Dels Amics a l’Ateneu: una breu història.

Dels Amics a l’Ateneu: una breu història.

by -
3 848
Ateneu Cultural Josep Taverna. (11)

Varen ser determinats aconteixements viscuts en l’entitat alforgenca Amics d’Alforja a principis de la dècada dels anys 90, els que varen precipitar el seguit d’accions que acabarien fent néixer l‘Ateneu Cultural Josep Taverna. Concretant la duríssima assemblea general de socis de l’agost de 1990 d’Amics d’Alforja per vendre’s una part del seu patrimoni, en concret la casa de la plaça de Dalt, avui seu de l’Ateneu, fou la principal raó del conflicte.

Entre el primer grup impulsor no hi havia ningú que la seva motivació no fos altra que la de poder organitzar aquell tipus d’activitats que Amics d’Alforja deixava potencialment de poder donar, i que simbòlicament la venda de la casa representava. Fou aquest petit grup de socis d’Amics d’Alforja el que, com a conseqüència de la situació que es vivia en aquella entitat, vàrem fer els primers passos per articular persones i activitats en altres agrupacions, una vegada vàrem arribar a la conclusió que Amics d’Alforja havia entrat en un carreró sense sortida.

Va ser la proposta de la venda de la casa de la plaça de Dalt la que va engegar el procés.

Va ser la proposta de la venda de la casa de la plaça de Dalt la que va engegar el procés. Però aquest no va ser una cosa improvisada, d’avui per demà. En realitat, el primer moviment l’inicià en Gerard Salvat  (aleshores membre del Consell Directiu d’Amics d’Alforja i que havia intervingut activament en la recerca de la darrera composició dels seus membres) el qual, davant d’aquella proposta de venda, va començar tota una sèrie de contactes amb el conjunt d’artistes locals, el grup de teatre i altres socis susceptibles de fer ús del casal, per mirar d’aconseguir que en una acció de mecenatge aquests fessin una aportació de capital equivalent al valor de venda de la casa en discòrdia, que continuaria així a la mateixa entitat Amics d’Alforja mitjançant una cessió i amb un plec de condicions d’ús. Idea inicialment molt ben rebuda però que a l’hora de concretar-la —de rascar-se la butxaca, parlant clar— i en paraules del mateix Gerard Salvat, “Em vaig trobar més sol que la una”.

Aquest primer episodi il·lustra perfectament com les primeres intencions no anaven pas en la direcció de trencar Amics d’Alforja, com s’ha volgut fer creure després, sinó que era fruit de pensar que si l’entitat mantenia el seu patrimoni, el seu potencial de fer unes determinades accions culturals es mantindria per sobre de les tendències polítiques dels seus dirigents. Pocs dies després de la comentada “assemblea de venda de la casa”, un grup de socis d’Amics d’Alforja (gairebé una quarantena) ens vàrem reunir per fer comentari de com aquesta s’havia desenvolupat i de quin havia de ser el nostre paper en el futur. Si he de ser franc, llavors vaig pensar que érem un grup ferit, reunits per l’autolamentació i per llepar-nos mútuament les nostres ferides.

Allí es parlava d’una altra cosa. Allí es parlava d’acabar amb Amics d’Alforja, i de traspassar-ho a l’Ajuntament

L’assemblea que he dit, però, em va deixar clavat a la butaca. Amb una conclusió ferma, fonamentada en els comentaris i l’atmosfera que es respirava a la vila aquells dies però sobretot en els dies posteriors. I la meva conclusió (que va ser la de molta altra gent amb qui després ho he comentat, per això he posat l’exemple) va ser que l’última cosa que aquell dia Amics d’Alforja discutíem era si posàvem a la venda un edifici. Allí es parlava d’una altra cosa. Allí es parlava d’acabar amb Amics d’Alforja, i de traspassar-ho a l’Ajuntament. D’enterrar el passat amb la voluntat de linxament d’un determinat grup de persones amb una manera d’entendre la participació cívica, i la cultura diferent als qui manaven a l’ajuntament.

