EI cotxe de línia Reus – Alforja – Prades

EI cotxe de línia Reus – Alforja – Prades

by -
0 1629
Foto: Jordi Olivé Salvadó / Fototeca Municipal, Reus

Ara ja fa més de 15 anys que va desaparèixer LA HISPANIA”  una empresa centenària d’autocars de viatgers que prestava els seus serveis en tota l’àrea d’influència de Reus. La “Compañía Reusense de Automóviles la Hispania” va ser fundada l’any 1909, i en la seva creació hi van participar els Cornudellencs Joaquim Piñol Massot i Miquel Aragonès Adzeries. La seva trajectòria, l’esperit de servei dels empresaris i dels seus xofers, sense oblidar a la resta de treballadors, l’han convertit gairebé en llegenda.

Ara ja fa més de 15 anys que va desaparèixer LA HISPANIA”  una empresa centenària d’autocars fundada l’any 1909

A quarts de vuit del matí d’un dia qualsevol, el Jaume Grau surt de casa seva al carrer Nou – la saviesa popular mai va anomenar-lo de “Calvo Sotelo”- i avança mandrosament amb la jaqueta de l’uniforme penjada descurosament de l’espatlla, fins al passeig on es troba la “parada” de “La Hispania” principi i final del “seu” cotxe de línia a l’aguait de que ja l’espera gent empolainada de festa. Avui és dilluns, dia de mercat a Reus i es prou conscient de que tindrà més feina en el lliurament de bitllets, cosa que fa habitualment repartint comentaris sorneguers segons qui sigui el viatger. Poc després arribarà l’Isidre Nolla que amb una parsimònia seriosa, anirà picant els bitllets. Tot aquest cerimonial envoltava la partença diària del cotxe de línia. El Jaume Grau posa el motor en marxa, sabedor que pel retrovisor observarà l’arribada, amb puntualitat britànica, d’un personatge singular, introvertit, vestit de vint-i-un botó -armilla inclosa tot un “dandy” anglès i ja podia ploure, nevar o lluir un sol espatarrant, que sempre portava penjat del braç el seu paraigües inseparable. Es tractava d’en Josep Maria Pagès el fill del metge. “Ja hi som tots… ja podem marxar..”.

Automoviles la Hispania
Tikets de la “Compañía Reusense de Automóviles la Hispania”

En el temps present, apressats pel remolí de la vida actual, al fet de “baixar a Reus” ja no li donem cap importància. Ho fem fins i tot pel rampell d’anar a prendre un cafetó a la Plaça Prim. Abans però, en aquelles dècades de mitjans del segle passat, s’esdevenia tot un ritual i aquells desmanegats cotxes de línia d’un indefinible color d’alumini -carmanyola, eren gairebé l’únic nexe d’unió entre la capital de la comarca i els pobles sota la seva atracció màgica.

El Jaume ha fet la parada obligatòria a Les Borges i en una taula de la mítica Fonda Emilio despatxa els bitllets als viatgers que s’esperen i que després els revisarà el Juli Ferré, el “Torroja”-, un altre personatge de la nostra memòria, antic treballador de la companyia d’electricitat i que havia perdut ambdues mans en una descàrrega elèctrica i amb les implantacions ortopèdiques se les enginyava per picar els bitllets, a més d’apropar-se als llavis la seva cigarreta eterna.

El passatge era d’allò més bigarrat. El dilluns invariablement viatjaven els comerciants de l’avellana, el president i secretari de la Cooperativa i altres pagesos que baixaven a Reus a complimentar gestions del seu càrrec i a la tarda tots feien cap a la Llotja de la Plaça Prim per canviar opinions dels esdeveniments del món rural i, pel damunt de tot, assabentar-se de l’evolució dels preus de la fruita seca. Altres que baixaven a la visita del “metge especialista”, els regidors dels petits comerços per encomanar les seves comandes, altres pel ritual de la compra a la capital. A mitja setmana ho feia el “Ilistero” de les mines -el meu pare per tal de retirar del banc els diners de la nòmina dels minaires. Gairebé cada setmana també baixava el Mossèn de la nostra adolescència, simulant llegint el Breviari – tan de baixada com de pujada mirant a cua d’ull per no perdre’s cap detall. Tot això el Jaume Grau s’ho sabia de memòria. Òndia…! ja se m’oblidava que el dissabte en els “cotxes de per amunt” arribava el “vicari” per ajudar en les tasques de la Parròquia. Perquè aleshores, la Parròquia d’Alforja tenia assignat el seu “vicari” corresponent els dies festius.

