

– Aquest repte d’haver estat rector de quatre pobles, sobretot dos d’idiosincràsia tan diferents com les Borges i Alforja, com ho has viscut?

– Com he dit abans, aquesta qüestió que em planteges, mai ha suposat cap inconvenient. Ho repeteixo: mai! Ja m’ho imaginava que foren diferents i tenia assimilada la diferència que els dos pobles des dels seus ancestres tenen assumida. Els d’Alforja et diuen “que a les Borges són diferents” i els borgencs “que vosaltres sou d’una altra manera”. Doncs d’acord, cap problema. Cada poble viu el seu ritme vital, fidels a les seves tradicions atàviques trameses de pares a fills i a la seva forma d’entendre les coses.

Mai m’ha passat pel cap fer comparacions, ni tan sols he valorat si a les celebracions assisteix més o menys gent. Tan sols he tingut cura d’adaptar-me a les circumstàncies socials i ètiques de les parròquies que he estat responsable. La gent ha entès el missatge i s’ha esdevingut un apropament en un principi imperceptible i que, a poc a poc ha anat quallant en una col·laboració sincera com poden ser trobades de catequesi, colònies, pelegrinatges conjunts… i això al meu lleial entendre ha estat molt enriquidor, sense cap aguait de rivalitat i malentesos que no condueixen a res positiu i només són foteses.

– I Riudecols tampoc…

Somriu mossèn Joan abans de reblar:

– Efectivament, tampoc Riudecols, tot i que és un poble amb la seva personalitat pròpia que per res s’assembla Alforja ni a les Borges. Ara que m’ho recordes: tres pobles propers absolutament diferents, carregats d’històries que guarden en la seva intimitat, pels que han passat rectors que han deixat la seva empremta en les comunitats on han exercit la seva missió pastoral.

– En la nostra primera trobada em va sobtar la teva joventut, gairebé un vailet i el primer que se’m va acudir pensar és si no t’estimbaries, però també em vaig fer la reflexió que podries aportar una saba nova, amb altres idees d’una església renovada. En la meva opinió ens has demostrat una gran fermesa personal i conviccions pregones. Amb el jovent, has connectat més a les Borges o Alforja…

– Anem a pams. Cal reconèixer que el jovent ha desertat de les parròquies arreu. Aquest és un fet colpidor però és el que hi ha. Potser a les Borges es fa present una mica més de jovent però la diferència és minsa. Per posar-te un exemple: a les colònies s’apunten quatre de les Borges i tres d’Alforja. Quan vaig formar el grupet d’aprenentatge de guitarra, pràcticament tres quarts del mateix. D’aquí Alforja estic molt content amb la col·laboració que he trobat en el Grup de Joves ja que sempre que els he demanat ajut, han col·laborat de forma altruista i hem tingut bon “feeling” amb ells. D’aquesta col·laboració entusiasta em sento més que satisfet .

joan-aguila
“…estic molt content amb la col·laboració que he trobat en el Grup de Joves ja que sempre que els he demanat ajut, han col·laborat de forma altruista i hem tingut bon “feeling” amb ells.”

– Parlant de jovent … una pregunta incòmoda i ets molt lliure de contestar-me o deixar-la córrer dient-me “això no toca”. Un capellà amb la teva bona planta, eixerit, el que es diu un noi guapo, com afronta la qüestió feixuga del celibat?

– No tinc inconvenient de parlar-ne i no té perquè ser un tema tabú. Sincerament puc dir-te que no és un qüestió fàcil d’explicar per la senzilla raó que no som àngels i el desig d’home no deixa d’existir però el celibat és quelcom més que la sexualitat. En aquest cas el veritablement important és allà on tens posat el cor. Jo en aquest cas estic satisfet perquè aquests anys d’estada entre vosaltres he tingut el cor posat integrament en els projectes de la parròquia que m’han ocupat tot el meu temps. El meu cor no em demana donar sentit a formar una família amb tot el que això comporta. Llavors m’ha permès disposar d’una llibertat generosa per dedicar-me integrament a la meva missió. Això és pot comparar amb un home que es casa amb la dona que estima sense perdre el desig per altres dones i aprèn a controlar-se perquè sap que no li convé, tenint present les excepcions que es donen en la convivència.

– En cap de les tres comunitats no s’ha produït alguna insinuació?

– No, rotundament no, almenys que jo hagi estat conscient. En aquest tema tot ha canviat molt i estem lluny de la repressió que s’havia viscut abans.

mossen-joan-aguila-_008
“El meu cor no em demana donar sentit a formar una família amb tot el que això comporta.”

– Quin record o records guardaràs en el fons del de sarró quan tornis a reviure les teves primeres petjades com a capellà ara ja com rector de Valls?

– Els records acostumen a ser subjectius. Com t’ho explicaria…? Els records que jo guardaré en el meu sarró són como una cartellera, un àlbum preuat en el que hi poses les fotos de la gent que t’han ofert la seva amistat. Jo el que guardaré en el meu si més profund és el tracte amb la gent. Crec sincerament que és la missió d’un rector de poble que mai pot tractar a la seva comunitat d’una forma genèrica. Jo he fet un esforç per transmetre al vostre nou rector, mossèn Julià, que mantingui una proximitat amb la gent que passegi pels carrers del poble sense fer cap distinció, obrint les portes de la parròquia, mostrant interès pels problemes de cadascú, oferint-se si pot donar-los-hi un cop de mà. Amb aquesta puntualització acabaré dient que m’emporto el record de cares de gent a les que sempre tindré present i que hem aconseguit aprofundir en una amistat sincera.

