Alforja capital de la revolta dels malcontents

Alforja capital de la revolta dels malcontents

by -
0 1317

La revolta dels malcontents: Antecedents

Després de la guerra del Francès (1808-1813), Ferran VII, exiliat a França durant la contesa, va tornar a Espanya. Va entrar a Catalunya, per la Jonquera, el dia 22 de març de 1814, i amb els discursos de benvinguda entre ell i l’alcalde d’aquesta població no es va fer cap referència a la Constitució de Cadis. Aquest fet, que en altres ocasions no passaria d’una simple anècdota, va marcar pràcticament tot el regnat d’aquest monarca. Els dos grans bàndols en què es trobava dividit el país es van patentitzar encara en més força: els partidaris de l’Antic Règim, i els partidaris de la Constitució de Cadis que havia estat aprovada l’any 1812.

Aquest enfrontament va originar totes les guerres del segle XIX: la del Trienni Liberal, la dels Malcontents, i les tres Carlines. Ferran VII, per tant, va començar a regnar com a rei absolut i fins i tot va engegar una persecució contra els qui defensaven el règim liberal. Molts antics combatents de la guerra del francès, guerrillers i caps de l’exèrcit, que creien que el rei governaria segons la Constitució de Cadis, decebuts, van protagonitzar una sèrie d’aldarulls i alçaments que de moment no van progressar.

El Trienni Liberal. La guerra civil (1820-1823)

El gener de 1820, però, el comandant Rafael Riego, que també havia lluitat contra Napoleó, va proclamar la Constitució de Cadis a Cabezas de San Juan (Sevilla). Aquesta aclamació liberal es va estendre com una taca d’oli per tot el país, i el monarca no va tenir més remei que governar constitucionalment. Començava l’anomenat “Trienni Liberal” (1820-1823). Ben aviat es van aixecar les veus conservadores de ¡Visca el Rei i la Religió i mori la Constitució! L’enfrontament entre les dues ideologies, liberals i conservadors, que van ensagnar el nostre país durant tot el segle XIX, es van radicalitzar. El descontentament sobre les mesures econòmiques que s’adoptaren, sobretot entre la pagesia, les males collites, la febre groga, i tantes altres adversitats, ho presentava la clerecia com un càstig de Déu, pel liberalisme dels governants’.

Església parroquial de Sant Miquel. (13)
La casa on es reunien estava ben a prop de l’església, perquè no havien de cridar gaire perquè no els sentissin les persones que resaven al temple.

Una cruel guerra civil entre els constitucionals o liberals, partidaris de la Constitució de 1812, i els reialistes o conservadors, partidaris del goven absolutista de Ferran VII

Tot plegat va encendre una cruel guerra civil entre els anomenats constitucionals o liberals, partidaris de la Constitució de 1812, i els reialistes o conservadors, partidaris del goven absolutista de Ferran VII.  La guerra va acabar amb el triomf dels liberals, comandats pel general Mina. Els reialistes de Romagosa van passar a França el desembre de 1823. L’exèrcit reialista, però, es va refer i, juntament amb els “Cent Mil Fills de Sant Lluis”, amb el suport de França i de les principals potències europees van entrar de bell nou a Espanya, i van restablir a Ferran VII com a rei absolut. Era el mes d’abril de 1824.

Els Malcontents

Restablert de bell nou Ferran VII com a rei absolut, es va produir aquí a Catalunya un descontentament promogut sobretot, per molts caps reialistes que havien lluitat durant la guerra del Trienni, per força clergues rurals i per una bona part de la pagesia. Tots aquests no estaven d’acord amb la política que practicava el rei. Segons ells, el monarca afavoria els interessos dels liberals, ja que els mantenia en els càrrecs públics i era massa tolerant amb ells. A més havia apartat molts oficials i caps de l’exèrcit reialista amb llicència il·limitada, i no volia restablir la inquisició. Per tant les esperances d’aquests ultrareialistes d’un govern a l’estil de l’Antic Règim van quedar totalment defraudades, ja que es consideraven estafats pel rei.

Així van sorgir els anomenats Malcontents. Des de l’any 1825 es van anar covant a tot Catalunya una sèrie de revoltes ultrareialistes que van cristal·litzar l’any 1872 amb l’anomenada Guerra dels Malcontents, també anomenada dels “Agraviats”. No entrarem en els detalls d’aquesta guerra. Direm, si més no, que el Camp de Tarragona va ser un dels escenaris més importants d’aquesta revolta. El cabdill dels Mal-contents del Camp de Tarragona va ser el coronel vilabellenc Joan Rafí i Sastre, més conegut per Rafi Vidal, per ser de cal Vidal de Vilabella.

