Decàleg del bon pagès

Decàleg del bon pagès

by -
0 399

Ben sovint, em plau d’aturar-me en el camí de la vida per tal de fer una atenta i personal recordança esmerçada cap aquells que em precediren. Els meus avis paterns eren tortosins. Pagesos d’hivern conreant oliveres en terres de secà a la comarca de l’Ebre i tenint cura de l’hortet de la padrina per a fer-hi el recapte de la família… i transhumants en temps d’estiu per a esdevenir llenyataires i carboners en els alzinars de Porrera, Alforja i Riudecols a cavall entre el Priorat i el Baix Camp.

Els meus avis paterns eren tortosins. Pagesos d’hivern a la comarca de l’Ebre … i transhumants en temps d’estiu per a esdevenir llenyataires i carboners en els alzinars de Porrera, Alforja i Riudecols

El meu pare m’explicava que, establerts a Porrera, més d’una vegada, en ple estiu, els calia anar a veure què feia la padrina que restava a la casa pairal en la barriada tortosina de Remolins i a donar una ullada, i potser un rellaurat, a les oliveres centenàries assentades al seu tros sota els faldars dels Ports de Tortosa. Per la qual cosa, aprofitaven la setmana que els feia de parèntesi entre el final i el començament d’una i altra carbonera.

alforja-avellanes05

Aleshores, l’Antoni i la Joana -els meus avis- llogaven la tartana d’un porrerenc que els conduïa a terres tortosines amb el poc o molt bagatge que s’enduien i els fills petits -el Joaquim i la Joana (8 i 5 anys respectivament) – mentre que el Pepe i la Pepa – el meu pare i la meva tia (catorze anys l’un, onze l’altra) – emprenien el mateix destí transitant, però, amb el ruc i el gosset en ruta pels camins veïnals de ferradura que transcorrien per la Teixeta capa Pradell i la Torre de Fontaubella i, després de faldejar la Mola de Colldejou, davallar envers Tivissa i el Perelló per a fer cap, arran de l’Ebre, a ca la padrina on es trobarien de bell nou amb l’àvia i llurs pares i germans. En aquella primera desena de segle, mira que els n’era de dura, la vida.

El meu pare just sabia posar-se el nom. Això no obstant, era bastant ràpid en comptar -tot de memòria.

A la fi del primer quart d’aquesta centúria, el pare va casar-se a la vila d’Alforja i ací va viure tota la vida. A més de pagès i carboner, va fer-hi de carreter i de minaire i, en els anys trenta -quan s’esdevingué el gran bum de les pedreres- es convertí en l’encarregat de la pedrera alforgenca del Mas d’en Brunet, propietat del Salvador Sant-blai, comandant-hi mig centenar de treballadors. El meu pare just sabia posar-se el nom. Això no obstant, era bastant ràpid en comptar -tot de memòria. Tenia una gran experiència, com un do, per saber el profit que se’n podia treure d’un gran bloc de pedra de granit (el nombre de llambordes i Ilambordins; rodets de premsa o rodes de molí; peces grans, mitjanes o petites per als tallers dels escultors on els artistes crearien les pròpies obres d’art picant la pedra) o també per calcular els quintans de carbó que podrien sor-tir d’una gran flota d’alzines… I no s’errava de gaire!.

mines-alforja-06
Quan s’esdevingué el gran bum de les pedreres- es convertí en l’encarregat de la pedrera del Mas d’en Brunet, propietat del Salvador Sant-blai.

Avui, com a un homenatge a ell i a tots els homes de la seva generació i classe social, els quals nasqueren al tomb del segle que precedí el que estem a punt de cloure, m’ha semblat escriure i dedicar-los aquesta glossa (decàleg) per retre’ls una merescuda memòria.

Decàleg del bon pagès

  1. Distingeix amb una facilitat extraordinària la terra bona de la que és àrida sense fer-ne l’anàlisi.
  2. Sap reconvertir els peus bords dels arbres fruiters empeltant-los de la saba de fruita dolça i saborosa.
  3. Fa encreuaments entre diverses variants d’una mateixa espècie de plantes i en selecciona les llavors més bones.
  4. Recorda de memòria tots els cicles estacionals de l’any i com n’afecten els vegetals: quan cal llaurar, sembrar, plantar, collir…
  5. El seu rellotge és de sol i sap llegir els núvols si ha de fer vent o ploure.
  6. Coneix tots els ocells -se’n sap el nom – i tota mena de fauna autòctona -salvatge o casolana – per a ell no té secrets.
  7. S’endinsa en els misteris del bosc i sap fer la tria com cal quan és temps de bolets.
  8. Rebutja tota mena d’herbes falses i enganyoses i n’arreplega les que són bones remeieres.
  9. Entre feixa i feixa, als marges de les seves finques, sap bastir parets de pedra seca encavalcades i ben travades com les muralles d’un castell.
  10. Té unes intuïcions nates de saurí que li fan ensumar on hi ha l’aigua i encerta com n’hi és de profunda.

 

A tots ells, que no eren especialistes en res, – però sabien fer de tot – recordo el trauma que els va representar la munió de canvis de tota mena amb què els va sorprendre aquell inici de la segona meitat del segle XX, malgrat la seva reconeguda i preuada experiència. Situant-me, doncs, en aquell context, per als d’aquella nissaga, que en certs aspectes van fer-me de mestres, vagi’ls els meus més sincers elogis. Ara, però, sense tenir-ne pas ganes perquè els signes canvien i diuen que el temps és or i la mà d’obra s’escurça – fa poc que comença a entrar al món de les màquines…

Josep Sànchez Moragues

1999 Vent de Serè,  núm. 14

 

Josep Sànchez i Moragues
Escriptor de diferents llibres de poesia i d’assaig sobre el poble d’Alforja. Guardonat en diferents premis Literaris. Ha participat activament en les diverses revistes periòdiques que s’han editat a Alforja.

NO COMMENTS

Leave a Reply