En les vigílies de la Festa Major arribaven noietes precioses, com si fossin princeses, alguna d’elles portadora d’un maletí…

En les vigílies de la Festa Major arribaven noietes precioses, com si fossin princeses, alguna d’elles portadora d’un maletí com explicava el David Bonet en un article publicat en les pàgines d’aquest Informatiu. Tot tan a prop i, de sobte…tan Un bon amic, confident de xerrades nostàlgiques d’un temps definitivament perdut però que mai hem oblidat, em deia que ell quan era petit sempre havia somiat d’anar a La Granadella que amb els seus ulls d’infant ho situava a l’altra banda del món. Li agradava arribar-se fins a “La Creueta” per veure passar els “cotxes de per amunt” amb el ronc fatigat del motor avançant mandrosament per les corbes del Coll, fins a perdrel’s de vista en l’últim revolt dels “Crosos”, camí de la llunyana Granadella, deixant al seu pas la fumera d’aquell gasògen infame. A la poca estona de passar el cotxe de La Granadella i en un interval prudencial el seguia el de La Palma d’Ebre i l’últim en desfilar era el que tenia destinació a Prades. Pels pagesos el pas dels “cotxes de per amunt” significava a l’estiu l’hora de la “beguda” i a l’hivern el senyal de que havia arribat l’hora de plegar.

Compañia Reusense de Automoviles la Hispania-1
El cotxe de línia Reus – Alforja – Prades al coll d’Alforja (Foto: gentilesa Robert Salvadó)

El senyor Robert Salvadó el xofer que al llarg de 37 anys va tenir encomanada la línia  Reus-Alforja-Prades.

En les meves corregudes a la recerca de dades per afegir al meu rebregat àlbum de records, he tingut la sort d’establir contacte amb el xofer que al llarg de 37 anys va tenir encomanada la línia  Reus-Alforja-Prades. Ara ja jubilat, passeja els seus records per la Vila Vermella i amb tota gentilesa no ha dubtat en compartir-los en un matí de Dissabte Sant amb un fred que pelava, davant d’un plat de seques amb botifarra al restaurant “l’Estanc” de Prades i una tarda xafagosa d’agost en la penombra acollidora del menjador de casa seva. El senyor Robert Salvadó es un digne representant, un esquinçall de la història viva d’aquells xòfers abnegats de “La Hispania”. Un pou de vivències inoblidables i puc assegurar-vos que les dues trobades mantingudes amb ell han estat, sens dubte, una experiència enriquidora. En el caliu de la conversa hem fet plegats un viatge imaginari prenyat de nostàlgies llunyanes.

– El primer que us he de dir és que la meva vida professional està marcada per dues etapes literalment diferents. La primera és la que fa referència a “La Hispania” empresa on em trobava com si fos a casa meva. Una empresa amb un ambient gairebé familiar en que tots els treballadors fossin xofers, mecànics o revisors, en cas de necessitat sempre ens donàvem un cop de mà, i l’altra, al desaparèixer “La Hispania” i ferse’n càrrec l’empresa “Sagalés” en que tot va canviar i la relació es va tornar freda, distant i professional, amb unes normes estrictes fins oblidar-se de qualsevol agusit de caliu humà.

Doncs precisament senyor Robert, de la primera etapa és de la que voldríem parlar abastament amb vostè, d’aquell servei imprescindible per tots els pobles de l’entorn que avui, amb la perspectiva del temps transcorregut s’esdevé gairebé en llegendari.

– El cotxe de línia sortia de Prades amb la primera batallada de les set del matí i estic en condicions d’assegurar-vos que no va fallar ni un sol dia. El d’Alforja sortia a les vuit però aquí a Prades la gent sabia que a les set tocades ja no trobaria el cotxe a la parada, això amb una rigorositat, innapel•lable. Nosaltres, entre altres coses, fèiem de recaders. Us diré, sense cap mena d’exageració que jo havia arribat a carregar dalt de la baca del cotxe fins a tres mil quilos de pes. Portàvem tot el subministrament per les botigues del poble: caixes d’arengades, bacallà, taronges, arròs, tota mena de queviures. Permeteu-me… hi han coses difícils d’explicar. A mi les dones del poble em tenien més confiança que als seus nuvis i pares. Penseu que eren temps de repressions, de secrets, de “roba estesa”. El que no gosaven parlar amb el seu xicot a mi m’ho confiaven obertament. Jo els hi havia pujat de les botigues de Reus sostenidors, faixes, calces, lliga-cames.

A mi les dones del poble em tenien més confiança que als seus nuvis i pares.

També puc afegir-vos que havia arribat a vendre fins a 250 parells de sabates en un any. Tot el jovent del poble anava calçat amb les sabates que jo els hi pujava de dues sabateries de Reus. Encara m’ho recorden moltes dones ja grans: “Ai Robert, la confiança que teníem amb tu no la teníem amb ningú” Era tanta la confiança que us diré la veritat: mai em vaig aprofitar per fotre’m “un rosco”. “Robert que m’acompanyaries a la xiqueta a..” I el Robert acompanyava a la xiqueta on fos. Anava amb un de casa. A més teníem el servei dels medicaments. En molts pobles del Priorat – la majoria- no hi havia farmàcia. Nosaltres de bon matí baixàvem les receptes a Reus i a l’hora de sortir ja les teníem al despatx del Bar Sala al Raval de Santa Anna i després a l’arribada al poble ens les venien a buscar.