– Des d’uns anys ençà i les parròquies de la teva jurisdicció en són un bon exemple, l’autoritat eclesiàstica procedeix al canvi de titular al sis, set, màxim vuit anys, quan abans els rectors esdevenien gairebé vitalicis. Quina opinió et mereix?

– Bàsicament crec que és un qüestió de criteri. Passats uns anys és més que probable que comencin a sortir defectes. Pot succeir, -i això ho comporta la condició humana-, que el capellà tingui favoritismes per determinats grups de la comunitat i, sense adonar-se’n, pugui conrear el seu “corralet” oblidant-se de la resta traspassant la línia invisible de ser el capellà de tots. Per això s’han de moure les peces disponibles, dissortadament poques, per la manca de vocacions.

mossen-joan-aguila-_007
“… sóc conscient d’aquesta estimació, a la que dono gràcies a Déu i a tots vosaltres per ajudar-me en la meva missió…”

– Ara que tornes a Valls, t’has plantejat reiniciar la tasca que vas emprendre…

– Si, però serà diferent. Jo vaig anar a Valls acabat de sortir del seminari, com a vicari i la meva tasca es va centrar en la catequesi i la gent més jove que freqüentava la parròquia de Sant Joan. Ara i torno com a rector titular i la responsabilitat serà una altra.

– Valls és una ciutat gran, crec d’uns vint mil habitants. Suposo que hi deu haver més parròquies…

– Efectivament, la ciutat compta amb vint-i-dos mil habitants i té dues parròquies, una a la part nova de la ciutat regida per una Comunitat Claretiana i a la que jo aniré que és l’església de Sant Joan, la parròquia tradicional situada al nucli antic de la ciutat. A Valls, afortunadament i vaig deixar molts amics i coneguts però cal tenir en compte que han transcorregut deu anys d’absència i les coses han canviat molt. També sóc conscient que deixo bones amistats a Riudecols, les Borges, Arbolí i Alforja i sempre que les meves obligacions m’ho puguin permetre, faré una escapada per donar-vos una abraçada. Set anys de convivència són un temps més que suficient per arrodonir aquests lligams i sentiments que sovint no es poden explicar amb paraules.

– En el teu comiat, quin últim missatge voldries deixar a les tres comunitats on has desenvolupat una tasca important, on vas arribar fa tot just set anys, molt jove, amb experiències minses i marxes fet un home, amb uns criteris i una fermesa envejables..

– En el meu missatge de comiat voldria encomanar-vos que feu tot el possible per aplanar-li el camí a mossèn Julià, el vostre nou rector. Com ja us he anat informant, procedeix d’un país estranger , d’una cultura diferent i m’agradaria fos una realitat el vostre esforç per entendre la seva voluntat aferrissada d’adaptar-se als nostres costums, al nostre tarannà, a la realitat a la que vol integrar-se el més aviat possible. És un capellà jove, de 44 anys, d’una gran cultura, doctorat en antropologia, capficat de ple en aprendre i parlar correctament el nostre idioma per sentir-se el més a prop possible als que seran els seus nous feligresos.

Mossèn Julià, el vostre nou rector procedeix  d’una cultura diferent i m’agradaria fos una realitat el vostre esforç per entendre la seva voluntat aferrissada d’adaptar-se als nostres costums

Em consta que arriba farcit d’il·lusions, amb la intenció sincera de continuar la tasca que hem realitzat fins ara i us demano de tot cor la vostra col·laboració per ajudar-lo en tot el que calgui per aconseguir aquest objectiu. És molt fàcil estimar al Joan ara que me’n vaig, per les coses que s’han fet. Deixa’m dir-te que sóc conscient d’aquesta estimació, a la que dono gràcies a Déu i a tots vosaltres per ajudar-me en la meva missió, però voldria insistir fer un pas endavant d’estimar-lo abans de conèixer-lo, per empènyer plegats en la missió d’anar prenent consciència de la realitat de la seva nova comunitat. Això és el que us encomano de tot cor en el meu comiat, puc assegurar-vos d’una emoció pregona. Sempre us tindré presents en el meu sentiment més íntim.

mossen-joan-aguila-_001
Els records que jo guardaré en el meu sarró són com una cartellera, un àlbum preuat en el que hi poses les fotos de la gent que t’han ofert la seva amistat.

El “clic” de la gravadora ens avisa que la cinta ha arribat al seu final, però la conversa ha continuat amb confidències personals que jo també guardaré en el sarró de la meva memòria. Sense adonar-nos-en el sol ja s’ha amagat darrere els cingles majestàtics, testimonis silenciosos de la nostra vall i les primeres ombres de la nit s’escampen pel recinte de l’ermita de Sant Antoni. Ens acomiadem amb una abraçada fraternal, prometença d’una amistat que, malgrat la distància, ha de tenir continuïtat i amb l’emoció de l’abraçada un desig sincer: Sort, molta sort Joan en la teva nova missió. Ha estat una complaença pregona haver-te conegut.

Gonçal Évole

NO COMMENTS

Leave a Reply