25 Anys del Casal d’Avis d’Alforja

25 Anys del Casal d’Avis d’Alforja

by -
0 2509

GENT NOSTRA: Josep Maria Duran Visiedo director del Casal d’Avis d’Alforja 

Enguany, el Casal d’Avis d’Alforja, esdevingut en una de les institucions més emblemàtiques del poble, celebra el vint-i-cinqué aniversari de la seva inauguració. Hem volgut aprofitar aquesta assenyalada avinentesa per demanar-li un parèntesi en la seva atapeïda agenda al seu director en Josep Maria Duran Visiedo per fer petar la xerrada a tomb de la trajectòria històrica i el tarannà diari d’aquest Casal entranyable que compta amb el recolzament i l’orgull legítim de tots els alforgencs.

– Abans d’abordar les qüestions principals per les que hem concertat aquesta trobada, m’agradaria que em fessis una pinzellada del teu curriculum vital i la teva integració al poble d’Alforja…

– Jo sóc nascut a Reus. Vaig venir a Alforja perquè quan em faltava poc per acabar el servei militar, destinat a sanitat, hem van trucar per ocupar la plaça de “practicant” com s’anomenava aleshores. Tenia vint-i-dos anys i havia acabat els tres primers anys d’estudis de diplomat en infermeria. La trucada provenia del Departament de Sanitat ja que havia guanyat per oposició la plaça d’Alforja i m’exigien prendre possessió immediata. Es donava la circumstància que em faltaven un parell de setmanes per acabar la mili i no podia deixar-ho. Em vaig posar en contacte amb l’Ajuntament i, gràcies a la mediació del Ricard Bonet, company de promoció, vaig poder superar aquesta dificultat i en varen concedir aquest aplaçament.

– Un cop acabada la mili, cap Alforja que hi manca gent…

– Doncs si i em vaig instal·lar en el dispensari antic, on disposàvem d’una bombeta grogenca penjada del sostre, vertical a una taula atrotinada, quatre gases, una xeringa, una bena i… para de comptar…

– I alguna ampolleta d’alcohol…

– Crec recordar que també disposàvem d’alcohol. Això anava així en aquella època. Feia poc que també s’havia incorporat el doctor Vaquer i les condicions de feina resultaven molt precàries.

– De quins anys em parles?

– No ho recordo amb precisió, però devia ser a finals de l’any 1982. Amb el Manolo – per a mi el doctor Vaquer sempre serà el Manolo- , vam començar a treballar plegats i tirar endavant per millorar aquella deixadesa, obviament comptant amb la col·laboració de l’Ajuntament, per fer un consultori nou, totalment reformat. En el decurs de les obres, visitàvem als pacients en aquest edifici on som ara, Cal Botó, que ens van cedir la segona planta quan encara no hi havia el Casal d’Avis. El que no sabria concretar es si va ser concessió dels antics propietaris o ja ho havia comprat la Fundació que gestionava els tràmits per la posada en marxa del Casal. El cas és que desenvolupàvem la nostra feina aquí fins que es va inaugurar l’actual consultori amb tots els estris necessaris per un funcionament correcte. Cal reconèixer que està força bé per realitzar la nostra tasca amb dignitat. Des de l’any esmentat que sóc el titular de la plaça d’infermer d’Alforja.

casal-avis-00

– Després regidor de l’Ajuntament…

– No et precipitis i anem a pams. Als dos dies de la meva arribada al poble i va haver una persona que em va posar a l’Agrupació de Ping-pong d’Alforja i en una setmana ja em trobava ensenyant a jugar a ping- pong a la canalleta del poble als baixos de l’Abadia. Val a dir que ho vaig acceptar d’immediat perquè tinc molt clar que un nouvingut s’ha d’integrar el més aviat possible al poble que et dona acolliment. Després vaig col·laborar amb els “Amics d’Alforja”, formant part de la seva junta directiva i vàrem posar en marxa el gimnàs que, sortosament, encara funciona a ple rendiment i que aleshores ja s’hi van inscriure 150 persones que en un poble de mil i escaig habitants en aquells anys, representava una xifra respectable.