Després de la primera reunió postassemblea que he comentat n’hi hagué una segona, on va sortir la idea de tirar endavant una entitat cultural. Més concretament es parlava del Centre d’Estudis Alforgenc, del qual en teníem uns estatuts molt complets. En aquesta segona reunió, amb tan sols vint i escaig assistents, d’entrada alguns ens vàrem negar a continuar pel camí d’articular una nova entitat si prèviament no en teníem un projecte més madurat. Personalment entenia -i tot seguit s’hi sumaren altres presents amb argumentació pròpia- que no podíem actuar legalitzant uns estatuts i començant a organitzar activitats només com a reacció. Que s’havia de madurar un projecte pensant en les possibles repercussions i com s’hi podrien anar vinculant les coses que ja existien -el teatre, les exposicions d’art, el concurs literari i la festa de Sant Jordi… i més tangencialment els Diables, que mai havia quedat clar si hi eren o no, dins dels Amics-, però també pensant que Amics d’Alforja continuaven.

El que ningú volia en aquells moments era fer-los la competència o abandonar-los. Tot això, però, no era fàcil d’encaixar. Per aquest motiu pensava que calia fer coses “en positiu”, així que vaig proposar d’organitzar una activitat nova, que cap entitat o grup local feia, i que consistia en una caminada excursionista d’Alforja al Pic d’Aneto a peu. Era el 13 d’octubre de 1990 i davant les primeres reticències per la meva “sortida”, em vaig comprometre a desenvolupar-ho i presentar-ho per escrit als allí presents: naixia Excursionistes d’Alforja.

Aquells mateixos dies, el cercle d’amics més propers (la Xesca Abelló, en Toni Cisteró, etc.) també havien proposat i començat a organitzar sopars mensuals i rotatius, per les cases particulars, amb la finalitat que ens veiéssim més sovint del que ho havíem fet en els últims temps, per parlar, per no desconnectar-se… i es va amanir d’una ritualitat lúdica molt sana. Era la primera pedra de la Societat Gastronòmica Don Ramon de Gana i Got, avui integrada dins l’Ateneu. Amb les citades dues noves eines -excursions i sopars- es va anar teixint l’entramat per a constituir “l’entitat paraigua”.

…ens vàrem una imposar absoluta discreció(…)es va mantenir en els dos anys que més o menys durà tot el procés més dur i compromès

Acabàrem el 1990 i transcorregué la meitat de 1991, temps en el qual el comprador de la casa d’Amics d’Alforja, que havia motivat la polèmica assemblea, s’havia fet fonedís… i de moment no hi havia venda. Però la decisió de “liquidar” l’entitat ja estava presa i anava cremant etapes -abandó de la junta unitària amb dimissions gens justificades, deixant sol el president de consens Antoni Aragonès-. Per la nostra part, he de dir que ens vàrem imposar una absoluta discreció. I extraordinàriament aquesta es va mantenir en els dos anys que més o menys durà tot el procés més dur i compromès.

Però què era això que tan discretament anàvem fent? Doncs definir la nova entitat. Havia de tenir local social? Calia que aquest fos precisament la casa d’Amics d’Alforja o hi havia altres alternatives? Quines? Pros i contres, gestions i consultes. I pels estatuts? “Utilitzaríem la base dels del Centre d’Estudis”. Nova revisió. Agafo la meva pròpia experiència d’Amics d’Alforja i incorporo moltes pràctiques d’ús. Cerco blindar l’entitat contra els depredadors institucionals. Hi introdueixo tot un bon grapat de nous conceptes trets d’un altre model de societat: les cooperatives. Per què? Tota una declaració ideològica: una entitat que reculli principis empresarials, socialment inspirada en uns valors tan solidaris i universals com els cooperativistes, que reconegui la fusió entre entitats i fins i tot l’escissió -era en realitat del que es tractava amb Amics d’Alforja-, i ho enriqueixo amb aportacions de ponències del Primer Congrés de la Federació d’Ateneus de Catalunya.

També fou aquell un temps d’aclarir altres coses. S’havia acabat decidint que s’intentaria la compra de la casa de la plaça de Dalt. Però, i els diners? “Doncs aportacions personals”. Fàcil de dir, difícil d’aplicar. Comencen les gestions. El més habitual són cinquanta mil pessetes. Hi ha qui pot menys. -“No passa res!”. També n’hi ha que poden més. “Millor!”. I els grups? Doncs Els Passerells de moment poden aportar una bona picossada. Excursionistes d’Alforja més modestament però ja han generat recursos, d’altres només poden fer número. -“Bé, és suficient”. Quant tenim? Algunes de les respostes a totes aquestes preguntes avui són ben òbvies i conegudes, d’altres caldrà aportar-les el dia que s’escrigui la història completa de l’Ateneu.

