15 de gener de 1939. Entrada de l’exèrcit franquista a Alforja

15 de gener de 1939. Entrada de l’exèrcit franquista a Alforja

by -
0 900

Durant la primera desena de gener de 1939 encara hi havia combats a la Serra de la Llena. Una llengua del front de combat despenjava les tropes de Franco cap a Montblanc Francolí avall. Els soldats encarregats de defensar la nostra zona del Baix Camp, abans que no fossin encerclats, reberen l’ordre d’evacuar de pressa cara a Barcelona. Així, les tropes republicanes volaren els ponts de la carretera i s’enretiraren. Volaren quatre ponts: el de l’Adoberia, abans d’arribar al poble venint de Reus, i els tres de la carretera amunt; el del Magai i els dos dels respectius barrancs del Rave. Les trinxeres que havien excavat a la muntanyeta dels Servians no serviren per res, o, si més no, que haurien pogut ser un objecte i escenari de combat. Amb el temps, la brossa del bosc se les va engolir.

Vivíem una situació ben curiosa amb una cama al tros per temor als bombardeigs i l’altra cama a la casa del poble, ja que calia vigilar ambdues vivendes del possible pillatge…

La majoria dels alforgencs, havien anat a refugiar-se al defora per por de rebre en cas de bombardeig al poble -del qual bombardeig en portàvem més d’un avís- o per no trobar-se a casa en mig del combat, si és que hi hagués lluita quan entressin les tropes franquistes, cosa que era ja irreversible de temps ha, vista la desfeta de l’exèrcit republicà. Vivíem una situació ben curiosa: com si fóssim uns pioners dels usuaris actuals de segona residència, però en el nostre cas d’una manera forçada i amb una cama al maset o caseta de tros i l’altra cama a la casa del poble, ja que calia vigilar ambdues vivendes del possible pillatge dels soldats, o dels qui governaven a la Casa de la Vila

L’hivern d’aquell any era benigne. Això no obstant, tan de matí feia força fred. Després d’una nit asserenada, hi havia bastant de gebre.  Jo, encara no havia complert els dotze anys. Com que els diners no servien per res, incloent els que imprimia el propi ajuntament, la gent guardava els sacs d’avellanes, els d’ametlles, com un capital en espècies. Va córrer la veu d’alarma que uns camions venien de fora en nom del Govern per intervenir i prendre les collites, però que es trobaven el pont de l’Adoberia dinamitat i no podien passar. I encara un altre ensurt; que algú deia que si intentaven de pujar riera amunt. Sortosament, la riera estava intransitable per a camions i hagueren de desistir en llur comesa.

billete-blau-alforja-1
… els diners no servien per res, incloent els que imprimia el propi ajuntament…

Sense soldats per a plantar cara ni poder civil advers al franquisme, s’albirava una entrada de l’exèrcit franquista pacífica.

El 15 de gener de 1939 el poble vivia una calma tensa. La gent comentava com deurien anar els esdeveniments immediats. Sense soldats per a plantar cara ni poder civil advers al franquisme, s’albirava una entrada de l’exèrcit franquista possiblement pacífica. Però tot era molt relatiu, els vilatans no ho veien clar i, a més, s’hi jugaven molt.

Els càrrecs públics havien fugit cap a l’exili i al poble hi havia el que se’n diu “un buit de poder”. El Ricard Gorga, veí del carrer de les Eres, en va agafar el timó provisionalment com a alcalde interí. La població portava la confiança que s’acabarien els patiments i les mancances a causa d’aquella llarga guerra, que ens arribarien els aliments que tant necessitava i, per fi, la somniada i anhelada pau…

Aquell hivern era d’una metereologia generosa. Feia un dia clar, amb un sol resplandent i lluminós, típica característica de la vall d’Alforja. Però sense vent, ja que érem en una situació anticiclònica, la qual se sol esdevenir més d’un hivern en ple gener. Si no fos per la por, en aquella hora pròxima al migdia, donava bo de ser al carrer.

La columna de soldats es veia baixar per la carretera en un revolt dels Crosos. En arribar a la caseta del Ferrer de Tall, veieren un xic més carretera enllà el primer dels ponts volats tallant la circulació i giraren a la dreta camí d’Arbolí avall. Més amunt de les cases de ca la Panutxa, el batlle interí els esperava per formalitzar la rendició incondicional de la vila i entregar-ne el govern, acompanyat d’un bon nombre de veïns. La canalla romaníem expectants. S’obria un nou capítol en la nostra vida. D’aleshores ençà tot ens seria nou o, si més no, diferent.

Després del protocol d’entrega la vila d’Alforja restava oficialment ocupada per l’exèrcit “nacional”. Es va sentir algun que altre “Viva España” aclamat per les tropes

Les tropes arribaren entonant cançons castrenses castellanes. Davant, un oficial. I al seu costat un militar de segon grau arborant la bandera d’Espanya (de Franco). En Gorga va fer el protocol d’entrega, i la vila d’Alforja restava oficialment ocupada per l’exèrcit “nacional”. Es va sentir algun que altre “Viva España” aclamat per les tropes.

Jo anava d’ací-d’allà entre la gent i el borrombori. Recordo que l’Àngel Punxem -l’avi de l’Àngel Martorell– va ensopegar-se amb un soldat català i li va dir: “I els queviures, quan arribaran? Perquè, xiquet, tots passem molta gana… Tenim unes panxes buides com a guitarres!”.