– Ara si, parlem de la teva etapa com regidor de l’Ajuntament…

– La meva trajectòria a l’Ajuntament es va allargar durant tres legislatures, dotze anys i voldria fer-te una puntualització: Sempre he observat les coses amb una mirada crítica i abans de pertànyer al consistori vaig tenir la gosadia de lliurar una advertència a l’alcalde d’una qüestió, que ara no ve al cas “que això no s’està fent bé” i la reacció fulminant del senyor Mariné va ser convidar-me a formar part del seu equip, etzibant-me: “doncs vine i ho fas tu, a veure si trobes una sortida adient”. Recordo que d’algunes iniciatives meves se’m van sortir i d’altres cal reconèixer que no com passa amb tot a la vida. A la primera legislatura vaig desenvolupar la regidoria de Cultura i Festes i vàrem posar en funcionament la nova biblioteca, l’Associació de Dones, es va consolidar el gimnàs, el Grup de Joves, el pavelló esportiu, les pistes de tenis… També vaig ser president de l’Associació de Pares (AMPA) i abans ho havia estat de l’Escola Bressol.

– En definitiva que et sents un alforgenc més, una integració total…

– Sense cap mena de dubte, jo m’hi sento, malgrat que no faig nit al poble però i sóc gairebé a trenc d’alba. Recordo que la persona a la que jo vaig venir a substituir em va fer l’advertiment “que Alforja era un poble difícil, et controlen molt” i res més allunyat de la realitat. Mai m’he sentit “controlat”, ans el contrari, com t’ho diria?… “acaronat” i em sento molt feliç de la meva integració a la vida del poble i recordo persones que ja ens han deixat que em varen acollir amb una complaença exquisida. Sense nomenar especialment a ningú puc dir que estic molt satisfet del tracte personal i professional que sempre se m’ha dispensat.

– Parlem de la teva relació amb el Casal d’Avis, Com va començar, la continuïtat…

– Els primers contactes varen ser estrictament professionals. Jo vaig entrar aquí perquè arran que es va posar en funcionament no era una residència amb una assistència sovintejada i menys encara fixa. Al principi es va posposar la presència continuada d’un infermer contractat, per dir-ho clar. Passat un cert temps, per normativa legal i per la lògica de les circumstàncies i l’augment de feina que suposava l’ingrés de més residents, feia imprescindible la presència d’un professional d’infermeria. Aleshores el que va ser el primer director, molt amic meu, el Joan Salamé em va proposar formalment de venir, tot ni que fos tan sols una hora, allargant-lo a dues en cas de necessitat. “Ja hi trobarem una solució” recordo que em va dir. Què va passar?

casal-avis-alforja

Senzillament que el Joan Salamé que era una persona d’una gran humanitat i que tenia una manera de resoldre els problemes, de dir les coses com calia en el moment oportú, la qual cosa va provocar una simbiosi de comprensió, amistat i confiança molt generosa i vaig començar a implicar-me en el funcionament del Casal compartint moltes iniciatives que ell em confiava. L’any 2002, amb la residència consolidada, s’havia de fer un salt qualitatiu: havíem de seguir un reguitzell de protocols, regularitzar-la, professionalitzar-la administrativament, tècnicament a requeriment de l’administració que exigia una persona posseïdora de titulació universitària. Es donava el cas que jo sóc diplomat i els patrons em van oferir de provar posar en ordre tota la documentació necessària ja que més aviat que tard, esdevindria una inspecció auditada molt meticulosa i ens donaven un termini de sis mesos. Vaig acceptar el repte, perquè coneixia molt a fons al Joan Salamé i sabia que trobaria en ell un col·laborador eficient i et puc dir que vam viure sis mesos treballant plegats intensament fins al punt de superar amb escreix l’auditoria. Perquè et facis una idea: vàrem quedar inclosos en el 20% de les millors residències de Catalunya. Calcula que si en aquells anys n’hi havia mil, el resultat matemàtic és de les dues-centes millors. Evidentment eren altres temps perquè amb els anys aquesta competència, afegit a la instal·lació de nombroses residències, s’ha fet molt més difícil. Arran d’això, la nostra col·laboració i comprensió mútua es va enfortir i quan el Joan se’n va adonar que necessitava més suport i ajuda em va suggerir: “Crec Josep Maria que hauries de ser tu el director de la residència quan jo decideixi deixar-ho”. Tinc la impressió que a ell aquesta decisió ja feia temps que li barrinava pel cap i m’ho anava insinuant cada cop amb més insistència, perquè a més l’administració exigia que fos una persona amb titulació universitària, col·legiat, amb un col·legi professional al darrere per donar-te el suport de responsabilitat civil, absolutament necessari. Amb aquests antecedents i converses prèvies, al novembre del 2004, ell em va proposar a la Junta de Patrons de la Fundació pel càrrec de director i van oferir-me la direcció que vaig acceptar i… fins ara que ja hem complert els primers vint-i-cinc anys del que podia semblar una utopia. Recordo que en els meus inicis en la direcció, jo anava a casa del Joan gairebé tots el dies per demanar-li, consell i opinió dels diferents temes que anaven sorgint i sempre vaig comptar amb la seva valuosa experiència i col·laboració. De sobte, el Joan va emmalaltir amb un desenllaç ràpid i ens va deixar el 2 de març del 2007. Es donava la circumstància que ja feia tres anys que exercia el càrrec i havia copsat la gestió diària i, llavors vaig proposar als patrons de la Fundació i ho van acceptar, de tirar endavant els projectes d’ampliació ja que s’havien començat unes obres per créixer, amb l’annexió de la finca a tocar el Casal, però tot no van ser flors i violes. Resulta que, al principi semblava d’una propietat que en realitat era una altra i va esdevenir en un tema feixuc, fins al punt d’haver-se d’aturar les obres fins aclarir-lo definitivament, la qual cosa va permetre culminar l’ampliació absolutament necessària, amb l’ajut de diferents administracions i gent anònima que ens va donar l’empenta econòmica definitiva.

