La maledicció del dia de Sant Jordi a Alforja

La maledicció del dia de Sant Jordi a Alforja

by -
1 3436

Durant més de 50 anys el nom de Jordi, dels més comuns a Catalunya, no va ser emprat per anomenar a cap nadó nascut en el terme d’Alforja. Encara en l’actualitat és contraproduent dur a terme celebracions ostentoses el dia 23 d’abril (Sant Jordi) i fins no fa gaire, no estaven permeses cap tipus de colgadures penjant dels balcons que no fossin negres en senyal de dol. El costum es va instaurar l’any 1874 durant la tercera guerra Carlista i deu el seu origen a uns fets sagnants ocorreguts aquest dia. Van ser de tanta envergadura i van causar tal commoció, que es va creure preferible eliminar cap referència rememorant el fet. Donant lloc, al que es coneix com: la maledicció del dia de Sant Jordi.

cal-mirosa-alforja-00

Alforja, com altres tantes, era una població on hi havia una part del poble que simpatitzava amb la causa Carlista. No oblidem que uns dels seus principals instigadors: Josep Antoni Mestre, tenia la seva residència a la vall de Cortiella. Però al poble, un fort destacament de lleials al govern controlava la situació, i havien convertit l’església en una caserna. Part dels esdeveniments van tenir lloc aquí i altra part en un gran casalot que encara que, en estat lamentable, continua dominant imponent la plaça del Mercadal, antany el centre neuràlgic de la nostra vila. L’edifici es coneix com a Cal Mirosa i durant molts anys va ser la residència d’un metge. En morir aquest, passà a les mans de la seva criada, actualment pertany als fills d’aquesta última, residents a Barcelona, els quals han decidit vendre’l. El que menys gent coneix és que anterior a això va ser durant molt temps, un cafè, que donada la seva ubicació, bé podria haver estat el més important i concorregut de tota la vila. I un cafè era, quan va ocórrer la història.

La primera vegada que vaig escoltar els fets va ser de boca de l’Hilari Aragonès (pare), qui malgrat la seva manca de vista, segueix atresorant en el seu cap un bon nombre d’històries. En el llibre Història d’Alforja també els descriu, però fredament i et quedes amb el dubte: Què va motivar que una simple escaramussa entre dos bàndols enfrontats acabés constituint un fet aterridor? És sense dubtes gràcies a l’ajuda de Miquel Taverna Vilella, que tenim una referència escrita del succés i d’alguna manera la resposta a aquest interrogant. Copio íntegrament les seves paraules:

El 1874, 150 carlins a les ordres del capellà de Flix encerclaren en el poble els liberals

Quan els esdeveniments a través dels anys ens arriben així, hi ha moltes possibilitats que no siguin prou exactes. Hi ha un fet que va passar en la Tercera Guerra Carlista (1868-1875), ho diré de la mateixa manera que a mi s’en va explicar. En aquell temps hi havia a Alforja una guarnició de soldats isabelins que tenien com a quarter, l’Església, que estava fortificada, havien fet una paret amb una porta al carreró que uneix la Plaça de Dalt amb la placeta de l’Abadia, i al començament de les escales d’aquesta placeta, també hi havia una altra paret amb una porta. Una nit uns simpatitzants dels carlistes els obriren una porta, en aquell temps Alforja estava més o menys emmurallat i per les nits el poble quedava totalment tancat, els carlistes entraren descalços per tal de no fer soroll i s’amagaren en una casa, a cal “Sisco Antino”, ara propietat de la Sra. Victòria Camposo, en el carrer Major.

cal-mirosa-alforja-14

Com que feia molt de temps que hi havia tranquil·litat, els soldats s’havien acostumat a passar el matí al cafè, que era a cal Mirosa, avui propietat de Joan Grifoll Llopis, deixant només un soldat de guàrdia a la placeta de l’Abadia. Des del finestral de la casa on eren, mataren d’un tret el centinella, que rodà per les escaletes i quedà darrere la porta. Al sentir-ho, els soldats pujaren ràpidament i al no poder entrar a la caserna, foren tirotejats pels carlistes des de la casa que ocupaven enfront de l’Església, els soldats recularen desconcertats i se’n tomaren al cafè, després d’un tiroteig, els carlistes els comminaren a rendir-se dient-los-hi que els hi respectarien la vida. Els soldats ho varen acceptar i es rendiren, però un soldat que es veu que era sord, no se n’assabentà i al veure un carlista, li disparà matant-lo. El soldat mort era un dels més apreciats del capità carlista. Al rendir-se els demés soldats, basant-se en això i que en l’anterior Guerra Carlista, els isabelins havien afusellat a un grup de carlistes aquí a Alforja, es féu enrera de la paraula donada i els condemnà a mort. 

Els feu tancar a la pressó. Es diu que a la nit algú va comprar amb diners els centinelles i entraren a treuren un perquè se salvés de la mort. Un de “cal Pedrol” que s’adonà, s’ajuntà amb ells i amenaçant-los de cridar aconseguí que també el traguessin fora. Al dia següent als altres els afusellaren a la Creueta, era el dia de Sant Jordi. Per aquest fet duran molts anys no es posava el nom de Jordi a cap nadó.