-“No pateixi pas! Ara la carretera està tallada. Però tan aviat com s’hi pugui circular, arribaran els camions de farina”. Mirat des d’ara i amb ulls d’ara, a mi em sembla que esvaïda la por de veure’s immersos en la lluita per a què el poble canviés d’amo, aquella conquesta incruenta va transmetre als pobladors d’Alforja una més que moderada eufòria. La gent sortia de les cases, molts aplaudint, mentre la tropa desfilava informalment pels carrers de la vila. En ser a ca la Lucrècia, el Cisco va sortir al llindar de la porta braç enlaire i, en passar la bandera cridà exultant: “Viva Franco! Arriba España!”.

La gent sortia de les cases, molts aplaudint, mentre la tropa desfilava informalment pels carrers de la vila

Entre la colla, els vailets comentàvem que havia estat el primer vilatà a qui havíem sentit vitorejant la figura del dictador. I ens va ser com un mal presagi, com un preludi de les moltes vegades que sentiríem o ens obligarien a dir aquesta consigna del nou règim per marcar-nos el model de societat civil que ens anirien imposant.

Aquell dia 15 per la tarda la colla del barri jugàvem a la Riba amb els ulls posats en el joc i l’orella amb el que sentíem dir a les persones grans. Les dones del carrer feien grupet. La Valenciana, la dona del Rostes -el qual aviat es penediria de no haver-se exiliat com tants d’altres companys en la política, ja que li farien pagar en presó d’haver estat membre del Comitè Popular- cridava histèrica maleint els “desapareguts” de feia més d’un any del Front d’Aragó i que el poble ja els donava per morts. Sí, el Pepito Vinyes, el Joan Moragas… acabaven d’aparèixer “fresquets a palco” -deia ella- mentre el seu fill Josep havia estat un dels de la “lleva del biberó” que deixaren la vida a la Batalla de l’Ebre…

Aviat els reprimits pels republicans se sentiren repressius i es convertiren en repressors agafant en exclusiva les regnes del govern del poble

I començaren els dies del nou Règim. Aviat els reprimits pels republicans se sentiren repressius i es convertiren en repressors agafant en exclusiva les regnes del govern del poble. Els qui gaudiren de la permissivitat en el tema de les armes de caça en temps de guerra, foren exigits a portar les escopetes a la Guàrdia Civil, mentre que els qui foren desposseïts aleshores, ara els les retornaren reagrupant-los en una mena de “somatent” com a paraigua legal. A la Maria Caterina li van rapar la cabellera al zero per criticar no sé què de la Secció Femenina de les falangistes del poble.  Al Miquel Bolero li caigueren uns mesos de presó per no estar-se de dir públicament quatre veritats referents a l’abús de poder de l’alcalde i “Jefe del Movimiento”. “Això no s’arreglarà fins que ens n’anem tots a l’Ajuntament amb el podall a la mà”. va dir en una taula de cafè. L’Emilio Sibeques, un adolescent, l’arrossegaren pels carrers del poble per no presentar-se a rebre ordres i no formar part de la Falange.

Passem d’aixecar el puny tot cantant “La Internacional”, a entonar cada matí, braç enlaire, el “Cara el Sol”

I caldria afegir-hi tots els qui foren empresonats per antecedents polítics… la prohibició de treballar a les festes i obligar a oir missa. En aquella guerra fraticida, entre vencedors i vençuts, els nostres ulls jovençans s’adonen de gestos i actituds en postguerra que són veritables greuges comparatius.

entrada-franco-tarragona
Els camions de farina no arribaren pas! … la qüestió de fons és la mateixa: Restriccions per al poble ras, abundors per als qui “tallen el bacallà”

Els cossos del Pere, l’Amadeu… que moriren en combat militant a les tropes franquistes, són portats al poble amb honors de màrtirs de “Cristo Rey” i herois de l’Espanya de Franco, mentre que els qui moriren defensant l’Espanya republicana, públicament i socialment resten en l’anonimat. El Ramon, el Víctor… que els agafà la guerra fent la mili al Marroc, per l’atzar restaren al bàndol franquista. Així aconseguiren la llicència militar al termini de la contesa; mentre els companys de lleva a la part republicana eren requerits tres anys més per complir amb la “Pàtria”.

Ah, i els camions de farina no arribaren pas! De nou tarja de racionament. La de la postguerra era d’un altre color, però la qüestió de fons és la mateixa: Restriccions per al poble ras, abundors per als qui “tallen el bacallà”. Se succeïren a més a més unes transformacions que anirien marcant molt directament la nostra formació jovenívola. Passem de l’escola mixta a una escola sexista. De la pedagogia activa a l’ensenyament tradicional. D’una educació laica i plural a una de confessional orientada pel pensament conservador del nacional-catolicisme. D’aixecar el puny tot cantant “La Internacional”, a entonar cada matí, braç enlaire, el “Cara el Sol”.

Josep Sànchez Moragas, Vent de Serè NÚM 7

 

Josep Sànchez i Moragues
Escriptor de diferents llibres de poesia i d’assaig sobre el poble d’Alforja. Guardonat en diferents premis Literaris. Ha participat activament en les diverses revistes periòdiques que s’han editat a Alforja.

NO COMMENTS

Leave a Reply