casal-avis-03

– Com es desenvolupa l’agenda diària del director d’una residència d’avis…

– Uf!!… La tasca d’un director no és primordialment està assegut al darrere la taula d’un despatx. El meu està ocupat permanentment i és per això que la trobada la fem aïllats en aquesta saleta. La feina burocràtica, la fan altres persones, per la qual cosa cal una dedicació exclusiva. Et faré cinc cèntims sense el que t’exposo hagi de ser cronometrat puntualment. Jo a quarts de set del matí, acostumo a ser present a la residència. El primer que faig és comentar amb l’equip de nit les possibles incidències, si ha hagut algun problema… M’ha assabenten de tot i ja tenen notícia si, durant el dia, tindrem alguna baixa laboral que s’ha de substituir d’alguna manera, si cap resident ha tingut alguna indisposició greu per posar-lo en coneixement del metge en la seva visita diària o bé coses que fallen i que cal donar-li solució immediata. Això és el primer contacte. Tot seguit em disposo a repassar l’agenda on sovint tinc anotacions de reunions amb els patrons, proveïdors que prèviament has concertat una cita, canvi d’impressions amb companys i col·laboradors directes, cercant ajudes de tota mena. Si es dona la circumstància de que ets el director o president d’una fundació que assumeix la més alta responsabilitat i que jo, sortosament, la tinc per delegació dels patrons, has d’aprendre a ser un ploramiques davant de directors de sucursals bancàries, d’administracions i un etcètera molt llarg. La teva missió és cercar ajudes permanents sempre. Resumint: què és el que toca fer en el dia a dia: parlar amb el personal, canviar impressions amb els col·laboradors més propers, que seria feixuc d’explicar i sempre em deixaria alguna cosa important. Pensa que el sol fet que algun dia, per qualsevol incidència han de tancar el subministrament d’aigua o llum, per la residència ja significa un trasbals greu i hem de tenir-lo previst i s’ha de resoldre per tal que el dia comenci i acabi bé. Amb una residència això és d’una importància vital i cal valorar adequadament allò tan rebregat “que els arbres no et deixen veure el bosc” o a l’inrevés. Amb el tema econòmic, cal tenir una previsió com a mínim a un any vista per tal d’evitar sorpreses gens agradoses. A més cal afegir una lluita constant perquè les places disponibles de la residència, restin sempre ocupades. Tenim 41 residents fixos: 33 places públiques i 8 de privades, perquè si no fos així no seria viable econòmicament. Vàrem apostar per establir el “centre de dia” i que registri la màxima assistència possible i llavors podem oferir una qualitat inqüestionable. Tot això ha estat possible publicitant-lo, fent un proselitisme d’una honestedat sense fissures. Això ens permet afrontar les millores estructurals i reformes necessàries per adaptar les instal·lacions a les exigències de l’administració.