Una matança que tenia com a objectiu l’afany de venjança per l’ajusticiament del Vicari d’Alforja

El relat va ser transmès a ell per via oral, la qual cosa, com apunta, fa que existeixin moltes possibilitats que no siguin prou exactes. La versió narrada per l’Hilari Aragonès, no contempla l’acció del soldat sord i dóna per fet que l’oferta de perdó, era simplement un estratagema més, dels 150 carlins a les ordres del capellà de Flix  per executar el seu pla. És molt probable que amb tal afegit s’intentés bastament justificar la matança, per part de simpatitzants amb la causa carlista. Una matança que sense cap dubte tenia com a objectiu l’afany de venjança, ja que en el passat trobem accions similars dutes a terme per tots dos bàndols. Encara es parlava de l’ajusticiament del Vicari d’Alforja per part dels isabelins, que tenien por que en qualsevol moment propiciés un aixecament carlista al poble.

Tot depèn de qui expliqui la història, per això ara, la veritat, és impossible saber-la. És cert que una vegada deposades les armes, els presoners de guerra van ser afusellats sense judici previ i sense permetre’ls assistència religiosa, una cosa que en aquell moment ja estava mal vist i això és lo trist. Les conseqüències de l’incident no solament van causar dolor i tristesa, també penúria econòmica. En primer lloc, com apunta Pere Anguera en el seu llibre,  van ser afusellats 8 alforgencs incloent l’alcalde i el cap de la milícia liberal, més 18 voluntaris forasters. En segon lloc es va calar foc a diferents immobles, es va ordenar l’enderrocament de la muralla, i a més a més es va imposar un fort tribut per part dels Carlistes. A això cal sumar una altra forta penalització imposada pel govern, una vegada recuperada la plaça pel bàndol Isabelí, fent constar que a aquells que fossin parents dels facciosos, li serien confiscats els seus béns, per indemnitzar als familiars dels afusellats.

La maledicció i el costum de no nomenar Jordi, fa molt temps ha quedat en l’oblit, de fet, qui sap si per la manca de Jordis, el primer d’ells a reutilitzar el nom, el Jordi Olivé, va resultar un dels nostres artistes més polifacètics i de més mèrit. El costum de no efectuar celebracions aquest dia va persistir per més temps. Pel 1934, en plena eufòria republicana, davant la iniciativa d’organitzar un acte públic i penjar banderes catalanes i republicanes en les balconades per Sant Jordi, un gran nombre de veïns protesten enèrgicament mitjançant un escrit signat per 37 persones. En aquest, a més d’impedir la celebració, es va demanar no permetre cap tipus de colgadures que no fossin negres en senyal de dol, per la mort dels fills del nostre poble. En debatre’s el tema el dia 22 d’abril es va acordar que totes les festes es celebressin en un local tancat.

Fins al dia d’avui, el costum de no festejar públicament en un espai obert, el mateït dia, s’ha respectat any rere any.

Fins al dia d’avui, el costum de no festejar públicament en un espai obert, el maleït dia, s’ha respectat any rere any, encara que com és lògic, amb el pas del temps l’assumpte acabi en l’oblit. Ja és normal veure banderes catalanes en les finestres de les cases el 23 d’abril i no es veuen senyals de dol. Quasi 40 anys de dictadura franquista sense permetre ni l’una ni l’altre, donen per molt. És lògic, que després de tans anys de prohibicions s’optés per la més alegre.

La que no sembla haver-se diluït en el temps, és la maledicció que planeja sobre el vell casalot. ¿A qui no li sembla estrany que un lloc com aquest no estigui emprat com antany en un flamant cafè o un altre tipus d’instal·lació que alegri i dinamitzi la vida a la plaça del Mercadal? Només se m’acudeix pensar que almenys una part de la nostra desgraciada maledicció de Sant Jordi romandrà inncólume fent estralls sobre el nostre poble durant alguns anys més.

Rogelio Portal

Rogelio Portal
Llicenciat en Disseny Gràfic en 1996 en l'Institut Superior de Disseny de l'Havana (ISDI). Desenvolupa la seva labor per a multitud de clients, tant en l'àmbit de la fotografia com en el del disseny a través del seu estudi Assumptes de Disseny. Des del 2006 viu a Alforja.

1 COMMENT

  1. No dic que tot això no sigui cert, però JORDI és un nom molt poc corrent a tot Catalunya. Fins al temps de la Mancomunitat no hi Jordis enlloc. De l’edat dels meus avis no en conec ni un, de l’edat dels meus pares domés lu Jordi Olivé d’Alforja i lu Jordi Dumengé de Riudecols i pare de comptar. Des de l’Edat Mitja am el poeta Jordi de SantJordi fins al Jordi Pujol ni n’hi ha ni un de conegut. Si no n’hi havia enlloc, vol dir que és fals el raonament del perquè. Tot l’altre relat pot ser cert.

Leave a Reply