Bombes a Alforja, una crònica del passat

Bombes a Alforja, una crònica del passat

by -
0 2740
Alforja
Alforja

Un hom que ja ha viscut molts anys i n’ha vistes de verdes i de madures, no es pot sostreure els records d’infantesa quan Teniem entre deu i onze anys i haviem de patir en la propia carn les conseqüencies de Ia guerra civil. Jo era un més entre l’estol de canalla alforgenca. Ens haviem fet grans fora d’hora per culpa d’un conflicte fratricida. Vull dir que ja ens havien arrabassat Ia innocencia que envolta el món dels infants molt abans d’hora.

Si, perque pel juliol del 36 s’afermaren els enfrontaments entre idearis oposats, i s’escamparen arreu del pals com una taca d’oli per ciutats i pobles fins al llogarret més petit, per establir-se després al camp de batalla de Ia manera més cruenta. Amb els nostres ulls jovencans haviem contemplat astorats pistoles i fusells amenaçadors en el poble; en mans dels adults i no precisament de joguina.

Les nostres orelles havien sentit paraules d’odi i de rancúnia i amenaces mútues entre ens i altres d’un mateix carrer.

Les nostres orelles havien sentit paraules d’odi i de rancúnia entre ens i altres d’un mateix carrer, amenaces mútues; i la nostra capacitat mental es forjava traumatitzada en aquest caldo de cultiu que no era gens propici precisament a que poguessim tenir una infantesa normal, tranquil·la i felic. Com tots els meus coetanis d’edat, jo tambe em sentia atrapat en la meva immaduresa pels factors monstruosos de Ia guerra.

En els terribles bombardeigs que els pilots alemanys i italians havien vessat sobre Barcelona comandant Ilurs avi-ons internationals dissimulats repintant-los amb la bandera espanyola del franquisme, havien mort la tia Isabel -“la Isabel Manela”, germana de Ia meva ja aleshores difunta avia materna- i el seu home, l’oncle Teodor. M’havia de fer a Ia idea que aquells parents de Barcelona que ens visitaven pels estius, i que sempre ens portaven alguna coseta, ja no els veuriem mai mes.

Aquell final de curs el senyor Lloret va muntar, com coda any, una sessió al Teatre Nou en la qual els seus alumnes i la resta del col·legi mostressin al poble les seves habilitat i coneixements adquirits: la petita coral de l’Escola, representacions de teatre breu, cançons populars escenificades, recital d’algun poema. A mi se m’encarregà de recitar una poesia. No era la primera vegada. En una altra ocasió vaig dir “El pi de les tres branques”, ara, “El vol de les ales negres”. Malgrat que parli de quasi seixanta anys enrere, intentaré de recordar-ne un fragment. Deia:

A Catalunya també
han volat les ales negres.
Han alçat núvols de fum
per esmicolar la terra,
i han enrunat llars humils
fent vessar la sang vermella
de dones, infants i vells
abatuts per la sorpresa;
la sorpresa de la mort
pel foc de les ales negres.
Ales negres criminals
que voles arran de terra

Aquest poema, però venia a ser un presagi d’un enorme ensurt que ocasionà un veritable pànic a tot el poble.

D’aleshores, tinc gravada la imatge d’algunes persones grans tot vessant la Ilagrimeta, i jo, recitant, que vaig posar-hi tot l’apassionament de que pot ser capaç una criatura pensant en els oncles de Barcelona. Aquest poema, però venia a ser un presagi del que hauria pogut passar a Alforja ben aviat. Sortosament, tot només va restar en un enorme ensurt que ocasionà un veritable pànic a tot el poble.

Recordo que aquell dissabte haviem anat a veure els quadros de la sessió setmanal de cinema. La pel·lícula bona era “El dia que me quieras” interpretada per Carlos Gardel. Anunciada temps ha, feia una gran il·lusió a les persones adultes.

Erem pels volts del migdia. Estavem avesats a sentir i veure les paves bombarderes del franquisme que assotaven els nuclis de les ciutats catalanes. Aquell jorn, però, volaven més baix i ens va “tocar la rifa”. Espetegaren les bombes. Vaig veure el Julià del cal Mora -als catorze anys- com sortia de casa esparverat amb les mans al cap corrent pel Camí de Sant Antoni. Els artefactes caigueren als afores -al Tros del Freixes- no sé si fet a posta o per casualitat. Sortosament no van afectar ni els edificis ni les persones. Però van aconseguir Ilur objectiu.

Alforja
Els artefactes caigueren als afores -al Tros del Freixes- no sé si fet a posta o per casualitat.

La reacció del poble va ser la d’una paüra contundent i es va organitzar un èxode massiu.

La reacció del poble va ser la d’una paüra contundent. I es va organitzar un èxode massiu. La gent va agafar el més imprescindible. Ompliren les sarries dels animals, tancaren les portes amb clau i fugiren als masets o a les casetes de tros més avinentades per a cadascú, de moment per passar-hi la nit. Nosaltres vam fer cap a les Salòquies de l’oncle Miquel Sano. Hi tenien dues casetes i ens hi encabirem les dues famílies tal com vam poder.

La tieta Antonia Engràcia -que ja era una xicota feta- es lamentava d’haver-se perdut la pel·lícula tan esperada… Quant a mi, me’n recordo que em van fer dormir a la pallissa, en la part més alta de l’estanca. Havien fet foc per al sopar i s’hi havia posat molt de fum….

I em vaig adormir amb els ulls plorosos, no per les circumstancies -els meus onze anys no donaven encara per a tan seny- sinó per aquell dimoni de fum tan coent.

Josep Sànchez Moragues

NO COMMENTS

Leave a Reply