– Sovintegen els teus contactes personals amb els residents?

casal-avis-01

– Sens dubte. Cada dia estic a la residència, parlo amb els residents, amb tots cada dia, evidentment no, però ells em veuen, saben qui sóc i em saluden tal sols sigui amb un gest. La persona que necessita solucionar algun problema sap que sempre em tindrà al seu costat. A tall d’exemple: algú t’exposa que el finestral de l’habitació no tanca bé. Es qüestió de parlar amb l’encarregat de manteniment i, un cop reparada, no tinc cap inconvenient d’anar a veure al resident i preguntar-li “què, com anat això, satisfet?” “Doncs si, molt bé”. Amb regularitat fem controls de qualitat interns preguntant a residents i familiars la seva opinió de la nostra feina, una enquesta exhaustiva que es repeteix cada dos anys i que ens dona una visió global de les mancances i del que funciona correctament. Això no té res a veure en que el contacte humà amb els residents, de permanència visual dia rera dia i d’atendre els seus problemes sempre que calgui la meva intervenció.

– Per raons personals, que ara no venen al cas, voldria posar-me en la pell del responsable d’una residència d’avis, que des de la seva talaia observa el pas de molta gent que ja ha arribat a l’últim revolt del camí de la seva vida. Com afecta interiorment el teu estat d’ànim quan has tingut una relació propera, molt humana amb certes persones que, irremeiablement se’n van. Com ho vius això…

– M’ho poses difícil però…escolta’m bé: si jo fos advocat, economista, arquitecte o qualsevol altra professió tècnica, potser les meves reaccions serien diferents, però la meva professió es més humana i tota la vida he tingut contacte amb pacients que patien malalties i dificultats de salut. Vull dir amb això que estic acostumat a tractar amb persones susceptibles a tenir problemes. Tinc molt clar que no estic en una escola bressol, que és una residència d’avis, amb molts casos en una etapa que s’acosta al final del camí. Aquí tenim persones que han residit quinze i vint anys i que quan ingressen, sovint eles resten anys de vida, els que siguin però que necessiten ajuda i nosaltres procurem mantenir al màxim la seva autonomia fins al darrer tram. Per això disposem d’un equip metge, infermeres, psicòleg, fisio-terapeuta, treballadora social, gericultores, etcètera. El nostre objectiu primordial és millorar en el possible la qualitat de vida del resident i que gaudeixi de bons moments. És evident que una persona, arribada certa edat, observes que fa un declivi en la seva situació física i cognitiva i te n’adones que ens deixarà aviat. Quines son les meves sensacions? L’experiència professional em diu què és natural, el més natural del món: néixer, viure i morir i això, evidentment no ho podem canviar.

casal-avis-04

Arribat aquest punt, la conversa ha fet un tomb de sentiments i emocions íntimes que, obviament hem decidit deixar-los en el secret de la gravadora i prego al lector la seva comprensió.

– En el decurs dels anys s’ha anat instal·lant noves residències que, malgrat tot, no donen la cobertura necessària –només cal consultar les llistes d’espera i s’ha esdevingut en una competència ferotge. T’ho pregunto sense embuts: les residències són un negoci? Voldria deixar constància de l’excepció que representa la residència d’Alforja que tinc entès s’aguanta d’un fil cada cop més esprimatxat, allò que en castellà es coneix com “lo comido por lo servido”, però insisteixo en la pregunta…

– Puntualitzem: el Casal d’Avis d’Alforja és una fundació. Per tant i seguint la normativa legal, aquesta fundació al final de l’exercici no ha d’haver guanyat un euro. Repeteixo: per llei no ha de tenir una rendibilitat lucrativa. En cas de superàvit, tenim l’obligació de reinvertir en el benestar dels residents. Nosaltres tenim més personal del que seria estrictament necessari perquè volem oferir una qualitat òptima de servei.