Per cert, qui s’hi posa dins de l’Ateneu? Doncs persones físiques i grups. Alguns d’aquests és millor que d’entrada es constitueixin de manera jurídica individualitzada. I així esdevenen “entitats adherides”. És el cas d’Els Passerells, que han de marxar d’Amics d’Alforja i que tenen un important volum econòmic i potencial per tenir vida pròpia. Els Excursionistes instrumentalment també, però ací no hi ha prou cos social diferenciat per mantenir econòmicament l’estructura, ni lògica per doblar-la; amb totes les característiques per ser com a màxim una “secció singularitzada” i prou. També hi ha els Ganagòtics, per a àpats, clarament i indiscutible una secció que des dels orígens també ha tingut la forma “d’entitat adherida” instrumental. El Centre d’Estudis és un cas “virtual” des dels inicis; se’n legalitzà el nom només per poder mantenir les seves possibles futures activitats -que tampoc podrien passar del ranc real de secció-.

Els artistes s’integrarien de fet en l’estructura de seccions, també altres activitats. Per aquelles dates un grup de grallers: La Picorella semblava una bona base per sumar-hi tots els elements festius i de carrer que giravoltaven al voltant del projecte, però es van acabar. I nom i activitats romanen a “la nevera”. Aquesta “nevera” és mal lloc tanmateix per conservar-hi el fogueral dels Diables, “entitat adherida” que se sap que habita a les golfes… i que de tant en tant surt a fer soroll.

Sembla de riure… però no és cap invenció, va ser així mateix com cadascun de nosaltres vàrem fer una aportació al nom definitiu: Ateneu Cultural Josep Taverna

Entre tot això l’anècdota de com vàrem trobar el nom. L’onze de setembre de 1991, en sortir d’una reunió restringida per començar a avaluar les aportacions econòmiques que els promotors havíem decidit cercar, en Joaquim Balcells i jo mateix coincidírem a la plaça de Dalt amb en Gerard Salvat, que ens preguntà com havia anat la trobada. Llavors, encara, el nom provisional que utilitzàvem era el de Centre d’Estudis Alforgenc. Els tres vàrem discutir precisament d’aquest nom que vèiem inadequat; primer perquè les activitats que normalment porta a terme un “Centre d’Estudis” només constituïen una part de les que la nostra “entitat paraigua” es proposava desenvolupar, i segon perquè enteníem que Centre d’Estudis Alforgenc Ramon de Ganagot era força enrevessat de dir popularment, i amb aquesta mateixa òptica massa elitista. En boca d’en Quim Balcells necessitàvem un nom contundent i clar, que es digués d’una sola paraula. I heus ací que davant mateix del casal, en Gerard Salvat la va deixar anar: -“l’Ateneu!… fixeu-vos, fins i tot en té la forma!”… però ell mateix hi afegí que caldria acompanyar-la de quelcom que signifiqués que es volien continuar la mena d’activitats que històricament tots havíem fet en la Secció Cultural d’Amics d’Alforja. En Quim Balcells l’encertà continuant amb un adjectiu que resultava obvi: -“Cultural!”… Però, com podríem dir Amics d’Alforja sense utilitzar aquest nom? Doncs sí, després d’una estona vaig ser jo el que hi vaig caure: el nom del fundador d’aquella entitat: “Josep Taverna!”. Sembla de riure, sobretot per la significació dels tres “sommiadors” aplegats. Però no és cap invenció, va ser així mateix com cadascun de nosaltres vàrem fer una aportació al nom definitiu: Ateneu Cultural Josep Taverna. Aquell mateix vespre tot un seguit de trucades a la resta de companys per exposar-los la gran idea, perquè s’ho rumiessin a veure si els agradava. No va caler. D’entrada tothom va tenir la mateixa resposta: “M’agrada!”.