La revolta dels Malcontents al Camp de Tarragona

Joan Rafí va ser nomenat l’any 1826 subinspector de voluntaris reialistes al govern militar de Tarragona, un càrrec que tenia per missió, entre altres, controlar els moviments d’aquests soldats. Però el dia 5 de setembre de 1827 amb motiu de la revolta de Valls, el coronel vilabellenc es va passar al costat dels ultrareialistes que havia de combatre. L’endemà es traslladà a Reus. Ja eren 1200 soldats reialistes els revoltats. A l’Ajuntament reusenc Rafí va fer una cèlebre proclama, en la qual entre altres coses va dir que havia d’anar a combatre unes partides de Malcontents a Cornudella i a Alforja però que “… desde ahora me quito la máscara y digo: que soy partidario de aquellas cohonnas, me declaro a su favor”. Durant uns vuit dies Rafí Vidal va tenir en suspens el consistori municipal i les casernes de Reus. La revolta s’havia ja estès per la majoria de pobles del Camp.

La Junta Corregimental d’Alforja… un poble molt addicte a la rebel·lió.

Amb l’objectiu de regular la revolta al Corregiment de Tarragona,  Joan Rafí, com a cap de l’exèrcit dels realistes malcontents, va concebre la idea de formar una Junta Corregimental, i va decidir que s’instal·lés a Alforja, a l’espera que algun dia es pogués traslladar a Tarragona. Alforja era un poble molt addicte a la rebel·lió. Va cridar una sèrie de persones de la seva confiança, i després d’algunes reunions, sembla ser a la rectoria del poble, a partir del dia 13, el dia 21 va quedar constituïda definitivament la Junta que era formada de les següents persones:

President: Joan Rafí Vidal, comandant general de l’exèrcit.
Vicepresident: Manuel Cúndaro, frare franciscà.
Vocals: Sebastià Cabré, beneficiat de la parròquia d’Alforja.
Francesc Pasqual, capità de reialistes de Mont-roig.
Francesc Pàmies, capità de reialistes de la Selva del Camp.
Secretari: Miquel Martí, escrivà.

El mateix dia 21, la Junta va fer, des d’Alforja, un històric manifest que acabava amb aquestes paraules que eren el lema de la revolta: ¡Viva la Religión, Viva el Rey independiente i absoluto, Viva la Santa Inquisición, Viva la Patria!

¡Viva la Religión, Viva el Rey independiente i absoluto, Viva la Santa Inquisición, Viva la Patria!

Per la seva extensió se’ns fa difícil copiar íntegrament el text del manifest, encara que hem de dir que repeteix els motius de la revolta:

– Amor i lleialtat al Rei.
– El Rei és presoner dels lliberals. No es compleixen els seus decrets.
– No ha castigat les persones que foren addictes al sistema constitucional, malgrat que eren uns “asesinos, incendiarios i sacrilegos”.
– No volen acabar amb l’autoritat del Rei, ans al contrari, desitgen refermar-lo com a Rei absolut.

La casa on les feien estava ben a prop de l’església, perquè no havien de cridar gaire perquè no els sentissin les persones que resaven al temple.

La Junta d’Alforja va durar només vuit dies. En tan poc temps, ben poca cosa podia fer. Encara en van tenir, però, per redactar unes ordenances que reglamentaven les reunions. Cal dir que la casa on les feien estava ben a prop de l’església, perquè segons el reglament, no havien de cridar gaire perquè no els sentissin les persones que resaven al temple. Suposem que devia ser la rectoria.

Les Juntes que es formaven a Catalunya, com la central de Manresa, o aquesta d’Alforja, i l’increment progressiu de partides de Malcontents, amb capitostos molt agosarats com, a més de Rafí Vidal, Agustí Saperes (Cargol), Narcis Abrés (El Carnisser), Josep Bussons (Jep dels Estanys) i tants d’altres, motivaren que el propi rei Ferran VII decidís venir personalment a Catalunya per acabar amb la rebel·lió. Aquesta notícia va precipitar que la Junta Corregimental d’Alforja es traslladés a l’Aleixar.

El rei va sortir de l’Escorial el dia 22 d’aquest mes de setembre de 1827, i va arribar a Tarragona el dia 28. Des del Palau Arquebisbal, on es va allotjar, va fer públic un manifest, en el qual afirmava que perdonaria tots aquells qui deposessin les armes. Joan Rafí, de bona fe i confiat amb la paraula del rei, fou un dels primers que ho va fer. Tot i això, mentre el nostre coronel jugava tranquil·lament una partida de billar en un cafè de la Rambla Vella, fou detingut i empresonat. Després d’un judici sumaríssim, va ser executat a la matinada del dia 7 de novembre. Tenia 29 anys, i deixava a Vilabella la seva dona i cinc fills.

Jaume Aguadé i Sordé (Informatiu No. 12)

alforjastark
Alforja Stark és una plataforma digital col·laborativa per a la difusió d’informació relacionada amb el municipi d’Alforja, el seu entorn i els seus habitants, que manté un especial interès a a promoure l’art, la cultura, el turisme i el desenvolupament econòmic en aquesta zona.

NO COMMENTS

Leave a Reply