Ara hem canviat totes les portes i finestres que donen al carrer. Hem instal·lat les millors que hem trobat amb un sistema d’aïllament tèrmic, la qual cosa significa un benestar evident pels residents. Cal afegir que al Casal d’Avis es menja molt bé, per sobre de la majoria de residències de l’entorn. Ignoro el que es menja a les altres però em consta per opinions dels familiars que així m’ho han manifestat: la nostra cuina és absolutament casolana de la que tenen cura cinc cuiners la qual cosa hem aprofitat per servir “caterings” el que ens permet optimitzar recursos. Nosaltres tenim un objectiu fundacional allunyat del negoci que es resumeix en atendre les persones residents el millor possible, donar-los-hi un cert benestar. Una fundació no té propietaris: té patrons, persones altruistes que sacrifiquen bona part del seu temps sense cobrar un cèntim i són els que decideixen, que indiquen al director, mitjançant el president, el que s’ha de fer i controlen que tot es desenvolupi d’una forma correcta.

casal-avis-05

– Faig memòria que a l’any 1990, quan es va inaugurar el Casal d’Avis hi va haver una certa polèmica centrada en si era més convenient readaptar l’edifici de Cal Botó o construir una residència nova fora del poble, per exemple a la partida dels Horts d’en Serra, a tocar a la carretera de Vilaplana. Tu com a director i l’experiència acumulada, quina opinió et mereix la situació de la residència al bell mig del poble: un benefici pels residents que se senten dins del que sempre ha estat el seu habitat natural o en un lloc que no deixaria de semblar-los-hi estrany?

– Amb aquesta qüestió, la meva opinió ha canviat radicalment. Jo, en un principi, abans de conèixer el tema en profunditat, pensava en una residència d’espais oberts, una gran zona amb jardins i arbreda, un gran aparcament, situada a les afores, era una expectativa molt positiva. Situar-la al bell mig del poble va ser per l’encaparrament del llavors alcalde Josep Mariné que, passat el temps, cal donar-li tot el mèrit pel seu encert. Ara sóc un defensor acèrrim d’aquesta decisió i t’explicaré perquè. Al matí, quan arribo abans de les set, veig que ja baixen dos o tres residents i es situen aquí baix al vestíbul i veuen arribar els primers proveïdors, observen els que van a buscar el pa a primera hora, surten fora al porxo a fumar la cigarreta… Més tard la gent que va a l’estanc a la recerca del diari o fer gestions a la Caixa, altres a la consulta del metge, dos que se’n van a casa seva a fer un tomb i tornen, saludant amb un adéu-siau o un bon dia! sonor. Els diumenges als que li ve de gust van a l’església… Continuen integrats al poble, al seu poble. Aquí fora a la porxada es forma cada dia, matí i tarda una tertúlia de gent que no pertany al Casal i que donen un alè vital perquè també si afegeixen residents i s’estableix una simbiosi de companyonia, de solidaritat, la qual cosa no fora possible si la residència s’hagués situat a les afores.

casal-avis-06

– Ho entenc: aquests que venen a fer la tertúlia no anirien a la residència i els residents tampoc els abelliria baixar, tancats en el seu aïllament…

– Al teu raonament voldria afegir dues vessants: Quin fet hi ha que contribueixi a la paorosa solitud d’un poble? Que no disposi d’escola, que la canalla hagi de marxar i aquests noiets s’acostumen a no desenvolupar la seva vida al poble. Quin altra podríem citar? Ho tenim molt present en la nostra conversa: que no hi hagi una residència d’avis. Perquè aquella persona que ha nascut, i viscut al seu poble, sota l’ombra protectora del seu campanar i quan toquen les hores, son les hores del seu campanar i el so de les campanes repercuteix en el seu ritual i sent una identificació emocional indefinible. Molt endins segur que pensa: sóc al meu poble.

Casualitat o no, però en aquest moment en el proper campanar sonen les dotze del migdia, hora convinguda amb el Josep Maria Duran per suspendre la conversa perquè l’esperen obligacions professionals a Vilaplana. Ens acomiadem i, fora al porxo m’afegeixo uns instants a la tertúlia que ha pujat de to, no recordo prou bé si la discussió anava de les ventures i desventures del Barça, però en el meu imaginari particular he volgut endevinar que senten molt endins la beatitud pacífica del seu poble, el que ha estat la seva vida de sempre.

Gonçal Évole. Informatiu d’Alforja

NO COMMENTS

Leave a Reply