Crec que amb aquestes explicacions podeu arribar a entendre el que significava el cotxe de línia, tot un petit món. Era un servei bàsic.

horario-autobus-reus-alforja-
Servicios de la “Compañía Reusense de Automóviles la Hispania”

Senyor Robert, en la nostra recordança, pensem que també caldria fer un esment molt especial als casaments…

– I tant! Les parelles havien de casar-se en una cerimònia celebrada de matinada per després fer un convit a corre-cuita de coca amb sucre i vi per poder agafar el cotxe de línia de les set, on els acompanyaven tots els convidats que acomiadaven a la parella amb rialletes i mirades de complicitat sorneguera tot dient -los- hi: “Que vagi molt bé… “la cosa”. 

Tot aquest enrenou matiner venia a tomb perquè a les vuit menys cinc del matí sortia el primer tren de l’estació de Reus amb destinació a Barcelona i calia aprofitar-lo. Sovint aquells cotxes de línia s’esdevenien en testimonis muts, silenciosos de retrobaments d’una emotivitat pregona. Així ens ho explica el senyor Robert:

– Devia ser a principis dels anys seixanta. Jo ja m’ensumava alguna cosa, però el cert és que una tarda, capficat en els preparatius de la càrrega del cotxe, per la vorera on estava situat el Bar Sala, vaig veure avançar un grup de gent una mica esvalotada. Devien ser uns quinze o vint. De cop i volta veig que un home s’avança del grup i se m’adreça amb aquestes paraules: “Tu ets el fill del Joan Toniet? Tens la mateixa fesomia que el teu pare…” Mai, mai!, en els meus trenta-set anys fent la línia de Prades, havia rebut una sotragada tan forta. Jo que havia portat en el cotxe dones a punt de parir, jo que havia recollit malalts terminals a l’Hospital de Sant Joan…ho repeteixo, quina  patacada a l’estómac, quin escruiximent de tot el meu cos. Un batibull de records de la meva infantesa se’m van fer presents i en un impuls irrefrenable em vaig fondre en una abraçada llarga i silenciosa amb aquell home. El grup de quinze o vint persones havien arribat aquella mateixa tarda a Reus procedents de les terres del Conflent i del Roselló al sud de França, on mig havien refet les seves vides després d’aquell èxode dramàtic al final sense perdó, d’una Guerra Civil maleïda fugint com esperitats del feixisme. Tornaven més vells, vençuts per les circumstàncies disposats a retrobar-se amb unes arrels que mai havien oblidat. Eren la gent de la que els pobles parlaven a cau d’orella, en veu baixa, dominats per la por, com els del Sindicat, la bona gent d’esquerres que en la seva joventut van somiar amb un món més lliure i millor.

Arribats en aquest punt de la contalla, s’ha fet entre nosaltres un silenci espès, contingut. Al nostre personatge, ennuegat per l’emoció, li han lliscat les llàgrimes per les galtes, al revelar-nos que el Joan Toniet, el seu pare, no venia entre els que tornaven. Es confirmaven les sospites més pessimistes. Mai havien tornat a tenir notícies d’ell. Sempre l’havien comptat entre els milers de desapareguts d’aquella fugida sense horitzons a la recerca d’una incerta llibertat. El senyor Robert ha pogut refer-se de l’emoció per explicar-nos que aquell viatge de Reus a Prades no l’oblidarà mentre li resti un alè de vida.

No callaven en cap moment. Parlaven pels descosits, recordant un mil•lió de coses. Passat ja el Coll d’Albarca, una de les dones va caure a terra com un sac. Va desmaiar-se de l’emoció d’albirar després de tants anys el seu Prades estimat… 

Deixem aquí aquests records aliens que he volgut afegir al meu àlbum i reflectir-ho en aquestes pàgines si més no, per retre un sentit homenatge a aquells vells cotxes de línia i als homes que els amanyagaven acuradament per tenir-los sempre a punt d’oferir un servei imprescindible pels pobles. En aquest viatge imaginari camí de La Granadella, allunyant-se pels revolts del Coll, passatgera d’un cotxe de línia vell i desmanegat, se’ns ha anat per sempre una forma de vida pausada i tranquil•la que ja forma part de la nostra petita història, dels nostres enyors més preuats.

Gonçal Évole

Gonçal Évole
Membre fundador de l'Informatiu d'Alforja, una publicació activa durant 25 anys. Manté una intensa activitat comunicativa en diferents mitjans catalans.

NO COMMENTS

Leave a Reply