Per part del Consell Directiu dels Amics s’accepta, ja que un nou comprador no es va presentar, la venda de la casa a l’Ateneu

I arribà el 25 de setembre de 1991. Acta fundacional i signatura d’estatuts. Ha nascut l’Ateneu! Comencen els tràmits. Recollida de fons. Compte corrent a La Caixa. Màxima discreció en tot. En Miquel Salvadó Jassans, primer president del Consell Directiu. El desembre el tema de la casa d’Amics d’Alforja comença a moure’s de nou. Els fem una oferta a terminis molt estructurada i acompanyada d’una proposta de “Pacte Cultural” per desenvolupar aquestes activitats conjuntament i no esdevenir competència ni provocar divisions ni desercions. Per part del Consell Directiu dels Amics s’accepta la nostra proposta i per unanimitat acorden -ja que un nou comprador no es va presentar- la venda de la casa a l’Ateneu. Gairebé alhora arriba la legalització definitiva del Registre d’Associacions. Es comença a divulgar el nom… “Ate… què?”, “Què dius que han fet?”.

Per Sant Jordi nosaltres complim i els Amics també, sembla que els acords funcionen i que el futur estigui més encarrilat. Era un miratge. Un lliurament a compte, com a primer pagament, de 400.000 ptes. l’abril de 1992 per a la compra de la casa -documentat- esdevindrà clau en tot el procés. Sense ell, el nou Consell Directiu, que va substituir al que havíem fet els tractes, mai ens l’hauria venut. I el nou Consell Directiu (i la majoria de l’Assemblea) comencen l’assalt final d’Amics d’Alforja. -“Van de bo de bo i hi ha febre municipalitzadora!”. Per Amics d’Alforja, la nova presidenta Marta Jassans i Juncosa; i per l’Ateneu jo mateix, únics interlocutors autoritzats de cada part per resoldre el conflicte de la casa. No la volen vendre. Els terminis no els agraden… i el “Pacte Cultural” és paper mullat: —”Feu el que vulgueu que nosaltres també ho farem!”. Però hi ha el “paper de compromís”.

Tres milions vuit-centes mil pessetes totes alhora descomptant les del “compromís” i la casa és nostra. “Fet!”

Al final he d’agrair la sinceritat de la senyora Marta Jassans, a la qual, el tema de la casa li cremava. Entre la paret del “compromís” i l’espasa de “baix a l’Ajuntament m’apreten perquè no us la vengui”, resol la situació arriscant-se amb un nou tracte. És una iniciativa personal. Nosaltres també ens hi arrisquem. Tres milions vuit-centes mil pessetes totes alhora —descomptant les del “compromís”— i la casa és nostra. “Fet!” “Cametes ajudeu-me a arreplegar la resta de diners”. S’ha de fer ràpid. Ella compleix. Nosaltres també. És el 20 de gener de 1993 i l’enderroc per expropiació forçosa del que quedava d’Amics d’Alforja vingué tot seguit.

ateneo-cultural-josep-taverna
La casa de la plaça de Dalt número 10, cal Senyor Sebastià, molt més antigament cal Tost.

Cirereta final: en Miquel Jassans, com a president de l’Ateneu Cultural Josep Taverna, havia comprat, per segona vegada en poc més de 14 anys (la primera havia estat l’any 1979, llavors com a president d’Amics d’Alforja) la casa de la plaça de Dalt número 10, cal Senyor Sebastià (molt més antigament cal Tost) com a local social. No es va tractar, evidentment, que el Miquel Jassans i la gent del seu redós haguéssim ordit cap “pelotazo” (en l’argot mesetari castellà a l’ús) o que ell tingués una particular mania amb aquelles parets. Ben al contrari, la segona compra era el punt final d’una estafa. Una gran estafa de la qual, tots plegats, hem estat víctimes. L’estafa a una part de la societat civil d’Alforja, obligada pels manaires a pagar dues vegades per la mateixa cosa després d’anys de treball voluntari i altruista en aquells Amics d’Alforja, dels quals, avui, només en resten… L’Ateneu Cultural Josep Taverna i entitats adherides.

Àngel Martorell Capella

3 COMMENTS

  1. […] és un poble culte i actiu i això també ens identifica. És associatiu de mena. Cooperativa, Ateneu Cultural Josep Taverna, Associaciò de Dones, Junta de Puigcerver, Grup de joves. Si practica el futbol, […]

  2. […] al poble participant en alguna entitat, ja sigui esportiva, social o cultural. Un exemple és l’Ateneu Cultural Josep Taverna, que aquest any fa 25 anys i mitjançant el qual molts alforgencs i alforgenques han manifestat la […]

Leave a Reply